miniatura|Artigas a la Ciudadela (1884), quadre de Juan Manuel Blanes.
L'anomenada Revolució Oriental va ser un moviment inicialment amb un caràcter autonomista expressat així en les Instruccions que portaven els diputats orientals al congrés provisional reunit a Buenos Aires el 1813. Fins aleshores, no s'havia plantejat la possibilitat de crear, en el territori de la Banda Oriental, un país independent de les altres províncies del Virregnat del Riu de la Plata. Però, en la lluita per resistir les imposicions del centralisme de Buenos Aires i la conseqüent aspiració a aconseguir autonomia política, es va anar gestant un sentiment nacionalista (anomenat l'«orientalitat») que va acabar sent un dels factors determinants en fomentar la separació posterior el 1828.
La Revolució de Maig
Al maig del 1810, la Junta de Sevilla i el virrei Baltasar Hidalgo de Cisneros van forçar la convocatòria d'un Cabildo Obert que es va pronunciar en contra seu. Dels 50.000 habitants, només 5.000 eren considerats com a veïns, però només en van ser convocats 500, dels que van concórrer-ne la meitat, ja que els contingents de patricis van encerclar el Cabildo negant el pas als veïns honrats i deixant passar només als confabulats, segons denunciaria després Cisneros.
Les aproximadament 260 persones que van participar-hi, representaven les màximes autoritats virregnals (Reial Audiència, dignitats eclesiàstiques i caps militars), el Consolat de Comerç, el Tribunal de Comptes, els alts directius i jerarquies administratives, i els rectors eclesiàstics. La resta eren veïns destacats que, ja fos pel seu cognom il·lustre o per la seva florent situació econòmica, van assistir al congrés del 22 de maig.
A les 9 del matí, l'escrivà va declarar constituït el Congrés General Extraordinari que posava èmfasi en la unitat i indivisibilitat de la monarquia espanyola; Cisneros deixava clar que tota decisió que no atengués aquesta premissa seria declarada nul·la. Quan van començar els debats, es va apreciar que hi havia dos grans postures clarament diferenciades i enfrontades: els qui, negant autoritat al Consell de Regència espanyol constituït a la metròpoli, parlaven d'acefàlia (que el congrés estava mancat de lideratge) i propiciaven la substitució del virrei per una autoritat triada pels criolls, i els que buscaven dilatar o impedir tot canvi congelant la situació. Molt aviat, es va fer evident que l'anomenat "partit crioll" reunia una àmplia majoria i que la sort del virrei estava decidida.
No es van aixecar actes de la reunió, per la qual cosa es fa difícil la reconstrucció de les intervencions. Ha calgut realitzar aquesta reconstrucció a partir de les memòries dels protagonistes, per la qual cosa hi han grans contradiccions. Hi va haver discursos sorprenents, com el de l'exgovernador de Montevideo, el general Pascual Ruiz Huidobro, que es va alinear a favor dels canvis i va proposar la destitució del virrei i l'assumpció del poder pel Cabildo de Buenos Aires (únic exponent, al seu parer, de la sobirania popular). Alguns van exposar posicions extremistes, com l'atribuïda per Cornelio Saavedra (en les seves memòries) al bisbe Lué, qui hauria dit que mentre existís un espanyol lliure, hauria d'exercir el poder abans que el primer dels americans. Però les intervencions bàsiques, aquelles que van definir les línies bàsiques del debat, van ser les del doctor Juan José Castelli, les del fiscal civil de la Reial Audiència, doctor Manuel Genaro de Villota, i la del doctor Juan José Paso.
Intervenció de Castelli La intervenció de Juan José Castelli va constituir la base del que s'anomenaria després el Dogma de Maig, el fonament teòric de la revolució. Amb la caiguda de Ferran VII i l'abandonament de la causa per part de la regència que va quedar en el seu lloc -va dir Castelli- es va produir una situació d'acefàlia (manca de lideratge) i, d'acord amb la teoria clàssica de la monarquia usdefructuaria, la sobirania havia de tornar al poble, a la nació. El poble d'Espanya havia exercit aquesta sobirania a través de les juntes locals i, més tard, de la Junta Central Governativa de Sevilla. Aquesta, emanació directa de la voluntat popular, tenia un poder governatiu legítim, però de cap manera poders constituents; podia manar, però no disposar qui exerciria el poder en cas de la seva dissolució. En produir-se aquesta, la sobirania tornava una vegada més al poble, i es feia necessària una nova manifestació de la seva voluntat. Per tant, l'autoritat del Consell de Regència era nul·la, i particularment ho era a Amèrica, ja que els ciutadans de les colònies no havien participat en absolut de la seva constitució. De tot això va inferir Castelli en la seva premissa bàsica: els ciutadans de les colònies americanes, els drets dels quals eren essencialment iguals als dels peninsulars, havien adquirit així la prerrogativa d'exercir lliurement la seva sobirania.
Alhora -va seguir dient- en caducar l'autoritat del rei i desaparèixer els seus organismes, la potestat dels virreis i restants autoritats subalternes també havia cessat. El poder de les institucions del govern dependents de la Corona era un reflex directe d'aquesta; Per tant, era lògic concloure que en extingir l'autoritat bàsica, desapareixen també els poders que d'ella emanaven. En particular la del virrei Cisneros, que havia estat designat per un organisme -la Junta Central governativa- que ja no existia.
Com a conclusió de la seva intervenció, Castelli va sostindre que la situació del moment era d'acefàlia (manca de lideratge); que l'autoritat del virrei i altres institucions locals havia caducat i que el poble crioll estava en condicions d'exercir la seva sobirania, donant-la al govern que més li convingués. En la seva opinió, s'havia de constituir una junta autònoma de govern.
Intervenció de Villota De les exposicions hostils a la postura anterior va destacar, per la seva coherència, la del fiscal Villota. Aquest va partir del reconeixement de la situació de manca d'autoritats, amb els mateixos fonaments que havia emprat Castelli, i va admetre el retorn de la sobirania al poble; però va sostenir que aquesta sobirania era única i indivisible, i que havia de expressar-se en les Corts del Regne, com a organisme representatiu de tot el poble espanyol. Això no s'havia pogut materialitzar encara per les dificultats derivades de l'ocupació estrangera, i havia derivat en la constitució del Consell de Regència; Però aquest, tot i admetent les objeccions de Castelli, havia tingut el reconeixement posterior dels espanyols peninsulars, el que legitimava el seu poder. Per tant, -va concloure- calia acatar l'autoritat de les institucions vigents fins que es poguessin reunir les Corts del Regne, seu única de la sobirania, les que determinarien el rumb a prendre. Amb lògica implacable, Villota va negar que aquella reunió de ciutadans de Buenos Aires pogués prendre cap decisió sobre la vigència o caducitat d'institucions que transcendien el marc de la capital virregnal i comprometien a tots els ciutadans del territori; si els habitants de Buenos Aires podien exercir la seva sobirania en aquest cas, idèntic dret tenien els habitants de les províncies de l'extens virregnat, el que provocaria la desintegració política de la nació espanyola. La seva proposta va ser, llavors, mantenir la vigència transitòria de les autoritats fins que es poguessin reunir les Corts del Regne o, en el pitjor dels casos, fins que és donessin les condicions per reunir un congrés de tot el virregnat.
Intervenció de Paso L'altre discurs determinant va ser el de l'advocat doctor Juan José Paso, un home que jugaria un paper molt destacat en els anys immediats dins de la política del Riu de la Plata. Paso va coincidir essencialment amb Castelli, i havia sostingut que la situació d'aquest moment era de manca de líders, per la qual cosa es feia necessària una expressió de la sobirania popular. Però la novetat va consistir en la resposta a la forta objecció de Villota sobre el dret dels ciutadans de Buenos Aires a prendre mesures la jurisdicció de la qual transcendia àmpliament el marc urbà. Així Paso va defensar que com en una situació de crisi familiar -va dir- corresponia al germà gran fer-se càrrec dels interessos dels menors, Buenos Aires, «germana gran» de les altres províncies del virregnat (per ser la capital), havia de sostenir la representació provisional de les altres províncies (les seves «germanes menors») fins que pogués reunir-se una assemblea provincial en la qual totes poguessin fer sentir les seves opinions. La molt discutible tesi de la «germana gran» -que va passar a formar part del Dogma de Maig- tancava la gènesi del que seria la postura política de l'unitarisme, basada en la necessitat d'instal·lar un govern fort i centralitzat a Buenos Aires, seu de la «civilització» enfrontada a la «barbàrie» provincial. Contra aquesta tesi política s'alçarà més tard el vigorós moviment provincial autonomista conegut com a federalisme.
Tots aquests arguments de tall jurídic tractaven de justificar posicions polítiques ben diferenciades; Per una banda, els criolls pretenien imposar la immediata caducitat de les autoritats virregnals i el seu ascens directe al poder polític, mentre els altres -els defensors del sistema colonial- procuraven guanyar temps impedint tot canvi en el statu quo.
Finalitzats els debats, es va proposar una votació sobre «Si s'havia de subrogar una altra autoritat a la superior que tenia l'excel·lentíssim senyor virrei depenent de la sobirania que s'exercia legítimament en nom del senyor don Ferran VII». El procediment d'emissió i còmput dels sufragis no podia ser més molest, ja que cada votant podia proposar la fórmula que millor li semblés, i va ser necessari fer un complex treball de classificació. Va ser impossible realitzar l'escrutini aquella mateixa nit, i es va decidir citar al Congrés per a una nova reunió l'endemà, 23 de maig, a les tres de la tarda. Aquesta reunió va haver de ser suspesa, ja que a l'hora fixada encara no es disposava dels resultats de la votació. La tasca de classificar i comptar els sufragis estava a càrrec del Cabildo, que feia les sessions a porta tancada. Finalment, la nit del 23 es van obtindre les xifres definitives: 69 vots a favor de la continuïtat del virrei i 155 vots per la seva substitució. La fórmula majoritària, proposada pel comandant militar Cornelio Saavedra, constava dels següents passos:
Cessar al virrei don Baltasar Hidalgo de Cisneros. El poder recauria transitòriament en el Cabildo de Buenos Aires, emanació directa de la sobirania popular de la ciutat. El Cabildo havia de nombrar immediatament una junta provisional de govern. Aquesta junta exerciria el comandament amb el compromís de convocar, a la major brevetat possible, un congrés de diputats de totes les províncies del virregnat, a l'efecte de prendre resolucions definitives sobre el futur polític d'aquests territoris.
Es tractava de la consagració total de la teoria de Castelli i Paso sobre la nul·litat del Consell de Regència i de les autoritats colonials, i de la funció de Buenos Aires com "germana gran" de les altres províncies. El Partit Crioll havia triomfat.