El període dels Regnes Combatents (en xinès tradicional, 戰國時代, simplificat:战国时代, pinyin: Zhànguó Shídài) és el període de la història xinesa comprès entre els anys 475 aC i 221 aC. Fou una època de convulsió i de canvis (de la mateixa manera que l'anterior, anomenada període de Primaveres i Tardors) i és considerada normalment la segona part de la dinastia Zhou. La divisió de la Xina en diversos estats va propiciar la competència entre ells, fent prosperar la filosofia, la literatura i la ciència. Moltes tradicions es van abandonar i es generaren noves idees. El comerç i les ciutats van créixer fins a nivells que no s'havien vist abans. De fet, moltes de les ciutats xineses actuals es van fundar durant aquest període.
El fet de dividir l'època que transcorre des del 770 aC fins a la unificació de la Xina per la dinastia Qin (221 aC) en dos períodes (de les Primaveres i Tardors i dels Regnes Combatents), sembla provenir de la tradició creada sota la dinastia Han. Saber quan i per què es va establir aquesta divisió ha ocasionat polèmica entre els historiadors, ja que no es troba cap esdeveniment rellevant que la justifiqui: per exemple, el llibre d'història més important de la dinastia Song, el Zizhi Tongjian, la situa l'any 403 aC, el que fa més de 70 anys de diferència amb la tradició.
Antecedents El sistema d'estats feudals creat per la dinastia Zhou de l'Oest va experimentar canvis enormes després de la fugida de la cort Zhou cap a l'actual Luoyang el 771 aC i la disminució de la rellevància i poder de la nova Zhou de l'Est. El període de Primaveres i Tardors va fer que uns quants estats assolissin el poder a costa de molts altres que ja no poden dependre de l'autoritat central per a la seva legitimitat o protecció. Durant el període dels Estats Combatents, molts governants van reclamar el Mandat del Cel per justificar la seva conquesta d'altres estats i estendre la seva influència. La lluita per l'hegemonia finalment va crear un sistema estatal dominat per diversos estats grans, com Qi, Qin, Jin i Chu i Yan, mentre que els estats més petits de les Planes Centrals es convertiren en els seus satèl·lits, i també existien altres estats importants, com Wu i Yue al sud-est. Les últimes dècades de l'era de Primaveres i Tardors van estar marcades per una major estabilitat, com a resultat de les negociacions de pau entre Jin i Chu que van establir les seves respectives esferes d'influència. Aquesta situació va acabar amb la partició de Jin entre les cases de Han, Zhao i Wei establint els set principals estats en guerra.
Després d'un període de guerres cada vegada més intenses, Qi, Qin, Jin i Chu finalment es van ajuntar per a una conferència de desarmament en el 579 aC, en què essencialment els altres estats es van convertir en satèl·lits. El 546 aC, Jin i Chu van acordar una nova treva. Aquesta era de pau va ser sol un preludi del caos del període dels Regnes Combatents. Cadascun dels quatre poderosos estats es trobava sumit en contínues lluites pel poder. Sis famílies propietàries de terres es feien la guerra l'una a l'altra a Jin. La família Chen eliminava els seus enemics polítics a Qi. La legitimitat dels governants era sovint desafiada en les guerres civils per diversos membres de la família reial a Qin i Chu. Durant el relativament pacífic , els dos estats costaners en l'actual Zhejiang, Wu i Yue, van començar a guanyar gradualment més poder. Després de derrotar i expulsar el rei Fu Chai de Wu, el rei Gou Jian de Yue va esdevenir l'últim gran senyor reconegut, acanat amb els conflictes al sud.
Una vegada que tots aquests combatents pel poder es van establir fermament en els seus dominis, el vessament de sang entre els estats continuaria en el període dels Regnes Combatents, que va començar el 403 aC, quan les famílies Zhao, Wei i Han que encara quedaven de l'elit a Jin es van dividir l'estat i la impotent cort de Zhou va ser forçada a reconèixer la seva autoritat.
Fonts Textos de tradició xinesa Les fonts que tradicionalment donen una idea del període dels Estats Combatents són fonts literàries conservades des de l'Antiguitat escrites o compilades durant el període preimperial o sota els primers imperis xinesos, i de totes aquestes fonts, els Registres del Gran Historiador de Sima Qian escrites al començament de la dinastia Han són les més importants. La primera part dels Registres es basa en les cròniques de Qin a les quals va tenir accés l'autor, arxiver de la cort Han, i relata la història de la Xina des dels seus orígens. L'última part del treball consisteix en biografies que relaten la vida de personatges eminents, alguns dels quals contemporanis dels Estats Combatents. Altres cròniques completen l'obra de Sima Qian, com els Annals de Bambú trobats en una tomba a finals del , que conté els annals del regne de Wei. Sembla que cada estat tenia la seva pròpia crònica escrita, però la majoria s'han perdut. Es tracta de textos produïts per funcionaris d'aquests Estats, per tant de fonts esbiaixades, encara més de Sima Qian que va voler donar lliçons de moral a través de les històries que relata, però la descripció dels esdeveniments del període dels Estats Combatents és generalment fiable, a diferència de la de períodes anteriors que inclou relats llegendaris o semillegendaris.
Jaciments arqueològics L'arqueologia ha estat determinant per al coneixement dels Regnes Combatents. Les excavacions se centren principalment en dos tipus de jaciments. En primer lloc els enterraments, molt nombrosos a les terres de l'antic país meridional de l'Estat de Chu, on es van desenterrar objectes d'art i textos. La seva anàlisi ens permet entendre millor les creences i també la jerarquia social dels antics xinesos, encara que la seva interpretació segueixi sent complexa. Les ciutats i sobretot les capitals van ser objecte de campanyes d'excavació, quan no han quedat cobertes per les ciutats actuals que les van succeir.
Textos trobats per l'arqueologia Una contribució important de les excavacions arqueològiques és el descobriment, en tombes antigues, de textos de naturalesa variada, escrits sobre diversos suports, generalment amb tinta, que han resistit més o menys bé el desgast del temps.8 Les més habituals són les fetes de tires de bambú tallades per la meitat, estirades i després polides, unides entre si per fils o cintes de seda, que permeten fer un rotllo. Els textos escrits sobre fusta que es coneixen d'aquesta època prenen l'aparença de tauleta. El tercer suport més estès és el que menys ha sobreviscut als estralls del temps, la seda, un suport més fràgil però més car que els altres dos, que també s'utilitzava per a les pintures.9 També es podria gravar bronze, més aviat per a textos solemnes que es volien perdurar i que són menys nombrosos .
Gràcies a aquests descobriments, és possible conèixer l'estat previ de certs textos que la tradició xinesa va “canonitzar” posteriorment i accedir a una major varietat de textos, en particular escrits administratius i legals que destaquen pràctiques sobre les quals les úniques fonts escrites conegudes abans d'aquests descobriments donaven molt poca informació. Altres estudis d'aquests textos antics tenen interès epigràfic i lingüístic, aquests textos testimonien un estat de la cal·ligrafia xinesa on coexisteixen diverses variants regionals abans de l'estandardització de l'escriptura xinesa que va endegar l'emperador Qin Shi Huangdi del Regne de Qin.
Context miniatura|La Xina durant el període dels Regnes Combatents, 350 aC aprox. El nom del període deriva d'una obra històrica anomenada Crònica dels estats combatents, compilada al començament de la dinastia Han. El seu inici és discutit, i per uns comença el 475 aC després del període de Primaveres i Tardors, i per altres el 403 aC, amb la divisió de Jin. La potència dominant a la regió central al final del període de Primaveres i Tardors va ser Jin, que s'estenia per gran part de l'altiplà de Loess i part de la plana al·luvial del riu Groc. El període dels Regnes Combatents fou un període de confusió. Els emperadors de la dinastia Zhou havien perdut la capacitat de cohesió i els nobles de les diferents regions s'autoproclamaren emperadors independents. En el 403 aC, el Marquès Jing de Han, juntament amb el Marquès Wen de Wei i el Marquès Lie de Zhao, van dividir l'estat de Jin en tres i el Rei Lie de Zhou va ser obligat a reconèixer els nous estats, elevant a la categoria de marquesos als seus governants, que seguirien sent grans poders perquè romanen vinculats i es coneixen com els "Tres Jin". Amb la partició de Jun començà el Període dels Regnes Combatents i la independència política de Han.
A mitjans del segle V aC, set grans regnes dominaven la Xina, els Set regnes combatents, amb un fort poder militar que lluitaven per l'hegemonia del país i cadascun amb més de 10.000 carros de guerra. Són els Chu, Han, Qi, Qin, Wei, Yan i Zhao, i al costat d'aquests grans regnes hi havia altres regnes de menor importància militar, entre els quals es troben antics prestigiosos estats situats a la plana central al voltant del territori de la dinastia Zhou, a les actuals províncies de Shandong i Henan, a més dels pobles nòmades del nord i de les diverses tribus de l'oest. Aquests estats tenen identitats pròpies i de vegades fins i tot es distingeixen per cultures específiques. Els estudis d'arqueologia i d'art, combinats amb els de textos, permeten definir diverses zones culturals relativament estables durant el període de la dinastia Zhou. Alguns d'ells es van beneficiar d'una influència molt gran durant el període dels Estats Combatents: sovint corresponen a unitats geogràfiques naturals homogènies.
miniatura|Evolució de les fronteres dels regnes durant el període. Entre els descendents de Jin, va ser Wei qui va afirmar la seva superioritat militar, després de les victòries del seu gran general Wu Qi, i la desgràcia i l'exili d'aquest últim cap al 401 van beneficiar al Rei Dao de Chu que el va contractar, restaurant el poder de Chu mitjançant reformes i victòries militars. Per la seva banda, Han va annexionar Zheng el 375 aC. Després del 366 aC, va ser el torn de Qin de reafirmar el seu poder, i sortint de conflictes difícils amb els pobles bàrbars del nord-oest, va derrotar una coalició de Wei i Han, després Wei de nou. El nou governant de Wei, Hui, reacciona davant la nova situació reorganitzant el seu regne i iniciant una política de normalització de les relacions entre els grans reis arran de diferents reunions. La diplomàcia adquireix aleshores més importància. Durant la segona meitat del segle IV, els monarques dels grans regnes van prendre el títol de rei (wang) i van emprendre reformes transcendentals que els van fer més forts regnes centralitzats, fet que explica l'escalada militar que es va produir durant les dècades següents.
Durant aquest període esdevingueren importants desenvolupaments tecnològics que impulsaren el creixement demogràfic i l'aparició del comerç, amb el dessecament dels pantans, els primers sistemes d'irrigació i la millora de les tècniques de fundició dels metalls que permeteren la difusió de l'aixada i l'arada. Finalment, el regne de Qin esdevingué el més fort i va sotmetre els altres sis.
La plana central i els Tres Jin