El conclave de 1689 va ser convocat el 23 d'agost, després de la mort del papa Innocenci XI, i va concloure el 6 d'octubre amb l'elecció de Pietro Vito Ottoboni com a Papa Alexandre VIII.Baumgartner, Frederic J. 2003. Behind Locked Doors: A History of the Papal Elections. Palgrave Macmillan. S. Miranda: Papal Conclave, 1689
La situació política El Conclave de 1689 era notablement difícil: Innocenci XI havia portat a terme una sèrie de polítiques que van entrar en conflicte amb les ambicions del rei Lluís XIV de França rant en polítiques internacionals (on el papa va afavorir un acostament amb l'emperador Leopold I i una aliança amb el rei Joan III Sobieski de Polònia amb vistes a llançar una croada contra els turcs que estaven a les portes de Viena) i en els assumptes interns francesos (on l'hostilitat del rei cap als jansenistes i les seves pretensions absolutistes havien conduït als Quatre articles galicans de 1682). Les relacions amb Lluís XIV no podrien ser pitjors; Avinyó i Venaissin havien estat confiscades, i durant un temps, un exèrcit francès ocupava una quarta part de la ciutat de Roma. El rei Lluís i els seus ministres van ser excomulgats el gener de 1688; Luis va ordenar al seu representant a Roma que fes saber al papa que els Estats Papals anaven a ser envaïts per un exèrcit francès.
Per fer èmfasi en la gravetat de la ruptura, el 14 d'abril de 1689, Lluós va cridar al seu representant, el marquès de Lavardin, i revocà els poders que li havia donat al cardenal d'Estrées per dirigir els afers francesos a Roma. El cardenal d'Estrées havia estat treballant, seguint les ordres del rei, per reunir les faccions dirigides pels cardenals Chigi, Rospigliosi i Altieri. Però va ser una tasca inútil: França i el papat estaven completament oposats. A la mort del papa, hi havia trenta-cinc bisbats vacants a França (d'acord amb el Concordat de Bolonya de 1516, el rei Lluís XIV tenia el dret de nomenar tots els bisbes francesos llevat de tres bisbes; però el papa tenia sis mesos per emetre les butlles que autoritzaven la consagració, i Innocenci XI s'havia negat a fer-ho).
Representants de les Corones Tant l'Imperi com França van enviar ambaixadors extraordinaris al Conclave. Luis XIV va enviar el duc de Chaulnes, que va arribar el 27 de setembre, juntament amb els cardenals Bonzi i de Bouillon. Al cardenal Le Camus se li ordenà que no hi assistís. Chaulnes havia estat instruït per obstruir una elecció formant un grup de (divuit) cardenals per evitar que es pogués assolir la majoria dels dos terços per tal de realitzar una elecció canònica ("exclusió virtual"); Chaulnes no va presentar un veto, però el Rei va eliminar Portocarrero, Salazar, Aguirre, Orsini, Pignatelli, Caraffa, di Lauria, Visconti, Ciceri i de' Medici. Però Chaulnes i el cardenal d'Estrées, el portaveu francès dins del Cónclave, eren enemics, de manera que també calgué el marquès de Torcy, per actuar com a intermediari entre els dos, per si hi havia alguna ocasió en què es pogués aplicar coordinadament la influència francesa. Per evitar fins i possibles discòrdies, Chaulnes va haver de residir al palau del Cardinal d'Estrées, en comptes de al palau del cardenal Maidalchini, tal com volia.. El rei Lluís finalment es va reconciliar amb l'elecció del cardenal Pietro Ottoboni, com va afirmar en una carta a Chaulnes del 16 d'octubre
Pel que fa als espanyols, el ministre del Gran Duc de Toscana va escriure al cardenal de' Medici el 19 d'agost, que incloïa la declaració de la Cort espanyola sobre els cardenals. No excloïen els genovesos o els lucesos, encara que eren republicans. Però excloïen els napolitans. Els francesos van ser exclosos, així com aquells que els donaven suport: Bonzi, de Bouillon, Maidalchini, Cibo i Fürstenberg. Evidentment, per "exclosos" els espanyols no es refereixen a vetats, sinó als candidats "indesitjables". Tenien un "secret" (Ottoboni), que es donaria a Medici o a Colloredo. Espanya, però, tenia por d'un cardenal venecià en el Tron de Pere. Amb els seus interessos a Nàpols i Llombardia, una ressorgida Venècia, patrocinada pel papat, podria ser una influència desestabilitzadora en el control espanyol d'Itàlia.
L'interès dels Habsburg va ser molt minç pel reduït nombre de cardenals i l'absència d'un d'ells; de fet, l'Emperador estava representat dins del conclave pel cardenal de 'Medici, el germà petit del duc Cosme III de Toscana i Protector d'Àustria i Espanya. L'emperador Leopold li va proporcionar una llista de vint-i-un cardenals acceptables, que no era gaire útil per guiar-lo cap a un candidat. Com a ambaixador extraordinari, l'emperador Leopold va nomenar el príncep Anton Florian de Liechtenstein, la missió del qual s'estenia més enllà del conclave per obtenir més ajuts per a la guerra contra els turcs. Els turcs havien estat detinguts a les muralles de Viena en 1683 per un exèrcit aliat dirigit pel rei Joan III Sobieski de Polònia-Lituània. Havien estat expulsats d'Hongria (1686) i Belgrad havia estat alliberat (1688). Però la situació als Balcans encara era extremadament greu. I era essencial continuar amb l'esperit de la croada.
El Col·legi de Cardenals Les morts, ocorregudes entre els anys 1660 i 1670, dels grans cardenals que havien influenciat els conclaves de finals del segle XVII (Mazzarino el 1661, Giulio Cesare Sacchetti el 1663, Antonio Barberini el 1671 i Francesco Barberini el 1679), deixà el Col·legi Cardenalici sense cap líder real en el moment del traspàs d'Innocenci XI. Valérie Pirie, The Triple Crown: An Account of the Papal Conclaves
En morir Innocenci XI hi havia seixanta cardenals. Dos d'ells provenien de l'Imperi (von Kollonitz i von Goes, que no va arribar a temps); tres eren espanyols (Portocarrero, de Salazar i de Aguirre) dos dels quals no van assistir; quatre francesos (de Bouillon, d'Estrées, von Fürstenberg i Le Camus, a qui el rei prohibí assistir al conclave); i la resta eren italians.
Hi havia sis cardenals bisbes, trenta-quatre cardenals preveres i onze cardenals diaques.
Cardenals assistents al Conclave Alderano Cybo (20px|vora|Gènova genovès). Bisbe d'Òstia i Velletri, Degà del Col·legi de Cardenals Pietro Ottoboni (20px|Venècia venecià), Bisbe de Porto i Santa Rufina. Secretari de la Inquisició. Elegit papa amb el nom d'Alexandre VIII. Flavio Chigi (20px|Toscana sienès). Bisbe d'Albano (1686–1689). Prefecte de la Signatura de Justícia Antonio Bichi (20px|Toscana sienès), Bisbe de Palestrina i d'Osimo Giacomo Franzoni (20px|Gènova genovès), Bisbe de Frascati Paluzzo Paluzzi Altieri degli Albertoni (20px|Estats Pontificis romà), Bisbe de Sabina. Prefecte de la Sagrada Congregació de Propaganda Fide Carlo Barberini (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal prevere de S. Lorenzo in Lucina. Arxipreste de la Basílica del Vaticà. Representant dels reis de Portugal i Polònia. Gregorio Barbarigo (20px|Venècia venecià), Cardenal prevere de S. Marco. Bisbe de Pàdua Giannicolò Conti di Poli (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal prevere de S. Maria Traspontinae. Bisbe d'Ancona. Giovanni Delfino (20px|Venècia venecià), Cardenal prevere de SS. Vito, Modesto e Crescenzia. Patriarca d'Aquileia. Emmanuel de la Tour d'Auvergne de Bouillon (20px|vora|França francès), Cardenal prevere de S. Pietro in Vincoli. Gran almoiner de França Carlo Cerri (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal prevere de S. Adriano al Foro. Bisbe de Ferrara Gasparo Carpegna (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal prevere de S. Maria in Trastevere. Vicari General de Roma César d'Estrées (20px|vora|França francès), Cardenal prevere de Santissima Trinità al Monte Pincio Pierre de Bonzi (20px|Toscana florentí) Cardenal prevere de S. Onofrio. Arquebisbe de Narbona Vincenzo Maria Orsini de Gravina, OP 20px|Nàpols napolità Cardenal prevere de S. Sisto. Arquebisbe de Benevent Francesco Nerli (20px|Toscana florentí) Cardenal prevere de S. Matteo in Merulana. Bisbe de Assis Girolamo Casanate 20px|Nàpols napolità, Cardenal prevere de Ss. Nereo ed Achilleo Galeazzo Marescotti (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal prevere de SS. Quirico e Giulitta. Bisbe de Tivoli Fabrizio Spada (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal prevere de S. Crisogono Philip Thomas Howard of Norfolk and Arundel, OP (20px anglès) Cardenal prevere de S. Maria sopra Minerva Giovanni Battista Spinola (20px|Gènova genovès), Cardenal prevere de S. Cecilia Antonio Pignatelli del Rastrello (20px|Nàpols napolità), Cardenal prevere de S. Pancrazio. Arquebisbe de Nàpols Savo Millini (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal prevere de S. Maria del Popolo. Bisbe d'Orvieto Federico Visconti (20px|Milà milanès), Cardenal prevere de SS. Bonifacio ed Alessio Arquebisbe de Milà Raimondo Capizucchi, OP (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal prevere de S. Maria degli Angeli Francesco Lorenzo Brancati di Lauria OFM Conv. (20px|Toscana sienès), Cardenal prevere de Ss. XII Apostoli Bibliotecari de la Santa Església Romana Giacomo de Angelis (20px|Toscana pisà) Cardenal prevere de S. Maria in Ara Coeli. Abat Commendatari de Nonantola Opizio Pallavicino (20px|Gènova genovès), Cardenal prevere sense títol. Bisbe de Spoleto Marcantonio Barbarigo (20px|Venècia) venecià), Cardenal prevere de S. Susanna Bisbe de Montefiascone e Corneto Carlo Stefano Ciceri (20px|Milà milanès), Cardenal prevere de S. Agostino. Bisbe de Como Leopold Karl von Kollonitz (20px|Sacre Imperi alemany) Cardenal prevere sense títol. Bisbe de Györ Pier Matteo Petrucci, Cong. Orat. (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal prevere de S. Marcello. Bisbe de Jesi Wilhelm Egon von Fürstenberg (20px|vora|França francès) Cardenal prevere sense títol. Bisbe d'Estrasburg Jan Casimir Dönhoff (20px|Polònia polonès) Cardenal prevere de S. Giovanni a Porta Latina. Bisbe de Cesena José Sáenz de Aguirre OSB (20px|Espanya espanyol), Cardenal prevere de S. Balbina. Protector del Regne de Sicília Leandro di Colloredo, Cong. Orat. (20px|Venècia venecià), Cardenal prevere de S. Pietro in Montorio. Penitencier Major. Fortunato Caraffa della Spina 20px|Nàpols napolità, Cardenal prevere de SS. Giovanni e Paolo. Bisbe d'Aversa Francesco Maidalchini (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal diaca de S. Maria in Via Lata Niccolò Acciaioli (20px|Toscana florentí) Cardenal diaca de SS. Cosma e Damiano. Urbano Sacchetti (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal diaca de S. Nicola in Carcere. Bisbe de Viterbo i Toscanella Gianfrancesco Ginetti (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal diaca de S. Angelo in Pescheria. Arquebisbe de Fermo. Benedetto Pamphili, O.S.Io.Hieros. (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal diaca de S. Agata alla Suburra. Llegat a Bolonya. Domenico Maria Corsi (20px|Toscana florentí) Cardenal diaca de S. Eustachio. Bisbe de Rimini, Llegat a la Romanya. Fulvio Astalli (20px|Estats Pontificis romà). Cardenal diaca de S. Maria in Cosmedin Gasparo Cavalieri (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal diaca de S. Maria in Aquiro. Arquebisbe de Càpua Francesco Maria de' Medici (20px|Toscana florentí) Cardenal diaca de S. Maria in Domnica. Protector d'Àustria. Representant del Rei d'Espanya Rinaldo d'Este (20px|Modena modenenc) Cardenal diaca de S. Maria della Scala
Cardenals que abandonaren el conclave Federico Baldeschi Colonna (20px|Estats Pontificis romà), Cardenal prevere de S. Anastasia Abandonà el conclave el 29 de juny Giulio Spinola (20px|Gènova genovès), Cardenal prevere de San Martino ai Monti. Bisbe de Nepi i Sutri. Abandonà el conclave el 24 de setembre de 1689 per malaltia. Giovanni Francesco Negroni (20px|Gènova genovès), Cardenal diaca de S. Cesareo in Palatio. Bisbe de Faenza. Abandonà el conclave el 4 d'octubre de 1689 per malaltia.
Cardenals que no assistiren al conclave Francesco Buonvisi (20px|Toscana florentí) Cardenal prevere sense títol. Nunci apostòlic a Polònia Luis Manuel Fernández Portocarrero (20px|Espanya espanyol) Cardenal prevere de S. Sabina. Arquebisbe de Toledo