miniatura|Expansió de l'Imperi Romà. miniatura|Estàtua romana de Dionís també nomenat Bacus, el déu del vi (c.150 aC. Museu del Prado). El vi a l'antiga Roma va exercir un paper fonamental en la història del vi. Les primeres influències de la viticultura a la Península Itàlica poden seguir-se fins als grecs i etruscs. L'apogeu de l'Imperi Romà va suposar un augment en la tecnologia i el coneixement de la producció de vi, que es va estendre a totes les parts de l'imperi. La influència romana va tenir un profund efecte en les històries de les principals regions vinícoles actuals de França, Alemanya, Portugal i Espanya. A les mans dels romans, el vi es va tornar «democràtic» i va estar disponible per a tothom, des de l'esclau més baix fins a l'aristòcrata, passant pel pagès. La creença romana que el vi era una necessitat vital diària va promoure la seva extensa disponibilitat entre totes les classes. Això va portar al desig de portar la viticultura i la producció de vi a totes les parts de l'imperi, per assegurar un subministrament estable per als soldats i colons romans. L'economia també va entrar en joc, a mesura que els mercaders romans veien oportunitats de comerç amb tribus natives com els gals i germànics, portant la influència de Roma a aquestes regions abans de l'arribada de les milícies. Les obres dels escriptors romans -especialment de Cató, Columel·la, Horaci, Pal·ladi, Plini, Varró i Virgili- permeten entendre el paper del vi en la cultura romana i comprendre els costums de l'època sobre la seva producció i la viticultura. Moltes de les tècniques i principis desenvolupades per primera vegada a l'època romana poden trobar-se a la producció de vi actual.
Història antiga miniatura|esquerra|Les ruïnes de Cartago. Quan la ciutat va ser destruïda, un dels pocs elements que es van guardar pels romans van ser els treballs agrícoles de Magó Les vinyes salvatges han crescut en la península itàlica des de la prehistòria i els historiadors no han estat capaços d'assenyalar el moment exacte en el qual va començar el seu cultiu i la producció de vi. És possible que la civilització micènica tingués alguna influència a través dels primers assentaments grecs en el sud d'Itàlia, però la primera evidència registrada sobre aquest tema es dona en el 800 aC. La viticultura va ser ben afermada per la civilització etrusca centrada a la moderna regió vinícola de la Toscana. Els antics grecs consideraven al vi un element bàsic de la vida domèstica, així com un producte comercial viable. En tota l'antiga Grècia s'animava als colons a plantar vinyers per a ús local i comerç amb les ciutats estat gregues. El sud d'Itàlia, amb la seva abundància de vinyes nadiues, era una ubicació ideal per a la producció de vi, sent conegut pels grecs com Oenòtria («terra de vinyes»).
Quan Roma va créixer des d'una col·lecció d'assentaments a un regne i després una república, la cultura vinícola romana es va veure influïda per les habilitats i tècniques de les regions que eren conquistades i passaven a formar part de l'Imperi Romà. Els assentaments grecs del sud d'Itàlia van quedar completament sota control romà en el 270 aC. Els etruscs, que ja havian establerts rutes comercials amb els gals, van ser conquistats completament al . Les guerres púniques amb Cartago van tenir un efecte especialment important sobre la viticultura romana: a més d'ampliar els horitzons culturals de la ciutadania romana, també els van donar accés a les avançades tècniques viticultores dels cartaginesos, i especialment a l'obra de Magó. Quan les biblioteques de Cartago van ser saquejades i incendiades, una de les poques obres cartagineses que van sobreviure van ser els 26 toms de les obres de Magó, que van ser traduïdes al llatí i el grec en el 146 aC. Magó va ser molt citat en influents obres romanes de Plini, Columel·la, Varró i Gargilius Martialis.
Edat daurada Durant la major part de la història vinícola romana, el vi grec va ser el més apreciat, tenint les varietats locals preus molt més baixos. El va començar la «edat daurada» de la producció de vi romà i el desenvolupament dels vinyers grand cru (un tipus de primitiu primer cru romà). La verema del 121 aC. va tenir una fama llegendària i va arribar a ser coneguda com a «vinum opimianum o vi d'Opimi», pel cònsol de l'època, Lucio Opimi. Aquesta collita va destacar per la gran producció i la inusualment alta qualitat dels vins produïts, alguns dels quals se seguia bevent uns 100 anys després. Plini el Vell va escriure exhaustivament sobre els primers crus de Roma, destacant el falern, el albano i el cécube. Altres vinyers primer cru inclouen Rhaeticum i Hadrianum, situats al llarg del riu Po, a les actuals regions de Lombardia i el Vèneto respectivament; Praetutium (sense relació amb la moderna Teramo, històricament coneguda pel mateix nom), s la costa adriàtica prop de la frontera de Emília-Romanya i Les Marques; i Lunense, a l'actual Toscana. Al voltant de la pròpia Roma estaven les finques de Caecuban, Falernian, Caulinum, Trebellicanum, Massicum, Gauranium i Surrentinum. A Sicília estava la primera finca viticultora de Mamertinum. En aquest apogeu, s'estima que Roma consumia prop d'1,8 milions de hectolitres de vi a l'any, aproximadament mig litre diari per cada home, dona i nen.
Pompeia miniatura|Pintura representant la verema a Pompeia, recuperada d'un thermopolium. Un dels centres vinícoles més importants del món romà va ser la ciutat de Pompeia, situada al sud de Nàpols. La zona albergava una gran extensió de vinyers, i servia com a important centre comercial amb les províncies romanes estrangeres. Era la font principal de vi per a la ciutat de Roma. Els propis pompeians eren famosos per la decadència de la seva set de vi. El culte a Bacus, el déu romà del vi, era corrent, trobant-se representacions seves en frescs i fragments arqueològics de tota la regió. S'han trobat àmfores estampades amb els segells de mercaders pompeians per tot l'Imperi Romà, incloent les actuals regions de Bordeus, Narbona, Tolosa de Llenguadoc i Espanya. Hi ha evidències que suggereixen que la popularitat i notorietat del vi de Pompeia va poder haver donat lloc a un antic frau, emprant-se segells falsos per marcar àmfores de vi que en realitat no procedia de Pompeia.
L'erupció del Vesuvi a l'any 79 va tenir un efecte devastador sobre la indústria vinícola romana. Els vinyers de tota la regió van quedar destruïts, així com els cellers que emmagatzemaven la collita de l'any anterior, provocant una dramàtica escassetat de vi. El dany al port comercial també va dificultar el tràfic de vi amb les províncies exteriors. El vi que quedava va sofrir una forta pujada de preu, deixant-ho solament a l'abast dels romans més adinerats. La escassetat de vi va provocar el pànic entre els romans, que es van apressar a plantar vinyers en zones properes a la ciutat, a costa fins i tot d'arrencar camps de cereal per disposar de més terreny. Encara que aquests esforços van ajudar a corregir ràpidament l'escassetat de vi, el subsegüent excedent de vi també va tenir conseqüències negatives. L'excés de vi va provocar una baixada de preus que va perjudicar els ingressos de productors i comerciants de vi. Els camps de cereals arrasats van contribuir a una escassetat de menjar entre la nombrosa població romana. L'any 92 el emperador Domicià va promulgar un edicte que prohibia la plantació de nous vinyers a Roma i ordenava arrencar la meitat dels de les províncies. Encara que hi ha evidències que suggereixen que aquest edicte va ser ignorat en gran manera a les províncies romanes, els historiadors del vi han discutit el seu efecte sobre les naixents indústries vinícoles de Hispània i la Gàl·lia. Les expectatives de l'edicte eren que el menor nombre de vinyers subministrés solament el suficient vi per a consum domèstic amb una petita quantitat pel comerci. Encara que els vinyers ja estaven establerts en aquestes regions viticultores, la falta d'ímpetu en el comerç va suposar una depressió en l'expansió de la viticultura i la producció del vi en aquestes regions. L'edicte de Domicià va estar en vigor durant 188 anys, fins que l'emperador Marc Aureli Probe ho va revocar l'any 280.
Expansió de la viticultura Una de les últimes herències de l'antic Imperi Romà van ser els fonaments que van posar a les regions que després es convertirien en famosos productors mundials de vi. Mitjançant el comerç, les campanyes militars i les colònies, la influència de Roma que va aconseguir cada regió va portar amb si l'afició pel vi i l'impuls de plantar vinyers. El comerç era el primer i més llarg braç de la influència romana. Des dels cartaginesos i el sud d'Hispània a les tribus cèltiques de la Gàl·lia i les germàniques del Rin i el Danubi, els mercaders de vi romans van estar disposats a comerciar amb l'enemic i l'aliat per igual. Durant la Guerra de les Gàl·lies, quan Juli Cèsar va portar a les seves tropes fins a Chalon-sur-Saône l'any 59 aC. va trobar dos mercaders de vi romans ja establerts comerciant amb les tribus locals. En llocs com Bordeus, Trèveris i Colchester, on es van establir les guarnicions romanes, es van plantar vinyers per cobrir les necessitats de vi localment i limitar el cost d'importar-ho des de lluny. A mesura que els assentaments romans eren fundats i poblats per soldats retirats, molts dels quals tenien coneixement de viticultura gràcies a les seves famílies i a la seva vida abans de l'exèrcit, plantaven vinyers de la seva propietat a les seves noves terres. Encara que és possible que els romans importessin vinyes d'Itàlia i Grècia, hi ha bastants evidències per suggerir que van conrear varietats locals a les províncies, que serien els ancestres de les varietats conreades en elles actualment.
A mesura que la República Romana creixia fins a un imperi, la complexitat del comerç romà de vi va augmentar també. La península romana era coneguda per la bona qualitat del seu vi, destacant Pompeia. No obstant això, quan la República va créixer més enllà d'Itàlia, el comerç i l'economia del vi ho va fer també. El comerç de vi a Itàlia consistia en la venda de vi als seus assentaments exteriors i províncies al voltant del mar Mediterrani, però per al , les exportacions romanes competien amb les de les províncies, que van començar a portar el seu vi a Roma. Com l'Imperi Romà va ser en gran manera una economia de mercat, es van animar les exportacions de les províncies, la qual cosa va millorar el subministrament i la demanda. Si hi havia molta producció de vi, llavors el seu preu seria menor per al consumidor. Com l'Imperi va tenir una economia de subministrament i demanda, els romans també van tenir una àmplia varietat de monedes, que suggereix l'existència d'una complexa economia de mercat al voltant del comerç de vi de l'imperi. La gran varietat de monedes significa que els ciutadans de l'Imperi van dedicar molts esforços a l'economia de mercat del vi.
Hispània miniatura|Àmfores romanes recuperades a Catalunya.