miniatura|El mantell de San Juan Diego, sobre el qual aparegué la imatge de la Mare de Déu de Guadalupe, principal meta de pelegrinatge de les Ameriques
LEsglésia catòlica a Mèxic és part de l'Església catòlica universal, sota la direcció espiritual del papa i de la Santa Seu. D'acord amb el cens de 2000 comptava 101.456.786 batejats amb més de cinc anys, aproximadament el 92% de tota la població.
Història Conquesta espiritual de Mèxic miniatura|Els tlaxcalteques van ser el primer poble indígena mexicà convers voluntàriament al cristianisme Durant la conquesta, els espanyols aplicaren una política de doble conquesta: la militar, mitjançant eren sotmesos els antics pobles indígenes al control castellà; i l'espiritual, és a dir, la conversió dels nadius al cristianisme. Quan els castellans s'embarcaren a l'exploració i conquesta de Mèxic, un sacerdot acompanyà l'expedició d'Hernan Cortés. Els castellans quedaren bocabadats de les pràctiques rituals de sacrificis humans com a part dels seus costums religiosos, i en un principi van intentar suprimir aquesta pràctica, tot i que només van poder eliminar-la completament fins que aconseguiren la conquesta total de l'Imperi Asteca.
Les primeres missions depenien de l'arquebisbat de Sevilla, de la qual, la primera diòcesi mexicana, la diòcesi Carolense, erigida pel papa Lleó X el 1517 n'era sufragània.
Els tlaxcalteques van ser un poble aliat dels castellans en la conquesta i van ser el primer poble que es va convertir al cristianisme en la seva totalitat tot just després d'aliar-se, batejant-se els quatre cacics que dirigien l'antiga República de Txacala i canviant els seus noms indígenes per noms cristians, tenint com a padrins els mateixos conqueridors. No va ver, però, fins a la caiguda de la ciutat de Tenochtitlán el 1521 quan començà la conversió a gran escala de les poblacions indígenes a la nova religió.
El patronatge reial A fi de justificar la conquesta dels territoris americans descoberts per castellans i portuguesos, es va fer servir el pretext de pretindre convertir a la religió catòlica a tots els nadius americans, sent-li concedit pel papa Alexandre VI els territoris descoberts per a aquest fi, i concedint-los privilegis al monarca espanyol per a nomenar candidats pels alts càrrecs eclesiàstics, al cobrament de delmes i el suport del clergat a la monarquia, però sense poder influir a la doctrina, el dogma i el magisteri de l'Església. A aquesta autorització del papat vers la monarquia espanyola es va conèixer com a Patronatge reial.
Les primeres evangelitzacions indígenes miniatura|Pintura mural indígena a l'exconvent d'Huejotzingo, que representa a sis dels dotze primers franciscans missioners a Nova Espanya|alt=HuejotzingoPuebla ohs094.jpg Un cop finalitzada la conquesta, els castellans es dedicaren a organitzar els enormes territoris conquerits, incloent l'evangelització dels indígenes. Davant l'absència d'un clergat diocesà i d'una jerarquia en aquestes terres, Cortés sol·licità a la corona que arribessin missioners dels ordes mendicants per establir-se a Nova Espanya i llançar-se a la missió evangelitzadora del poble conquerit. Els primers missioners en arribar van ser dotze missioners franciscans el 1524, seguits després pels dominics el 1526 i posteriorment dels agustins el 1533.
Al principi, els frares mendicants no funcionaven com a rectors ni podien administrar els sagraments, però posteriorment se'ls donà un permís especial per complir aquesta funció. Els franciscans s'instal·laren a les comunitats centrals del virregnat i les més densament poblades instal·lant unes bases conegudes com a "Doctrines" perquè s'instal·lessin permanentment els frares i dedicar-se a construir esglésies a la seva regió. Molt sovint aquests centres de conversió s'instal·laven sobre les runes dels antics temples indígenes, de manera que aquella terra era vista com a sagrada pels indígenes i els frares eren vistos amb bons ulls.
Degut al petit nombre d'evangelitzadors mendicants i el gran nombre d'indígenes per convertir al cristianisme, existien moltes poblacions menors als voltants de les principals poblacions en les que no existien sacerdots residents al lloc, pel qual aquests eren visitats de tant en tant per administrar els sagraments, principalment el baptisme, la confessió i el matrimoni. Als pobles de la vall de Mèxic existia una llarga tradició prehispànica de ciutats estat a causa de les guerres i conquestes, motiu pel qual l'afegit del Déu cristià semblava similar al que havia passat anteriorment i el nou "déu" seria incorporat al seu panteó particular. miniatura|Nens màrtirs de Tlaxcala, assassinats durant els primers anys d'evangelizació per considerar-los traïdors a les creences antigues.
El primer bisbe de Ciutat de Mèxic, el franciscà Juan de Zumárraga, implantà a Mèxic la primera impremta d'Amèrica per a la primera universitat del continent, la Real i Pontifícia Universitat de Mèxic, que va ser inaugurada el 21 de setembre de 1551.
La primera arxidiòcesi metropolitana mexicana va ser l'arquebisbat de Mèxic, a partir del 12 de febrer de 1546. Va ser l'única arxidiòcesi del país fins al 1863.
Molts indígenes adults no van poder resistir la conversió al cristianisme, els sacerdots antics van ser desplaçats i els temples van ser convertits en esglésies. L'estratègia dels ordes mendicants va ser convertir inicialment les famílies nobles o principals de cada poble, a objecte que aquestes fossin un exemple a seguir perquè es convertissin la resta dels indígenes. També els joves que encara no s'havien educat a les creences paganes van ser l'objectiu dels religiosos. A Tlaxcala, alguns conversos joves van ser assassinats per la seva pròpia gent en considerar-los traïdors a la seva religió indígena i més tard se'ls mostrà com a màrtirs de la fe i de la primera evangelització.
Un altre cas important es donà a Texcoco, on el noble alcolhua Carlos Ometochtzin va ser condemnat per sedició per la Inquisició, sent executat el 1536. La seva execució provocà una crida d'atenció per part de la corona vers el bisbe Juan de Zumárraga i l'establiment formal d'un tribunal inquisitorial a Mèxic a partir de 1571, tot i que els indis estaven exempts de ser jutjats per aquest tribunal (llavors existia la preocupació que els indígenes no estiguessin prou adoctrinats en la fe catòlica, car a ulls de l'Església i del marc jurídic castellà els indis eren com menors d'edat).
L'evangelització dels indígenes s'estengué durant el . A la zona septentrional del país els jesuïtes fundaren les famoses missions de Río Yaqui, Río Mayo i de Pimeria. El 1767 els jesuïtes van ser expulsats i van haver d'abandonar les missions, que s'estenien sobre un vastíssim territori.
Època colonial Els monarques Habsburgs, des del , cobraven a Espanya l'impost conegut com "Les tres gràcies", que eren concedides pel papa i que consistien en la butlla de croada, en l'excusat i el subsidi. Aquestes contribucions sorgides durant l'època dels reis catòlics per sufragar les despeses de la guerra contra els musulmans, van ser estesos per Felip II a les Amèriques, a les que s'havia d'afegir a més els terços reials i els novens.
La guerra de la independència miniatura|El pare de la pàtria Mn. Miguel Hidalgo y Costilla Les reformes borbòniques havien reforçat el paper de l'estat, disminuint per tant l'hegemonia i el poder de l'Església catòlica. Tant els preveres diocesans com els religiosos mostraven una pèrdua de la influència en el control de l'estat, així com una disminució dels seus ingressos, en tant que la corona formà un nou règim administratiu com a part de les seves reformes. A les comunitats indígenes, era costum en l'època dels Habsburgs, que el mossèn local exercís com a autoritat civil i religiosa, però amb les noves reformes va ser suplantat al paper civil per les noves autoritats laiques. Això comportà també que els capellans ja no poguessin administrar justícia, ni administrar els fons de les cofradies, ni van poder dur a terme la construcció de temples sense tenir una llicència expedida per la corona. El sacerdot local sovint també s'ocupava de la regulació de la moral a les vides dels seus parroquians, de manera que amb l'arribada de les autoritats civils ja no van poder ordenar imposar càstigs per embriaguesa, per jugar a jocs d'atzar, per cometre adulteri o viure en unió lliure sense passar pel requisit del matrimoni.
Porfiriat miniatura|esquerra|L'arquebisbe d'Oaxaca Eulogio Gillow y Zavala fou una peça clau en el procés de reconciliació entre l'Església catòlica i el govern de Porfirio Díaz El general Porfirio Díaz arribà a la presidència de la República el 1876, iniciant així el període conegut com a "Porfiriato", que s'estendria fins al 1911. A causa dels seus orígens i per la influència de la seva muller, Carmen Romero Rubio, que era devota catòlica, el president es preocupà per enfortir els lligams del govern mexicà amb l'Església catòlica, arribant a establir un acord de convivència pacífica el 1905, ignorant les lleis anticlericals heretades pels seus immediats antecessors, Benito Juárez i Sebastián Lerdo de Tejada, que eren liberals fervents. Durant aquest període, les llibertats pels catòlics augmentaren, l'Església es reestructurà administrativament, es millorà la formació dels laics, s'expandí la premsa catòlica (sempre afí al govern), es va difondre el catecisme de l'Església Catòlica i l'Església augmentà la seva presència a les zones rurals.
Després d'un desplegament de devoció i folklore, i després d'anys de preparació, tot el país s'organitzà per portar a terme la coronació del símbol nacional catòlic per excel·lència, la Mare de Déu de Guadalupe el 12 d'octubre de 1895.
La Revolució mexicana Les primeres escaramusses A principis de la primera dècada del , els constitucionalistes de Venustiano Carranza va denunciar la intromissió clerical en la política mexicana. Protestaven no perseguir el catolicisme, sinó per reduir la influència política de l'Església. No obstant això, la campanya dels constitucionalistes no va donar com a resultat immediat de manera formal cap acció.
Constitucionalistes en Acció (1914) Més tard, Álvaro Obregón i els Constitucionalistes es van comprometre a les mesures per reduir la profunda influència política de l'Església Catòlica. El 19 de maig de 1914, les forces d'Obregón van condemnar el bisbe Andrés Segura i altres eclesiàstics a 8 anys de presó per la seva presumpta participació en una rebel·lió. Durant el període en què Obregón tenia el control a Ciutat de Mèxic (febrer de 1915), l'Església va imposar el pagament de 500.000 pesos per alleujar el sofriment dels pobres.
Venustiano Carranza va assumir la presidència l'1 de maig 1915. Carranza i els seus seguidors creien que el clergat posava la gent contra ell a través de la propaganda. Es va fer cada vegada més freqüent la violència, tolerada per les autoritats, contra els catòlics: el 1915 van ser assassinats uns 160 sacerdots. Immediatament després que Carranza obtingués el control total de Mèxic, va emetre una nova Constitució amb la intenció de reduir el poder polític de l'Església.
La Constitució de 1917
A la constitució mexicana es van introduir articles anticlerical: A l'article 3 va fer obligatòria l'educació laica a les escoles mexicanes. A l'article 5 posava fora de la llei els vots religiosos i els ordes religiosos. A l'article 24 prohibia el culte fora dels edificis de l'Església. Amb l'article 27 a les institucions religioses se'ls va negar el dret a adquirir, posseir o administrar béns immobles i tots els béns de l'església, incloent escoles i hospitals, que van ser declarats béns nacionals. Amb l'article 130 del clergat va ser privat del dret de vot i el dret de comentar sobre temes polítics.
El govern mexicà va ser molt persistent en la seva intenció d'eliminar l'existència jurídica de l'Església catòlica a Mèxic. La Constitució va ser el resultat d'esmolar el conflicte entre l'Església i l'Estat.