miniatura|Índex de Democràcia de l'Economist Intelligence Unit, 2016."Democracy Index 2011 " (PDF). Economist Intelligence Unit. Els països que són més vermells són autoritaris, i més sovint dictadures. Les dictadures més actuals es troben a Àfrica i Àsia. La dictadura (del llatí dictatura) és una forma de govern en la qual el poder es concentra entorn de la figura d'un sol individu (dictador), generalment a través de la consolidació d'un govern de facto, que es caracteritza per una absència de divisió de poders, una inclinació a exercitar arbitràriament el comandament en benefici de la minoria que la recolza, la inexistència de cap consentiment per part dels governats i la impossibilitat que a través d'un procediment institucionalitzat l'oposició arribi al poder.
Històricament, el terme dictadura també fa referència a la magistratura extraordinària de l'Antiga república romana, d'on deriva el seu origen. El senat romà en casos de guerra o estat d'emergència dotava un home de poders absoluts durant un període determinat sense que per això quedés derogada l'ordenació política i jurídica existent, d'aquesta manera, actualment, és freqüent que s'apel·li a una situació extraordinària per legitimar la durada, normalment vitalícia, d'una dictadura (guerra, confrontació, perill, crisi...). Igualment se sol enaltir el dictador com a algú sacrificat capaç de lliurar la seva pròpia vida pel seu poble, i sovint se l'envolta d'una certa sobrenaturalitat de caràcter militar i religiosa; i especialment en aquests casos es pretén la successió en un altre dictador. Segons les característiques que presenti pot una ser dictadura autoritària o totalitària.
En l'actualitat, algunes constitucions democràtiques com l'Alemanya de Weimar preveuen situacions excepcionals que la justifiquen, com a excepcions a la utilització del terme com a forma de govern contraposat a la democràcia. A l'extrem oposat, trobem dictadures encobertes sota formes de govern aparentment democràtiques mitjançant plebiscits, eufemismes i altres mitjans.
Etimologia La dictadura romana
La dictadura romana era el govern extraordinari que conferia a una persona, el dictador, una autoritat suprema en els moments difícils, especialment en els casos de guerra; la dictadura va nàixer, pel que sembla a proposta de Tit Larci Flau, qui va ser a més el primer a exercir el càrrec. El dictador era nomenat per un dels cònsols en virtut d'una ordre del Senat romà que tenia la potestat de determinar quan era necessari el nomenament i qui havia d'ocupar el càrrec. Al principi, només els patricis podien ser nomenats dictadors, però l'any 356 aC se'ls va reconèixer aquest mateix dret als plebeus.
El magistrat suprem rebia els noms de "dictador" i "senador del poble" (dictator, magister populi) i exercia la seva autoritat per espai de sis mesos com a màxim, període en què quedaven en suspens tots els procediments ordinaris, els magistrats, fins i tot els tribuns de la plebs s'abstenien a l'exercici de la seva jurisdicció. Ningú no podia criticar, censurar ni discutir les ordres del dictador. Per demostrar el seu superior magisteri, el dictador anava precedit de 24 líctors, davant els 12 que acompanyaven als cònsols.
De la traducció del títol de "magister populi" com a capità d'infanteria, per analogia amb el magister equitum que el dictador nomenava com el seu lloctinent per capitanejar la cavalleria, sembla inferir-se que al principi el càrrec estava destinat a fer front a crisis militars que difícilment no podien abordar-se amb el comandament conjunt dels dos cònsols anuals. No obstant això, posteriorment afirmen tant Ciceró com Claudi que la repressió de revoltes civils també va poder ser una de les causes per les quals es va instituir la dictadura, i encara que aquesta no fos en el seu origen, va arribar a ser funció del càrrec com testifica, per exemple, el nomenament d'un dictador durant les revoltes causades per les lleis Licínies (367 aC). També sembla que es van nomenar dictadors per a assumptes menors amb ocasió, per exemple, de la celebració de jocs o festivals o l'organització de les eleccions al senat.
Encara que al llarg del temps les atribucions del dictador es van anar ampliant, entre elles es trobaven el fer la pau i la guerra i condemnar a mort sense possibilitat d'apel·lació. No podia, tanmateix, disposar del Tresor Públic sense l'autorització prèvia del poble, ni abandonar Itàlia, i estava obligat a retre comptes dels seus actes tan aviat acabava a l'exercici de la seva autoritat. A més, durant el seu mandat es trobava sota la vigilància dels tribuns de la plebs que conservava tota la seva autoritat i que, es pot esperar, s'ocuparien amb cura i escrupolositat en la tasca de posar vedat a l'ambició i prepotència dels tribuns, especialment quan un d'ells concentrés a les seves mans tots els poders.
Ja que la dictadura representava l'autoritat suprema de Roma, era el mecanisme natural mitjançant el qual es podien fundar les monarquies. Amb l'ostensible propòsit d'evitar-ho, Marc Antoni va promulgar una llei abolint aquesta forma de govern.
Naturalesa Les manifestacions del poder es troben en el regne animal. És conegut que molts animals orinen a certes àrees per demarcar el seu territori i d'altres, com les rates, que orinen sobre els cossos de les seves parelles, possiblement, com un senyal que indiqui que és part de la seva propietat. Els processos de submissió es manifesten per mitjà de convencions hereditàries i, en la disputa pel poder, en moltes rares ocasions, s'arriba a l'agressió real. Sovint - plantegen Carl Sagan i Ann Druyan - es pot observar en el comportament de l'animal una ambivalència, una tensió entre inhibició i desinhibició del mecanisme agressiu. L'agressivitat, com una de les manifestacions del poder en els humans i en els animals, la naturalesa la utilitza com una estratègia de supervivència:
En les accions de la naturalesa - segons Marc Aureli -, no es troben efectes negatius." Els animals no són agressius perquè són salvatges, bèsties o malvades, ja que aquestes paraules no ho argumenten-, sinó perquè aquest comportament proporciona aliment i defensa contra els depredadors, perquè espaia la població i evita l'amuntegament i perquè té un valor d'adaptació. L'agressió és una estratègia de supervivència que ha evolucionat per servir a la vida. Coexisteix, especialment en els primats, amb la compassió, l'altruisme, l'heroisme i el tendre i sacrificat amor cap a les cries. També aquestes són estratègies de supervivència. L'agressió és un element profund de l'ésser humà. El procés evolutiu ha actuat per aconseguir el nivell d'agressió correcte -ni massa, ni massa poc- amb els inhibidors i desinhibidors adequats. Es procedeix a una barreja turbulenta d'inclinacions contradictòries.
La geometria més observada d'una jerarquia de dominació, tant en els animals com en els humans, és la lineal o en línia recta. Les jerarquies lineals són més visibles en les grans corporacions. En els animals, aquest tipus de jerarquia es pot observar amb més facilitat entre l'aviram i en alguns animals, com els mamífers com a part important de la vida social masculina. En els grups humans i animals està present aquest tipus relació: el gerent delega en els gerents mitjans, aquests en els caps de divisions i així successivament. Igual succeeix amb els animals: hi ha uns que manen, són els animals alfa i uns altres que obeeixen, que estan més a baix i que no tenen a qui manar, són els omega. És difícil observar que un mascle comenci sent un alfa, sinó que ha de guanyar-se l'ascens a través de la conducta de dominació. Els animals i els humans que formen part d'una jerarquia lineal saben dominar als quals estan en inferioritat i sotmetre's als quals estan a dalt. En ells coexisteixen dues forces oposades: la tendència a la dominació i la tendència a la submissió. En alguns animals, la femella pot saber qui és el mascle sense conèixer, anàlogament sense preguntar gens sobre la seva educació, família, perspectives financeres o les seves bones intencions, algunes les femelles desitgen el mascle dominant. Existeix literalment una química entre els hàmsters: l'olor del poder. Els mascles dominants emanen un cert efluvi, una feromona que no tenen els mascles subordinats... L'ex-secretari d'Estat dels Estats Units, Henry Kissinger, explicava l'atracció que una bella actriu sentia per ell dient: "El poder és el major afrodisíac".
Per a alguns pensadors, el poder en si mateix no és bo ni dolent, depèn de l'ús que se'n faci. Per Nietzsche, per exemple, el poder és bo en si mateix.
Tipus La línia entre règims dictadors i no dictatorials és molt fina. Determinades actituds en democràcies assentades fan dubtar que és exactament una democràcia i què és una dictadura. No obstant això, a trets generals, les dictadures totalitàries es caracteritzen per la concentració de poder en una sola persona o en un grup reduït, compacte i, gairebé sempre, monolític. Aquests grups atribueixen la interpretació exclusiva de la voluntat del poble o nació. Aquesta concentració es converteix en culte a la personalitat del dirigent màxim, amb dimensions gairebé religioses.
Una altra característica de les dictadures totalitàries és que justifiquen la seva actuació política mitjançant el recurs a una doctrina global, que pretén influir sobre totes les expressions de l'existència humana: des de l'econòmica i familiar a la cultural i religiosa. En les dictadures és comuna l'ús del terror per eliminar qualsevol forma de dissidència o oposició. Els casos més extrems en aquest punt són els camps d'extermini nazis, els gulags soviètics durant l'estalinisme i les execucions massives de Cambodja durant el govern dels Khmers rojos.
Les dictadures autoritàries exhibeixen trets semblants als anteriors, però amb menor grau d'intensitat. Així, el poder està concentrat en una coalició (militars, empresaris, religiosos, etc.) i es legitima mitjançant la invocació de grans principis, com la pàtria, l'ordre, la justícia, etc. sense proclamar una ideologia de caràcter global (el franquisme és un bon exemple d'això). Finalment, recorren a la repressió amb elements arbitraris i discontinus sense arribar a l'extermini total dels règims totalitaris. En aquest sentit, el franquisme va començar amb elements totalitaris per acabar sent més aviat autoritari.
Josep Maria Vallès en la seva obra principal, Ciencia Política: una introducción, divideix les dictadures contemporànies centrant-se en les de l'Antiguitat, Edat mitjana i Edat Moderna, clarament dèspotes, en diversos tipus segons qui exerceix el poder i segons si és conservadora lstatu quo socioeconòmic o és transformador. En definitiva, entre dictadures més conservadores i d'altres, no progressistes, però sí transformadores de la societat.
Entre les dictadures controlades per clans familiars i grans terratinents Vallès destaca les monarquies absolutes que encara existeixen al món, com Aràbia Saudita o la Unió dels Emirats Àrabs. Dins d'aquest grup també estarien les grans oligarquies que tenien els seus dominis en repúbliques centreamericanes com El Salvador o Guatemala fins a finals dels 90. Totes elles eren i són conservadores.
Entre les dictadures militars destaquen, com a conservadores del statu quo, Argentina (1976-1983), Myanmar (que segueix sent una dictadura), Indonèsia (1965-1998), Xile amb Pinochet (1973-1988), etc. entre les dictadures militars però transformadores de la societat destaca Turquia (1920-1960), amb Kemal Atatürk, considerat a Turquia el pare de la pàtria moderna; Corea del Sud (1970-1990, es va organitzar els Jocs Olímpics d'Estiu de 1988 sent encara dictadura, encara que hi ha hagut també els de Moscou 80, Pequín 2008 o Berlín en el 1936), Líbia amb Gaddafi (1977-2011), etc.