miniatura|Voltaire (1694-1778), autor d'una gran correspondència (unes 20.000 cartes en el transcurs de la seva vida) que es conserva actualment. República de les lletres (Respublica literaria) és la denominació utilitzada per designar una gran comunitat d'intel·lectuals d'Europa i Amèrica, formada a finals del i en el transcurs del , una de les principals característiques dels quals va ser l'ús sistemàtic de cartes manuscrites per les seves comunicacions. Aquestes cartes (de les quals la comunitat reb el seu nom, d'acord amb l'accepció en desús de la paraula lletra com a sinònim de carta) van permetre obviar les llargues distàncies geogràfiques que podien separar als seus membres, i posteriorment han permès documentar (a vegades amb gran detall) les relacions entre els seus integrants. La llengua franca inicialment utilitzada va ser el llatí, tot i que amb el pas del temps el francès va guanyar importància.
Entre els intel·lectuals de la Il·lustració (o "philosophes", com se'ls coneixia a França) va sorgir l'interès de fomentar la comunicació entre ells. La República de les Lletres va sorgir durant el com una comunitat autoproclamada d'acadèmics i figures literàries que es va estendre a través de les fronteres nacionals, tot i respectar les diferències en el llenguatge i la cultura. Aquestes comunitats, que trascendien les fronteres nacionals, van formar la base d'una República metafísica. Com a conseqüència de les limitacions imposades per la societat de l'època sobre les dones, la República de les Lletres va estar integrada principalment per homes.
La circulació de cartes manuscrites era necessària per aquest propòsit, ja que va permetre als intel·lectuals comunicar-se entre ells a grans distàncies. Els ciutadans de la República de les Lletres del van mantenir correspondència per carta, intercanviant articles i fullets impresos, considerant que el seu deure era incorporar altres membres a la República mitjançant l'expansió de la correspondència.
La primera aparició coneguda del concepte, en la seva forma llatina (Respublica literaria), es troba en una carta dirigida per l'humanista italià Francesco Barbaro a Poggio Bracciolini, datada el 6 de juliol de 1417.Hans Bots, Françoise Waquet, La Rèpublique des Lettres, Paris: Belin - De Boeck, 1997, p. 11-13 (sobre el primer ús del concepte). L'expressió va ser utilitzada progressivament, durant els segles i , de manera que a finals d'aquest segle aquest concepte ja apareixia en títols de diverses publicacions periòdiques de rellevància. Actualment, el consens és que Pierre Bayle va traduir per primera vegada el concepte al francès en el seu diari "Nouvelles de la République des Lettres", el 1684. Tot i així, alguns historiadors dissenteixen, i a vegades s'ha arribat a afirmar que l'origen d'aquest terme es remunta fins a la República de Plató. Part de la dificultat en la determinació del seu origen rau en el fet que, a diferència d'una acadèmia o societat literària, la República de les Lletres només existia a la ment dels seus membres.
Actualment, els historiadors encara debaten la importància de la República de les Lletres per la seva influència en la Il·lustració. Avui dia, la majoria dels historiadors angloamericans, independentment del seu punt de partida en el debat, comparteixen un camp comú: la República de les Lletres i la Il·lustració van ser fets significativament diferents entre ells.
Acadèmies
miniatura|esquerra|Edifici de l'Institut de França
La primera meitat del havia vist com la comunitat d'estudiosos donava els seus primers passos temptatius cap a la institucionalització, amb l'establiment d'acadèmies literàries i científiques permanents a París i Londres, sota patrocini reial. La fundació de la Royal Society, el 1662, amb la seva política de portes obertes, era particularment important en la legitimació de la República de les Lletres a Anglaterra, constituint-se en el centre de gravetat europeu del moviment, promovent principalment el desenvolupament de les ciències (desenvolupada inicialment per cavallers posseidors de mitjans econòmics i que actuaven de manera independent). La Royal Society va crear els seus estatuts i va establir un sistema de govern. El seu líder més famós va ser Isaac Newton, president des de 1703 fins a la seva mort, el 1727. Entre els seus membres més destacats s'hi van trobar el diarista John Evelyn, l'escriptor Thomas Sprat, i el científic Robert Hooke, primer conservador dels experiments de la institució. La Societat va desenvolupar un notable paper internacional en l'adjudicació de troballes científiques, a més de publicar la revista "Philosophical Transactions", editada per Henry Oldenburg.
A partir de les primeres dècades del , es van començar a fundar acadèmies al continent europeu. Durant la segona meitat d'aquest segle es va tornar a desenvolupar un enfocament institucional de la República de les Lletres, virtualment amb membres a cada ciutat important d'Europa (i fins i tot a Filadèlfia, al continent americà). Es va produir una proliferació notable de centres acadèmics cada vegada més especialitzats, portada fins a l'extrem a Parós on, a més de l'Acadèmia Francesa i l'Acadèmia de Ciències, fundades el 1635 i el 1666, respectivament, es van realitzar tres fundacions reials més el segle XVIII: l'Acadèmia d'Inscripcions i Llengües Antigues (1701), l'Acadèmia de Cirurgia (1730), i la Societat de Medicina (1776).
Durant la segona meitat del la situació era molt diferent. A mesura que les universitats de tot Europa abandonaven la filosofia natural aristotèlica i la medicina galenista en favor de les noves idees mecanicistes i vitalistes de l'edat moderna, es va produir un èmfasi major en l'aprenentatge a través de la comprovació dels fets. Per tot arreu l'ensenyament de les ciències i de la medicina va passar de ser una rutina monòtona de conferències dictades, per ser complementada (i, a vegades, totalment reemplaçada) per cursos pràctics d'experimentació física, astronomia, química, anatomia, botànica, materia medica, i fins i tot geologia i història natural. El nou èmfasi en la pràctica en l'aprenentatge volia dir que la universitat oferia ara un ambient molt més acollidor a la República de les Lletres. Tot i que la majoria de professors i mestres encara no estaven interessats en afiliar-s'hi, els canvis ideològics i pedagògics de tot el segle van crear les condicions en les què la cerca de la curiositat en el món universitari es va fer molt més factible i, fins i tot, atractiva.
Aquestes institucions -acadèmies, revistes, societats literàries- es van fer càrrec d'alguns dels rols, funcions i activitats originals dels estudiosos dins de la República. La comunicació, per exemple, no havia de ser necessàriament de persona a persona; podita desenvolupar-se entre les acadèmies, passant d'allí als erudits, o estar compresa a les revistes literàries, per més tard ser difosa entre tota la comunitat acadèmica. Els agents literaris, treballant per les biblioteques, però compartint els valors de la comunitat, van passar a professionalitzar-se.
Salons El model francès Els "salons" (tant literaris com científics) van desenvolupar un paper destacat en l'establiment de l'ordre dins de la República de les Lletres durant el període de la Il·lustració. A partir del , els salons van servir per reunir als nobles i als intel·lectuals en un ambient civilitzat i de confraternització, amb l'objectiu d'educar als primers, refinar als darrers, i crear un mitjà comú d'intercanvi cultural basat en la noció compartida d"honnêteté", basada en l'aprenentatge combinat amb les bones costums, així com en l'art de la conversa. No obstant, els salons requerien d'un cert grau de govern, ja que, mentre que la República de les Lletres es va estructurar en la teoria dels principis igualitaris de reciprocitat i intercanvi, la realitat de la pràctica intel·lectual als salons moltes vegades quedava molt lluny d'aquest ideal. Els homes de lletres franceses, particularment, es van trobar cada vegada més dividits, implicats en autèntiques lluites, enlloc de realitzar debats constructius. Amb l'establiment de París com la capital de la República de les Lletres, els homes de lletres francesos havien enriquit les relacions epistolars tradicionals amb les relacions verbals directes, és a dir: els qui es trobaven a la capital, van començar a reunir-se i a fer que la seva col·laboració amb el projecte de la Il·lustració fos directe i, per tant, van patir les conseqüències de renunciar a la mediació que la paraula escrita proporcionava. Sense aquest mitjà tradicional de mediació formal, els philosophes necessitaven una nova tipologia de govern.
Els salons parisencs van atorgar a la República de les Lletres l'origen d'un cert ordre polític en la figura del salonnière, encarregada d'organitzar tant les relacions socials entre els convidats del saló, com dels temes que s'hi rtactaven. Quan Marie-Thérèse Geoffrin va iniciar els seus sopars setmanals, el 1749, la República de les Lletres de la Il·lustració va trobar el seu "centre d'unió". Com una reunió formal regular, regulada i conduïda per una dona a la seva pròpia casa, el saló parisenc va poder servir com un fòrum independent i el locus de l'activitat intel·lectual d'una República de les Lletres bén governada. Entre els anys 1765 i 1776, els homes de lletres i els que volien ser comptats entre els ciutadans de la seva República podien reunir-se en diversos salons parisencs qualsevol dia de la setmana.
miniatura|Presumpte retrat de Mme Geoffrin, per Marianne Loir (National Museum of Women in the Arts, Washington, D.C.)
Els salons eren institucions literàries que es basaven en una nova ètica de la sociabilitat educada centrada en la hospitalitat, la distinció i l'entreteniment de les elits. Estaven oberts als intel·lectuals, que els utilitzaven per trobar protectors i patrocinadors, permetent-los també fer-se anomenar "hommes du monde" (homes de món). No obstant, a partir del 1770, va sorgir als salons una crítica radical de la mundanitat, inspirada en Rousseau. Aquests radicals van denunciar els mecanismes de la sociabilitat educada, reclamant un nou model d'escriptor independent que s'ocupés d'allò públic i de l'estat de les nacions.
Lilti (2005) manté que els salons mai van proporcionar un espai igualitari. Segons exposa, en realitat només proporcionaven un mitjà per sociabilitzar, un espai on la cortesia i la simpatia dels aristòcrates mantenia una ficció d'igualtat que mai va dissoldre les diferències socials, però que sí que les va fer més suportables. Els nobles d'alt rang només practicaven el joc de l'estima mútua sempre que mantinguessin les seves prerrogatives avantatjoses. Els homes de lletres eren molt conscients d'aquesta regla, i no confonien la cortesia dels salons amb la igualtat de la conversa.
Al mateix temps, els avantatges que els escriptors obtenien dels salons que visitaven s'estenia a la protecció brindada per part dels seus amfitrions. Els salons proporcionaven un suport crucial a la carrera d'un autor, no perquè fossin institucions literàries, sinó perquè, ans al contrari, permetien que els homes de lletres que sorgien dels cercles de la República de les Lletres accedissin als recursos del mecenatge aristocràtic i real. Com a resultat, en lloc de ser l'escenari de l'oposició entre la cort i la República de les Lletres, els salons es van convertir en una col·lecció d'espais i de recursos constituïts com a centres de poder i de distribució de favors.