Jean Auguste Dominique Ingres (Montalban, Tarn i Garona, 29 d'agost de 1780 - París, 14 de gener de 1867) va ser un pintor francès d'estètica neoclàssica. Tot i que es considerava a si mateix un pintor de temes històrics, en la tradició de Nicolas Poussin i Jacques-Louis David, són els retrats que va realitzar al final de la seua carrera, ja foren dibuixats o pintats, els que han assentat la seua fama i el que es considera el seu llegat fonamental.
Joventut esquerra|miniatura|Napoleó en el seu tron imperial, 1806, Musée de l'Armée Ingres va nàixer a Montalban, Tarn i Garona, França, el primogènit de set fills (cinc dels quals van arribar a l'edat adulta) de Jean-Marie-Joseph Ingres (1755-1814) i la seua esposa Anne Moulet (1758-1817). Son pare va ser un artista polifacètic, pintor de miniatures, escultor, mestre picapedrer i músic afeccionat; sa mare era la filla gairebé analfabeta d'un artesà fabricant de perruques. Ben aviat, el pare va encoratjar i instruir el jove Ingres en el conreu del dibuix i la música, i el seu primer dibuix conegut, un estudi sobre un antic relleu de pedra, va ser realitzat l'any 1789.Arikha, 1986, p. 103. Des de l'any 1786 va assistir a l'escola local, Ecole des Frères de l'Education Chrétienne, però la seua formació va ser interrompuda a causa dels disturbis de la Revolució Francesa i el subsegüent tancament de l'escola el 1791. La deficiència de la seua educació formal va romandre com un llast en la seua personalitat, esdevenint una font d'inseguretat.Tinterow, Conisbee et al., 1999, p. 25, 280.
L'any 1791, Joseph Ingres va endur-se el seu fill a Tolosa de Llenguadoc, on el jove Jean Auguste Dominique va ser matriculat en l'Académie Royale de Peinture, Sculpture et Architecture. Ací va estudiar de la mà de l'escultor Jean-Pierre Vigan, del pintor paisatgista Jean Briant i —de manera decisiva— del pintor Joseph Roques, qui va induir en el jove artista la veneració per Rafael.Prat, 2004, p. 15. El talent musical d'Ingres també va ser desenvolupat sota la tutela del violinista Lejeune. Entre els tretze i setze anys va ser segon violinista de l'Orquestra del Capitoli de Tolosa de Llenguadoc, i va continuar tocant el violí per afició durant tota la seua vida.
París Havent guanyat el primer premi de dibuix de l'Acadèmia, l'agost de 1797 va viatjar a París per a estudiar amb Jacques-Louis David, el pintor més destacat de França durant el període revolucionari, en l'estudi del qual va romandre durant quatre anys. Ingres va seguir l'exemple neoclàssic de David, però segons aquest últim mostrava "una tendència vers l'exageració en els seus estudis".Tinterow, Conisbee et al., 1999, p. 31. Va ser admès al Departament de Pintura de l'École des Beaux-Arts l'octubre de 1799, i va guanyar, després d'haver quedat en segon lloc l'any 1800, el Grand Prix de Rome (1801) amb el quadre Ambaixadors d'Agamèmnon en la tenda d'Aquil·les. El seu viatge a Roma, no obstant, va ser posposat fins a l'any 1806, quan el govern va superar certes dificultats financeres i va lliurar-ne els fons.
miniatura|La gran odalisca, 1814, Louvre. Les formes exageradament allargades de la model recorden els pintors manieristes del . S'ha dit que Ingres buscava la puresa formal dels seus models.
Treballant a París junt amb altres estudiants de David en un estudi proporcionat per l'Estat, va fer el seu debut en el Saló de París l'any 1802 amb un Retrat d'una dona (actualment se'n desconeix la identitat). L'any següent va rebre el prestigiós encàrrec, junt amb altres quatre artistes (Jean-Baptiste Greuze, Robert Lefévre, Charles Meynier, i Marie-Guilhemine Benoist) de pintar uns grans retrats de Napoleó Bonaparte com a Primer Cònsol. Aquests quadres van ser distribuïts per les prefectures de Lieja, Anvers, Dunkerque, Brussel·les i Gant, ciutats cedides recentment a França arran del Tractat de Lunéville (1801).Tinterow, Conisbee et al., 1999, p. 46.
L'estiu de 1806 Ingres va començar una relació amb Marie-Anne-Julie Forestier, pintora i música, abans d'anar-se'n a Roma al setembre. Tot i que hauria desitjat romandre un poc més de temps a París, per a poder assistir a l'obertura del Saló d'aquell any, en el qual presentava diverses obres, va haver de deixar França uns dies abans de la inauguració.Cohn and Siegfried, 1980, p. 22. Al saló, les seues obres—Autoretrat, retrats de la família Rivière i Napoleó I en el seu tron imperial—van produir una desagradable impressió en el públic, no només deguda al seu estil sinó també per les implicacions de l'ús de la imatgeria carolíngia en el retrat de Napoleó.Tinterow, Conisbee et al., 1999, p. 68. David va rebre un judici sever i la crítica es va mostrar unànimement hostil. Chaussard (Le Pausanias Français, 1806) va condemnar l'estil d'Ingres titllant-lo de gòtic, i va preguntar: Com, amb el seu gran talent, un dibuix tan perfecte, una atenció al detall tan acurada, ha pogut el senyor Ingres fer un quadre tan dolent? La resposta és que volia fer quelcom singular, quelcom extraordinari... La intenció del senyor Ingres no ha estat cap altra que fer retrocedir l'art quatre segles, portar-nos a la nostra infantesa, reviscolar l'estil de Jan van Eyck.citat a Tinterow, Conisbee et al., 1999, p. 70. Els aspectes que més van amoïnar Chaussard i altres crítics van ser les estranyes discordances de color, la recerca d'un relleu escultòric, la freda precisió del contorn i l'estil arcaic plenament conscient. La historiadora de l'art Marjorie Cohn ha escrit: "En aquell temps, la història de l'art i la investigació erudita era una branca nova. Els artistes i els crítics lluitaven en els seus intents d'identificar, interpretar i explotar tot allò que començaven a percebre com avanços estilístics històrics."Condon, et al., 1983, p. 13. El Louvre, farcit d'obres procedents dels recents botins de guerra de Napoleó a Bèlgica, Països Baixos i Itàlia, va proporcionar als artistes francesos del una oportunitat sense precedents per a estudiar, comparar i copiar obres d'art de l'antiguitat i representatives de la història completa de la pintura europea.Tinterow, Conisbee et al., 1999, p. 27. Des de l'inici de la seua carrera, Ingres es va sentir colpit per l'art antic, adoptant l'estil històric apropiat al tema, i fent que els crítics s'hi enfrontaren pel seu "retorn" al passat.
Només arribar a Roma, Ingres va llegir amb creixent indignació els retalls de premsa que els seus amics li enviaven des de París, i que contenien les crítiques despietadament negatives vers les seues obres. En cartes al que havia de ser el sogre va expressar el seu menyspreu vers els crítics: "Així que el Saló és l'escenari de la meua dissort;... Els pocavergonyes han esperat fins que hi acudisca per a assassinar la meua reputació... Mai no m'havia sentit tan dissortat". Va proposar-se no exposar mai més al Saló, i el seu refús a tornar a París va portar al trencament del seu compromís matrimonial.Tinterow, Conisbee et al., 1999, p. 546. Quan anys després se li va preguntar a Julie Forestier la raó per la qual s'havia mantingut soltera tot la vida, va respondre, "Quan una dona té l'honor d'haver estar compromesa amb el senyor Ingres, no pot casar-se."Tinterow, Conisbee et al., 1999, p. 75.
Roma miniatura|esquerra|Madame Rivière, 1806, Louvre Instal·lat en un estudi en terrenys de la Vil·la Medici, Ingres va continuar els seus estudis, tal com estava estipulat per haver guanyat el Prix, enviant les seues obres a intervals regulars cap a París, perquè els seus progressos pogueren ser jutjats. Així, en el seu enviament de 1808, Ingres va trametre Èdip i l'Esfinx i la Banyista de Valpinçon (ambdós actualment al Louvre), esperant poder demostrar la seua mestria en el nu masculí i femení, però hi van ser pobrament rebuts.Condon et al., 1983, p. 38 Posteriorment, Ingres pintaria variacions sobre ambdues obres; un altre nu començat l'any 1807, la Venus Anadyomene, va romandre inacabat durant dècades, fins que va ser completat i exhibit l'any 1855.
Va produir nombrosos retrats durant aquest període: Madame Duvauçay, François-Marius Granet, Edme-François-Joseph Bochet, Madame Panckoucke, i el de Madame la Comtesse de Tournon, mare del prefecte del departament del Tíber. L'any 1810 va concloure la pensió d'Ingres a la Vil·la Medici, però va decidir quedar-se a Roma i buscar el mecenatge del govern d'ocupació francès.
El 1811 va concloure el seu exercici final del pensionat, l'enorme Júpiter i Tetis (Museu Granet, Ais de Provença), que de nou va rebre severes crítiques a París. Aquest quadre va ser l'epítom del tema i escala amb els quals Ingres havia determinat bastir la seua reputació, però tal com Philip Conisbee ha assenyalat, "malgrat tots els grans ideals que mil vegades li havien estat repetits a Ingres a les acadèmies de Tolosa de Llenguadoc, París i Roma, els encàrrecs d'aquest tipus d'obres eren l'excepció a la regla, perquè en realitat hi havia ben poca demanda de pintura històrica de gran escala, fins i tot en la ciutat de Rafael i Miquel Àngel."Tinterow, Conisbee et al., 1999, p. 106. Els col·leccionistes d'art s'estimaven més "alegres i agradables mitologies, escenes recognoscibles de la vida quotidiana, paisatges, natures mortes o retrats d'homes i dones de la seua classe social. Aquesta preferència va persistir durant el , i els artistes amb orientació acadèmica esperaven i desitjaven el mecenatge de l'Estat o l'Església per a satisfer les seues elevades ambicions."Tinterow, Conisbee et al., 1999, p. 26.
Ingres estava irritat: el públic es mostrava indiferent, i els seus companys, que s'adherien a un classicisme estricte, el consideraven un renegat. Només Eugène Delacroix i altres deixebles de Pierre-Narcisse Guérin—els líders del moviment romàntic vers el qual Ingres va mostrar sempre la seua aversió més profunda—semblen haver reconegut els seus mèrits. Fent front a perspectives professionals incertes, l'any 1813 Ingres es va casar amb una jove, Madeleine Chapelle, que li havia estat recomanada pels amics d'ella a Roma. Després d'un festeig portat a terme per correspondència, se li va declarar sense conèixer-la personalment, i ella va acceptar-hi. El matrimoni va ser feliç i Madame Ingres va desenvolupar una gran fe en el seu marit que els va permetre combatre amb coratge i paciència les dificultats de la seua vida en comú.
Va continuar patint les indignes crítiques satíriques, així Don Pedro de Toledo besant l'espasa d'Enric IV, Rafael i la Fornarina (Fogg Art Museum, Universitat Harvard), diversos retrats i lInterior de la Capella Sixtina van enfrontar-se a unànimes crítiques hostils en el Saló de París de 1814.Mongan and Naef, 1967, p xx.
Li arribaven pocs encàrrecs; el governador francès de Roma li va demanar Virgili llegint l'Eneida (1812) per a la seua residència, i que pintara dues obres colossals—La victòria de Ròmul sobre Acró (1812) i El somni d'Ossian (1813)—per a Monte Cavallo, una antiga residència papal que s'estava sotmetent a reformes en esdevenir el palau romà de Napoleó. Ingres va viatjar a Nàpols la primavera de 1814 per a pintar a la Reina Carolina Murat, i la família Murat va encarregar-li altres retrats addicionals així com obres més petites: El compromís de Rafael, la Gran odalisca, i Paolo i Francesca. Mai no va rebre cap pagament per aquestes obres, i a més, a causa de l'esfondrament del règim de Murat l'any 1815; amb la caiguda de la dinastia napoleònica, va trobar-se a Roma sense mecenatge.