Llívia (pronunciació local ) és un municipi català de la Baixa Cerdanya, tot i que geogràficament pertany a l'Alta Cerdanya. Té la particularitat de ser un enclavament dins l'Estat francès (Alta Cerdanya - Catalunya Nord), a conseqüència dels termes del Tractat dels Pirineus (1659), la posterior Conferència de Ceret (1660) i el Tractat de Llívia (1660).
El municipi és integrat, a més de Llívia, pels pobles de Gorguja i de Cereja, el caseriu de Gorguja Petita —mas de Travis— i el mas Jonquer. A més, s'hi troba l'ermita de Sant Guillem de la Prada.
Pertany al partit judicial i a la rodalia de Puigcerdà.
Llívia és coneguda, entre altres coses, per la Farmàcia Esteve, una de les més antigues d'Europa, fundada probablement a principi del , tot i que està documentada des de 1594. Cal dir, però, que l'apotecaria o farmàcia antiga deixà de desenvolupar la seva activitat tradicional el 1926 i actualment és un museu.
Etimologia Noms que ha tingut la vila de Llívia al llarg dels segles:
Iulia Lybica (època romana) Castrum Libyae (s. VII) Medinet el Bab [ciutat de la porta] (època àrab) Libia ( - ) Llívia (actualment)
Geografia o medi físic Llista de topònims de Llívia (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc.).
La vila de Llívia (1.223 m) es troba als Pirineus, a la comarca de la Cerdanya. Se situa al peu del Turó del Castell, tot estenent-se pel pla de Fontanelles.
Confronta amb els termes de la Guingueta d'Ix –zona de Càldegues– i de Santa Llocaia –Serra de Concellabre–, a migdia; d'Ur i d'Angostrina i Vilanova de les Escaldes, a ponent; de Targasona, a tramuntana; i d'Estavar i de Sallagosa, a llevant.
El Segre creua el terme municipal, entrant-hi per Estavar. A l'altura de Llívia, rep les contribucions fluvials dels rius Er, Targasona i Éguet.
Vers el nord-est i darrere de la carena del puig del Castell, pot accedir-se als tranquils paratges de la font del Sofre, més propera i situada a la petita vall d'Estaüja, i de la font del Ferro, a la confluència del torrent del Tudó amb la riera de les Valls o de Targasona. Al seu territori destaquen el Puig de Llívia (1.357,5 m) –també anomenat Turó del Castell–, el Serrat de Baladret (1.428 m) i el Pla del Tudó (1.403 m), a més de la Roca Canal i el Serrat de Palmanill, tot formant una petita serra prolongada en direcció al caos de Targasona i d'Angostrina, i sobresortint de la fèrtil plana que envolta la vila.
miniatura|centre|Rec de l'Estaüja a la font del Sofre
La seva superfície és de 12,84 km².
Accessos N-152 des de Puigcerdà i C.D. 68 de l'estat francès fins a enllaçar amb el segon tram de l'N-152 dins el terme municipal de l'enclavament. (Lliure circulació, d'acord amb l'article 21 del Tractat de Límits del 26-VI-1866). Dins el curt tram francès hi ha el trencall cap a Ur, des d'on es connecta amb la carretera N20 (La Guingueta d'Ix-París). Accessos des de Llívia per l'N-152 a les carreteres de l'estat francès d'Estavar-Font-Romeu i Sallagosa.
miniatura|centre|800px|Vista panoràmica de Llívia i el seu entorn
Geologia i relleu El territori de Llívia es troba a la zona axial de la serralada dels Pirineus. Aquestes muntanyes es van formar durant l'orogènia pirinenca, un període de compressió tectònica en què la placa tectònica ibèrica, al sud, va xocar amb la placa europea, al nord, fa aproximadament entre 80 i 30 milions d'anys.
miniatura|centre|upright=1.5|Ubicació de Llívia en un mapa geològic dels Pirineus.
miniatura|centre|upright=1.5|Mapa esquemàtic que mostra les zones geològiques de Llívia..
Una zona situada a l'extrem nord del territori (zona 1) descansa sobre granit hercinià (de fa aproximadament 300 milions d'anys). Es troba a la vora del plutó de Mont-Louis.
Les roques metasedimentàries (principalment esquist) a la part nord del territori (zona 2) són majoritàriament precambrianes, d'aproximadament 550 milions d'anys.
miniatura|centre|upright=1.5|Vista cap al sud-oest, cap a la ciutat de Llívia i la conca tectònica de la Cerdanya. La pedrera situada a sota a la dreta està excavada en roques precambrianes. El castell de Llívia es troba al cim del turó a l'esquerra de la ciutat.
La meitat sud del territori (zona 3) es troba dins de la conca tectònica de la Cerdanya. Aquí es troben dipòsits neogen-quaternaris de còdols, sorra, llim, argila, etc., de menys de 15 milions d'anys d'antiguitat.
Al llarg d'una part central de la vora occidental del territori, es troben dipòsits morènics (zona 2a) i lacustres (zona 2b). Aquests es van formar durant l'últim període glacial del Plistocè, quan una profunda glacera va descendir la Vall d'Angoustrine des de les muntanyes més al nord.
miniatura|centre|upright=1.5|Terrassa situada sobre Cereja, on es va formar un llac darrere d'una morena lateral de la glacera de la Vall d'Angoustrine durant l'últim període glacial del Plistocè. (La Vall d'Angoustrine es troba a la dreta de la terrassa en aquesta imatge.)
Llívia es troba en una zona de sismicitat mitjana.
El terreny de la part nord del territori és accidentat en alguns llocs, amb algunes valls profundament incises. A la part sud, el terreny és molt menys pronunciat.
miniatura|centre|upright=1.5|La Vall de l'Estaüja, que aquí forma la frontera internacional entre el municipi d'Estavar (França) a l'esquerra i el territori de Llívia a la dreta.
El punt més alt, al punt més septentrional del territori, es troba a una altitud de 1.580 metres. El punt més baix, al sud-oest, on el riu Segre surt de Llívia, es troba a una altitud de 1.160 metres.
Clima Llívia es troba inclosa en la regió biogeogràfica eurosiberiana que correspon a la vegetació de la muntanya mitjana humida, caracteritzada per un clima fred a l'hivern i amb pluviositat elevada a l'estiu.
Demografia En els darrers segles, la població ha estat canviant, oscil·lant entre els 700 i els 1.200 habitants, aproximadament, amb un mínim vers el 1940. Actualment, el municipi té 1417 habitants (2019).
Història miniatura|Escut no oficial de Llívia
Prehistòria Llívia és documentalment l'agrupació humana més antiga de la Cerdanya. La primera ocupació del territori correspon a la fi de l'edat del bronze, localitzada tant a dalt del castell com a rampeu. La població indígena rebé les influències del món ibèric i poc temps després, cap al darrer quart del , la colonització romana. S'ha especulat que la població anomenada Brachile, capital dels karretans, ceretans o ceretes, podia haver estat la Llívia preromana.
Edat antiga miniatura|Mapa de l'Imperi Romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd). A conseqüència de la II Guerra Púnica, l'àrea catalana restà sota dominació romana cap al 200 aC. Els romans avançaren vers la Cerdanya a través de la vall del Tet (Conflent i Rosselló), procedents de Narbona.
Els romans construïren la Strata Confluetana que perllongaren cap a Lleida seguint el curs del Segre. A aquest tram se l'anomenà Strata Ceretana i data del 250 aC, aproximadament. Els romans no pogueren ocupar amb molta facilitat els territoris controlats pels ceretans, ja que aquests hi van oposar resistència. En una data tan tardana com l'any 50 aC, el general Caius Fabius va expulsar del Pirineu oriental els seguidors de Pompeu, que s'hi havia establert i rebut suport local. Cap al 39 aC, Domicius Calvinus, tractava de pacificar els natius, ja que 200 anys de romanització no havien estat suficients.
Els romans van fortificar un castrum (campament romà) a Iulia Lybica, l'actual Llívia, amb la qual cosa esdevingué la capital de la Cerdanya durant molts segles i rivalitzà en importància amb la Seu d'Urgell. És poc probable que Iulia Lybica fos de fundació exclusivament romana i molt més probable que ja hi hagués aquí un nucli de població ceretana força antic i d'una certa importància. La fundació o l'elecció de l'indret no és casual. Iulia Lybica es trobava a un turó molt estratègic, que servia per vigilar els passos del port del Pimorent, a través de la vall del Querol, i del Coll de la Perxa, a més de ser un bon punt d'observació dels passos de Toses i del Pendís. Tanmateix, molt a prop de Llívia es trobaven aquae calidae (fonts termals), que encara es conserven a Dorres i a altres punts de la rodalia, a les quals els romans eren molt afeccionats.
Segons l'historiador Ptolemeu, Iulia Lybica fou un nom concedit per Juli Cèsar al poble que hi havia a Llívia abans de l'ocupació romana i que probablement s'anomenava Kerre o Ker. La presència romana a Llívia no només és documental, sinó que s'hi han trobat moltes restes d'origen romà: mosaics, ceràmiques, denaris (monedes), restes d'edificacions, murs, etc.
La probable concessió del títol de municipi per part de l'emperador Juli Cèsar –i d'aquí, possiblement, el seu nom de Iulia Lybica– i el fet d'erigir-se en capital és reflex de la seva importància en el marc pirinenc. Juli Cèsar també li atorgà el dret romà, privilegi que es concedia a poques ciutats i que feia que Iulia Lybica estigués regida per les mateixes lleis que Roma i no es tractés com una simple possessió conquerida. És a dir, el dret i la ciutadania.
L'any 116 fou destruïda per una rebel·lió i més tard repoblada sota l'emperador Adrià, el qual envià una colònia per restaurar el nucli de població sota la seva protecció.
La romanització, que tant havia costat d'imposar-se, un cop establerta eliminà tot rastre de la cultura anterior. Deixà una empremta molt difícil d'esborrar, si bé es mantingué un substrat preromà que reaparegué amb moderació quan el domini romà decaigué.
Edat mitjana Època visigòtica En els inicis del cristianisme es constitueix un bisbat però amb seu a l'Urgell, al començament del . El primer bisbe conegut, Sant Just, figura entre els participants en el concili de Toledo (531) i als de Lleida i València (546).
Al final del període visigot el poder de la monarquia està molt debilitat. El 672 a Basconia, Nimes i Magalona rebutgen la coronació de Vamba (672-680), que hi envia a Pau com a duc de la Septimània per sotmetre-la. Però la noblesa de la Tarraconense dona suport a fer rei Pau, i és ungit rei a Narbona amb la corona d'or que Recared havia cedit a Sant Feliu de Girona. Pau es considera "rei ungit de l'est" i a Wamba "rei del sud". Els francs el recolzen. El rei visigot Wamba sufoca l'aixecament enviant exèrcits a través de la Strata Ceretana des d'Ilerda (Lleida) fins a Iulia Lybica, lloc on el bisbe d'Urgell Jacint i el got Arangiscle s'han fortificat i són derrotats.
La influència visigoda a la Cerdanya, que no comportà moviments poblacionals, no fou pas massa forta, excepte en la constitució d'una aristocràcia guerrera d'origen got.
Època musulmana L'any 720, després de l'invasió sarraïna de la península Ibèrica, els omeies emprenen la invasió d'Ifranja, la terra dels francs. L'últim rei got Ardó (713-720) va morir en el setge de Narbona, i tots els nobles van ser executats o deportats captius a Andalus. El duc de Tolosa Eudes d'Aquitània, fill del basc Llop, que el 721 venç els àrabs a la batalla de Tolosa amb tropes bascones, i s'alia amb el valí de Narbona Utman Munusa, berber rebel·lat contra els omeies de Còrdova, casant-lo amb la seva filla el 725. Així va evitar enfrontaments. Munusa fortificael castrum Libyae cap al 731 i fa cremar a la foguera a Nambad, bisbe d'Urgell, aliat dels àrabs.