La Segona Guerra Mundial va involucrar diverses nacions i es va lliurar en diferents llocs i fronts, separats entre si per grans distàncies. Encara que les causes per a l'inici d'hostilitats varien en cada front; històricament, la Invasió de Polònia de 1939 i l'Atac a Pearl Harbor el 1941 són considerats els detonants de la guerra a Europa i Àsia, respectivament. Al Japó, la primera i la Segona Guerra Mundial solen estudiar-se juntament amb la Segona Guerra sinojaponesa o fins i tot amb esdeveniments anteriors; des d'aquest punt de vista, el detonant de la guerra a Àsia hauria estat l'Incident del pont de Marco Polo el 1937 o l'Incident de Mukden el 1937.
Causes de la guerra a Europa Per la crisi de 1929, la Segona Guerra Mundial a Europa sol ser considerada com una continuació de la Primera Guerra Mundial, ja que aquesta va deixar moltes disputes sense resoldre. No obstant això, el nazisme no sols es limità a recuperar els territoris perduts per l'Imperi alemany el 1918, sinó que també planejà annexar grans extensions de territori de l'est, destruint el bolxevisme en el procés; i impulsà operacions d'extermini ètnic, dins dels territoris ocupats per Alemanya.
La fi de la Primera Guerra Mundial es coronà amb el Tractat de Versalles. En vista que els Aliats no havien entrat a Alemanya encara i la monarquia havia estat deposada, els líders alemanys van creure que el seu país tenia bases per negociar un tractat de pau que seguís els Catorze punts del President Wilson. Aquesta esperança no es va veure realitzada, i el Tractat de Versalles despullà l'Imperi Alemany de les seves colònies i de territori a l'est i a l'oest. Això generà ressentiment al poble alemany, que va començar a considerar que els grups polítics alemanys que havien participat en la Revolució de novembre, que havia precipitat la caiguda de la monarquia i la signatura de l'armistici de Compiègne, eren els responsables de la crisi econòmica i política que en va seguir. Aquest sentiment després es plasmà en la llegenda de la punyalada a l'esquena, que va ser utilitzada pels militars alemanys per culpar els socialistes, comunistes i jueus de la derrota alemanya en la guerra.
miniatura|Mapa d'Europa el 1923, quan les fronteres nacionals estaven definides La Primera Guerra Mundial no sols modificà les fronteres alemanyes, ja que l'Imperi austrohongarès i el rus també van sofrir enormes pèrdues territorials. Àustria i Hongria se separaren, i les seves possessions al nord i al sud d'Europa es reorganitzaren sota la forma de dues noves nacions: Txecoslovàquia i Iugoslàvia. A l'est, la Rússia bolxevic va perdre el control dels estats bàltics i hagué de fer front a una sagnant Guerra Civil russa. Del Tractat de Versalles van sorgir llavors onze nous estats, que havien de servir com a barreres contra l'expansió germànica i soviètica.
Més dramàtic fou el renaixement de Polònia. Les esferes d'influència russa i polonesa van xocar el 1919, ja que cada bàndol intentava ocupar la major quantitat de territori, i començà així la Guerra polonesosoviètica. Polònia evità ser derrotada a l'últim moment; i tots dos bàndols, exhausts, van cessar les hostilitats. No obstant això, tant Alemanya com la Unió Soviètica continuaven desitjant una revisió dels tractats de pau. A més, igual que Txecoslovàquia i Iugoslàvia, Polònia contenia importants minories ètniques als seus territoris: alemanys, ucraïnesos, etc., que no se sentien representades pels seus governs. Eventualment, aquestes minories contribuirien al desmembrament dels seus estats.
Encara que la Triple Entesa va humiliar a Alemanya, la majoria del territori perdut era poc productiu; i el nucli industrial alemany romangué intacte. Aquest factor, sumat a la seva posició geogràfica i la importància de la seva població, va atorgar a la nació alemanya un gran potencial industrial. Explotant això al seu favor, els alemanys, en el futur, buscarien recuperar-se.
La República de Weimar La República de Weimar és el nom històric que rep l'estat alemany durant el període d'entreguerres. Fou una república parlamentària en què el canceller exercia com a cap de govern. No obstant això, si el Reichstag resultava incapaç de formar un govern, el president podia designar-ne un. Aquest poder especial del president jugaria un paper clau en els darrers anys de la república, i ajudaria a Hitler a pujar al poder.
Aquesta república va néixer per accident; no era producte d'un consens entre totes les forces polítiques i les classes socials alemanyes. Els líders socialdemòcrates alemanys estaven estudiant la possibilitat de proclamar una monarquia constitucional quan els arribà la notícia que els esquerrans, liderats per Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, eren a punt de proclamar una república soviètica. El 9 de novembre de 1918, de manera precipitada, van proclamar la república; després, però, van haver de carregar amb la responsabilitat del Tractat de Versalles.
Inestabilitat política alemanya miniatura|Principals partits polítics alemanys en les eleccions parlamentàries. Des de 1930, la democràcia parlamentària alemanya deixà de funcionar a causa de la gran quantitat de forces polítiques presents al Reichstag No obstant això, aquest acte dels socialdemòcrates no calmà la Lliga Espartaquista, que insistia a crear un estat socialista. Per complicar les coses, en tornar els veterans de guerra a les seves llars, molts d'ells es van unir als Freikorps, grups paramilitars de dreta. Als carrers van esclatar llavors enfrontaments entre els grups de dreta i esquerra. L'aixecament de gener de 1919 del Partit Comunista d'Alemanya va espantar els dirigents de la República, que ja havien forjat un pacte amb l'exèrcit per prevenir l'arribada del bolxevisme. Així, recolzats pel govern i els militars, els Freikorps eliminaren l'aixecament armat esquerrà, i Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht foren assassinats. Tot i que a primera vista l'exèrcit havia demostrat ser fidel a la República, aquesta impressió era errònia; un any després, el mateix oficial que comandà les tropes que van salvar la República dels espartaquistes, va liderar el cop de Kapp, un cop de dreta amb l'objectiu de restaurar la monarquia. Malgrat que el cop de Kapp va fracassar, els esdeveniments posteriors demostrarien que l'antirepublicà Cos d'oficials alemany era tan independent del govern en les seves accions que s'havia convertit en un "estat dins de l'estat".
El 1923, després que Alemanya es retardés en el pagament de les indemnitzacions de guerra, els francesos van ocupar el Ruhr, important regió industrial i minera. Després que la resistència passiva fracassés, el govern alemany va reiniciar els pagaments, la qual cosa ocasionà que la moneda alemanya es devalués dràsticament i que la classe mitjana gairebé desaparegués. Com era esperable, l'agitació política va prendre els carrers de nou; i al novembre d'aquest any, el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, amb prou feines conegut fora de Baviera, donà cop d'estat a Múnic, que fou sufocat ràpidament. Aquest esdeveniment, gairebé usual en els primers anys de la República, va fer famós el seu líder, Adolf Hitler; i el seu partit, més conegut com el Partit Nazi, va passar a tenir rellevància nacional.
El fracàs de la democràcia i la Gran Depressió
En finalitzar la Primera Guerra Mundial, gairebé totes les petites nacions d'Europa oriental havien introduït sistemes democràtics. No obstant això, a l'inici de la Segona Guerra Mundial, aquests sistemes havien estat reemplaçats per governs autoritaris. La manca d'experiència democràtica d'aquests pobles, la pressió de les minories ètniques, l'alta despesa militar i els conflictes religiosos foren unes de les raons que van fer sucumbir els governs democràtics de l'Europa oriental. Igual d'important fou la indiferència de les democràcies occidentals a la constant interferència d'Alemanya i la Unió Soviètica en els afers de nacions que, en part, havien ajudat a crear; finalment, aquestes últimes acabaren sucumbint a la influència germana.
L'arribada de la Gran Depressió el 1929 catalitzà la fi de la democràcia en uns països, incloent-hi la República de Weimar. A inicis d'aquest any, la inestabilitat política de la república semblava ser cosa del passat. Els socialdemòcrates estaven recuperant els vots perduts després del Tractat de Versalles, i els nazis eren una petita minoria al Parlament. A més, Àustria i Alemanya rebien préstecs nord-americans que, juntament amb el comerç extern, constituïen la principal força motriu de la seva economia. No obstant això, l'arribada de la Gran Depressió motivà la suspensió d'aquests préstecs, i va llançar les nacions germanes a una nova crisi econòmica; milers de treballadors van ser acomiadats i importants bancs van començar a col·lapsar. La caiguda del comerç extern mundial, per motiu de la recessió, acabà per aprofundir la catàstrofe alemanya. Els milers d'aturats, un 45% de la població activa, foren llavors sòl fèrtil per al discurs incendiari de Hitler. esquerra|miniatura|El discurs incendiari de Hitler fou més exitós durant la Gran Depressió En les eleccions parlamentàries d'Alemanya de 1930, els nazis van aconseguir 107 escons al Parlament, i esdevingueren el partit més votat després dels socialdemòcrates. Enmig de la crisi, el poble alemany va acudir als partits més radicals, ja que els comunistes també van experimentar un guany important i es van convertir en el tercer partit nacional. Amb aquests resultats, les forces democràtiques foren incapaces d'aconseguir la majoria parlamentària necessària per governar, i des del 1930, el president Paul von Hindenburg començà a governar per decret, seleccionant el canceller sense aprovació del Parlament. El gener de 1933, l'excanceller Franz von Papin pogué convèncer el senil Hindenburg que si nomenava canceller a Hitler, aconseguiria acorralar-lo. Hitler fou nomenat canceller el 31 de gener de 1933, i en poc temps pogué neutralitzar Papin i escombrà els últims vestigis de democràcia, amb la complicitat de l'exèrcit, i obtingué la llibertat necessària per iniciar el seu programa polític.
La Gran Depressió no sols va desestabilitzar el govern alemany; a Àustria, el canceller Engelbert Dollfuss utilitzà aquest escenari de catàstrofe econòmica per executar la "Llei habilitant econòmica per a temps de guerra", promulgada el 1917, en plena Primera Guerra Mundial. A punt de perdre la seva majoria parlamentària, va suspendre el Parlament, aplicà la censura en la premsa, va dissoldre el poder judicial i prohibí els partits polítics opositors. Àustria va entrar en una etapa anomenada Austrofascisme, que destruiria la democràcia austríaca i facilitaria l'entrada d'aquest estat a l'esfera d'influència alemanya.
L'ascens dels nazis al poder va impulsar l'aparició de moviments similars en diferents estats d'Europa oriental. A Hongria va aparèixer el Partit de la Cruz Flechada, a Polònia la ONR-Falanga, a Romania la Guàrdia de Ferro i a Txecoslovàquia la Guàrdia de Hlinka. Tots aquests moviments eren antisemites. Al 1938, l'única democràcia saludable a l'Europa oriental era Txecoslovàquia.
Expansionisme, apaivagament i aïllacionisme
miniatura|Tot i que l'amenaça de l'Anschluss feu que inicialment Mussolini veiés Hitler com una amenaça, el caràcter revisionista de les seves polítiques exteriors acabarien convertint-los en aliats