miniatura|Tres bótes franceses amb cèrcols de fusta. De 228, 114 i 57 litres, respectivament. Les bótes eren el sistema tradicional de portar aigua en un vaixell. miniatura|Mostra de galeta marina (bescuit) de prop de 1852, conservada al Museu de Kronborg (Dinamarca). L'alimentació en els vaixells fa referència als queviures, estris de cuina, combustible i accessoris relacionats que permeten els àpats de la tripulació en els viatges llargs. Des dels orígens de la navegació fins a èpoques relativament recents (inicis del segle XX concretament), en les singladures llargues l'alimentació calia considerar-la precària, insuficient i inadequada. Amb molts exemples documentats de tripulacions delmades per la fam i la sed.
Aigua potable
L'aigua potable és l'element més important per a la supervivència de la tripulació. (Vegeu article principal).
Queviures Els vaixells clàssics havien de navegar amb una quantitat d'aliments relativament reduïda i amb sistemes d'emmagatzematge tècnicament limitats. Calia usar queviures que es poguessin conservar (moderadament) bé sense precaucions especials: bescuit, carn salada, peix salat, llegums, formatge, oli, vinagre, vi, aiguardent,...
Escorbut L'escorbut és una malaltia provocada per una alimentació deficient. Hi ha relats antics de navegants i missioners que parlen de plantes de territoris explorats i colonitzats que curaven els mariners malalts que en menjaven. Es tracta d'una alimentació curativa. 1536. L'amerindi iroquès Domagaya va ensenyar un remei contra l'escorbut a Jacques Cartier. A partir de l'arbre que els iroquesos anomenaven “anneda” o “annedda”, en francès “épinette blanche”. 1603. Sebastián Vizcaino. Descrigué les propietats curatives de “una frutilla que llaman Xocohuitzles”. 1767. El pare Miguel Venegas S.I. esmentava les propietats curatives de la planta pita-haya o pitahaya. La malaltia és citada com “escorbuto”, “mal de Loanda” o “vervén”. 1772. James Lind esmenta la “scurvy-grass”.
Magatzem dels aliments En les galeres més antigues la distribució de l'espai sota coberta no està ben documentada. És clar que calia guardar les armes defensives i ofensives, els queviures i l'aigua (i altres líquids per a beure, cuinar o amanir el menjar). Un espai molt important estava ocupat per les veles, el cordam de recanvi, les àncores, les fustes, l'eixàrcia en general. Pel que fa a les galeres dels segles i la informació és una mica més precisa.
Pantero Pantera indicava la divisió de l'espai útil en sis cambres: cambra de popa (amb un petita cambra tancada, l'escandaleret) escandelar cambra del companatge pallol cambra del mig cambra de proa Espais que feien de rebost En la distribució de l'apartat anterior, les cambres que s'empraven per a guardar els aliments eren, bàsicament, dues: la cambra de companatge (a vegades anomenada dispensa) el pallol
Combustible Alguns queviures cal que siguin cuinats. En altres casos, poder guisar o fer sopes calentes millora la qualitat de la rutina alimentària en un vaixell. Per a cuinar es necessita un combustible.
Llenya Durant segles la llenya fou el combustible bàsic i imprescindible per a cuinar a bord dels vaixells. Es tractava d'un producte relativament econòmic (quan es carregava al port de sortida del vaixell) i que es podia aconseguir, a vegades, de forma senzilla i gratuïta en ruta fent una escala a terra ferma. Els inconvenients de la llenya eren molts: ocupava molt d'espai en un vaixell, feia fum i el seu rendiment era molt baix (El fogó estava disposat a l'aire lliure i exposat als vents. Les olles i altres estris sovint estaven allunyats de la font de calor). Una llar de foc, o un fogó de vaixell, que cremi llenya produeix brases que poden aprofitar-se per a cuinar. Les brases no consumides poden ser apagades i aprofitades posteriorment. Un foc de llenya pot ser una manera de produir carbó vegetal complementari in situ. Aquest sistema era practicat per molts forners i en moltes llars familiars.
Cuinar amb llenya en l'actualitat El problema de cuinar amb llenya en els vaixells antics s'assembla molt al problema de cuinar amb llenya en l'actualitat. Més de 3.000 milions de persones cuinen amb llenya. Sovint amb llars de foc ineficients o fogons poc eficients. El simple fet de menjar calent suposa un greu problema de desforestació.
Carbó vegetal Els fogons de carbó vegetal portàtils eren coneguts arreu en l'antiguitat. A Egipte, a Grècia, a Roma… El carbó vegetal és més car que la llenya, però el seu rendiment és (o pot ser) superior al d'aquesta si es fa servir un fogó adequat. El volum d'emmagatzematge és inferior al de la llenya. Acumulat en grans quantitats en la bodega d'un vaixell pot encendre’s per combustió espontània. No està documentat l'ús probable de fogons de carbó vegetal en vaixells antics per a cuinar. La seva utilització en fogons de vaixells fou significativa a partir del . Altres menes de carbó (carbó de coc, carbó mineral…) tingueren una importància semblant per a cuinar, abans dels vaixells de vapor.
Fogons miniatura|Fogó-forn grec de terrissa portàtil. Segle XVII aC. miniatura|Shichirin. Fogó portàtil japonès, per a carbó vegetal, del període Edo. Museu Fukagawa Edo. El fogó, en els vaixells, té el mateix significat que a terra ferma.GDLC. Fogó. Es tracta d'un fogar que permet fer foc, cremant un combustible adequat, disposat per a rebre diversos atuells per a cuinar. Durant segles, els fogons marins anaven associats a la mobilitat. Es tractava de dispositius mobles, més o menys portàtils, que reposaven sobre la coberta del vaixell. (En un dels diccionaris de referència hom identifica “fogó de barca” amb una “cuina portàtil”). Hi ha fogons i forns portàtils, de terrissa, conservats de l'època de la Grècia clàssica. En època medieval i posteriors hi ha molts exemples de fogons per a la llar portàtils. Com a equipament únic o auxiliar en les cuines. La fixació era molt important. Els fogons havien d'anar ben ferms sobre el vaixell. De manera a resistir els vents forts o eventuals cops de mar sobre coberta. Hi ha documentats casos de fogons arrencats per vents huracanats. La mateixa presència dels fogons i del foc en vaixells de fusta era un perill constant i ben conegut. En vaixells d'una certa importància, amb tripulacions sotmeses a una disciplina, el fogó s'apagava a la posta de sol i no es tornava a encendre fins a l'alba. El fogó podia adoptar formes diverses. Els fogons més grans anaven sobre una planxa metàl·lica que els separava de la coberta de fusta i sobre una capa gruixuda de sorra per aïllar la calor del foc. A més del cuiner i els ajudants (o de tripulants autoritzats a cuinar personalment el seu menjar o el d'altres persones) hi havia un responsable de vigilar la contenció del foc. Com a mesura de seguretat addicional hi havia un parell de galledes plenes de sorra per a apagar eventuals incendis provocats prop del fogó. Generalment els fogons anaven coberts per un envelat i protegits del vent per una pantalla o pantalles adaptables.
Localització La posició que ocupava el fogó depenia del tipus de vaixell considerat. El fogó d'una galera dels segles XVI- XVII estava situat a la banda de babord (esquerra) i ocupava l'espai d'un rem. Així, una galera de 51 rems armava 25 rems a babord i 26 a estribord. Pel que fa a la situació longitudinal anava situat a proa de l'arbre mestre o major. Alguns documents indiquen les dimensions de la caixa del fogó: 8 x 4 peus i 8 polzades d'alçària. La caixa estava feta amb taulons de fusta d'alzina de 2 polzades de gruix i plena de terra (“argile” en l'original francès, un manuscrit de 1619).
Casos de mal temps Quan les condicions de navegació eren massa dolentes, per mar (ones) o vents excessius, el fogó no s'encenia. A vegades durant molts dies. No es podia cuinar i calia menjar fred.
Models diversos de fogons
Racions Des del primer dia de navegació les quantitats d'aigua i queviures estaven limitades i determinades per a cada tripulant, formant el que hom denominava “ració”. La persona a càrrec de distribuir i vetllar sobre els queviures era “l'escrivà de ració” (en època medieval i moderna). Les racions ordinàries eren suficients per a mantenir l'estat físic de la tripulació, però per l'absència de verdures i fruita fresca no permetien prevenir l'escorbut. Si el viatge s'allargava, calia reduir la quantitat de les racions. En molts casos, malgrat aquesta mesura, l'aigua i els queviures mancaven i hi havia pèrdua de vides humanes.
Documents Les diverses èpoques de la navegació, des dels orígens fins a l'actualitat, poden representar-se mitjançant exemples puntuals a partir de referències documentades.
Guerres del Peloponès miniatura|Pentecòntera pintada en un cílix a la BNF. Una trieres tenia un aspecte semblant, amb molts més rems. Els vaixells de guerra de la Grècia clàssica, les trieres, no disposaven d'espai per a guardar queviures en quantitats sensibles. La pràctica habitual en campanya era desembarcar i arrossegar els trieres a la sorra i alçar un campament. Aquell campament era avituallat per una localitat propera. Els àpats eren tres. Un a l'alba, un al migdia i un al vespre. En ocasions especials un vaixell correu podia transportar queviures especialment preparats per a ser consumits a bord, sense haver-se d'aturar.
Batalla d'Emporion. 197 aC Segons testimoni de Titus Livi, Cató el Censor, poc abans de la batalla d'Emporion va convèncer els ambaixadors dels ilergetes amb l'estratagema de fer coure pa a un terç de les tropes romanes per carregar-lo en els vaixells i embarcar una part dels soldats al cap de tres dies. Els ambaixadors marxaren convençuts de rebre l'ajut dels romans i Cató feu desembarcar les tropes promeses. Sembla una referència prou clara del bescuit com a aliment adequat per a dur en un vaixell.
El vaixell de càrrega romà Isis. Prop del 150 aC No hi ha informació directa sobre l'alimentació de la tripulació dels grans vaixells mercants que, com la nau Isis, transportaven blat i passatgers. La gran capacitat de càrrega i els trajectes relativament curts permeten suposar que les persones importants podien viatjar amb comoditat en els cambrots de popa i alimentar-se gairebé com a terra ferma. Els àpats dels mariners, lliures i esclaus, devien ser un xic més frugals.
Per contrast, l'obra de Llucià de Samòsata explica els menjars luxosos que somia un dels interlocutors del diàleg: “Els rics es moriràn d'enveja quan vegin els meus cavalls, les meves quadrigues i les noies joves i boniques. La meva vaixella serà d'or, la plata és massa barata i indigna de mi. Tindré a taula les salaons i l'oli d'Hispània, el vi d'Itàlia i la meva pròpia mel, clarificada sense exposar-la al foc i el fum. Tindré senglars, llebres i tota mena de requisits: faisans, paons de l'Índia, capons d'Àfrica, ... Ben guisats pels millors cuiners, experts en salses sofisticades”.
Ponç V d'Empúries. Any 1310 Jaume el Just va nomenar el comte d'Empúries almirall d'un estol de cinc galeres. Entre les condicions del nomenament hi havia una donació de 32.000 sous de Barcelona i 2.000 quintars de bescuit per a panàtica de l'estol.GDLC. Panàtica. En el document es parla de “Petro Hugonis Impuriarum Comiti”.
Coca Sant Climent. Any 1331. miniatura|Maqueta de la coca de Mataró, al Museu d'Història de Catalunya, Barcelona. La coca Sant Climent devia tenir un aspecte semblant La coca Sant Climent fou una nau armada per particulars per a practicar el cors contra vaixells genovesos.
Estris de cuina i queviures El benestar i la simple supervivència d'una tripulació que havia de practicar el cors exigien queviures i estris de cuina. En aquest sentit formaven part de "l'armament" d'una nau de guerra.
dues calderones de cuynar grans ab una cuberta un calderó de pega (una caldera de pega no és un estri de cuina) dos ferres de cuynar una loça (una llosa?) tres gavetes una lanta de coure (una llàntia de coure?)