fou una ballarina francesa d'origen espanyol, que renovà les tècniques i la indumentària de la dansa.
Biografia Havia nascut a Brussel·les, dins dels anomenats aleshores Països Baixos Espanyols, i era filla d'un violinista i mestre de ballet való i de mare espanyola, de qui adoptà el cognom. Abans de complir els deu anys passà a viure a París, on estudià amb Nicolas Blondy i la cèlebre ballarina i coreògrafa Françoise Prévost; debutà en l'Òpera el 1726 a Les Caractères de la danse, de Prévost. Des de llavors l'èxit l'acompanyà durant vint-i-cinc anys, només amb una interrupció de sis. Ella, juntament amb la Prévost i la Sallé, foren les artistes favorites del públic en aquells anys.
Les seves innovacions Aportà a la dansa diferents innovacions tècniques que de seguida s'implantaren, entre les quals l'establiment de la posició bàsica de la cama del ballet girada a 90° respecte del maluc. Dotà de velocitat alguns passos de salt —entrechats i cabrioles— que abans només havien executat ballarins homes. Precisament per mostrar la tècnica dels peus i adquirir llibertat de moviment va escurçar les faldilles de ballet a l'alçada del panxell de la cama, va retirar els talons de les sabatilles i va implantar les mitges ajustades.
D'altra banda, ella, que aportà a la dansa un estil veloç i brillant, segons digué Voltaire, va ser la primera veritable virtuosa que va ballar a l'Òpera de París, ja que la institució havia estat sempre monopolitzada per ballarins masculins.
Moda i repercussió miniatura|311x311px|La Camargo balla, de Nicolas Lancret, 1730 Al segle XIX es van escriure dues òperes entorn del personatge: La Camargo (1897), una òpera en quatre actes d'Enrico de Leva, i La Camargo (1878), òpera còmica en tres actes de Charles Lecocq. El ballet en tres actes La Camargo (o simplement Camargo), amb coreografia de Marius Petipa i música de Ludwig Minkus, va ser estrenat el 19 de desembre de 1872 al Teatre Bolxoi Kàmenni de Sant Petersburg. Ja al , al 1930, es creava la Societat Camargo a Londres dedicada a promoure el ballet britànic. Fins i tot els xefs més reconeguts van crear plats i exquisideses amb el seu nom: filet de bou a la Camargo (amb cansalada i tàperes), lletons de vedella a la Camargo (amb pa brioix, pèsols i pastanagues) soufflé a la Camargo, bomba gelada a la Camargo...
Diversos pintors la van immortalitzar, com ara Nicolas Lancret: La Camargo baila, de 1730. O Louis-Marie Lanté: Marie-Anne Cuppi ('La Camargo'), de 1827. miniatura|308x308px|Òpera còmica La Camargo, de Charles Lecocq
Vida personal i jubilació Un dels seus fervents admiradors era el comte de Clermont, amb qui va viure en retirar-se per uns anys dels escenaris (1735–41). Quan es va jubilar, al 1751, l'administració de l'Òpera li concedí una pensió de 1.500 lliures, i el rei una altra pensió del seu peculi particular.
Parents El seu germà, Françoise Cupis de Camargo, restava en aquell temps considerat el primer violoncel·lista de França, i un altre germà, Jean-Baptiste de Cupis de Camargo, també fou un violinista molt reconegut.
Referències
Bibliografia Enciclopèdia Espasa Volum núm. 16, pàg. 1169 ()
Categoria:Ballarins de ballet francesos Categoria:Actors de teatre francesos Categoria:Actors de teatre belgues Categoria:Artistes brussel·lesos Categoria:Morts a París Categoria:Nascuts el 1710