La campanya de Mesopotàmia va ser una campanya del teatre d'operacions de l’Orient Mitjà de la Primera Guerra Mundial lluitada entre els Aliats (representats per l'Imperi Britànic; tropes de la Gran Bretanya, Austràlia, i la gran majoria de l'Índia Britànica), contra les Potències Centrals (principalment l'Imperi Otomà).
Va ser una campanya bàsicament britànica, centrada a protegir els seus interessos en les refineries de petroli i, de pas, els aliats britànics Pèrsia i Kuwait, on es podria obrir un nou front a l'est de l'Imperi Otomà amb la possibilitat de conquerir Bagdad i provocar revoltes entre els súbdits àrabs de l'imperi. La campanya va culminar amb la conquesta britànica de Bagdad el març de 1917, després d'intents anteriors poc planificats, però globalment la campanya no va donar els resultats esperats pel comandament britànic més enllà de la protecció dels interessos geopolítics britànics.
Antecedents L'Imperi Otomà havia conquerit la regió a principis del , però mai va obtenir un control complet. Les bosses regionals de control otomà a través dels governants locals van mantenir l'abast dels otomans a tota Mesopotàmia (l'Iraq modern). Amb el canvi del es van produir reformes. Les obres del ferrocarril de Bagdad van començar el 1888; el 1915, el temps de viatge d'Istanbul a Bagdad s'havia reduït a 21 dies.
La Companyia Anglopersa de Petroli havia obtingut drets exclusius sobre dipòsits de petroli a tot l'Imperi Persa, excepte a les províncies d'Azerbaidjan, Ghilan, Mazandaran, Asdrabad i Khorasan. El 1914, abans de la guerra, el govern britànic havia contractat amb la companyia el petroli per a la marina.
La zona operativa de la campanya mesopotàmica es va limitar a les terres regades pels rius Eufrates i Tigris. El principal repte era traslladar tropes i subministraments pels aiguamolls i deserts que envoltaven la zona de conflicte.
Poc després de començar la guerra europea, els britànics van enviar una força militar per protegir Abadan, on hi havia una de les primeres refineries de petroli del món. La planificació operativa britànica incloïa desembarcament de tropes al Xatt-al-Arab. A la reforçada 6a (Poona) Divisió de l'Exèrcit Indi Britànic se li va assignar la tasca. Reve el nom de Força Expedicionària Índia D (IEFD).
A part del petroli, un gran interès britànic per Mesopotàmia, especialment per a polítics com Austen Chamberlain (Secretari d'Estat per l'Índia) i el Governador General de l'Índia Lord Curzon, consistia a mantenir el prestigi britànic als ulls de la població musulmana de l'Índia. Al principi, la campanya estava dirigida per l'Índia Office i l'exèrcit indi, amb poques aportacions de l'Oficina de Guerra.
El 4t Exèrcit otomà estava situat a la regió. Estava compost per dos cossos: el XII Cos, amb les divisions 35 i 36 a Mossul, i XIII Cos, amb les divisions 37 i 38 a Bagdad.
El 29 d'octubre de 1914, després de la persecució del Goeben i del Breslau, el Breslau va bombardejar el port rus de Feodòssia, a la mar Negra. El 30 d'octubre, l'Alt Comandament a Istanbul va canviar la distribució de les tropes. El 2 de novembre, el gran visir Said Halim Paixà va expressar el seu pesar als Aliats per les accions de la marina. El ministre rus d'Afers Exteriors, Sergei Sazonov, va dir que ja era massa tard i que Rússia considerava la incursió un acte de guerra. El Consell de Ministres va intentar explicar que els oficials alemanys que servien a la marina van començar les hostilitats sense la seva sanció. Els Aliats van insistir en les reparacions a Rússia, l'acomiadament dels oficials alemanys del Goeben i del Breslau, i l'internament dels vaixells alemanys fins al final de la guerra, però abans que el govern otomà pogués respondre, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a l'Imperi Otomà el 5 de novembre. La declaració de guerra oficial va arribar al Comitè d’Unió i Progrés otomà el 14 de novembre.
Quan la campanya del Caucas es va fer realitat amb la victoriosa Ofensiva de Bergmann, Enver Paixà va enviar la 37a Divisió i el XIII Cos dels quarters generals al Caucas en suport al 3r Exèrcit. Tot el XII Cos es va desplegar a la campanya del Sinaí i Palestina. El 4t Exèrcit va ser enviat dels quarters generals a Síria per substituir el 2n Exèrcit que va ser enviat a Istanbul. En el lloc del 4t Exèrcit es va quedar el «Comandament de l'Àrea d'Iraq» amb només la 38a Divisió al seu comandament.
Mesopotàmia era una zona de baixa prioritat per als otomans i no esperaven cap acció important a la regió. Els regiments del XII i XIII Cos es van mantenir a nivells baixos en temps de pau. El tinent coronel Süleyman Askerî Bey es va convertir en el seu comandant. Va redistribuir parts de la 38a divisió a la desembocadura de Xatt al-Arab. La resta de la força defensiva estava estacionada a Bàssora.
L’Estat Major otomà ni tan sols posseïa un mapa adequat de Mesopotàmia. Van intentar dibuixar un mapa amb l'ajut de persones que havien treballat a l'Iraq abans de la guerra, tot i que aquest intent va fracassar. Enver Paixà va comprar dos mapes alemanys a escala 1 / 1.500.000.
Operacions militars 1914 El 6 de novembre de 1914 es va iniciar l'acció ofensiva britànica amb el bombardeig naval de l'antic fort d'Al-Faw, situat al punt on Xatt al-Arab es troba amb el golf Pèrsic. Al desembarcament d'Al-Faw, la Força Expedicionària Britànica Índia D (IEF D), que comprenia la 6a (Poona) Divisió dirigida pel tinent general Arthur Barrett amb Sir Percy Cox com a oficial polític, va trobar l'oposició de 350 tropes otomanes i 4 canons. Després d'un fort combat, el fort va ser ocupat. A mitjan novembre, la Divisió Poona havia desembarcat del tot i va començar a dirigir-se cap a la ciutat de Bàssora.
El mateix mes, el governant de Kuwait, el xeic Mubarak Al-Sabah, va contribuir a l'esforç bèl·lic aliat enviant forces per atacar les tropes otomanes a Umm Qasr, Safwan, Bubiyan i Bàssora. A canvi, el govern britànic va reconèixer Kuwait com un «govern independent sota protecció britànica». No hi ha cap informe sobre la mida i la naturalesa exactes de l'atac de Mubarak, tot i que les forces otomanes es van retirar d'aquestes posicions setmanes després. Mubarak aviat va retirar el símbol otomà de la bandera de Kuwait i la va substituir per «Kuwait» escrit en àrab (الكويت). La participació de Mubarak i les gestes prèvies per obstruir la finalització del ferrocarril de Bagdad van ajudar els britànics a salvaguardar el golf Pèrsic impedint el reforç otomà i alemany.
El 22 de novembre, els britànics van ocupar la ciutat de Bàssora després d'una breu batalla contra els soldats del Comandament de l'Àrea d'Iraq sota la direcció de Subhi Bey, el governador de Bàssora. Les tropes otomanes van abandonar Bàssora i es van retirar riu amunt. Després d'establir l'ordre a la ciutat, els britànics van continuar el seu avanç, i a la batalla d'Al-Qurnah van assolir capturar Subhi Bey i 1.000 de les seves tropes. Això va situar els britànics en una posició molt forta, garantint que Bàssora i els camps petrolífers estarien protegits de qualsevol avanç otomà. El principal exèrcit otomà, sota el comandament general de Khalil Paixà, estava situat a 450 km al nord-oest, al voltant de Bagdad. Només van fer esforços febles per expulsar els britànics.
1915 El 2 de gener, Süleyman Askerî Bey va assumir el càrrec de cap del Comandament de l'Àrea d'Iraq. Amb la prioritat de Gal·lípoli, el Caucas i Palestina, l'exèrcit otomà tenia pocs recursos per traslladar-se a Mesopotàmia. Süleyman Askerî Bey va enviar cartes als xeics àrabs per intentar organitzar-los per lluitar contra els britànics. Volia recuperar la regió de Xatt al-Arab a qualsevol preu.
A primera hora del matí del 12 d'abril, Süleyman Askerî va atacar el campament britànic de Shaiba en el que es va conèixer com la batalla de Shaiba. Tenia unes 4.000 tropes regulars i uns 14.000 irregulars àrabs proporcionats per xeics àrabs. Tot i que els irregulars es van demostrar ineficaços, la infanteria otomana va llançar una sèrie d'atacs implacables contra el fortificat campament britànic i, posteriorment, va intentar evitar-lo. Quan la cavalleria i la infanteria britànica van contraatacar, Süleyman Askerî va retirar les seves tropes. L'endemà, els britànics van atacar les seves posicions defensives. Va ser una dura batalla d'infanteria en què la britànica va vèncer la dura oposició otomana. Les pèrdues otomanes van sumar 2400 homes morts, ferits o presoners, així com dues peces de camp d'artilleria. La retirada va acabar 120 km riu amunt, a Hamisiye. Süleyman Askerî va ser ferit a Shaiba. Decebut i deprimit, es va suicidar amb la seva pistola a l'hospital de Bagdad. En el seu lloc, el coronel Nureddin va ser nomenat comandant del Comandament de l'Àrea d'Iraqel 20 d'abril de 1915. Nureddin va ser un dels pocs oficials a assolir l'alt comandament sense una formació universitària. Tanmateix, tenia una àmplia experiència en combat.
A causa de l'èxit inesperat, el comandament britànic va reconsiderar el seu pla i el general Sir John Nixon va ser enviat a l'abril de 1915 per prendre el comandament. Va ordenar a Charles Vere Ferrers Townshend que avancés cap cap a Kut o, fins i tot, a Bagdad, si era possible. Townshend i el seu petit exèrcit van avançar pel riu Tigris. Van derrotar diverses forces otomanes enviades a detenir-lo. El juliol de 1915, una força dirigida per G. F. Gorringe va capturar la ciutat de Nasiriyah, capturant el dipòsit de subministrament més gran dels otomans al sud de Mesopotàmia. Logísticament, el seu avanç va ser molt difícil de mantenir, però es va mantenir.
A finals de setembre de 1915, enmig de la recent derrota de Sèrbia i l'entrada de Bulgària a la guerra i les preocupacions sobre els intents alemanys d'incitar la gihad a Pèrsia i l'Afganistan, Edward Grey (secretari d'afers exteriors) i altres polítics van animar una nova empenta de 160 km cap a Bagdad. El CIGS Archibald Murray van pensar que això era logísticament imprudent, però Kitchener va aconsellar al Comitè dels Dardanels (21 d'octubre) que Bagdad fos ocupada per prestigi i que després fos abandonada.
Enver Paixà estava preocupat per la possible caiguda de Bagdad. Es va adonar de l'error de subestimar la importància de la campanya mesopotàmica. Va ordenar a la 35a divisió i a Mehmet Fazıl Paixà que tornessin a la seva antiga ubicació, que era Mossul. La 38a divisió es va reconstituir. El 6è Exèrcit es va crear el 5 d'octubre de 1915 i el seu comandant era un general alemany de 72 anys, Colmar von der Goltz. Von der Goltz era un famós historiador militar que havia escrit diversos llibres clàssics sobre operacions militars. També havia passat molts anys treballant com a assessor militar a l'Imperi Otomà. No obstant això, era a Tràcia comandant del 1r Exèrcit otomà i no va arribar al teatre durant un temps. El coronel Nureddin, antic comandant del Comandament de l'Àrea d'Iraq, encara estava al càrrec a la zona.
El 22 de novembre, Townshend i Nureddin van lliurar una batalla a Ctesifont, una ciutat situada a 40 km al sud de Bagdad. El conflicte va durar cinc dies. La batalla va ser un punt mort, ja que tant els otomans com els britànics van acabar retirant-se del camp de batalla. Townshend va concloure que era necessària una retirada a gran escala. No obstant això, Nureddin es va adonar que els britànics es retiraven i va cancel·lar la seva retirada, i després els va seguir. Townshend va retirar la seva divisió en bon ordre de tornada a Kut al-Amara. Va aturar i va enfortir la posició. Nureddin va perseguir amb les seves forces. Va intentar encerclar els britànics amb el seu XVIII Cos compost per la 45a Divisió, la 51a Divisió i la 2a Brigada de Cavalleria Tribal. La força britànica esgotada va ser atacada de nou a les defenses de Kut al-Amara. La retirada es va finalitzar el 3 de desembre. Nureddin va encerclar els britànics a Kut al-Amara i va enviar altres forces al riu avall per evitar que els britànics marxessin cap al relleu de la guarnició.