miniatura|Paquius Proculus i la seva esposa. Aquarel·la de Pompeia, del , actualment s'exhibeix al Museu de Capodimonte. El matrimoni a l'Antiga Roma era una de les principals institucions de la societat romana que tenia com principal objectiu generar fills legítims que heretessin la propietat i la situació dels seus pares. Entre els patricis també servia per tancar aliances polítiques o econòmiques. Un exemple era el de Júlia (filla de Juli Cèsar i Cornèlia Cinna), qui inicialment s'havia compromès amb Marc Juni Brut i que va acabar casant-se amb Gneu Pompeu Magne a causa del desig del seu pare d'establir una aliança amb Pompeu que va conduir el Primer Triumvirat. Un altre exemple va ser el Tractat de Brindisi, el qual va donar lloc al matrimoni entre Octàvia i Marc Antoni.
Diversos ritus del matrimoni a l'Antiga Roma van ser heretats pel món occidental contemporani, com l'existència d'un anell de compromís, el consentiment dels pares, l'ús de vel per part de la núvia, la unió de les mans dels contraents o l'acte del petó amb la núvia després que se'ls declarés legalment casats pel que dirigia la cerimònia de matrimoni, que demostra la gran influència d'una de les civilitzacions més poderoses del món antic.
Perspectiva històrica
miniatura|Cèsar August retratat com Pontifex Maximus. Al principi, no era necessari un acte jurídic o religiós perquè el matrimoni fos considerat legal a l'Antiga Roma, bastava la convivència entre un home i una dona perquè aquests fossin considerats casats. L'estructura jurídica del matrimoni es va desenvolupar en l'època de la República Romana, però va ser modificada durant l'Imperi Romà.
Fins al 445 aC., els únics que tenien dret a contreure matrimoni eren els patricis. En aquest mateix any, a través de la Lex Canuleia, el matrimoni va ser permès a tots els ciutadans, així com la unió entre els patricis i els plebeus.
En l'època de Cèsar August, primer emperador romà, la legislació relativa al matrimoni va sofrir canvis. En aquest moment hi havia a Roma un declivi demogràfic que van sentir particularment les classes socials més destacades. D'una banda, es va deure al fet que la fecunditat de les parelles havia descendit, fet causat per la presència de plom en les canonades que portaven l'aigua potable i perquè les dones usaven maquillatge, que també contenia aquest element químic. A més, les parelles van evitar tindre més de dos fills per evitar-los el perjudici de la devaluació social que els causaria el repartiment dels béns, atès que la posició social depenia de la riquesa personal. D'altra banda, moltes patrícies optaven per no casar-se, ja que preferien seguir sota la potestat d'un pare o un germà, que podien ser relativament flexibles, abans de sotmetre's a la voluntat d'un marit. Per fomentar el matrimoni, August va promulgar dues lleis, la Lex Iulia de maritandis ordinibus (18 aC.) i la Lex Papia Poppaea (9 aC.). Aquestes lleis van determinar que tots els homes amb una edat compresa entre els vint-i-cinc i els seixanta anys i totes les dones entre els vint i els cinquanta anys pertanyents al senat i a la classe eqüestre -les dues institucions més importants de l'Estat romà- haurien de casar-se obligatòriament, sent penalitzats en cas contrari. La penalització consistia a impedir que rebessin llegats o herències de persones alienes a la seva família. També es va establir lIus trium liberorum a través del qual els pares amb tres o més fills legítims gaudien de determinats privilegis, com la reducció de l'edat mínima per a l'accés als tribunals. Per a les dones, la concessió de lIus trium liberorum permetia la gestió pròpia dels seus béns -sense la interferència del marit o del pare-, podent legalment heretar i llegar. Les mesures van tenir poc efecte i el propi Ius trium liberorum va ser moltes vegades atribuït com «recompensa» per als homes que no volien tenir fills, com va ocórrer en els casos de Marc Valeri Marcial, Plini el Vell, Plini el Jove i Suetoni.
Requisits miniatura|Representació de la prostitució - Tapís de l'Apocalipsi de Angers. Perquè un matrimoni fos vàlid a l'Antiga Roma (iustae nuptiae), era necessari que es respectessin els següents requisits: edat mínima de catorze anys per als homes i dotze anys per a les dones, capacitat jurídica i consentiment dels respectius pater família.
Connubium La capacitat jurídica matrimonial rebia el nom de connubium i d'ella gaudien únicament els ciutadans romans. Els estrangers, els esclaus, els actors i els que es dedicaven a la prostitució tenien prohibit contreure matrimoni, encara que el connubium podia concedir-se en casos excepcionals.
No era lícit el conubium entre pare i filla, mare i fill -fins i tot si el fill o filla era adoptat- ni entre germans -fins i tot si eren mig germans-. Tampoc estava permès el matrimoni d'un home amb la filla del seu germà, prohibició que va ser modificada pel Senat romà per permetre el matrimoni de l'emperador Claudi amb la seva neboda Agripina II l'any 49, exposant-li les raons a l'estat romà.
Edat legal L'edat mínima que havien de tenir les persones per casar-se estava relacionada amb la pubertat (pubertas). En el cas dels homes, l'edat fixada eren els catorze anys (ser púber) i en les dones els dotze anys (viri potens, "que poguessin suportar home"). De fet, era summament rar que un home es casés passats els trenta anys. Quant a les dones, esperaven arribar a una edat entre els catorze i els quinze anys. El matrimoni d'un home amb una dona de major edat era socialment acceptat, encara que no tant com el cas contrari.
Casar-se quan encara no s'havia completat el procés del desenvolupament físic va implicar per a moltes joves romanes la mort prematura durant el part així com altres complicacions associades. Les dones de les classes menys acomodades es casaven a una edat més madura, ja que per a elles no era tan fàcil obtenir el dot. Els pares podien realitzar una promesa matrimonial per als seus fills quan aquests ja tenien set anys.
Consentiment El consentiment requerit per contreure matrimoni era el dels contraients i el dels pater familias.
Festeig La celebració del festeig dels contraients es realitzava en una cerimònia (ponsalia) en la qual es reunien ambdues famílies. El nuvi oferia regals a la núvia, entre ells un anell de ferro (més tard d'or), el qual era col·locat al dit anular de la mà esquerra a causa que en l'antiguitat es creia que aquest dit es comunicava amb el cor a través d'un nervi. També se signava el contracte nupcial en el qual s'establia la suma del dot. Realitzats aquests tràmits, se celebrava un banquet. El matrimoni se celebrava en un període comprès entre alguns mesos i dos anys després del festeig.
Tipus de matrimoni Existien dues formes jurídiques per contreure matrimoni: el cum manu -també anomenat in manum- i el sine manu.
A través del matrimoni cum manu, la dona passava de l'autoritat del seu pare a la del marit. Es tractava d'una forma patriarcal de matrimoni, atès que la dona no tenia cap mena de drets sobre els seus béns i fins i tot sobre la seva pròpia vida. La situació era semblant a la dels fills subjectes a la patria potestas o a la dels esclaus, subjectes a la domenica potestas.
El matrimoni cum manu va caure en desús, fins i tot abans del final de la República, la qual cosa va donar lloc a una nova forma, el sine manu, sota el qual la dona romania sota la tutela del seu pare -un tutor en cas que el seu pare morís-, disposava dels seus béns i rebia les seves herències; en cas de produir-se el divorci, el dot no seria només per al marit.
Cum manu El matrimoni cum manu es manifestava en tres formes: el confarreatio, el coemptio i el usus.
Confarreatio miniatura|Bust d'un sacerdot flamen. El confarreatio era la més antiga i solemne forma de matrimoni a l'antiga Roma, sent practicada pels patricis durant aquest temps. Era pràctica obligatòria entre els Rex sacrorum, els Flamen Dialis, els Flamen Martialis i els Flamen Quirinalis, a més només podien casar-se d'aquesta forma, aquests sacerdots havien de ser fills de les parelles casades en un confarreatio.
El confarreatio també era l'única forma de matrimoni en el qual els sacerdots podien estar presents, i eren els Flamines -en representació de Júpiter- i a l'igual els pontífex màxim. La cerimònia se celebrava en presència de deu testimonis, ja que els nuvis estaven amb el cap cobert un al costat de l'altre en bancs coberts amb pell d'ovella oferta en un sacrifici. Després continuava amb un acte solemne en el qual el nuvi feia un volt a la dreta de l'altar, prenia una mica de sal i una bola de espelta, el panis farreus -el que donava lloc al nom confarreatio-, i jurava estimar a la seva esposa, quedant tots dos elements dipositats a les mans dels contraients-.
Octavi i Lívia van decidir casar-se en aquesta forma de matrimoni.
Coemptio El coemptio sí va ser una restauració simbòlica dels temps remots quand els homes compraven a les dones per poder casar-se. Requeria únicament cinc testimonis, davant els quals el nuvi pagava al pare de la núvia una moneda de plata i una de bronze, la qual cosa col·locava a l'home en un equilibri segur (libripens).
Usus El matrimoni per usum o usus era una de les tres formes de matrimoni, al costat del confarreatio i del coemptio admeses en el dret Romà per a la celebració del matrimoni. Per poder dur a terme aquesta forma de matrimoni la núvia havia d'haver estat un any amb el seu promès. Per dissoldre el matrimoni era necessari que la núvia dormís durant tres nits seguides fora de la seva casa (trinoctio).
Ritus Elecció de la data A causa de la seva importància en la vida dels homes i les dones, el matrimoni havia de realitzar-se en dates considerades com a favorables. El període considerat com el més adequat era la segona meitat del mes de juny, perquè estava relacionat amb el solstici de estiu, moment de l'apogeu del món natural.
Era desaconsellat casar-se entre els dies 13 i 21 de febrer -dies del festival de Parentalia), entre el 1 i el 15 de març, dies fixos de cada mes -Kalendae, Nonae i Idus-, i els dies en els quals s'obria la «porta del món» -una fossa del circ Màxim en el qual es creia que es podia comunicar amb el món dels morts-, és a dir, el 24 d'agost, 5 d'octubre i el 8 de novembre. Casar-se en el mes de maig era desaconsellat, ja que era el mes en què es festejava la Lemúria, la festa dels morts, durant el qual es resava per aquells que havien mort feia poc temps.
Encara que no estava prohibit, no era aconsellable casar-se en els dies festius romans, perquè els convidats optarien per participar en aquests esdeveniments i no en la cerimònia. Les vídues sovint triaven casar-se en aquests dies, ja que l'acte del seu matrimoni no cridaria tant l'atenció.Plutarc, Questõés Romanes, 105.
Cerimònia miniatura|Jàson i Medea ajunten les seves mans (dextrarum junctio). Portada d'un sarcòfag romà.