Karlheinz Stockhausen (Kerpen-Mödrath, a prop de Colònia, Alemanya, 22 d'agost de 1928 - Kürten, Alemanya, 5 de desembre de 2007) fou un dels compositors més importants de música clàssica del . Va estudiar piano i pedagogia musical al Conservatori Superior de Colònia, així com musicologia, germanística i filosofia a la Universitat de la mateixa ciutat, dedicant-se a la composició des dels anys 50 i orientant-se des d'un principi cap a la música serial. Obres d'aquest període són, entre d'altres, Kreuzspiel i Formel.
El 1952 estudia amb Olivier Messiaen rítmica i estètica a París, on s'introdueix en la tècnica del serialisme integral, amb altres compositors importants de l'època i també alumnes de Messiaen, com Iannis Xenakis i Pierre Boulez. Des de 1953 compon obres de música electrònica, com Gesang der Jünglinge (El cant dels adolescents). És un dels pioners d'aquest gènere, juntament amb Pierre Boulez.
Des de llavors va escriure més de tres-centes obres, algunes de les quals han sigut de gran influència en el desenvolupament de la música de la segona part del . La seva influència ha sobrepassat l'àmbit de l'anomenada música culta, arribant fins al Jazz i al Rock. Músics com Miles Davis, o Frank Zappa, per posar dos exemples, reconeixen la influència de la música de Stockhausen.
A més de compositor, és remarcable també la seva tasca com a director d'orquestra.
En les seves obres, compostes en un període de gairebé seixanta anys, s'eviten formes musicals tradicionals. A més de la música electrònica —amb presentacions en viu i sense— les seves composicions van des de miniatures de caixes de música a través d'obres per a instruments solistes, cançons, música de cambra, música coral i orquestral, amb un cicle de set òperes de llarga durada. Els seus escrits, teòrics i altres, comprenen deu volums de grans dimensions. Va rebre nombrosos premis i distincions per les seves composicions I enregistraments, i tot per les partitures produïdes per la seva companyia editorial.
Algunes de les seves composicions notables inclouen la sèrie de dinou Klavierstücke (Peces per a piano, 1952–2004), Kontra-Punkte per a deu instruments (1952–53), la música electrònica/concreta Gesang der Jünglinge (1955–56), Gruppen per a tres orquestres (1955–57), el solo per un percussionista Zyklus (1959), la música electrònica i amb solistes Kontakte (1958–60) i Hymnen (1966–67/69), la cantata Momente (1962–64/69), la música en viu-electrònic Mikrophonie I (1964), Stimmung per sis cantants (1968), la música intuïtiva Aus den sieben Tagen (1968), Mantra per a dos pianos i electrònica (1970), Tierkreis (1975), Inori per a solistes i orquestra (1974), i la gegantina cicle d'òpera Licht (1977–2004).
Biografia Infància Karlheinz Stockhausen va néixer al castell de la ciutat de Mödrath, que servia en aquella època de maternitat del districte de Rhein-Erft-Kreis, a l'oest de l'estat de Renània del Nord-Westfàlia, estat alemany fronterer amb Bèlgica. La ciutat de Mödrath, localitzada prop de Kerpen i Colònia, va ser desplaçada el 1956 per explotar una mina de lignit a cel obert, però el castell segueix existint.
El seu pare era mestre d'escola i la seva mare era filla d'una pròspera família de grangers de Neurath, prop de Colònia. Ella tocava el piano i cantava, però després de quedar embarassada tres cops consecutius, va patir una crisi nerviosa i va ser internada a un hospital psiquiàtric el desembre de 1932. Pocs mesos més tard va morir el seu germà menor Hermann.
Stockhausen se'n va anar a viure a Altenburg als 7 anys, on va rebre classes de piano de l'organista de la Catedral d'Altenburg, Franz-Josef Kloth. El seu pare, Simon Stockhausen, es va tornar a casar el 1938 amb una altra dona, Luzia, amb la qual va tenir dues filles.
Tragèdia a la II Guerra Mundial Com molts, ell va viure una tragèdia familiar al desencadenar-se la II Guerra Mundial quan només tenia 11 anys.
Entre el 1941 i el 1942 es va assabentar que la seva mare havia mort, aparentment de leucèmia, com tots els que estaven internats en aquell hospital, que suposadament havien mort d'aquella mateixa malaltia. Es dona per fet que ella va ser una víctima de la policia nazi "d'eutanàsia pels individus no productius”. Posteriorment, Stockhausen representarà l'execució de la seva mare a l'hospital mitjançant una injecció letal, a l'Acte 1 escena 2 (“Mondeva”) de l'òpera Donnerstag aus Licht.
Per una part, degut a la seva mala relació amb la seva madrastra, el gener de 1942, Karlheinz va ingressar a un internat de Xanten on va continuar aprenent piano i també va estudiar oboè i violí, i va fer treballs a una granja.
La tardor de 1944, va ser allistat per a servir com a portalliteres traslladant ferits a Bernburg. El febrer de 1945 es va reunir per última vegada amb el seu pare a Altenburg, el qual es va acomiadar de Stockhausen premonitòria-ment, abans de ser enviat a lluitar al front est, del que no tornaria.
Joventut i estudis Del 1947 al 1951 va estudiar piano i pedagogia musical al Conservatori Superior de Colònia (la prestigiosa "Hochschule für Musik Köln"). També va estudiar musicologia, filosofia i llengua germànica a la Universitat de Colònia. Va completar els seus estudis d'harmonia i contrapunt amb el compositor Hermann Schroeder.
El 1950 es va interessar per la composició i va ser admès a final d'any a la classe del compositor suís Frank Martin, que començava un contracte de 7 anys com a professor a Colònia. Simultàniament als seus estudis va treballar d'obrer a una fàbrica, de guàrdia a un aparcament i de vigilant d'habitatges de les tropes d'ocupació.
El 1951 es va matricular als cursos d'estiu de Darmstadt, centre difusor del serialisme i de corrents avantguardistes afins, on va prendre contacte amb la música d'Anton Webern i amb la nova generació de compositors serialistes. Allà va conèixer el compositor belga Karel Geoyvaerts, que havia estudiat anàlisi musical amb Olivier Messiaen i composició amb Darius Milhaud a París, i que va influir en la decisió de Stockhausen de realitzar aquells mateixos estudis.
A Darmstadt també va prendre contacte amb els compositors que integraven l'avantguarda musical alemanya fora del dodecaisme – Paul Hindemith, Edgar Varèse… - i dins del dodecaisme – Arnold Schönberg, Ernst Krenek… - i també l'estètica de Theodor W. Adorno i René Leibowitz. Juntament amb Bruno Maderna, György Ligeti i Luigi Nono, Stockhausen va assistir a Darmstadt a cicles de concerts que canviarien la seva concepció de la música, com el famós estudi per a piano Mode de valors e intensitats de Messiaen, que el va fer decidir-se a traslladar-se a París, on va arribar el 8 de gener de 1952, per matricular-se al Conservatori i assistir a les classes de composició de Milhaud i al curs d'anàlisi i estètica de Messiaen.
Amb Messiaen es va familiaritzar amb la tècnica del serialisme, juntament amb altres compositors importants i altres alumnes de Massiaen, com Iannis Xenakis o Pierre Boulez, que en aquell moment treballava en les Structures I per a dos pianos i amb qui establiria una gran amistat, que inicia una llarga correspondència entre ambdós compositors.
Prèviament, el 1951, Stockhausen s'havia casat amb una companya d'estudis, Doris Andreä, amb la qual va tenir quatre fills, la Suja (1953), la Christel (1956), el Markus (1957) i la Majella (1961).
Des de 1953 va compondre obres de música electroacústica, com Gesang der Jünglunge ("El cant dels adolescents"), servint com a demostració pràctica de la viabilitat de compondre fent uns de mètodes mai abans provats a la música clàssica, com dispositius electrònics o algoritmes matemàtics.
Quan va tornar a Alemanya, el març de 1953, va iniciar la seva col·laboració amb l'Estudi de Música Electroacústica de la Radio Oest de Colònia – anomenada NWDR i WDR a partir de l'1 de gener de 1955 -, una institució clau per a altres compositors de música electroacústica, com John Cage. El 1962 Stockhausen va succeir a Eiment com a director de l'estudi.
També va començar a divulgar les seves teories en els cursos de Darmstadt, una activitat que va mantenir fins a mitjans de la dècada dels anys 1970, i en la que va tenir molts seguidors i alumnes entre ells l'italià Franco Evangelisti. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 393. ()
De 1954 a 1956 Stockhausen va estudiar fonètica, acústica i teoria de la informació amb Werner Meyer-Eppler a la Universitat de Bonn.
Juntament amb Eiment va editar la influent revista «Die Reihe» des de 1955 fins a 1962.
Maduresa Stockhausen va fer conferències i concerts a Europa, Amèrica del Nord i Àsia. Va ser professor convidat de composició a la Universitat de Pennsilvània el 1965, i a la Universitat Davis de Califòrnia del 1966 al 1967. Va fundar i dirigir els Cursos de Noves Músiques de Colònia des de 1963 fins a 1968. El 1971 va ser nomenat professor de composició del Conservatori Nacional de Música, permanent al lloc fins al 1977.
El 1961 va comprar un terreny al barri de Kürten, un poble a l'est de Colònia, prop de Bergisch Gladbach a la Bergisches Land, on es va fer construir una casa dissenyada per l'arquitecte Erich Schneider-Wessling, on va fixar la seva residència el 1965.
El 1967 es va casar amb la pintora i escultora alemanya Mary Bauermeister – nascuda el 1934 i fundadora el 1960 d'un moviment artístic d'avantguarda a Colònia que més tard donaria lloc al moviment Fluxus – i amb qui va tenir dos fills: Julika (1966) i Simon (1967).
El 1998 va crear els Cursos Stockhausen, impartits anualment a Kürten.
Controvèrsia sobre les seves declaracions sobre l'11-S miniatura A finals del 2001, Stockhausen va ser protagonista d'una agria polèmica degut a unes declaracions que va fer amb relació a l'atemptat de l'11 de setembre de 2001 de Nova York. Diversos mitjans de comunicació van publicar que ell havia qualificat "d'obra d'art" l'atemptat terrorista. Stockhausen es va queixar que algunes paraules seves s'havien tret de context i malinterpretat.
A continuació s'inclou una descripció detallada de la polèmica:
En una conferència de premsa a Hamburg, el 16 de setembre de 2001, un periodista li va preguntar a Stockhausen si els personatges de l'obra Licht eren per ell «figures fora d'una historia cultural comuna» o si posseïen «representació material». El compositor va replicar: «Reso diàriament a Miquel, no a Llucifer. He renunciat a ell. Però està massa present, com a Nova York recentment». Un altre periodista li va preguntar que com li afectaven els recents atemptats terroristes de l'11 de setembre de 2001, i quina visió tenia d'aquells fets amb relació a l'harmonia de la humanitat representada a l'obra Hymnen.
En un posterior missatge, va afirmar que la premsa havia publicat un "falç i difamatori reportatge" sobre els seus comentaris i va aclarir el següent:
miniatura|Tomba del compositor. Com a resultat de la reacció als seus comentaris, un festival de quatre dies sobre la seva obra a Hamburg va ser cancel·lat. A més a més, la seva filla pianista va anunciar a la premsa que no tornaria a actuar amb el cognom Stockhausen.
Defunció D'acord amb l'anunci efectuat per la Fundació Stockhausen el 7 de desembre de 2007, va morir el matí del 5 de desembre de 2007, degut a una sobtada aturada cardíaca, a la ciutat de Kürten-Kettenberg propera a Colònia a l'estat alemany de Renània del Nord-Westfalia. Just havia acabat dos treballs encarregats per a uns espectacles de Bolonya i el Festival dels Països Baixos previst pel juny del 2008 a Amsterdam.
Obres