Sinfonia da Requiem, op. 20, per a orquestra és una simfonia composta per Benjamin Britten el 1940. És un treball primerenc del compositor britànic, fet amb només 26 anys, no obstant això, marca una de les seves tendències estètiques i existencials: la preocupació per la guerra i el conflicte com a limitador de la singularitat humana.Britten, Benjamin; Mitchell, Donald, ed.; Reed, Philip, ed. (2004) . University of California Press, page 58.

Va ser una de les diverses obres encarregades a diferents compositors pel govern japonès per commemorar el 2600è aniversari de la fundació de l'Imperi japonès de l'emperador Jimmu (que va ser l'11 de febrer de 660 aC des del naixement de l'emperador Jimmu). El govern japonès va rebutjar la Sinfonia pel seu ús dels títols llatins del Catholic Requiem pels seus tres moviments i pel seu caràcter ombrívol, però va ser rebut positivament en la seva estrena mundial a Nova York el 29 de març de 1941 sota John Barbirolli. Una actuació a Boston amb Serge Koussevitzky va donar lloc a l'encàrrec de l'òpera Peter Grimes de les Koussevitzky Music Foundations.

L'obra va ser rebuda positivament en la seva estrena mundial al Carnegie Hall de Nova York el 29 de març de 1941, amb l'Orquestra Filharmònica de Nova York dirigida per John Barbirolli. Una representació a Boston amb Serge Koussevitzky va portar a l'encàrrec de l'òpera Peter Grimes per part de la Koussevitzky Music Foundations.

La Sinfonia és l'obra purament orquestral més gran de Britten escrita per a la sala de concerts. Va ser la seva primera obra orquestral important que no inclou cap solista i, segons el musicòleg Peter Evans, representa el punt àlgid de la seva producció primerenca en aquest gènere. A diferència de moltes altres obres de Britten d'aquest període, aquesta ha mantingut la seva popularitat i continua formant part dels programes de concerts orquestrals.

Història A principis de tardor (hemisferi nord) de 1939, Britten va ser abordat a través del British Council per escriure una obra orquestral per a una festivitat especial d'una gran potència no especificada. Britten va acceptar aquesta petició en principi, amb la condició que no se li demanés compondre una peça amb cap mena de caràcter patrioter. Posteriorment, Britten va saber que el sol·licitant era el Japó, el govern del qual havia demanat obres de compositors de diversos països per celebrar el 2600 aniversari de la dinastia governant. En aquest punt, el Japó estava plenament compromès en la seva invasió de la Xina continental, però encara no havia entrat formalment a la Segona Guerra Mundial ni s'havia aliat amb l'Alemanya nazi o la Itàlia feixista. També havia desenvolupat un gran coneixement de la música clàssica occidental. Van ser nombrosos els grups d'actuació formats per músics occidentals. Altres compositors occidentals que van rebre encàrrecs van incloure Richard Strauss, a qui Joseph Goebbels del govern alemany nazi va ordenar la participació, i el compositor francès Jacques Ibert. Juntament amb els compositors occidentals convidats, diversos compositors japonesos van participar en les celebracions de l'aniversari.

Van passar sis mesos abans que arribés el contracte per escriure aquesta obra. En aquest moment, Britten havia començat a treballar a la Sinfonia. El retard en rebre el contracte li va deixar només sis setmanes per complir l'encàrrec. L'única obra que Britten es va sentir capaç d'acabar a temps va ser la Sinfonia. A Britten on Music, el compositor va escriure que després es va acostar al cònsol japonès local, va discutir la naturalesa de l'obra i la seva idoneïtat per a l'ocasió per a la qual estava destinada i va dir al cònsol els títols llatins dels tres moviments de l'obra. Britten va suposar que tota la informació que va revelar havia estat enviada a l'ambaixador japonès. Va escriure que posteriorment se li va notificar que la Sinfonia compliria satisfactòriament l'encàrrec. Britten va completar el treball, el va presentar i durant sis mesos no va saber res més sobre l'assumpte.

A la tardor de 1940, Britten va ser convocat al consolat japonès, on se li va llegir una llarga carta del vescomte Hidemaro Konoye, que era l'organitzador de la celebració. El vescomte era el germà petit del príncep Fumimaro Konoye, llavors primer ministre del Japó. En aquesta carta, el vescomte acusava Britten, com va escriure més tard Britten, "d'insultar un poder amable, d'oferir una obra cristiana on el cristianisme era aparentment inacceptable, que l'obra era lúgubre, etc." Aquesta part de la carta deia: "Temem que el compositor hagi entès molt malament el nostre desig... [La música] té un to melancòlic tant en el seu patró melòdic com en el seu ritme, cosa que la fa inadequada per ser interpretada en una ocasió com la nostra cerimònia nacional."

Amb l'ajuda del poeta i company expatriat WH Auden, Britten va respondre per escrit, "de la manera més digna possible", que el seu subministrament d'una obra cristiana no va ser cap sorpresa, ja que era cristià i venia d'una nació cristiana. Va negar la suposada desgràcia de la Sinfonia i qualsevol intenció d'insult, i va assegurar que el retard en la recepció del contracte va eliminar la possibilitat de compondre una obra de celebració dins el termini. Britten va enviar aquesta carta al consolat britànic, que la va aprovar i la va enviar a Tòquio. Aquesta va ser l'última vegada, va escriure, que va saber de l'assumpte. Després de l'⁣atac a Pearl Harbor, les relacions entre la Gran Bretanya i el Japó es van trencar. Tot i que la peça va ser rebutjada, els japonesos no van demanar la devolució de la quota d'encàrrec. En canvi, el vescomte Konoye va anunciar que la partitura de Britten havia arribat massa tard per ser inclosa a la celebració.

Representacions L'estrena va tenir lloc el 29 de març de 1941 al Carnegie Hall de Nova York, amb la Filharmònica de la ciutat sota la direcció de John Barbirolli. La primera interpretació de l'obra al Japó la va dirigir el mateix autor l'any 1956.

Moviments Aquesta simfonia consta de tres moviments sense interrupció: Lacrymosa (Andante ben misurato) Dies irae (Allegro con fuoco) Requiem aeternam (Andante molto tranquillo)

Els títols dels tres moviments es deriven de la missa catòlica pels morts, però sense cap vincle directe amb la litúrgia. Britten descriu els tres moviments d'aquesta manera:

un lament lent en forma de marxa; una forma de dansa de la mort; la resolució final.

I. Lacrymosa El primer moviment, Lacrymosa (Andante ben misurato), s’obre amb una introducció d’energia contundent. En un registre ombrívol, els timbals fixen des de l’inici un re mortal que actua com a fonament sonor. Tot seguit emergeix el tema principal, confi at al violoncel amb forma de marxa fúnebre, motiu que travessa tota la simfonia. El seu perfil es basa en intervals inusuals, entre els quals destaca el tritó —tradicionalment identificat com el Diabulus in musica. La línia melòdica presenta una ascensió cromàtica de tres notes seguida d’un salt progressivament ampli, com un impuls reiterat cap a una altura inabastable; cada embat, però, es resol amb una nova caiguda, indicant l’inevitable fracàs de l’intent.

A mesura que avança el moviment, el motiu incorpora successivament més instruments, acumulant capes sonores com si s’anessin afegint morts a un mateix grup. L’aparició eventual d’un acord major insinua un bri de llum que finalment no es concreta. En la conclusió, el tema s’esmorteeix gradualment, cada cop més greu i afeblit, fins a extingir-se completament.

II. Dies irae El segon moviment, Dies Irae (Allegro con fuoco), s’encadena directament amb el primer i adopta des del primer instant un caràcter commocionador, reforçat pel frulatto de les flautes. En aquest punt s’introdueix el motiu central del Dies Irae, la cèlebre seqüència del segle XIII atribuïda a Tomàs de Celano, associada al darrer dia i al Judici Final. La secció conclou amb una sèrie de grans salts intervàl·lics mentre la intensitat i el tempo es van extingint progressivament fins a desembocar en un repòs serè, punt de partida del Requiem aeternam (Andante molto tranquillo).

III. Requiem aeternam. És un moviment vocal que torna a prendre com a fonament el motiu del Dies Irae. En aquesta secció conclusiva de la simfonia reapareixen materials temàtics dels moviments precedents, però transformats en una atmosfera més serena i contemplativa. En el tram final, just abans que la sonoritat s’esvaeixi del tot, el teixit de cordes formula una darrera frase, com un últim sospir vital.

Anàlisi musical És un rèquiem de caràcter purament orquestral, mancat de text, i articulat en tres moviments que recorren un ampli espectre d’emocions: des del dolor i la compassió fins a l’esglai i el desig de pau definitiva. L’escriptura musical, fortament marcada per aquests afectes, configura una arquitectura formal d’una cohesió notable, element que contribueix decisivament a la transmissió de la sinceritat expressiva i la intensitat interior que Britten va infondre a la partitura.

Els enèrgics impactes inicials de timbal que obren el Lacrymosa, sostinguts sobre un profund pedal, precedeixen l’entrada del tema en re menor als violoncels i evoquen amb força els escenaris devastats que va viure Coventry durant els intensos bombardejos de 1940 i 1941, responsables de més d’un miler de víctimes i de la destrucció de la major part de la ciutat. Els materials temàtics d’aquest primer moviment de la Simfonia da Requiem, un andante ben misurato estructurat segons el model de la forma de sonata, es desprenen d’aquesta introducció carregada de pathos i dibuixen un ambient de profunda desolació.

El segon moviment, el dies irae, adopta el caràcter d’un allegro con fuoco i articula un discurs musical que, tot i reflectir l’angoixa d’una situació límit, introdueix un cert distanciament respecte al dramatisme precedent mitjançant una energia quasi caòtica.

En el tercer i darrer moviment, andante molto tranquillo, Britten retorna deliberadament al clima elegíac del Lacrymosa'' inicial: el motiu originari reapareix transformat i es projecta sobre tota la secció, aportant una coherència interna molt marcada. Tot i l’empremta perceptible de Stravinski, Alban Berg i Mahler, el compositor hi aconsegueix una síntesi plenament personal, reveladora del seu vessant més íntim i contemplatiu.

Referències

Categoria:Obres de Benjamin Britten Categoria:Simfonies de la dècada del 1940 Categoria:Composicions musicals del 1941 Categoria:Nova York