miniatura|Óleo de Melchor Méndez Magariños representant l'Èxode del poble oriental. S'anomena Èxode Oriental o Èxode del Poble Oriental a l'emigració col·lectiva d'habitants de la Banda Oriental que van seguir a José Gervasio Artigas cap al Salto Chico del Riu Uruguai - On avui es troba la ciutat argentina de San Antonio de Padua de la Concordia - Després de l'aixecament del Setge de Montevideo a causa de l'armistici de l'octubre del 1811 entre el Virrei Elío i el Triumvirat de Buenos Aires. La caravana va recórrer 522 km en 64 dies.
Els protagonistes van anomenar "la redota" a la marxa, paraula que era d'ús vulgar a l'espanyol riuplatenseNo apareix ni al Diccionari de la llengua espanyola de la Reial Academia Espanyola ni al Diccionari d'Estudis Catalans, però si apareceix en un poema gautxo de Martín Fierro. de l'època i que es va originar per deformació de la paraula "derrota".Sylvia Puentes de Oyenard: Romanç de la RedotaEl terme èxode es va difondre a partir de la seva utilització per l'historiador Clemente L. Fregeiro al 1883, mentre que altres historiadors s'hi refereixen com "la emigració" per ser la forma en què ho va descriure Artigas.
Antecedents Després d'haver-se produït revoltes rebels a la Banda Oriental, el govern espanyol de Montevideo, Francisco Javier de Elío va decidir declarar la guerra a la Junta de Buenos Aires el 18 de febrer del 1811. Després d'això, Pedro Viera i Venancio Benavídez es van sublevar contra els espanyols al marge del rierol Asencio - A l'actual Departament de Soriano - i es van proclamar a favor del govern revolucionari de Buenos Aires, intentant estendre el territori sota control revolucionari cap a la Banda Oriental.
A continuació d'aquesta proclama, anomenada Crit d'Asencio, es va produir una cadena de sublevacions per al territori de la Banda Oriental: Presa de Mercedes, sublevacions a Durazno, Tacuarembó, Casupá, etc. Els espanyols van ser derrotats en tres enfrontaments amb els orientals que avançaven cap a Montevideo amb vanguarda de l'exèrcit comandat per Manuel Belgrano i després per José Rondeau. Una emboscada al Paso del Rey, la presa de San José, i la batalla de las Piedras. Les tropes reialistes es van veure obligades a replegar-se cap a Montevideo, que va quedar com a únic bastió espanyol a la Banda Oriental. Degut a això les forces revolucionàries van implantar un setge sobre la ciutat. A aquestes situacions, Elío va respondre amb energia: Va extremar la repressió interna a la ciutat de Montevideo expulsant a 31 famílies, i als franciscans per sospitar de les simpaties amb els revolucionaris. També va bloquejar el Port de Buenos Aires, i va autoritzar a cinc mil tropes portugueses sota el comandament de Diego do Souza, instal·lades a la frontera a envair el territori. Els portuguesos van iniciar la marxa el 15 de juliol del 1811 i van ocupar successivament Melo, la Fortalesa de Santa Teresa, Rocha (Uruguai) i Maldonado (Uruguai), on van establir el seu quarter general el 14 d'octubre.Marley, 2008: 589 Simultàniament irregulars portuguesos van avançar per ambdós marges del riu Uruguay saquejant les poblacions, entre elles Paysandú l'1 de setembre del 1811, i és recuperada el 9 d'octubre.
Causes Davant la situació creada per la invasió portuguesa, agravada per la completa derrota de l'Exèrcit Auxiliar de l'Alt Perú a la batalla de Huaqui i la debilitació política de la Junta Gran - Que va governar fins al 23 de setembre, quan es va instal·lar el primer triumvirat - Es va prendre contacte amb Elío en busca d'un armistici que li permetès utilitzar els seus recursos militars en la contenció de l'avenç de l'Exèrcit Reial del Perú, que després d'ocupar l'Alt Perú amenaçava en envair l'actual territori argentí del nord-oest. La idea era deixar tot el territori oriental en poder del virrei Elío, que prometia en reciprocitat aixecar el bloqueig naval de Buenos Aires i no prendre mesures de represalia contra els que havien lluitat contra seu. Els portuguesos per la seva banda, havien de retirar-se. Les negociacions van ser llarges però fructíferes gràcies al suport del cònsol espanyol a Rio de Janeiro Marquès de casa Irujo, i del ministre anglès lord Strangford, interessat, d'acord amb la política britànica, en una pau que habilités el comerç i evitès conflictes amb els aliats espanyols en la lluita contra Napoleó Bonaparte. També un sector de l'opinió de Montevideo (representat pel cabildo i els anomenats "'moderats'" en oposició als "'tossuts'" que lideraven Diego Ponce de León, sargent major de la ciutat i el propi Elio).
Com que Elío exigia l'abandonament total de la Banda Oriental com a condició per a qualsevol acord, els principals perjudicats per aquestes negociacions eren els partidaris de la revolució oriental i els habitants d'Entre Ríos, que si no emigraven quedarien abandonats en mans de l'enemic.
El 10 de setembre del 1811, es van reunir a la Panaderia de Vidal, considerada la primera assemblea del poble oriental, un centenar de veïns dels afores de Montevideo convocats per José Rondeau, amb una delegació del govern de Buenos Aires integrada per Gregorio Funes, Juan José Paso i Manuel de Sarratea en la que s'havien manifestat contraris a l'armistici sota aquests termes. Els delegats del govern van donar les seves raons per a firmar l'armistici - que pensaven revocar quan la situació tornés a ser favorable als revolucionaris - i van garantir que els veïns no sofririen represàlies. Però aquests es van manifestar radicalment contraris a la mesura proposada i van afirmar que estaven disposats a continuar la lluita sols.
El 7 d'octubre, el representant del triumvirat José Julián Pérez i els representants d'Elío van firmar un acord preliminar de cessament d'hostilitats, pel qual l'exèrcit havia d'aixecar el setge de Montevideo i retirar-se fora de la jurisdicció de la Governació de Montevideo, mentre que els espanyols havien d'aixecar el bloqueig naval de Buenos Aires, així com havien de retirar-se els portuguesos. El 10 d'octubre es va celebrar en un paratge conegut com la quinta de la Paraguaia - on es trobava el quarter general - una segona reunió de veïns convocada per Rondeau, amb assistència de José Julián Pérez. A pesar de que aquest va prometre tota classe d'ajudes i es va presentar un ajudant d'Elío amb les garanties acordades, l'opinió unànime no va canviar: Els orientals es comprometien a mantenir el setge pels seus propis medis, comandats per Artigas - A qui van designar el cap dels orientals. Però a instàncies d'Artigas van acceptar retirar-se fins al riu de San José.
Decisió d'emigrar miniatura|Representació del èxode del Poble Oriental. Finalment el 12 d'octubre va començar a aixecar-se el setge de Montevideo i l'exèrcit i el poble que el seguien es van retirar fins al riu San José, on van establir un campament al Pas de la Sorra. El 20 d'octubre del 1811 es va firmar a Montevideo el Tractat de pacificació entre la Junta de Buenos Aires i el virrei Elío. L'endemà va ser ratificat pel virrei, i el 24 d'octubre pel triumvirat, que va oficiar a Rondeau la retirada immediata de l'exèrcit.
El 23 d'octubre es va conèixer la notícia al campament de San José de la firma del tractat i la seva ratificació per Elío. Hi va haver al mateix campament una assemblea espontànea dels orientals que havien participat en el setge. Enmig del dolor, el neguit i el malestar, tots van proclamar llavors la voluntat de no abandonar les armes contra els invasors portuguessos, obeir l'armistici, emigrar cap a un territori no controlat per Elío i reiniciar la lluita quan fos possible. Segons Artigas l'assemblea va prendre tres resolucions.
El 27 d'octubre José Artigas va rebre la comunicació de que el govern el nombrava tinent governador, justícia major i capità de guerra del departament de Yapeyú a Misiones, tenència del govern que seria creada l'11 de novembre - i va iniciar aquell mateix dia amb el poble i els milicians orientals el viatge en direcció a Sao Tomé, lloc que se l'havia fixat com a residència El 29 d'octubre del 1811 des del campament del rierol de Monzón, Artigas es va dirigir al govern:
El mateix dia va escriure al general Rondeau al Triumvirat:Historia del Uruguai: Èpoques indígena, hispànica i llibertadora. Volum 1 d'Història del Uruguai, Història del Uruguai, pàg. 262. Autors: M. Schurmann Pacheco, María Luisa Coolighan Sanguinetti. Edició 6. Editor: Editorial A. Monteverde, 1985
El 31 d'octubre al campament del rierol de Monzón l'exèrcit nacional al comandament de Rondeau es va separar dels miliciants i el poble oriental comandat per Artigas es va dirigir al port del Sauce, entrant a Buenos Aires l'1 de setembreLa Revista americana de Buenos Aires, Volum 23, pàg. 13. Editorial: La Revista Americana de Buenos Aires, 1929
Protagonistes de l'èxode En aquest clima de frustració i derrota, va quedar de manifest la voluntat dels orientals de reprendre el combat tant bon punt les circumstàncies ho permetèssin. Immediatament Artigas al capdavant de 3000 soldatsFrancisco Bauzá (1882). Història de la dominació espanyola a l'Uruguai. Volum III. Montevideo: Tip. de Marella Hnos., p. 59. va reprendre el seu camí cap al nord i un elevat nombre de civils el va acompanyar. El cabdill es va oposar a aquesta emigració massiva en un principi, però després va ordenar aixecar un registre de famílies i d'individus que els seguien. El cens ordenat per Artigas el 14 de desembre al Salto Chico, document anomenat Padró de les famílies orientals contabilitzava un total de 4435 persones i 846 carruatges, però l'opinió general dels historiadors al no contabilitzar-se l'expercit ni les persones que es sumaven a la caulsa general pel camí ('els que van arribant'), ni demés, s'arriba al nombre aproximat d'unes 16.000 persones o mésDavid Marley (2008). Querres a les Amèrieques: Una cronologia del conflicte armat de hemisferi Oest, 1492 fins avui. Volum I. Santa Bàrbara: ABC-CLIO, p. 590.
Rumb i cronologia del camí 1811 12 d'octubre: S'aixeca el setge a Montevideo. 14 al 17 d'octubre: Comença l'encreuament del Riu Santa Lucía (Uruguai) i es dirigeixen cap a San José. 23 d'octubre: Al pas de la Arena del riu San José, Artigas s'assabenta que Buenos Aires i el virrei van signar la pau, de manera que el territori de la Banda Oriental torna a jurisdicció espanyola. Decideix marxar i bona part de la població oriental l'acompanya a l'exili. 27 d'octubre: Es reb la comunicació del govern que fixa el destí de la emigració. 30 d'octubre: Creuen Arroyo Grande establint campament a les puntes del rierol (actual límit entre els departaments de Soriano i Flores). 31 d'octubre: Creuen el rierol de Monzón, punt on les tropes d'Artigas i Rondeau se van separar. 2 de novembre: Creuen el rierol Perdut (departament de Soriano). 3 de novembre: Creuen el rierol Cololó (departament de Soriano). 11 al 13 de novembre: voregen el Río Negro al Pas del Yapeyú (aigües sota l'actual represa de Palmar. 14 de novembre: Estableixen el campament al rierol Negre (actual límit entre els departaments de Río Negro i Paysandú). Entre el 15 i el 21 de novembre: Arriben a Paysandú. 24 de novembre: Després de passar el rierol de San Francisco Grande, creuen el riu Queguai. 1 de desembre]: Acampen a la vora del rierol Quebracho Grande (departament de Paysandú). 3 de desembre: Creuen el rierol Chapicuy Grande (departament de Paysandú). 7 de desembre: Creuen el riu Daymán (límit entre els departaments de Salto i Paysandú). Des d'allí Artigas va enviar a Fernando Otorgués cap a Misiones occidentals amb 800 homes, un esquadró de volumtaris, 3 companyies que comandava Fructuoso Rivera i algunes milícies missioneres. 10 de desembre: Les famílies inicien l'encreuament del riu Uruguai pel Salto Chico establint el campament a San Antonio del Salto Chico. 14 de desembre: Artigas sol·licita al govern que els deixi acampar a Concepción del Uruguay, però li va ser denegat.