Ahmet Adnan Saygun, nascut Ahmed Adnan (Esmirna, Imperi Otomà, 7 de setembre de 1907 – Istanbul, Turquia, 6 de gener de 1991) fou un educador musical, etnomusicòleg i compositor que integrà elements de la música turca amb la música clàssica occidental. Saygun fou un dels primeres artistes als que se li atorgà el títol de "Artista de l'Estat" (Devlet Sanatçısı en turc) l'any 1971.
Saygun és un dels compositors turcs més famosos, més coneguts com a "Els Cinc Turcs" (juntament amb Ulvi Cemal Erkin, Cemal Reşit Rey, Hasan Ferit Alnar i Necil Kazım Akses) de la història de la música classica turca. L'"Oratorio de Yunus Emre", l'obra més interpretada de la música del període republicà de Turquia, és la seva composició més important.
Biografia Primers anys El pare de Saygun, Mahmut Celalettin Bey, exercia de professor de matemàtiques i provenia d’un destacat llinatge d’erudits religiosos d’Esmirna; a més, va participar en la fundació de la Biblioteca Nacional d’Esmirna, institució que més endavant acabaria dirigint. La mare, Zeynep Seniha Hanim, pertanyia a una família establerta a Esmirna que tenia els seus orígens al barri de Doğanbey, a Konya. miniatura|esquerra|Ahmed Adnan en temps otomans Saygun es crià a Esmirna, on va iniciar la seva formació el 1912 a l’escola primària Hadika-i Sübyan. Posteriorment va ingressar a l’İttihat ve Terakki Numune Sultanisi, un centre d’ensenyament modern per a l’època. Ja aleshores destacava clarament a les classes de música: posseïa una oïda fora del comú i podia entonar amb absoluta precisió melodies que acabava de sentir per primera vegada. Paral·lelament als estudis generals, en una escola on l’educació artística ocupava un lloc central, seguia classes de teoria musical i de piano.
En la ciutat hi tocaven amb freqüència bandes de guerra otomanes hi havia concerts de música de cambra occidental, el que influí en Saygun. A més, el seu pare pertanyia a l'orde dels Mevlevis, motiu pel qual va rebre molta influència de la música sufi. Als tretze anys, s'inclinà vers l'educació artística, començà a estudiar teoria musical amb İsmail Zühdi i piano amb Tito Rosati. També estudià l'ud (instrument similar al llaüt) i als catorze anys estava escrivint marxes i polques. El 1922 va començar a estudiar piano amb el virtuós Macar Tevfik Bey i el 1923 harmonia durant dos mesos amb Hüseyin Sadeddin Arel.
El 1923 es va fundar la República de Turquia (Türkiye Cumhuriyeti), substituint a l'Imperi Otomà a Anatòlia, i la política turca buscaria alinear-se amb occident. El seu llenguatge musical es veuria influït per aquest projecte.
El 1925, realitzà una enciclopèdia de música en turc, Musiki Lugati, a partir de traduccions que va fer dels articles relacionats amb la música de La Grande Encyclopédie francesa. En aquells moments Turquia estava sota constants i dràstics canvis. Per guanyar-se la vida, va passar per diverses feines —en una companyia d’aigües, a l’oficina de correus o en una botiga de papereria—, però cap no va acabar de prosperar, i finalment es va decantar per la docència, exercint com a mestre de música a les escoles primàries.
Després d'intentar sense èxit obrir una botiga per a vendre partitures musicals al carrer Beyler d'Esmirna, es dedicà a l'ensenyança de la música en escoles primàries. Durant aquest període va escriure cançons escolars basant-se en els poemes de Ziya Gökalp (1876-1924), Mehmet Emin Yurdakul (1869-1944) i Bıçakçızade Hakkı Bey (1861-1930). El 1925 tenia la intenció de presentar-se a unes proves convocades per l’Estat per enviar estudiants als principals conservatoris europeus, però la mort de la seva mare ho va frustrar. En lloc d’això, va superar els exàmens que li permetien exercir com a professor de música a l’ensenyament secundari i, el 1926, va iniciar la seva tasca docent com a professor de música a l’Institut Masculí d’Esmirna (İzmir Erkek Lisesi). Entre 1927 i 1928 va compondre la Simfonia en Re major
Estudis a París El 1928 es va tornar a convocar l’examen que no havia pogut fer uns anys abans. Aquesta vegada va aprofitar l’ocasió, el va aprovar amb èxit i va marxar a París amb una beca de l’Estat per ampliar la seva formació a l'Schola Cantorum.
Allà estudià composició amb Vincent d'Indy, fuga amb Eugène Borrel, harmonia amb l'esposa de Borrel, contrapunt amb Paul Le Flem, música gregoriana amb Amédée Gastoué i orgue amb Edouard Souberbielle, a més fou introduït als estils del romanticisme tardà i l'impressionisme. Durant la seva estada a París, va compondre Divertissement op. 1, per a orquestra. El 1931, amb Henri Defossé com a president del jurat, la va presentar i va guanyar el premi de composició de París. Aquest mateix any, amb l'Orquestra Colonne dirigida per Gabriel Pierné, interpretà aquesta obra a París, Varsòvia, Rússia i Bèlgica. D'aquesta forma, l'obra formà com la quarta composició turca per a orquestra en ser interpretada a l'estranger, després de les interpretacions de Turcs d'Anatòlia (Anadolu Türküleri) el 1927, Conte per a infantons (Bebek Efsanesi) el 1928 i Paisatges turcs (Türk Manzaraları) el 1929, a París per l'Orquestra Cemal Reşit Rey.
Els anys d'Ankara El 1931, Saygun tornà a Turquia i començà a ensenyar música en l'Escola per a Mestres de Música, on donà classes d'escriptura musical i contrapunt. El 1932 es casà amb la pianista Mediha (Boler) Hanim, del que se'n separaria poc temps després. El 1934, sota la Llei de Cognoms i a petició del seu pare, que en aquell temps era professor de matemàtiques, Ahmet Adnan Bey i la seva família es canviaren el cognom a Saygin. Però per ser sovint confós amb algú més, tot sovint el canvià a Saygun.
El 1934, el president Atatürk li encarregà la tasca d'escriure la primera òpera turca, amb motiu de la visita del Xa Reza Pahlavi de l'Iran. Va escriure el seu op. 9, Özsoy, en un mes, amb Münir Hayri Egeli com a llibretista. El tema, suggerit pel mateix Atatürk, relata l'origen de la nació turca i conta la germanor entre Turquia i l'Iran situant el seu origen en temps remots. L'estrena de l'obra es portà a terme a Ankara el 19 de juny de 1934, amb l'assistència d'Atatürk i Reza Pahlavi. Després de la posada en escena de l'Özsoy, en una casa de camp de Yalova, Saygun presentà davant Atatürk un informe sobre la música turca. L'informe, influenciat per teories sobre el llenguatge solar i la història turca, fou publicat el 1936 sota el nom de El pentatonisme en la música turca.
A partir de l'esdeveniment de Yalova, Saygun fou nomenat director de l'Orquestra Nacional Riyaset (Riyaset-i Cumhur Orkestrasi). A causa del seu ml estat de salut i a la seva anada a Istanbul, tan sols va estar pocs mesos en el lloc. El seu primer concert amb l'orquestra fou el 23 de novembre de 1934. A finals de novembre de 1934, Saygun rebé una sol·licitud d'Atatürk perquè escrivís una nova òpera. Programada per a presentar-se la nit del 27 de desembre, Saygun va compondre Òpera de la nina (Taş Bebek Operası), la qual contava el naixement de la nova república. L'obra fou representada el 27 de desembre de 1934 en el Teatre del Poble d'Ankara (Ankara Halkevi) i dirigida per Saygun, malgrat que havia caigut molt malalt. Després de la presentació, Saygun marxà vers Istanbul i va rebre dues cirurgies a l'oïda en un període de cinc mesos. Acusat de descuidar els seus deures amb l'orquestra, se'l retirà del seu lloc i finalment li donaren una feina en l'Escola per a Mestres de Música. També fou retirat de les investigacions de la fundació del Conservatori Estatal d'Ankara. Saygun cercà obrir el departament d'etnomusicologia en el conservatori de l'Estat però, malgrat el recolzament d'Atatürk, mai fou materialitzat per les autoritats competents.
Els anys a Istanbul El 1936, Saygun tornà a fer de professor en el Conservatori Municipal d'Istanbul, on hi va romandre fins al 1939. Fins l'estrena de l'Oratori de Yunus Emre, Saygun va caure en un període de descrèdit. Mentre romania a Istanbul, a Ankara continuaven els treballs per establir un nou Conservatori, sota les idees de la música universal, en contraposició amb la idea d'una cultura nacional recolzada per Saygun. El Conservatori va ser fundat el 1936 d'acord amb la ideologia de la música universal, pel qual es va cercar l'assessoria de Paul Hindemith, el qual donava suport a aquesta posició. El 1936 per invitació dels Centres Comunitaris (Halkevler), Adnan Saygun acompanyà al compositor i etnomusicoleg hongarès Béla Bartók (1881-1945), amb el qual començaria una bona amistat en un viatge per Anatòlia. Junts recopilaren i transcriviren cançons folklòriques de l'antic Imperi Otomà. El treball, Investigacions de Béla Bartók sobre la música folklòrica de Turquia (Bela Bartok’un Türkiye’deki Halk Müziği Araştırmaları) fou publicat en anglès com a llibre el 1976 per l'Acadèmia de Ciències Hongareses. El 1939, Saygun acceptà un lloc com a investigador dels centres comunitaris, motiu que el portà a fer un viatge arreu de Turquia. El 1940, perquè Hongria s'uní a les Potencies de l'Eix en la Segona Guerra Mundial, l'Orquestra de Dones de Budapest no va poder retornar al seu país després de fer un concert a Ankara. Saygun es casà amb un dels seus membres, Irén Szalai (que després es canviaria el nom pel de Nilüfer), amb la qual va tenir un fill. Paral·lelament a les seves activitats en els centres comunitaris, el 1940 fundà el cor Unitat de la Música Turca, amb el qual donà concerts regulars de música de cambra i publicà un llibre amb el títol Música dels centres comunitaris (Halkevlerinde Musiki). En aquest període, Saygun va compondre obres com lOratori de Yunus Emre (Yunus Emre Orotoryosu), "Cantata a l'antiga" (Op. 19 Eski Üslupta Kantat) i el ballet Un conte del bosc (Bir Orman Masalı). El 1943, Oratori de Yunus Emre va guanyar el primer lloc en un concurs organitzat pel Partit Popular republicà (Cumhuriyet Halk Partisi, CHP), junt amb el concert per a piano d'Ulvi Cemal Erkin (1906-1972) i el concert per a viola de Hasan Ferit Alnar (1906-1978).
Després de l'estrena de l'Oratori de Yunus Emre miniatura|Centre d'Arts Ahmet Adnan Saygun a İzmir, on va neïxer L'any 1942 Saygun acabà l'Oratori de Yunus Emre de Saygun, el presentà amb gran èxit el 25 de maig de 1946 en la Facultat d'Idiomes, Història i geografia d'Ankara. Aquesta es transformà en la seva obra més important. L'oratori té una durada d'una hora i involucra cantants solistes, un cor mixt i una orquestra. Basada en l'obra poètica del místic sufí de l'Anatòlia del , Yunus Emre, l'obra té un distintiu estil del romàntic tardà, però incorpora fragments i guspires de formes (bestenigar makam o estil)i melodies turques.
Després de París, el 1958 l'oratori es presentà a Nova York en les Nacions Unides, amb motiu del seu aniversari, per la Simfònica de les Forces Aèries i un cor de dues-centes persones sota la batuta d'Leopold Stokowski. Aquesta obra, inspirada en les cançons dervixos Mevlevi que Saygun escoltava en el Carreró Dervişler (avui Carreró Anafartalar) en el Basar de Kameralti d'Esmirna, es començà a traduir a cinc idiomes per Europa i Amèrica sota el paraigües de les Nacions Unides. Després de l'estrena de l'obra a Ankara, Saygun fou nomenat assessor i investigador de centres comunitaris i catedràtic de composició per al Conservatori Estatal d'Ankara. Va ser convidat a París i Londres, on realitzà investigacions vers música folklòrica i donà diverses conferències. Després de Yunus Emre, Saygun va escriure òperes, entre les quals destaquen Kerem, Köroğlu i Gilgameş, i peces corals com Epopeia per Atatürk i Anatòlia, cinc simfonies, concerts, obres per a orquestra, cor, conjunt de cambra, peces vocals i instrumentals, llibres, incomptables compilacions de música folklòrica, articles i investigacions.