miniatura|El mandat del cel fou un concepte estès en països d'Orient, principalment a la Xina, el qual justificava l'accés al poder d'una persona i el seu transferiment a altres. El Mandat del cel — en xinès tradicional i simplificat: 天命; en pinyin: Tiān Mìng — era un principi utilitzat per a justificar el poder de l'emperador de la Xina i per explicar la conveniència del càrrec. Segons aquesta creença, el cel conferia el seu mandat a un governant just, anomenat el Fill del Cel. El mandat del cel depèn de la virtut de l'emperador; si aquest no compleix les seves obligacions com a emperador, llavors perd el mandat i, per tant, el dret a ser emperador. El mandat del cel es transferiria llavors a qui fos millor per a aquest càrrec i aquest tenia la potestat de conferir títols a altres. El fet que un governant fos derrocat era interpretat com una indicació que el governant hi havia perdut el mandat del cel. A més a més, també era una creença comuna que els desastres naturals, com la fam i les inundacions, eren altres signes del desacord del cel amb el governant actual, per tant, sovint anirien seguits de revoltes de la ciutadania que interpretava els esdeveniments mediambientals com a signes de disconformitat del cel.
El mandat del cel no requereix que un governant legítim sigui de família noble, i les dinasties sovint tenien els seus orígens en persones comunes (com la dinastia Han i la dinastia Ming). El mandat del cel no tenia cap limitació temporal, tan sols depenia de l'actuació justa i capaç del governant i dels seus hereus. Al llarg de la història de la Xina, els períodes de pobresa i els desastres naturals sovint coincideixen amb canvis dinàstics en considerar que el governant no era ja mereixedor i calia ser substituït.
El concepte del mandat del cel va ser utilitzat per primera vegada per a donar suport al regnat dels reis de la dinastia Zhou (1046-256 aC) i el corresponent enderrocament de la dinastia anterior, la Shang (1600-1046 aC). Al llarg de la història de la Xina es va aplicar al mandat dels emperadors, incloses les monarquies d'altres ètnies diferents dels han, com en el cas de la dinastia Qing. Aquest concepte es va aplicar també a països propers de la Xina, com Corea i Vietnam. Una situació similar es va produir des de l'establiment del regnat dels Ahom al regne d'Assam al sud-est d'Àsia.
El mandat del cel va ser una idea acceptada i popular entre les persones de la Xina, ja que permetia foragitar governants incompetents o despòtics i proporcionava un incentiu als governants per actuar de forma justa i correcta. El concepte va ser sovint defensat per filòsofs i intel·lectuals de l'antiga Xina com a forma d'aturar l'abús de poder per part del governant, en un sistema que quasi no oferia controls alternatius sobre aquest poder.
La transició entre la dinastia Shang i la Zhou Els governants de la dinastia Shang deien que els seus avantpassats eren divinitats que provenien del cel 天(Tian) i que, el seu dret a governar era inqüestionable i diví. Aquesta dinastia va governar la Xina durant un temps considerable, amb 31 reis. Al començament va ser un període de pau i prosperitat, el govern era capaç de controlar i donar solució a la majoria dels afers interns; però a mesura que anava passant el temps, la família governant va anar abusant del seu poder en detriment de les altres classes socials, cosa que va portar cap a la inestabilitat. La corrupció dins d'aquesta dinastia va crear les condicions necessàries per al sorgiment d'una nova: la dinastia Zhou. La rebel·lió va estar liderada per Zhou Wu, el qual va justificar el dret a assumir el govern mitjançant el mandat del cel. Es va generalitzar la creença que els Shang estaven moralment corruptes i que aquesta pèrdua de virtut donava poder als Zhou per fer-se'n càrrec del govern. No hi ha prova que anteriorment s'apliqués aquesta filosofia per guanyar el suport popular en un cop d'estat. miniatura|Confuci no va ser el creador del concepte, però va influir en la seva divulgació. Quan els Zhou es van establir al poder van col·locar funcionaris de la seva confiança, però en van conservar alguns dels que havien treballat amb els Shang que van jurar fidelitat a la nova dinastia.Mentre la Xina s'anava expandint i esdevenia un imperi, els matrimonis amb els regnes annexionats o aliats es van fer necessaris. la Xina va guanyar en tecnologia militar, incorporant la que posseïen els seus territoris aliats, sobretot quan a la construcció de vaixells i les tècniques de navegació emprant les estrelles com a punts d'orientació. La dinastia Zhou va destacar en el camp de la literatura i la filosofia, no tan sols eren governants cultes sinó que també triaven els candidats a llocs de responsabilitat per les seves habilitats i coneixements. Confuci i els seus seguidors van remarcar la importància que la classe governant fos respectuosa en les seves relacions amb les classes baixes. Semblava evident que un govern centralitat portaria cap a la confusió i a la corrupció, ja que el seu poder no arribaria amb eficàcia a tot el territori. Per tal de salvar aquesta barrera, i com que família Zhou era nombrosa, es va donar un poder relatiu a molts d'ells i l'estat va quedar descentralitzat. Dintre d'aquests districtes hi havia administradors que eren nomenats pel govern i aquests, es comprometien a mantenir-se fidels, però això no va funcionar com esperaven i el fet de dividir el país en districtes va ser la causa del final d'aquesta dinastia.
Més endavant, quan el poder dels Zhou va anar en declivi, van ser substituïts per la dinastia governant al districte de Qin. Per justificar aquesta transició els nous governants de la Xina van emprar el concepte de mandat del cel, tot dient que els Zhou ja no eren uns reis justos i, per tant, mereixedors del càrrec. Els Qin al començament van donar prioritat a corregir els errors comesos pels Zhou, ja fos eliminant la font del problema o bé fent una reforma. Part d'aquestes reformes administratives van consistir en desenvolupar un sistema legal que establia que la llei estava per damunt de to individu, inclosos els governants. Això va constituir un progrés significatiu, però van cometre l'error de perseguir filòsofs contraris a ells i aquesta coerció en la llibertat d'expressió va portar una altra vegada a la inestabilitat política.
A la mort de Qin Shihuang, primer emperador de la dinastia Qin, va haver una revolta popular a la qual se'n van unir soldats en desacord per les maneres tiràniques que havia fet servir. La nova dinastia Han també va emprar el mandat del cel per justificar-se i introduir canvis que tots aclamaren com a justos, per exemple l'ús de proves d'accés per a repartir llocs de responsabilitat. La prosperitat que va aportar el comerç de la seda i altres productes va contribuir a fer que els Han fossin una dinastia ben considerada.
El període de les cinc dinasties miniatura|La Crònica de les Cinc Dinasties, que justificava la formació d'un imperi pel mandat del cel. Durant el període de les cinc dinasties i el període dels deu regnes no hi va haver cap dinastia que governés tota la Xina. Això va generar un problema per la dinastia Song que volien ser governants de tot l'imperi i, per justificar-ho, van dir que el mandat del cel els havia estat transferit. L'historiador oficial dels Song, Xue Juzheng va escriure una compilació de la història xinesa durant el període comprès entre l'any 960 aC i el 970 aC, titulat (五代史, Wudai Shi, «Cròniques de les Cinc Dinasties») que, en unificar la història dels cinc regnes que van sorgir després de la dinastia Zhou, donava sensació de continuïtat com si tot el temps hagués estat un sol regne. A més va argumentar que aquestes cinc dinasties havien estat escollides per mandat diví per governar tot el territori xinès i que el mandat del cel l'havia transferit als Song. No va tenir en compte la contradicció que suposava el fet que els cinc estats junts havien governat un territori més extens que l'anterior imperi xinès. Tanmateix, hi havia prou raons, segons el principi del mandat del cel, per considerar que els anteriors governants havien perdut el dret a tenir la dignitat de monarques. Per exemple el comportament brutal de Zhū Wēn, un dels Liang posteriors que van ser una font de constant malestar. Cap membre de les tres dinasties següents —els Tang posteriors, els Jin posteriors i els Han posteriors—, tenia relació familiar directa amb els Song. Pertanyien tots a una minoria ètnica, els Shatuo. Hi havia la creença que, cadascun havia estat el governant del regne xinès més poderós del seu moment i que cap havia estat capaç d'unificar la Xina perquè al sud hi havia altres estats que ho impedien. Per acabar, Xue Juzheng arribava a la conclusió que el mandat havia passat per cadascuna de les cinc dinasties fins a arribar als Song, governant del sud.
La potestat de conferir títols El mandat del cel va legitimar la transmissió de títols concedits pels monarques que deien estar investits pel cel. Era costum a la Xina que cada nova dinastia transferís terres a membres de la família pròpia i a la que ells substituïen; una mena d'apanatge juntament amb un títol de noblesa. Els nous propietaris feudals de les terres havien de ser respectuosos i oferir sacrificis tant als seus avantpassats com als avantpassats de les anteriors dinasties. Aquesta tradició es coneixia amb el nom de 二王三恪 (Èr wángsānkè).
Quan la dinastia Xia va ser enderrocada per la dinastia Shang, als descendents dels Xia se'ls va donar títols i feus a la regió de Qi (Henan) i a Zeng.
Quan els Shang van ser enderrocats pels Zhou, el nou rei va atorgar a un descendent dels Shang el títol de duc i un feu a l'estat de Song, i va confirmar els títols als descendents dels Xia que havien rebut feus a Qi i a Zeng. Confuci era descendent llunyà dels reis Shang, per via dels ducs de Song i els descendents de Confuci van heretar els drets al títol de duc de Yansheng fins al 1935.
Quan el rei Wujiang (無彊) de l'estat de Yue fou conquerit pel rei de l'estat de Chu, aquest li va oferir el títol de marquès d'Ouyang Ting.
Els títols de duc de Song i duc que dona seguiment i honora el Yin" (殷紹嘉公) van ser concedits a Kong An 孔安 (東漢) per la dinastia Han de l'est, ja que ell formava art dels hereus dels Shang. Aquesta branca de la família de Confuci és una branca separada de la línia que va portar el títol de marquès de Fengsheng i posterior duc Yansheng.
La dinastia Han va concedir el títol hereditari (周子南君,Zhōuzi nán jūn) a Ji Jia (姬嘉) descendent de la dinastia reial Zhou.
Quan l'emperador Xian de la dinastia Han va ser destronat per Cao Pi, de Cao Wei, aquest va concedir a l'emperador Xian el títol de duc de Shanyang (山陽公). El seu net, Liu Kang (劉康) va heretar el ducat que va existir durant 75 anys més i va tenir dos ducs més —Liu Jin (劉瑾) i Liu Qiu (劉秋)—, fins que la línia va quedar extinta amb la invasió de les tribus Xiongnu vers l'any 309, durant la dinastia Jin.
Els emperadors de Shu Han venien d'una branca menor de la dinastia Han. Quan l'emperador Liu Shan (de a dinastia Shu Han) fou derrotat per Cao Wei, aquest el va fer vassall amb el títol de duc d'Anle (安樂公, que literalment significa «duc de la pau i del confort»), mentre que als seus fills i nets els va nomenar marquesos. Liu Shan va morir el 271 a Luoyang i va rebre el títol pòstum de duc Si d'Anle (安樂思公; literalment «el profund pensador duc d'Anle»). Aquest títol va durar diverses generacions durant la dinastia successora a l'estat de Wei, els Jin, fins que es van extingir durant les revoltes dels Wu Hu.
Quan el regne Wu Oriental va ser dominat per la dinastia Jin, l'emperador Jin va atorgar a Sun Hao, emperador del Wu Oriental el títol de marquès de Guiming. Els fills de Sun Hao van ser nomenats cadets oficials del govern Jin.