El Congrés de Tucumán va ser una assemblea legislativa i constituent de les Províncies Unides del Riu de la Plata, actualment la República Argentina, que es va celebrar inicialment a la ciutat de San Miguel de Tucumán, i després a la ciutat de Buenos Aires entre els anys 1816 i 1820 i les principals tasques van ser la Declaració d'independència de l'Argentina i la sanció de la Constitució Argentina del 1819.
La Revolució i la Independència Al 1810 va esclatar la Revolució de Maig al Virregnat del Riu de la Plata, que va donar origen a les Províncies Unides del Riu de la Plata. Si bé l'objectiu de la major part dels revolucionaris era aconseguir a la Independència absoluta d'aquestes províncies, almenys en les formes, aquests deien actuar en nom del rei Ferran VII, la sobirania del qual reconeixien.
Aquesta situació es va mantindre en els documents oficials durant tots els governs que van succeir a la Primera Junta. Els documents interns i les idees expressades pels líders polítics a la premsa repetien la intenció d'independitzar les Províncies Unides, però en els documents que portaven els diplomàtics a l'exterior es mantenia el que es va donar a conèixer com la màscara de Ferran.
El Primer Triumvirat va ordenar la reunió d'una Assemblea general dels pobles —és a dir, de les ciutats virregnals i les seves jurisdiccions— a la ciutat de Buenos Aires. No obstant això, l'Assemblea va intentar legislar sense sotmetre's a l'autoritat del Triumvirat, pel que la van dissoldre sense miraments.
El Segon Triumvirat, que va governar des de l'octubre del 1812, va ordenar i va aconseguir la reunió a Buenos Aires de l'anomenada Assemblea de l'Any XIII. El seu títol oficial era Assemblea General Constituent, i s'esperava que d'aquesta en sortís la declaració d'independència de les Províncies Unides i sancionés una constitució. De fet, si bé si van exercir actes propis d'un poder legislatiu d'una nació sobirana, mai van sancionar cap constitució i es va seguir conservant per a la diplomàcia la màscara de Ferran.En una carta, Fray Cayetano Rodríguez, que sería diputat al Congres de Tucumán, deia: Citat a Estanislao del Camp Wilson, La declaració de la nostra independència, a El congrés de Tucumán, Edicions del Seminari d'Estudis d'Història Argentina, Buenos Aires, 1966.
L'Assemblea va dissoldre el Triumvirat a finals del 1813, reemplaçant-lo per un executiu unipersonal, el titular del qual ostentava el càrrec de Director Suprem de les Províncies Unides del Riu de la Plata. A l'abril del 1815, el Director Suprem Carlos María d'Alvear va ser enderrocat per una revolució a la capital, i l'Assemblea va ser dissolta.
La convocatòria al Congrés A la població d'Alvear, el Cabildo de Buenos Aires va triar al general José Rondeau, que exercia el seu càrrec des del nord del país, i a un Director Substitut a la capital. Provisionalment, el poder legislatiu va ser exercit per una Junta d'Observació, nomenada també pel Cabildo. La formaven Pedro Medrano, Esteban Agustín Gascón, José Mariano Serrano, Antonio Sáenz i Tomás Manuel de Anchorena.
Aquesta junta va sancionar un "estatut provisional" el 5 de maig del 1815, que regiria els actes del Director Suprem i dels governs de provincia. A la pràctica, l'Estatut mai va arribar a tenir vigència efectiva. Però mereix ser recordada pel seu article número 30, que establia que el director,
Aquesta convocatòria va ser realitzada pel Director Suprem substitut, Ignacio Álvarez Thomas, a la segona meitat del 1815, i els diputats van ser elegits en les últimes setmanes d'aquest any o en les primeres de l'any següent. Cada ciutat i vila va triar un diputat per cada 15 000 habitants de la seva jurisdicció.
L'elecció de la ciutat de Tucumán va ser deguda als ingents problemes que va haver d'afrontar l'Assemblea de l'Any XIII per la negativa dels federals de sotmetre's a la influència portenya (porteny és refereix al gentilici de Buenos Aires). De fet, en les famoses instruccions de l'any 1813, els representants orientals havien exigit que el govern no s'establís a la ciutat de Buenos Aires. L'Estatut havia estat redactat sota la impressió d'una revolució feta en aliança amb els federals, i la Junta havia cedit a aquesta exigència. De totes maneres, aquesta va decidir reunir el Congrés a Tucumán, una ciutat molt lluny de la influència d'Artigas, i es va argumentar perquè aquesta quedava aproximadament al centre de l'ex Virregnat, a més d'estar protegit per l'Exèrcit del Nord; A més, la caserna general d'aquest estava en aquesta ciutat.
Les sessions es van iniciar el 24 de març del 1816, amb la presència de 33 diputats. Per a les sessions es va llogar una casa, propietat de Francisca Bazán de Laguna, que seria declarada Monument Històric Nacional al 1941.Francisca Bazán era la mare del que seria governador de Tucuman Nicolás Laguna. miniatura|Tucumán a principis del . (Oli actual)
Els diputats Els diputats i ciutats i viles detallades en la següent llista: Per Buenos Aires: Tomás Manuel de Anchorena, José Darragueira, Esteban Agustín Gascón, Pedro Medrano, Juan José Passo, Cayetano José Rodríguez i Antonio Sáenz. Per San Fernando del Valle de Catamarca: Manuel Antonio Acevedo i José Eusebio Colombres. Per Córdoba: José Antonio Cabrera, Miguel Calixto del Rotlle, Eduardo Pérez Bulnes i Jerónimo Salguero de Cabrera i Cabrera. Per Tolles (La Plata o Chuquisaca): José Sever Malabia, Mariano Sánchez de Loria i José Mariano Serrano. Per Chichas (Tupiza): José Andrés Pacheco de Melo, i Juan José Feliciano Fernández Campero. Per San Salvador de Jujuy: Teodoro Sánchez de Bustamante. Per La Rioja: Pedro Ignacio de Castro Fangs. Per Mendoza: Tomás Godoy Cruz i Juan Agustín Maça. Per Mizque: Pedro Ignacio Rivera. Per Salta: Mariano Boedo, José Ignacio de Gorriti i José Motlles. Per San Juan: Francisco Narciso de Laprida i Just Santa María d'Or. Per San Luis: Juan Martín de Pueyrredón. Per Santiago del Estero: Pedro León Gallo i Pedro Francisco de Uriarte. Per San Miguel de Tucumán: Dr. Pedro Miguel Aráoz i Dr. José Ignacio Thames. D'aquests, divuit eren advocats, nou sacerdots, i dos més eren frares, mentre que els altres quatre eren militars.Els advocats eren: Anchorena, Darregueira, Gascón, Medrano, Paso, Cabrera, Pérez Bulnes, Salguero, Malabia, Sánchez de Loria, Serrano, Pacheco de Melo, Sánchez de Bustamante, Godoy Cruz, Maza, Rivera, Boedo i Laprida.Els sacerdots eren: Sáenz, Acevedo, Colombres, Del Corro, Castro Barros, Gallo, Uriarte, Aráoz i Thames.Els frares eren Oro (mercedari) y Rodríguez (franciscà).Els militars eren els coronels Fernández Campero, Gorriti, Pueyrredón i Moldes. Amb només tres excepcions, les ciutats i viles de l'Alt Perú, que havien format part del Virregnat del Riu de la Plata, no van poder fer arribar els seus representants per haver set reconquerits pels realistes. Tal va ser el cas de La Paz, Cochabamba, Santa Cruz de la Sierra i Potosí. Durant la tercera expedició auxiliadora a l'Alt Perú havien estat elegits els diputats per Chichas, Tolles i Mizque, que es van incorporar al Congrés.
Les províncies de la Lliga Federal —la Banda Oriental, Corrientes, Entre Ríos, Misiones i Santa Fe — no van enviar als seus representants, per estar de fet en una guerra civil contra el govern central. Només la província de Córdoba —que també es considerava membre de la Lliga, però no estava encara en guerra amb el Directori— va enviar-hi representants, tots de clara inclinació cap al federalisme.
Per la seva banda, el Paraguai ja era un territori independent tant d'Espanya com de les Províncies Unides. Al 1813, mitjançant un Congrés Nacional, havia canviat el seu nom de Província del Paraguai al de República del Paraguai. El govern de José Gaspar Rodríguez de Francia era contrari a tota vinculació amb Buenos Aires.
Funcionament del Congrés esquerra|miniatura|Casa de la Independència Argentina. En les primeres sessions, els Diputats es van abocar a considerar el reglament intern del Congrés i les qüestions polítiques internes. Quant al primer, van nomenar un president que havia de ser rotatiu, durant un mes cadascú en aquest càrrec. També van triar dos secretaris, designant a Juan José Passo i José Mariano Serrano.
Amb la finalitat de diferenciar-se de l'actuació de l'Assemblea del 1813, els diputats van declarar que eren "diputats dels Pobles", i no "de la Nació".Vegeu també: Ternavasio, Marcela, Governar la Revolució, Ed. Siglo Veintiuno, Bs. As., 2007. Teòricament, això volia dir que depenien de les ciutats que els havien triat, i que aquestes podien rellevar-los. Però, d'altra banda, es van assegurar que no podrien ser molestats pels seus actes i opinions al Congrés, la qual cosa en part invalidava l'anterior declaració.
Davant l'escassa atenció prestada a les actes del Congrés, que es creu que eren parcials i massa escarides – es van acabar perdent. En canvi, el diputat Fra Cayetano Rodríguez va prendre la decisió de redactar un diari dels fets del Congrés, per enviar als periòdics de la capital, anomenat “El Redactor del Congrés”. Els fets produïts durant la seva gestió són coneguts, principalment, a través del Redactor, així com les idees de part dels diputats.
En un primer període, les accions del Congrés es van complicar per la necessitat d'atendre, simultàniament, altres qüestions. Un mes després de funcionar d'aquesta forma gairebé caòtica, es va designar una comissió integrada per Gascón, Sánchez de Bustamante i Serrano, que van redactar una Nota de Matèries de Primera i Preferent Atenció. Aquestes matèries serien: un manifest als pobles, la Declaració de la Independència, l'enviament de diputats a Espanya, els pactes entre províncies, la forma de govern, un projecte de constitució, un pla de guerra, el finançament públic, la determinació dels límits de l'Estat, la creació de ciutats i viles, l'administració de justícia, i els establiments educatius.Insòlitament, es nombrava primer el manifest i després la declaració de la Independència, que era el que se suposava que havia de ser "manifestat".
Actuacions inicials Entre les primeres qüestions que van haver d'afrontar, hi havia la situació del Directori: Álvarez Thomas havia renunciat, i va ser reemplaçat per Antonio González Balcarce. També havia presentat la seva renúncia el titular, el general Rondeau.
De forma que el 3 de maig, el Congrés va designar com a Director Suprem al diputat i general Juan Martín de Pueyrredón. Aquest va ordenar a Manuel Belgrano substituir Rondeau com a comandant de l'Exèrcit del Nord, i va trigar algunes setmanes a iniciar el seu viatge a la Capital.
Aquest nomenament va portar una seriosa ruptura, a causa de la candidatura del coronel Motlles, sustentada pel general Martín Miguel de Güemes, governador de Salta, i dels diputats cordovesos. Motlles, de caràcter molt fort, va xocar amb els diputats portenys (habitants de Buenos Aires), i va ser arrestat i suspès en el seu treball de diputat.
Amb prou feines instal·lat el Congrés, els federals van aconseguir un important avanç, aconseguint ocupar la ciutat de Santa Fe. El Congrés va enviar una diputació, per aconseguir la pau en aquesta província, el reconeixement de l'autoritat del Director Suprem i l'enviament d'un diputat al Congrés. El diputat Del Rotlle va ser enviat al comandament d'aquesta diputació, que no només no va aconseguir una mediació eficaç, sinó que es va sumar al partit federal de José Artigas, i fins i tot va assistir — en qualitat de diputat per Còrdova — al Congrés d'Orient.