El País Valencià és un país d'Europa i de la Mediterrània a l'est de la península Ibèrica, organitzat hui dia com a comunitat autònoma d'Espanya amb el nom oficial de Comunitat Valenciana. S'estén entre el riu Sénia a Vinaròs i fins a Pilar de la Foradada, un poc més enllà del riu Segura, amb una delimitació terrestre de 840 km de longitud, i 518 km de longitud de costa. A més a més, les illes mediterrànies de Nova Tabarca i de les Columbretes, són també d'administració valenciana.
Amb 23.2555 km², és el segon territori més extens dels Països Catalans, i amb el 4,60% del territori d'Espanya ocupa la huitena posició de les Comunitats Autònomes. La seua posició geogràfica és 40° 47′ a l'extrem nord, 37° 51′ a l'extrem sud, 0° 31′ E a l'extrem oriental, i 1° 32′ W a l'extrem occidental.
Geografia física miniatura|Imatge de satèl·lit del País Valencià (original NASA).
El territori valencià, estret i allargat, pot ser definit, des del punt de vista natural, com un paisatge mediterrani a meitat camí entre el desert africà i els boscos europeus. Es tracta d'un país ple de contrastos on s'alternen els ambients relativament àrids del sud i els relativament humits del nord amb altres de transició.
Les muntanyes ocupen la major part del País Valencià, deixant solament una estreta franja litoral per a les planes que, això sí, solament s'eixamplen a l'extrem nord (Plana de Vinaròs), a la Plana de Castelló, a la Depressió central de València i en l'extrem sud (Baix Segura). A la resta de la costa, les muntanyes arriben gairebé a la línia litoral.
Des d'una visió de conjunt, l'espai valencià és la zona de contacte i final de dues grans serralades espanyoles: la Ibèrica pel nord i la Bètica pel sud, que separen l'estreta franja litoral de dues grans unitats interiors: la Depressió de l'Ebre i la Submeseta Meridional, la qual s'endinsa en territori valencià mitjançant l'anomenat Altiplà de Requena. El contacte entre les dues serralades es produeix al sud del riu Xúquer, en el que els geòlegs denominen falla sud-valenciana.
Predomina la litologia calcària, però també és fàcil trobar materials com les arenisques, les margues o els guixos.
El territori físic valencià és una zona d'elevat risc per perills com sismes. L'elevat risc és causat parcialment per l'acció humana amb poca harmonia amb el medi físic.
Unitats de relleu Sector ibèric septentrional La serralada Ibèrica desplega els seus contraforts muntanyosos cap a la Mediterrània en el sector septentrional del País. El sistema es veu interferit i dislocat per altres tres elements dels accidents del relleu: la Serralada Costera Catalana, que l'afecta a l'extrem més al nord; la Depressió del Golf de València, a la part central; i les primeres serralades bètiques, més al sud, que entren en contacte amb el sistema Ibèric al massís del Mondúber. Aquestes interferències mostren unes serres molt afectades per fractures paral·leles a la costa el que es tradueix en què l'orientació típicament ibèrica (NO-SE) siga nítida en casos aïllats (serralades d'Espadà i Calderona). El relleu que hi ha en aquest sector no és el resultat dels plegaments alpins pròpiament, sinó dels esforços distensius, aparellats a l'enfonsament de la fossa balear i formació del Golf de València, que obriren una sèrie de valls, foies i corredors.
Serres i moles de l'interior miniatura|Relleu tabular i subtabular del Maestrat des de Penyagolosa. Ací encara és ben palesa l'orientació ibèrica, amb domini de la cobertora mesozoica que apareix a vegades de manera plegada i, en altres, en forma de moles o formes subtabulars.
Les serres dels Ports de Morella estan compostes per una sèrie de plegaments anticlinals de materials juràssics a les parts altes, i materials cretacis a les baixes. Aquesta unitat de relleu correspon a un punt on el Sistema Ibèric entra en contacte amb la Serralada Costera Catalana i, per tant, les serres de Ports de Tortosa-Beseit prenen alineacions arquejades amb la part concavada mirant cap al nord. Açò és ben patent a les serres de Vallivana, les muntanyes de Benifassà, el Turmell o a la de Sant Cristòfol. La peculiar disposició d'aquestes serres (soles depassar els 1.200m), a fet que aquest racó del territori valencià siga l'única porció de terra de la conca hidrogràfica de l'Ebre. Els ports de Querol (1.020m) i de Torre Miró fan de línia divisòria, on les aigües del nord van a parar al riu Bergantes (afluent de l'Ebre).
L'altre espai, el de les moles calcàries de l'interior, es localitza cap al sud de Morella, arribant fins al riu Millars. Es tracta d'un relleu subtabular, poc plegat però molt afectat per les falles de distensió, el basculament i l'erosió. Hi ha un paisatge amb muntanyes de cims plans, separades per gorges excavades per rius (com les de la rambla Carbonera i els dels rius de Montlleó i Vilafermosa). Les moles, que algunes vegades presenten estrats totalment plans, i altres vegades suaus plecs sinclinals penjats, solen superar els 1.000m d'alçària i estan ocupades per les pastures o per cultius cerealístics. Podem destacar les següents moles de nord a sud: Mola de Xert, de la Garumba (1.114m), de la Saranyana, Mola d'Ares (1.318m), el pla de Vilafranca i el pla de Vistabella (1.100m), que enllaça amb la gran mola de Penyagolosa (1.814m).
Serres i corredors del Maestrat Aquesta unitat del relleu comprèn les terres prelitorals i litorals entre la Plana de Vinaròs pel nord, i la Plana de Castelló pel sud. Es tracta d'una sèrie de serralades paral·leles a la costa separades per valls o corredors interiors de tipus graven (foses tectòniques). Segueixen una orientació NNE-
El corredor més interior és el de Catí, on sinclouen els municipis del mateix Catí, Vilar de Canes, la Torre d'en Besora i Atzeneta del Maestrat. A continuació (a l'est), s'alcen l'alineació de serres d'Esparreguera i Valldàngel, i el corredor d'Albocàsser, Tírig i les Useres. Després, la Serra d'en Galceran que dona pas al corredor de les Coves, amb les poblacions de les Coves, la Salzadella, la Torre d'en Doménec, Vilanova d'Alcolea, Bell-lloc del Pla, etc. A continuació, les Talaies d'Alcalà limitaran el corredor d'Alcalà de Xivert, format pels municipis d'Alcalà, Santa Magdalena de Polpís i Torreblanca. Finalment, entre l'últim i la mar, s'alça la Serra d'Irta.
L'element comú d'aquestes serralades és la geologia calcària, amb algunes excepcions. A Irta i a les Talaies trobarem materials juràssics, a les serres més meridionals de Borriol, Desert de les Palmes i Agulles de Santa Àgueda amb roques triàsiques. No solen superar cap d'elles els 1.000m, menys Serra d'en Galceran amb 1.078m. Els corredors es caracteritzen per ser de fons pla, per això, en alguns llocs on s'amplien, són coneguts com a plans (Pla d'Atzeneta del Maestrat, Pla de l'Arc, Pla de Sant Mateu, etc.).
El drenatge d'aigües en aquesta unitat és molt dificultós, i els rius es veuen obligats a circular amb direcció N-S o a l'inrevés, és el cas de rius com la rambla Carbonera, el riu de les Coves o la rambla de la Viuda. Són també freqüents els casos d'endorreisme. A les desembocadures dels rius són freqüents la formació de deltes interiors (com els dels rius de les Coves o el del Millars) i petites albuferes i marjals com les de Peníscola, Prat de Cabanes-Torreblanca, les marjals de Castelló, Estany de Nules, etc.
Serres d'Espadà i Calderona
Al sud del riu Millars, i abans d'arribar a la Depressió central Valenciana, trobem aquestes dues magnífiques serralades ibèriques amb clara orientació NO-SE. Són paral·leles entre si i provenen de la Serra de Javalambre. Entre les dues serralades trobem la vall del Palància, amb el Pla de Barracas a la part més alta (1.000m).
La Depressió central i les muntanyes dels voltants miniatura|L'Horta de València en una imatge de satèl·lit de la NASA L'anomenada Depressió Valenciana, immediatament al migdia de la unitat anterior i envoltada per muntanyes, és la major plana litoral del País Valencià i de tota la conca mediterrània espanyola. Ací es concentra la major aglomeració humana valenciana, i la tercera espanyola (després de Barcelona i Madrid)
La Depressió Central Valenciana Es localitza al centre del País Valencià, limitada per la Serra Calderona al nord, les muntanyes de la Serrania del Túria al nord-oest, serra de las Cabrillas a l'oest, el Massís del Caroig al sud-oest i la Serra de Corbera i el Mondúber per sud.
El seu origen cal buscar-lo primer, en el procés d'enfonsament del Golf de València iniciat fa uns 6 milions d'anys, i després, en el llarg procés de rebliment de terra produït per aports com els dels rius Palància, Túria i Xúquer, i els barrancs de Carraixet o de Xiva; ajudat per una mar poc erosiva i també per l'acció en els últims temps de l'home que ha conquerit les marjals per mitjà dels aterraments. miniatura|Paisatge típic de l'Horta de València. No tota la depressió és una planura perfecta, la zona més pròxima al litoral de formes extremadament planes connecta amb els extensos peudemonts interiors (Pla de Quart, Camp de Llíria, etc.). També cal dir que la plana es troba esguitada per petites llomes que trenquen la unitat com les del Puig, la Muntanyeta dels Sants (Sueca), les Rodanes (Vilamarxant) o la Serra Perenxisa.
Els paisatges més típics i importants en aquesta unitat del relleu, són els de l'Horta de València i els de l'Albufera.
Serranía del Túria La Serranía del Túria és, a la vegada que comarca valenciana, una peculiar unitat geogràfica, limitada per les muntanyes anticlinals d'orientació ibèrica (NO-SE) de Javalambre pel nord i Serra del Negrete (1.360m) pel sud. Enmig d'aquestes, la conca del Túria és protagonista, encara que no dibuixa cap paisatge semblant a la d'una vall fluvial, ja que el riu s'encaixa en espectaculars gorges amb parets de fins a 200m d'altura (els de Santa Cruz de Moya, de Puente Alta en Calles i el de Xulilla). miniatura|Aqüeducte de Peña Cortada sobre el barranc de la Cova del Gat, Calles/Xelva, Alt Túria. La unitat es caracteritza més bé pels sistemes muntanyosos com les serres del Remei, la Talaia, Santa Maria, els Boscos, etc. També trobarem el conjunt de les Moles d'Alpont, una unitat geomorfològica dominada pels relleus tabulars calcaris als contraforts meridionals de Javalambre.
El Túria ha construït petites vegues com les de Benaixeve, Domenyo, Toixa, Xelva i Loriguilla de geologia de tipus keuper, terreny molt propici per a la construcció d'embassaments que abasteixen a l'àrea metropolitana de València.
Al nord-oest, trobem el Racó d'Ademús, una illa valenciana rodejada per terres castellanomanxegues i aragoneses. És una comarca travessada de nord a sud pel Túria que, ací sí, obri una gran vall que forma part de la gran fosa de Terol. Aquesta vall està flanquejada per la serra de Javalambre (a l'est) que allarga algunes serres cap al territori valencià com la serra de Tortajada i alguns pics com lAlto de las Barracas (1.839m) que marca el sostre del País Valencià. Per l'oest la tanca els darrers contraforts meridionals de la serra dels Montes Universales amb pics com la Creu dels Tres Regnes (1.552m).
Plana de Utiel-Requena
Immediatament al sud de la Serra del Negrete, s'escampa l'Altiplà de Requena, que administrativament correspon a la comarca de la Plana d'Utiel-Requena. Aquestes terres de parla castellana són la continuació valenciana de les planures manxegues, i que han sigut separades d'aquestes per l'acció erosiva del riu Cabriol.
Aquesta unitat està limitada per les serres d'Utiel pel nord, de las Cabrillas pel nord-est, de Malacara per l'est, de Martés pel sud-est, de Rubial pel sud-oest, de la Bicuerca per l'oest, i les Gorges del Cabriol pel sud.
L'Altiplà de Requena és una plataforma relativament plana, basculada de NO (900m d'altitud a Camporrobles) a SE (600m a Campo Arcís) i amb una altura mitjana de 750m. Es troba drenada per dos rius: el Magre i el Cabriol.
El massís del Caroig
Les serres de Corbera i el Mondúber