Sueños y discursos de verdades descubridoras de abusos, vicios y engaños en todos los oficios y estados del mundo (títol original castellà; literalment, 'Somnis i discursos de veritats descobridores d'abusos, vicis i enganys en tots els oficis i estats del món'), més conegut abreujadament amb el nom de Sueños y discursos, és l'obra filosòfica més famosa de Francisco de Quevedo. Fou publicada a Barcelona pel llibreter Joan Sapera i l'impressor Esteve Liberós el 1627. Juntament amb El Buscón, és l'òbra més coneguda i complexa de Quevedo.Estruch, pàg. 3.
Considerada una de les obres mestres de la prosa espanyola del barroc, és composta de cinc parts: Sueño del Juicio Final ('Somni del Judici Final'), El alguacil endemoniado (L'agutzil endimoniat), Sueño del Infierno ('Somni de l'Infern'), El mundo por de dentro ('El món de per dins') i Sueño de la muerte ('Somni de la mort').Estruch, pàg. 4. Totes destaquen pels seus jocs conceptistes, les al·legories i el ric lèxic de l'autor. Quevedo adapta la tradició humanista a la seva època, a través de breus anècdotes, per tal d'aconseguir exercir una crítica social envers tots els estaments de l'Espanya dels Àustries.Estruch, pàg. 5.
A causa de l'estricta censura de l'època, que ja li havia portat problemes a Quevedo, el 1631 es van publicar versions esporgades dels Sueños sota el títol de Juguetes de la niñez ('Joguines de la infantesa').Henry Ettinghausen, «Enemigos e inquisidores: Los Sueños de Quevedo ante la crítica de su tiempo», Literatura, sociedad y política en el Siglo de Oro, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2010, pàg. 297-318. . A partir d'aquesta edició, el Sueño del Juicio Final fou anomenat Sueño de las calaveras ('Somni de les calaveres'); El alguacil endemoniado, El alguacil alguacilado ('L'agutzil agutzilat'); Sueño del Infierno, Zahúrdas de Plutón ('Corts [de porcs] de Plutó'); El mundo por de dentro va continuar mantenint el seu nom originari i el Sueño de la Muerte fou conegut com la Visita de los chistes ('Visita dels acudits').Estruch, pàg. 6.
El pessimisme de Quevedo, tal com correspon al barroc, planteja una justícia divina més propera al càstig que a la gràcia. Els relats oscil·len entre un tipus de disquisicions filosòfiques i unes altres de moralistes. Quevedo hi explica les menes d'homes que hi ha, com es condemna la raça humana i la naturalesa dels dimonis, i s'hi ataquen els vicis dels contemporanis seus.
Context miniatura|esquerra|Signatura de Francisco de QuevedoEl chitón de las tarabillas, edició crítica i notes de Manuel Urí Martín, Madrid, Castalia, 1998 (Clásicos Castalia, 243).
Es tracta de l'obra més popular de Quevedo i es va escriure per parts entre el 1605 i el 1621. Segons George Haley,George Haley, «The earliest dated manuscript of Quevedo’s "Sueño del Juicio Final"», Modern Philology, 67 (1970), pàg. 238-262. el primer que es va redactar va ser el Sueño del juicio final, el 1605, seguit per El alguacil endemoniado el 1607.Crosby, pàg.114. El 1608 va compondre el Sueño del Infierno i el 1612 El mundo por de dentro. Finalment, el darrer dels Sueños de Quevedo, el Sueño de la muerte, data del 1621.
La datació cronològica permet establir dos grans blocs d'obres: el primer (1606-1608) i el segon, que abasta un període molt més gran i comprèn els dos últims opuscles, escrits el 1612 i el 1621 respectivament. El 1610 la censura inquisitorial va frustrar l'intent de Quevedo de publicar els seus tres primers Sueños.García de la Concha, pàg. 84. De fet, els únics considerats com a somnis eren el Sueño del juicio final i el Sueño del Infierno. El títol de «discursos» li fou aplicat per tal com satiritzava els costums i criticava la seva època; d'altra banda, per «discursos» s'entenen únicament els textos més llargs de l'obra publicada el 1627.Estruch, pàg. 7.
El fet que la visió somiada no constitueixi un element comú a tots cinc textos dona entenent que Quevedo no va idear cap planificació prèvia per escriure la seva obra. L'autor madrileny va elaborar els Sueños a base de temes que ja havia utilitzat ell mateix i que tornarà a fer servir més endavant, i també va reprendre idees procedents de l'antiguitat clàssica.Estruch, pàg. 8.
Estil i llenguatge miniatura|Retrat de Francisco de QuevedoAtribuït a Juan van der Hamen, però considerat tradicionalment còpia d'un retrat de Diego Velázquez.
S'ha debatut la unitat dels Sueños de Quevedo com a conjunt orgànic o com a peces independents. Al pròleg d'El alguacil endemoniado ja es perfila la possibilitat d'una sèrie de sàtires, una teoria que es veu reforçada amb les nombroses dedicatòries i al·legories que es troben als pròlegs de cada un dels cinc somnis.Arellano, pàg. 21. Cadascun constitueix una unitat subratllada per la mateixa temàtica i fantasia moral i les mateixes burles ultraterrenals.
Quevedo no va fer servir mai cap pla preestablert per estructurar la seva obra. En els tres primers Sueños es percep una línia organitzativa central, ja que es corresponen amb les darreries de l'ésser humà catalogades per l'Església catòlica: la mort, l'Infern i el Judici Final. El Sueño del Juicio Final en seria una mena de pròleg, i el Sueño de la muerte el final de la sèrie.Arellano, pàg. 22. Per ells mateixos, cadascun dels Sueños posseeix una intertexualitat única, a més a més de figures retòriques i sàtires amb lleus intents d'agrupació entorn a la resta.Arellano, pàg. 23.
Tot i que la major part de les fonts de Quevedo són humanistes, l'autor les adapta d'acord amb els personatges i les situacions coetànies.Arellano, pàg. 24. Algunes de les fonts que utilitza i manipula intertextualment són Juvenal, Virgili, Erasme i Llucià. Com que el tema més recurrent en Quevedo és la sàtira dels oficis i els estats de les persones, en aquestes sàtires se'n troba més o menys el mateix repertori. L'autor se serveix dels oficis més baixos i de figures ridícules, com la dels hidalgos, per atacar els vicis de la corrupta, hipòcrita i vanitosa societat de l'anomenat Siglo de Oro.Arellano, pàg. 25.
També hi critica els metges, «el més gran enemic de la vida», i els apotecaris, que acusa d'emmalaltir els seus clients a base de vendre'ls porqueries.Arellano, pàg. 26. El conservadorisme ideològic de Quevedo ressalta els trets ridiculitzadors de cada estrat social a l'Espanya de Felip IV, per tal de posar en relleu la corrupció generalitzada dels costums i de la naturalesa humana que es vivia a la societat del segle d'or espanyol.Arellano, pàg. 27.
A la seva època, els Sueños foren classificats com una «obra d'enginy»i és probable que fossin llegits com una obra d'entreteniment més que no pas com una sàtira social.Estruch, pàg. 9. És una de les obras més audaces del barroc espanyol, tant per la temàtica com pel llenguatge que s'hi fa servir. Quevedo hi utilitza temes àmpliament difosos per l'Església i els reinterpreta a la seva manera, a fi de combinar les temàtiques cultes amb la tradició popular.Estruch, pàg. 10. La intenció moralitzadora de Quevedo té com a objectiu la societat urbana, ja que rares vegades els seus personatges exemplifiquen els membres de la classe rural. A l'autor li interessen aquests sectors perquè són amb els que més es relaciona i, com a escrivà fidel, mostra una devoció gairebé religiosa pels seus superiors, cosa que no els deslliura d'acabar sent l'objectiu de les seves crítiques, com és el cas del comte duc d'Olivares o el rei Felip mateix, a El chitón de las tarabillas ('El silenci dels xerraires').Estruch, pàg. 11.
miniatura|esquerra|La captura de Crist, de Michelangelo Merisi da Caravaggio (c. 1602); Judes Iscariot és una constant en l'obra de Quevedo i una de les seves obsessions personals
Els Sueños no representen, com han volgut veure-hi alguns estudiosos, una coherència i una profunditat satírica, como sí que en trobem a El Criticón de Baltasar Gracián.Crosby, loc. cit. El fil conductor dels atacs a races, vicis, nacionalitats i fins i tot defectes físics obeeix tan sols a les obsessions particulars de Quevedo, que repeteix les mateixes fórmules estilístiques que en altres obres seves. També podem considerar la seva obra un reflex fidel de la seva ideologia política,García de la Concha, pàg. 83. que molts autors consideren conservadora, gairebé fanàtica.Estruch, pàg. 12. Per exemple, el personatge de Judes Iscariot —que sempre va fascinar Quevedo—, és representat per l'autor castellà com a jueu, comerciant, pèl-roig i homosexual. Així doncs, encarna tots els vicis dels grups humans que Quevedo ataca amb sorna a les seves obres, sobre la base de les seves idees morals i socials.Estruch, pàg. 13.
Tot al llarg de la seva obra Quevedo mostra un caràcter marcadament misogin, ja que atribueix a la dona qualitats negatives com ara la cobdícia, la venalitat, la deshonestedat, la bellesa artificial, la hipocresia i la mentida, amb què titlla especialment les dones boniques. Aquest motiu és bastant recurrent en l'autor i el va desenvolupar en alguns dels seus sonets.Arellano, pàg. 32. Quevedo atribueix la ruïna d'Espanya al poder corruptor dels diners i a l'obsessió per obtenir-ne tant sí com no, a través d'un tarannà satíric i burlesc. Tot i que molts autors pressuposen que Quevedo hi manté una actitud reformista, la conclusió generalment acceptada posa en primer pla la dimensió purament literària dels Sueños i en disminueix l'abast social.Arellano, pàg. 35.
El filòleg navarrès Ignacio Arellano considera els Sueños «l'atac més esmolat contra tot el sistema polític i social que s'hagi escrit mai durant el període de decadència de la monarquia espanyola».Arellano, op. cit. D'altres autors, com ara l'hispanista nord-americà James O. Crosby, matisen aquesta hipòtesi i assenyalen que l'atac no va contra el sistema en si, sinó contra la monstruosa corrupció que amenaçava fins i tot la vigència mateix de l'aparell monàrquic.Crosby, op. cit.
Anàlisi Sueño del Juicio Final miniatura|Il·lustració del Judici Final en una edició del 1699 (Anvers, Henricus i Cornelius Verdussen)
És el primer Sueño, i es caracteritza per ser el més breu, jocós i informal, a diferència d'altres obres de Quevedo del mateix període com ara El Buscón. El tema del Judici Final —un dels preferits de la Contrareforma— és tan sols un pretext per anar enfilant escenes soltes sobre els diversos oficis del món i per engaltar graciosos jocs de paraules.Estruch, pàg. 13 i ss. Crosby conjectura que aquesta obra no es va arribar a publicar mai en la seva forma original, a causa de les poderoses crítiques contra elements de l'Espanya filipista.Crosby, loc. cit.
La justícia i la seva aplicació a l'època de Quevedo constitueix un dels tòpics sobre els quals es basa aquest somni. Un altre dels elements importants és la degradació física, la mutilació gairebé grotesca, dels condemnats, que es va repetint al llarg del text.Arellano, pàg. 45.
Aquesta narració comença amb l'inseriment de set textos clàssics, entre els quals un d'Homer. El narrador, que es compara a ell mateix amb diversos reis i profetes de l'Antic Testament, assenyala que el seu somni és d'inspiració divina.Crosby, pàg. 20.
A la primera part, Quevedo satiritza alguns passatges de l'Apocalipsi de sant Joan, en forma de visions iròniques sobre el cel i l'infern. Tota l'acció es desenvolupa en una vall, d'acord amb el que es narra al Llibre de Joel.Crosby, pàg. 21. El narrador observa l'espectacle des d'una costera i assenyala tot de dificultats per percebre bé el que va succeint, cosa que atorga un inusual dramatisme a l'escena.Crosby, pàg. 22.
Les referències al pas del temps són bastant abstractes, fins al punt que no es pot reconstruir o calcular la durada del Judici Final. En destaca la condemnació dels escrivans i els fariseus, que s'esdevé abans de la presentació de Judes, Mahoma i Luter com els màxims pecadors de la humanitat.Crosby, pàg. 23.