miniatura|Jardins de Versalles, vista des de la Place d'Armes. La jardineria del Barroc es va desenvolupar a Europa des del segle XVII fins a mitjan segle XVIII. Durant aquest període la jardineria va estar molt vinculada a l'arquitectura i l'urbanisme, amb dissenys racionals on va cobrar preferència el gust per la forma geomètrica. El seu prototip va ser el jardí francès (també anomenat clàssic o formal), caracteritzat per majors zones de gespa i un nou detall ornamental, el parterre, com en els Jardins de Versalles, dissenyats per André Le Nôtre. El gust barroc per la teatralitat i l'artificiositat va comportar la construcció de diversos elements accessoris al jardí, com illes i grutes artificials, teatres a l'aire lliure, ménageries d'animals exòtics, pèrgoles, arcs triomfals, etc. Va sorgir la orangerie, una construcció de grans finestrals destinada a protegir a l'hivern tarongers i altres plantes d'origen meridional. El model de Versalles va ser copiat per les grans corts monàrquiques europees, amb exponents com els jardins de Schönbrunn (Viena), La Granja (Segòvia), Het Lloo (Apeldoorn), Drottningholm (Estocolm) i Peterhof (Sant Petersburg).
En aquesta època van sorgir dues tendències oposades a l'hora de concebre jardins: una més racional, més centrada en la intervenció de l'home en la naturalesa, el paradigma de la qual va ser el «jardí francès» (o «jardí tectònic»), que va ser el que més va estar de moda en aquest període i que es considera l'arquetip del jardí barroc; i una altra que atorgava més llibertat a la naturalesa salvatge, amb petites intervencions per accentuar l'aire bucòlic del paisatge, el principal exponent del qual va ser el «jardí anglès» (o «jardí de paisatge»), que va tenir el seu màxim desenvolupament durant el romanticisme, entre els segles XVIII i .
El jardí francès es va articular en funció de diversos factors: l'aprofitament del terreny i els recursos hidràulics, la configuració d'una perspectiva visual oberta cap a l'horitzó i la submissió de la vegetació en raó de l'escala i la geometria, amb tanques tallades en forma de topiaria i parterres dissenyats conforme a patrons, dels quals el més arquetípic resultaria ser el «parterre brodat» (broderie). El jardí s'estructura en general al voltant d'un castell o palau, i a més de les zones vegetals es dona molta importància al sistema de camins i avingudes (allées) que ho embolica, així com als canals, estanys i fonts que, al costat de la decoració escultòrica, són el principal detall ornamental del jardí. El complement de tot això és el bosquet, un tipus de bosc de jardí que se sol podar i condicionar per albergar espais de reunió o pavellons d'esbarjo, i que pot ser irregular o configurat en quincunx, un patró bàsic de cinc arbres disposats com en el dibuix del número cinc dels daus, i que, repetit successivament, genera unes arbredes alineades perceptibles en angle recte o diagonal.Del francès
Context històric miniatura|Vista aèria dels Jardins de Versalles, gravat del . El Barroc va ser un període de la història de l'art propi de la cultura occidental, originat per una nova forma de concebre l'art («estil barroc») i que, partint des de diferents contextos històric-culturals, va produir obres en nombrosos camps artístics: literatura, arquitectura, escultura, pintura, música, òpera, dansa, teatre, etc. Es va manifestar principalment en l'Europa occidental, encara que a causa del colonialisme també es va donar en nombroses colònies de les potències europees, principalment a Llatinoamèrica. Cronològicament, va abastar tot el i principis del , amb major o menor prolongació en el temps depenent de cada país. Se sol situar entre el Manierisme i el Rococó, en una època caracteritzada per fortes disputes religioses entre països catòlics i protestants, així com marcades diferències polítiques entre els Estats absolutistes i els parlamentaris, on una incipient burgesia començava a posar els fonaments del capitalisme.
El va ser en general una època de depressió econòmica: les males collites van comportar l'augment del preu del blat i altres productes bàsics, amb les subsegüents fams; el comerç es va estancar, especialment a l'àrea mediterrània, i solament va florir a Anglaterra i Països Baixos gràcies al comerç amb Orient i la creació de grans companyies comercials, que van asseure les bases del capitalisme i l'auge de la burgesia.pesta La mala situació econòmica es va agreujar amb les plagues de pesta que van assolar Europa a mitjan , que van afectar especialment a la zona mediterrània.pesta bubónica Un altre factor que va generar misèria i pobresa van ser les guerres, provocades en la seva majoria per l'enfrontament entre catòlics i protestants, com és el cas de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Tots aquests factors van provocar malnutrició a bona part de la població.
D'altra banda, el poder hegemònic a Europa va bascular de l'Espanya imperial a la França absolutista, que després de la Pau de Westfàlia (1648) i la Pau dels Pirineus (1659) es va consolidar com el més poderós estat del continent, pràcticament indiscutit fins a l'ascensió d'Anglaterra al . Així, la França dels Lluïsos i la Roma papal van ser els principals nuclis de la cultura barroca, com a centres de poder polític i religiós —respectivament— i centres difusores de l'absolutisme i el contrarreformisme. Espanya, encara que en decadència política i econòmica, va tenir un esplendorós període cultural —l'anomenat Segle d'Or— que, encara que marcat pel seu aspecte religiós d'incontrovertible proselitisme contrarreformista, va tenir un accentuat component popular, i va portar tant a la literatura com a les arts plàstiques a cotes d'elevada qualitat. En la resta de països on va arribar la cultura barroca (Anglaterra, Alemanya, Països Baixos), la seva implantació va ser irregular i amb diferents segells peculiariztats per les seves distintives característiques nacionals.
Teoria de la jardineria en el Barroc Durant l'era barroca la jardineria va tenir un ampli desenvolupament tant tècnic com a teòric, i va evolucionar des de la simple adequació d'un espai natural adaptat a l'habitabilitat de l'ésser humà fins a elevats graus de disseny i planificació, d'ordenació de l'espai i integració de l'element natural amb elaborats programes artístics capaços de generar conjunts de refinada evocació tant sensorial com a intel·lectual. La jardineria es va elevar en aquesta època a un art de ple dret, gairebé indissolublement associat a la figura de l'arquitecte, puix que el seu disseny comporta un elaborat projecte racional i professionalitzat. La concepció del jardí es planifica globalment amb la resta de les arts, especialment l'arquitectura, però també l'escultura, l'escenografia, el disseny hidràulic, etc. Així, en aquesta època la jardineria va passar a ser «l'art d'ordenar la naturalesa segons principis arquitectònics».
El model arquetípic de jardí barroc, el jardí francès, es va nodrir en bona part de les aportacions teòriques i tècniques del jardí renaixentista italià, especialment de la concepció elaborada per Leon Battista Alberti de la casa i el jardí com una unitat artística basada en formes geomètriques (De Re Aedificatoria, IX, 1443-1452), així com en el model exposat per Francesco Colonna en el seu Hypnerotomachia Poliphili (1499), que introduïa l'ús de parterres i l'ocupació de l'art topiària per donar formes capritxoses als arbres. També va influir en el jardí barroc el disseny de les eres a partir de formes axials, exposat per Sebastiano Serlio en Tutte l'operi d'architettura (1537).
L'evolució del model italià al francès va estar marcada per diversos factors, especialment referent a l'auge polític de França i a la propagació dels seus valors programàtics, com el centralisme, l'absolutisme i el racionalisme, que van accentuar els aspectes dramàtics de l'estil renaixentista. Així, encara que la jardineria francesa va assumir el concepte geomètric de la italiana, va derivar cap a noves formes, hagut de d'una banda a una nova concepció del jardí com a element de prestigi social i per una altra al desenvolupament econòmic i social de l'estat francès, que després dels seus continus conflictes i divisions fins a pràcticament començaments del va començar una nova etapa de consolidació nacional, que va comportar una bonança econòmica i una visió de foment de les belles arts com a senyal d'identitat de la cultura francesa d'una banda, i com a producte de prestigi per la ecomonia nacional per un altre. D'altra banda, el factor mediambiental va marcar les pautes per a una diferenciació d'ambdues tipologies jardineres: així com a Itàlia el terreny és més abrupte, el clima més calorós i la pluviometria més escassa, a França el terreny sol ser més pla, i el clima més estable i amb abundants precipitacions. D'altra banda, la cultura francesa va assimilar parcialment les innovacions renaixentistes, prenent el superficial sense aprofundir en la seva essència, i adaptant les seves característiques a la idiosincràsia francesa —com el freqüent ús en arquitectura de la tipologia del castell. Tots aquests factors van comportar a la diferenciació entre tots dos estils: el major ús de flors en la jardineria francesa va propiciar el desenvolupament dels parterres, al mateix temps que un major aprofitament dels recursos hidràulics va afavorir l'augment de fonts, estanys i canals; unit a la proliferació d'estàtues i altres detalls ornamentals gràcies a l'impuls atorgat a les arts van ser els principals punts de caracterització del nou jardí francès.
Un punt d'inflexió entre el jardí renaixentista i el barroc van ser les teories d'Olivier de Serres, que va elevar la jardineria a la categoria d'art i la va introduir en els mitjos cortesans. En Le Théâtre d'Agriculture et Mesnage des Champs (1600) va comparar el disseny de parterres amb la composició pictòrica, i va defensar la concepció del jardí en funció de cànons estètics, deslligats de la mera tècnica agrícola. Serres va assenyalar quatre tipus principals de jardins: l'aromàtic, el fruiter, l'herbolari i el d'esbarjo. Un altre important tractat de l'època va ser Traité du jardinage selon els raisons de la nature et de l'art. Ensemble divers desseins de parterres, pelouzes, bosquets et autres ornements (1638), de Jacques Boyceau de la Barauderie, el primer on s'aborda la jardineria des d'un aspecte tant estètic com a pràctic. Boyceau va realitzar nombrosos dissenys per a parterres, que van influir notablement en l'obra de Le Nôtre.(Bazin, 1990, p. 126. En aquest punt d'intersecció cal situar també l'obra de Étienne Dupérac, que encara que no va plasmar els seus plantejaments per escrit va influir notablement en les realitzacions de la seva època. Dupérac havia estudiat a Itàlia, on va il·lustrar nombroses restes arqueològiques i monuments antics, i al seu torn va treballar com a arquitecte per a Enric IV, pel qual va elaborar els jardins dels palaus de Fontainebleau, de les Teuleries i de Saint-Germain-en-Laye. Dupérac defensava el disseny unitari pel parterre, sense caure en concepcions únicament estètiques o artificioses, i els seus plantejaments van tenir una ràpida difusió en la seva època.