miniatura|333x333px|Portada del tractat «Del contracte social» de Jean-Jacques Rousseau (1762) El contracte social (o contractualisme) és un concepte de la filosofia política que fa referència al pacte mitjançant el qual els individus accepten sotmetre's a unes normes comunes per garantir la convivència.
De manera més àmplia, aquest concepte s'utilitza per a explicar a l'origen de la legitimitat i el poder polític. Segons aquest marc teòric, l'ordre social i el poder polític no sorgeixen de manera natural ni per ordre diví, sinó a través d'un acord entre individus lliures que decideixen sotmetre's a unes normes comunes per tal de garantir-ne la convivència i la seguretat. Així, a través del contracte social, els individus renuncien parcialment a la seva llibertat i accepten l'autoritat d'un poder comú (per exemple: un rei o una assemblea) a canvi de protecció, estabilitat i la garantia de tenir determinats drets.
El concepte del contracte social es va desenvolupar a Europa entre els segles XVII i XVIII, i va esdevenir un instrument teòric clau per qüestionar el poder absolut, justificar la sobirania popular i fonamentar l'organització política de l'Estat modern. Thomas Hobbes, John Locke i Jean-Jacques Rousseau van ser els principals pensadors en desenvolupar-lo.
Context històric La idea del contracte social va anar prenent forma en el context de la profunda transformació política i intel·lectual de l'Europa moderna, especialment a partir del segle XVI, quan es va començar a qüestionar de manera sistemàtica la legitimitat del poder fonamentat en el «dret diví» i la tradició. Les guerres de religió, la crisi del feudalisme i la gradual consolidació dels estats moderns van afavorir l'aparició de noves teories polítiques que buscaven explicar l'origen del poder polític a partir del «consentiment dels governats», i no pas com a resultat d'un «mandat diví» o d'un ordre natural immutable. Aquest gir va permetre pensar el poder polític com una construcció racional i històrica, susceptible de justificació teòrica. miniatura|Johannes Althusius Tanmateix, aquest gir no va ser ràpid. De fet, les primeres formulacions del pensament polític modern es van gestar durant el Renaixement, quan Nicolau Maquiavel (1469-1527) va contribuir a separar l'anàlisi del poder de la teologia i la moral tradicional. Posteriorment, Jean Bodin (1530-1596) va donar-hi un impuls en redefinir la sobirania com a poder suprem, perpetu i indivisible de l'Estat. Tot i que no va formular cap teoria sobre el contracte social, la seva concepció jurídica i secular del poder polític —en què l'autoritat del monarca resta limitada pel dret natural i per les lleis fonamentals— va establir les bases conceptuals que farien possible el desenvolupament de les teories contractualistes.
Amb tot, va ser l'alemany Johannes Althusius (1557-1638) qui va desenvolupar una de les formulacions primerenques sobre la idea d'un contracte social. A la seva obra Politica methodice digesta (1603), va concebre la comunitat política com el resultat d'una «associació voluntària» (consociatio) entre individus, unida per pactes successius que fonamenten l'autoritat política. A diferència de Bodin, Althusius va situar la sobirania originàriament en el poble, entès com una comunitat organitzada, i va defensar que el poder dels governants és delegat, limitat i revocable, establint així una teoria política basada en el consentiment dels governats.
Thomas Hobbes i el Leviatan miniatura|Thomas Hobbes Thomas Hobbes (1588-1679) és un dels primers pensadors que formulà de manera sistemàtica una teoria del contracte social. La seva obra s'inscriu plenament en la crisi política i social de l'Anglaterra del , marcada per la guerra civil, l'execució de Carles I i l'enfrontament entre monarquia, el Parlament i les faccions religioses.
Hobbes parteix d'una visió pessimista de l'ésser humà. En l'«estat de la natura», els individus són lliures i iguals, però aquesta igualtat condueix al conflicte, ja que tots tenen el mateix dret a tot. En absència d'una autoritat comuna, la societat humana esdevé un conflicte permanent, una guerra de tots contra tots (bellum omnium contra omnes), en el qual «la vida és solitària, pobra, desagradable, brutal i curta».
És en aquest escenari que Hobbes defensa que la raó porta els individus a establir un pacte, un contracte social. Aquest contracte és un acord entre individus que decideixen renunciar a part de la seva llibertat natural i transferir-la a una autoritat sobirana. El sobirà —que pot ser una persona o una assemblea— concentra tot el poder necessari per garantir la pau i la seguretat. Aquesta autoritat no queda sotmesa al contracte, sinó que n'és el resultat, fet que justifica la idea d'un poder fort i pràcticament il·limitat.
La formulació més completa d'aquesta teoria apareix a Leviatan (1651), l'obra cabdal de Hobbes. En aquest text, l'Estat sobirà (el Leviatan) és comparat amb un gran cos fictici, construït pels humans (súbdits) per escapar del caos natural. Per tant, la legitimitat del poder polític no prové de Déu ni de la tradició, sinó del consentiment racional dels individus que busquen preservar la seva vida.
John Locke i el govern civil miniatura|John Locke El pensament polític de John Locke (1632-1704) s'inscriu en el context de l'Anglaterra de finals del , marcada per la Revolució Gloriosa de 1688, que va consolidar la supremacia del Parlament sobre la monarquia absolutista de Jaume II.
A diferència de Hobbes, Locke no parteix d'una concepció pessimista de la naturalesa humana. En l'«estat natural», els individus viuen en llibertat i igualtat, i disposen de drets naturals inalienables, especialment el dret a la vida, la llibertat i la propietat. Per tant, no és un escenari de guerra permanent, ja que els humans són capaços de reconèixer una llei natural basada en la raó. Tanmateix, l'absència d'una autoritat comuna i imparcial genera inseguretat, sobretot a l'hora de protegir la propietat i resoldre conflictes.
Així, per a en Locke, el contracte social sorgeix com una solució racional: els individus pacten per a constituir una comunitat política i delegar determinades funcions a un govern («un jutge comú»), amb l'objectiu de garantir els drets naturals. A més, a diferència del model de Hobbes, el poder d'aquest govern no és absolut, sinó que ha de quedar subordinat al consentiment dels governats.
La importància de Locke en la teoria del contracte social rau en el fet que introdueix una concepció limitada i condicional del poder polític, enfront de l'absolutisme. El seu pensament va influir profundament en el constitucionalisme modern, en la teoria de la democràcia liberal i en textos fonamentals com la Declaració d'Independència dels Estats Units. En aquest sentit, Locke representa un pas decisiu en la transició cap a una concepció del contracte social basada en els drets individuals i la legitimitat democràtica del poder basada en el consentiment dels governats.
El Contracte Social de Rousseau miniatura|Jean-Jaques Rousseau|358x358px Article principal: El contracte social
Jean-Jaques Rousseau (1712-1778) va desenvolupar el seu pensament en el context del segle XVIII, en plena Il·lustració, un període marcat per la confiança en la raó, el progrés i la crítica a les estructures polítiques i socials de l'Antic Règim.
Al tractat El contracte social, publicat el 1762, Rousseau va dibuixar una versió diferent de la teoria contractual. Tot i que té molts punts en comú amb la tradició individualista de Locke, s'hi diferencia en molts aspectes. Per a Rousseau el vincle social no es troba en la submissió a un poder extern, sinó en la «voluntat» dels individus a sotmetre's a un conjunt de regles per aconseguir el bé comú. Aquest consentiment per posar el poder individual sota la direcció d'una «voluntat general» és l'element clau del contractualisme de Rousseau.
Per a Rousseau, l'humà primigeni és fonamentalment bo i no està corromput. Es tracta d'un individu lliure i solitari, guiat principalment per dos sentiments bàsics: l'«amor de si mateix» (instint d'autoconservació) i la «pietat» (el rebuig al sofriment aliè). Tanmateix, amb el creixement demogràfic i la formació de grups humans estables, apareixen noves formes de convivència que generen dependències i necessitats artificials. El desenvolupament de l'agricultura i la ramaderia afavoreix l'acumulació de béns i dona lloc a la propietat privada, fet que introdueix la desigualtat social. Davant els conflictes derivats d'aquesta desigualtat sorgeix un primer pacte que institucionalitza les relacions socials i estableix les bases d'un ordre jurídic, origen de la societat civil però també de la pèrdua de la llibertat natural. D'aquesta manera, emergeix l'Estat com una construcció política orientada al bé comú, en què la voluntat general constitueix el principi que el fonamenta i el guia.
La teoria de Rousseau representa una reformulació radical, en la mesura que identifica la legitimitat política no amb la protecció d'interessos individuals ni amb l'autoritat del sobirà, sinó amb l'expressió d'una «voluntat general». Per tant, el contracte social no suposa la submissió de l'individu a un poder extern, sinó la seva integració en un cos polític del qual passa a formar part com a ciutadà sobirà: «La sobirania no és altra cosa que l'exercici de la voluntat general».
Neocontractualisme El neocontractualisme és un corrent de la filosofia política i moral contemporània que, principalment durant la segona meitat del , va recuperar i reformular la tradició del contracte social dels pensadors clàssics. Els neocontractualistes, no obstant, el conceben sobretot com un procediment hipotètic de justificació de principis morals, polítics i institucionals. No constitueix una escola homogènia, sinó una família de teories amb plantejaments diferents.
El principal impulsor del ressorgiment contractualista fou John Rawls (1921-2002), especialment amb A Theory of Justice (1971). Rawls utilitza la idea del contracte per determinar quins principis de justícia serien acceptats per persones lliures i iguals en unes condicions equitatives. Per representar aquesta situació introdueix la posició original, en què les parts han d'escollir els principis que regiran la societat darrere d'un vel d'ignorància que els impedeix conèixer les seves circumstàncies particulars, com ara la classe social, els talents naturals o la seva concepció del bé. El procediment pretén garantir que els principis escollits no depenguin dels avantatges contingents de les persones. Rawls formula així dos principis de justícia: el primer garanteix un sistema igual de llibertats bàsiques per a tothom, mentre que el segon permet les desigualtats socials i econòmiques només quan les oportunitats són equitatives i aquestes desigualtats beneficien especialment els membres menys afavorits, d'acord amb el principi de diferència. La seva teoria va convertir la justícia distributiva, la llibertat i la igualtat en qüestions centrals de la filosofia política contemporània.
El neocontractualisme va donar lloc, però, a plantejaments molt diferents del de Rawls. Robert Nozick, a Anarchy, State, and Utopia (1974), va utilitzar una argumentació inspirada en l'estat de natura per defensar els drets individuals i justificar l'existència d'un Estat mínim, limitat fonamentalment a funcions de protecció. James M. Buchanan, per la seva banda, va aplicar el contractualisme a l'economia política i a l'anàlisi de les regles constitucionals i de les decisions col·lectives. David Gauthier, a Morals by Agreement (1986), va intentar explicar com individus racionals orientats pels seus propis interessos poden arribar a acords sobre normes de cooperació.
Referències
Categoria:Filosofia de l'edat moderna Categoria:Sociologia política Categoria:Teories socials