La Gioconda o Monna Lisa és una pintura de Leonardo da Vinci, el retrat més famós de la història i, potser, el quadre més famós de la pintura occidental. És un retrat de mig cos en què apareix una dona que mira directament l'espectador amb una expressió que sovint ha estat descrita com a enigmàtica. Fou pintat entre 1503 i 1506; és un oli sobre taula d'àlber de 77 × 53 cm retocat diverses vegades per l'autor.MATA, Jordi. «L'entrevista impossible a Leonardo da Vinci». Sàpiens [Barcelona], núm. 83 (setembre 2009), p. 14. ISSN 1695-2014 La tècnica usada va ser l'esfumat (sfumato), procediment molt característic de Leonardo. El quadre és propietat del govern francès i està exposat al Museu del Louvre de París amb el títol Portrait de Lisa Gherardini, épouse de Francesco del Giocondo (Retrat de Lisa Gherardini, esposa de Francesco del Giocondo). Protegit per múltiples sistemes de seguretat i ambientat perquè es preservi de manera òptima, està sotmès a un procés de revisió constant per a verificar-ne i prevenir-ne el deteriorament.
La fama d'aquesta pintura no s'explica únicament per la tècnica emprada o per la seva bellesa, sinó pels misteris que l'envolten, com ara l'enigmàtica expressió del rostre, que ha generat molts comentaris i controvèrsies que s'han intentat respondre amb diverses investigacions. Per exemple, alguns estudis històrics han permès determinar que la model del quadre podria ser una veïna de Leonardo, que es podrien conèixer els seus descendents i que la model podria haver estat embarassada. Malgrat totes les suposicions, les respostes en ferm als diversos interrogants són clarament insuficients, i això genera una curiositat més gran entre els admiradors del quadre.
A més, a la llegenda que envolta La Gioconda cal afegir-hi el robatori del 1911, les múltiples reproduccions que se n'han fet, els enigmes sobre la identitat de la model o el secret del seu somriure, les múltiples obres d'art que s'hi han inspirat i la quantitat de paròdies que ha inspirat; tot plegat ha contribuït a convertir La Gioconda en el quadre més famós del món, que cada any visiten milions de persones.
Títol de l'obra El nom de Monna Lisa apareix per primera vegada en la biografia de Leonardo da Vinci de Giorgio Vasari, publicada trenta-un anys després de la mort de Leonardo. Allí s'identifica la dona del retrat amb Lisa Gherardini, la tercera esposa del benestant mercader florentí Francesco del Giocondo.W. Pater (1978), pàg. 8 Monna era una contracció comuna de la paraula italiana madonna (dama). En italià modern, madonna se sol abreujar monna. Per influència de l'anglès, a vegades també es troba escrit Mona Lisa.
L'altre títol amb què es coneix l'obra, La Gioconda, és un joc de paraules amb la forma femenina de Giocondo, que en italià significa «alegria plàcida» (jocunda, en català), cosa que crea un doble sentit amb el nom del suposat marit de la dama i l'expressió del rostre que caracteritza el retrat.
Tant La Gioconda com Monna Lisa són denominacions que van quedar establertes com a títols de l'obra al . Anteriorment, el quadre havia rebut diversos noms descriptius, com ara Certa senyora florentina o La cortesana amb vel.
Autor
miniatura|Leonardo da Vinci Leonardo da Vinci va néixer a la masia d'Anchiano, al municipi de Vinci, a Itàlia. Fruit de la relació il·legítima del notari ser Piero i la seva serventa, Catarina Vacca; a catorze anys, va entrar a treballar al prestigiós taller del pintor florentí Andrea del Verrocchio, on va estudiar al costat de Sandro Botticelli i Perugino.W. Pater (1978), pàg. 3 Al llarg de la seva vida, va desenvolupar l'estudi de les matemàtiques, la geometria, la perspectiva i totes les ciències de l'observació del medi natural, que en la seva època es consideraven indispensables. Com a educació complementària, també va estudiar arquitectura i enginyeria. Leonardo va ser el màxim exponent de l'humanista renaixentista, i va destacar amb brillantor en múltiples disciplines. Va servir persones tan diferents i influents com Llorenç el Magnífic, el duc de Sforza, els sobirans de Màntua i el rei Francesc I de França.
Entre les seves obres més destacades, cal citar la Mare de Déu de les roques, La batalla d'Anghiari, El Sant Sopar i La Gioconda.
Història miniatura|El rei Francesc I de França, un dels posseïdors del quadre De La Gioconda, s'ha dit que és el retrat més famós de la pintura occidental. La seva fama és deguda, probablement, a les múltiples referències literàries que s'hi han fet, a les diverses interpretacions sobre la protagonista i a l'escandalós robatori del 21 d'agost del 1911.
És, a més a més, l'última gran obra de Leonardo, si es té en compte que va continuar retocant-la fins als seus darrers anys. Quan Leonardo se'n va anar a Roma a instàncies del nou papa, la seva vida es va fer monòtona i gens productiva. Leonardo va morir sense encàrrecs importants, sota la protecció de Lleó X, Giovanni de Mèdici, fill del gran Llorenç el Magnífic. miniatura|esquerra|La Gioconda, exposada a Washington el 1963 amb els Kennedy, Lyndon B. Johnson, André Malraux —ministre francès de Cultura— i la seva esposa Després d'acabar el quadre, Leonardo va portar la seva obra a Roma i després a França, on es va conservar fins a la seva mort. Se sap que va passar a mans del rei francès Francesc I, que l'hauria comprada per un valor de 4.000 escuts d'or, encara que no és clar si va ser el 1517, abans de la mort de l'artista, o després de la seva defunció, el 1519.
A la mort del rei, l'obra va ser traslladada a Fontainebleau, després a París i més tard al Palau de Versalles. Està comprovat que el retrat es va conservar a les col·leccions reials franceses i que, amb la Revolució francesa, va arribar al Museu del Louvre; Napoleó la va retirar per col·locar-la a la seva cambra personal, i més endavant la va tenir emmagatzemada al Palau de les Teuleries.
Finalment, va tornar al museu, on ha estat fins avui. Fins a l'any 2005, va estar col·locada en un lloc destacat de la Sala Rosa, i aquest any va ser traslladada al Saló dels Estats. És pertinent dir que la majoria de dades sobre el quadre es tenen gràcies al treball biogràfic del pintor contemporani Giorgio Vasari.
El gener del 1963, el ministre de Cultura francès, André Malraux, va enviar La Gioconda als Estats Units, on va ser rebuda pel president John Kennedy. Va ser exposada a la National Gallery of Art de Washington i, a continuació, al Metropolitan Museum of Art de Nova York; en total, la van admirar 1,7 milions de visitants. L'obra va fer dos viatges més l'any 1974 per ser exposada a Rússia i al Japó.
Tècnica miniatura|esquerra|Perspectiva i proporcions pròpies de Leonardo a l'obra del museo del Prado, en canvi no es troben a l'obra del Louvre miniatura|Pintura que s'exhibeix darrere el vidre antibales al Louvre Leonardo va dibuixar un esbós del quadre i després va aplicar l'oli diluït en oli essencial. Aquesta tècnica es coneix amb el nom de sfumato, i consisteix a prescindir dels resseguiments nets i precisos del Quattrocento per embolcallar-ho tot en una espècie de boira imprecisa que «esfuma» els perfils, crea la impressió d'estar totalment immersos dins l'atmosfera de l'obra i fa que sembli que la figura té tres dimensions.
El quadre se sosté damunt una taula de fusta d'àlber extremament fràgil, que està recoberta per diverses capes de guix. Actualment, es conserva en una urna de vidre de quaranta centímetres de gruix a prova de bales, i rep un tractament especial per a evitar els reflexos de la llum.
La cambra que acull el quadre està dissenyada per mantenir una temperatura constant de vint graus i un 50 per cent d'humitat relativa; d'aquesta manera, es garanteixen unes condicions òptimes per al manteniment de la pintura.
A la meitat superior del retrat, hi ha una esquerda de dotze centímetres, probablement a causa de l'eliminació del bastiment original, encara que un estudi amb infrarojos ha revelat que l'esquerda pot ser tan antiga com el llenç mateix. Aquesta esquerda es va reparar fa temps; es calcula que devia ser en algun moment entre la meitat del i començaments del . El 2004, per descartar qualsevol perill, es va crear un equip de restauradors francesos que s'encarreguen de vigilar permanentment l'estat de la pintura per tal de prevenir qualsevol tipus d'alteració. El seguiment de l'estat del quadre ha determinat que es manté estable i no ha empitjorat amb el temps.
Composició La dama està asseguda en una butaca, recolzant els braços sobre els braços del seient. És en una galeria. A la vora esquerra del quadre, es veu la base d'una de les columnetes. El traç amb què estan pintades les mans i els ulls permet apreciar un exemple característic de la tècnica de l'esfumat. També es pot destacar el joc que hi ha entre la llum i l'ombra, un recurs utilitzat per a aconseguir més sensació de volum. miniatura|esquerra|Detall del costat esquerre del paisatgeminiatura|Detall del costat dret del paisatge
La galeria dona a un paisatge inspirat en les vistes de què Leonardo va poder gaudir als Alps durant el seu viatge a Milà, un paisatge d'atmosfera humida i aquosa que envolta la dama. S'ha intentat localitzar la zona, que podria ser un racó de l'Arno o alguna part del llac de Como, però no hi ha cap conclusió definitiva. Moltes vegades, s'ha mirat de connectar el paisatge de cada costat de la dama, però la discordança entre les dues imatges no permet que es pugui dissenyar un model continuat.Pedretti, Carlo (1998). Leonardo: il ritratto, Roma, Ed. Giunti, Cal tenir en compte que el costat esquerre sembla estar més alt que el dret, fet que entra en contradicció amb les lleis de la física, ja que l'aigua no es pot quedar estàtica en un desnivell del terreny. L'historiador de l'art Ernst Gombrich opina el següent:
D'altra banda, enmig del paisatge apareix un pont, un element característic de la civilització que podria estar assenyalant la importància de l'enginyeria i l'arquitectura.
miniatura|Detall de la mirada de la model
La model no té celles ni pestanyes, possiblement a causa d'una restauració massa agressiva feta en segles passats, que hauria esborrat les veladures o lleus traços amb què es van pintar. Vasari, en efecte, parla clarament de les celles: «En les celles, s'apreciava la manera en què els pèls sorgeixen de la carn, més o menys abundants i, girats segons els porus de la carn, no podien ser més reals».Giorgio Vasari, Las vidas de los más excelentes arquitectos, pintores y escultores italianos desde Cimabue a nuestros tiempos (Antología). Estudi, selecció i traducció de María Teresa Méndez Baiges y Juan María Montijano García, Editorial Tecnos (Grupo Anaya, SA), 2006, Segons altres experts, Leonardo mai no li va pintar celles ni pestanyes, per deixar l'expressió de la dama més ambigua, o perquè realment mai no va arribar a acabar l'obra.
La Gioconda dirigeix la mirada lleugerament a l'esquerra i mostra un somriure francament enigmàtic. Conta Vasari: Tanmateix, no hi ha cap prova d'aquesta afirmació.
Al cap, la dama hi porta una mantellina, signe de castedat i un atribut freqüent en els retrats d'esposes. El braç esquerre descansa sobre la butaca i la mà dreta està damunt d'aquest braç. Aquesta actitud transmet serenitat i la idea que domina els seus sentiments.
La tècnica de Leonardo da Vinci s'aprecia amb més facilitat gràcies a la «immersió», a la integració de la model en l'atmosfera i el paisatge que l'envolten, potenciada per l'avanç a la «perspectiva atmosfèrica» del fons, que seria un assoliment propi del barroc. També hi ajuda el fet que els colors tendeixen al to blavós i la transparència, recurs que augmenta la sensació de profunditat.