Josep Irla i Bosch (Sant Feliu de Guíxols, 24 d'octubre de 1876 – Sant Rafèu, Provença, 19 de setembre de 1958) fou un empresari i polític català, i 124è president de la Generalitat de Catalunya (1940–1954) en l'exili.
Biografia Els inicis d'una vida empresarial i política Josep va ser el més gran dels tres fills de Josep Irla i Rovira i Rita Bosch i Anglada. Fill d'un obrer taper que més tard tingué una taverna coneguda com a Cas Romagué. Era el gran de tres germans, en Josep (1876-1958), en Francesc (1881-1961) i en Nicolau (1886-1943), amb els quals va tenir sempre una estreta relació, i amb qui compartia activitats econòmiques i polítiques.
De jove estudià a l'Escola d'Arts i Oficis, no seguí cap estudi superior i va ser partint del seu esforç, treball i voluntat que s'anà fent una autoeducació profundament assimilada.
A poc a poc, Josep Irla s'anà obrint camí en el món dels negocis i de la política. Amb els seus germans, inicià activitats industrials i comercials des de Sant Feliu de Guíxols amb la creació de la societat Josep Irla i companyia, amb participació de capital de tots tres germans i un paper més principal d'ell. Des d'aquesta base, obriren una fàbrica de taps de suro que amb els anys s'anà ampliant; foren consignataris de vaixells i posteriorment propietaris d'una goleta, i feren un comerç de vi i de suro amb Barcelona; pogueren actuar com a agents de duanes.
Casa natal i des de 2011 Museu Irla a Sant Feliu|miniatura|esquerra
Família El 1902 es casà amb Florència Bas i Parent, també de Sant Feliu i membre d'una família d'obrers tapers. La parella no tingué fills, però sí dues afillades, Encarnació Pijoan (Ción), filla dels masovers d'una masia de Romanyà de la Selva, on passaven temporades a causa de la malaltia de caràcter asmàtic que ell patia, i Lola Aymerich Robert, cosina seva que quedà òrfena de petita.
De ben jove, i seguint la trajectòria familiar, s'identificà amb el republicanisme federal, de manera que ell i son pare foren els impulsors del Centre Republicà Federal Català de Sant Feliu de Guíxols i també membres de la lògia maçònica local Gesòria, mentre que el seu germà Francesc dirigia el setmanari El Programa.
Primeres passes polítiques, ajuntament de Sant Feliu de Guíxols Capdavanter del republicanisme catalanista a les comarques gironines, el 12 de novembre del 1905 se celebraren unes eleccions municipals en què Josep Irla, a l'edat de 29 anys, resultà escollit regidor de l'ajuntament amb la candidatura del Centre Republicà Federal, candidatura que aplegava federals i catalanistes; passà a ser segon tinent d'alcalde i membre de la Comissió de Governació; d'aquest nou consistori, en resultà alcalde designat per Reial Ordre, el Sr. Ildefons Perdrieux. Després de diversos canvis, Josep Irla accedí a l'alcaldia. Presidí l'ajuntament durant el període 1906-1910. D'aquest període de la vida local, destaca la creació de serveis i obres d'interès públic, l'assistència social, la promoció de la cultura popular i una administració econòmicament austera i profitosa; feu front amb habilitat a les destrosses patides pel municipi en els aiguats de la tardor de 1908, seguí sempre de prop els esdeveniments principals de la vida política de Catalunya i es definí al seu entorn en un sentit catalanista i progressista.
Al principi de 1911, va participar en la constitució de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) a les comarques de Girona, i en fou president de l'agrupació local. miniatura|esquerra|Josep Irla i Bosch amb les seves dues afillades, Lola Aymerich a seva esquerra i Concepció Pijoan (Ción) a la seva dreta, any aproximat 1953
Diputat provincial i l'assemblea de Catalunya Arran de la mort del seu pare, aleshores diputat provincial, que tingué lloc l'abril següent, es presentà a l'elecció provincial parcial que es convocà per cobrir la vacant pel districte de la Bisbal; aconseguí el nomenament sense elecció per manca de contrincants. A les eleccions provincials de 1913 va ser elegit novament, així com a les successives fins al 1923, amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera, sempre pel districte de la Bisbal.
Des d'aquest càrrec de diputat provincial per Girona, Josep Irla aconsegueix participar en una institució cabdal: la Mancomunitat de Catalunya. Josep Irla fou un col·laborador important del primer president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, i després de la mort d'aquest continuà ocupant càrrecs de no gran protagonisme, però sí d'una gran responsabilitat sota la presidència de Josep Puig i Cadafalch. També va ser membre del comitè directiu de la Caixa de Crèdit Comunal.
Políticament, primer se situà en la UFNR i, després de la crisi d'aquesta, s'acostà al Partit Republicà Català. Integrat com a diputat provincial a l'assemblea General de la Mancomunitat, formà part de diverses comissions.
Dictadura de Primo de Rivera Amb la liquidació de les institucions feta per la dictadura de Primo de Rivera, es concentrà en els seus negocis sense deixar de mantenir una certa activitat política, sempre dins de les minvades possibilitats d'actuació del període.
República i Generalitat de Catalunya Derrotada la dictadura i en l'època de la Generalitat republicana, amb la proclamació de la República va ser nomenat vocal de la Comissió Provincial provisional de Girona i, immediatament després, el president Macià el nomenà comissari delegat del govern de la Generalitat Provisional a Girona (abril 1931 /febrer 1933, amb una renovació l'octubre de 1932), càrrec creat per exercir les funcions executives de la desapareguda Comissió Provincial. Des d'aquest lloc, afavorí l'ensenyament i la cultura, sobretot els adreçats als sectors populars; impulsà l'ús del català en les administracions, renovà les actuacions destinades a la restauració de monuments arqueològics, s'interessà per l'assistència social amb actuacions diverses i desenvolupà obres públiques de baix cost -atesa la migradesa de recursos pressupostaris-, però de gran impacte en amplis sectors de la població, particularment els allunyats dels centres urbans; tot plegat amb una acurada gestió econòmica que refermava la seva condició de bon gestor ja iniciada en el seu municipi.
A les eleccions per constituir la Diputació Provisional de la Generalitat, organisme creat per preparar i aprovar un projecte d'Estatut que havia de regular l'autonomia de Catalunya, Josep Irla i Lluís Companys foren escollits vicepresidents i Josep Carner en fou el president.
El resultat del treball d'aquesta Diputació fou aprovat pels ajuntaments i la major part del poble de Catalunya. Aquest projecte d'Estatut és el que coneixem com l'Estatut de Núria. El 9 de setembre del 1932 l'Estatut de Catalunya fou aprovat definitivament.
Al començament de 1932, creà i dirigí el Partit Republicà Federal del Baix Empordà, agrupació comarcal creada bàsicament per formalitzar una adhesió col·lectiva a Esquerra Republicana de Catalunya, cosa que va fer en el primer Congrés Nacional ordinari d'aquesta formació, realitzat el febrer d'aquell any, tot i que en la pràctica aquesta integració ja feia mesos que funcionava.
En les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre del 1932 Josep Irla encapçalava la candidatura d'Esquerra Republicana de Catalunya a la circumscripció de Girona, El triomf fou total; més de la meitat dels electors varen votar Josep Irla i, proporcionalment, fou el candidat amb més vots de tot Catalunya.
Durant tot el període republicà, Josep Irla ocupà diversos càrrecs de responsabilitat dins del govern de la Generalitat, fet que evidencia la seva eficàcia organitzativa i la confiança que li feren els presidents Francesc Macià i Lluís Companys; com a diputat va ser membre de la Diputació Permanent, de les comissions permanents d'Obres Públiques i de Sanitat, i de les comissions de Pressupostos i de Llei Municipal.
Va ser nomenat conseller de Governació en el govern de Macià, constituït el 24 de gener de 1933, però un empitjorament de la seva afecció crònica li impedí ocupar el càrrec i fou substituït després d'uns dies per Joan Selves; poc després, va ser rellevat també del seu càrrec de comissari delegat. Ja restablert, va passar a ser director general d'Indústria (juliol-octubre de 1933), dependent del Ministeri d'Indústria i Comerç del govern espanyol en dos governs successius presidits per Manuel Azaña i per Alejandro Lerroux; fou destituït després de l'entrada de Diego Martínez Barrio.
L'estiu de 1933, s'incorporà als organismes creats per al desenvolupament de l'àrea d'Assistència Social després que la Generalitat rebés les transferències en aquest àmbit, primer amb Josep Dencàs com a conseller de Sanitat i d'Assistència Social en l'etapa del president Macià; i després, amb els seus successors, ja amb Companys, va ser cap dels Serveis d'Assistència Social i després director general. Des d'aquest càrrec, va projectar actuacions ambicioses en àmbits com el tractament de malalts amb rebuig social, la prevenció de riscos en la infància o l'atenció als jubilats sense recursos, però també la seva implantació en tot el territori català. Va ser també vocal del Consell de les Caixes d'Estalvi. Els Fets d'Octubre de 1934, amb la suspensió de l'Estatut i l'empresonament del govern català, varen deixar la seva actuació política en suspens durant el següent any i mig.
Amb la restitució del govern, el març de 1936 recuperà el seu lloc de director general. L'inici de la Guerra Civil tornà a dificultar la seva actuació, en els primers dies; mentre el conseller d'aquells moments, Manuel Corachan, es dedicava de ple a l'organització de l'hospital General de Catalunya, ell assumí de fet la direcció de la Conselleria. Amb les successives remodelacions del govern es mantingué en el càrrec, però presentà la dimissió davant el nomenament de conseller d'Antoni Garcia, representant de la CNT, a final de setembre.
Poc després, l'octubre de 1936, va ser nomenat sotssecretari de la Conselleria de Cultura, un càrrec de nova creació amb Ventura Gassol com a conseller; però, coincidint amb la sortida d'aquest de Catalunya, davant el perill de ser víctima d'un atemptat, hagué d'ampliar la seva funció i treballà per al funcionament dels centres d'ensenyament, de les biblioteques i per a la preservació del patrimoni arqueològic i artístic de Catalunya.
El gener de 1937, just després que Josep Tarradellas publiqués els decrets amb els quals es pretenia controlar i normativitzar tot l'aparell financer de la Generalitat, va ser nomenat director general de Patrimoni i Rendes, un càrrec també nou, però a més molt complex en un període d'excepcionalitat política, que posava a prova una vegada més les seves condicions de gestor.
President del Parlament de Catalunya L'1 d'octubre de 1938, amb una part del territori català ja ocupada per les tropes franquistes i amb la imminència d'una desfeta completa, acceptà la responsabilitat de convertir-se en president del Parlament de Catalunya i fou elegit en la darrera sessió que aquest celebrà; en el seu discurs de presa de possessió afirmà: "Érem, som i serem republicans i catalanistes, perquè som liberals, perquè és un sentiment de la nostra ànima que ens ha dut a sentir i a conèixer les necessitats del nostre poble (...)".
Exili miniatura|Vila Catalunya, residencia a l'exili de Josep Irla a Cogolin, amb Lola Aymerich i una filla d'en Nicolau Irla, possiblement Montserrat