miniatura|Barbanegra s'enfronta al tinent Maynard en l'apogeu de l'Edat daurada. miniatura|Howard Pyle, Pirates lluiten per un tresor. LEdat d'or de la pirateria és una denominació comuna donada a un o més sorgiments de pirateria en la història marítima durant les etapes prematures de l'edat moderna. En la seva definició més acceptada, l'«Edat daurada de la pirateria» va durar des de 1620 fins a 1795 i cobreix tres sorgiments separats de pirateria: El període dels bucaners durant 1620 i 1683, caracteritzat per mariners anglo-francesos establerts a Jamaica i Illa de la Tortuga atacant colònies espanyoles i navegant al Carib i l'est del Pacífic; La Ronda del pirata de 1690, associada amb viatges de llarga distància des de Bermuda i Amèrica per robar a objectius musulmans i de la Companyia Britànica de les Índies Orientals a l'oceà Atlàntic i el mar Roig; i El període postguerra de Successió Espanyola, definida per Marcus Rediker entre 1714 a 1726, quan mariners anglo-americans i corsaris desocupats després de la Guerra de Successió Espanyola es van convertir en massa a la pirateria al Carib, la zona marítima de l'est d'Amèrica, les costes Africanes de l'oest i l'oceà Índic.
Definicions més tancades de l'Edat d'or de la pirateria exclouen el primer o segon període, però la majoria inclouen almenys algunes parts del tercer. La concepció moderna de la pirateria tal com es representa en la cultura popular es deriva en gran part, encara que no sempre de forma correcta, de l'Edat moderna de la pirateria.
Entre els factors que van portar a la pirateria durant l'Edat d'or, s'inclouen l'augment del valor de la càrrega portada a Europa sobre grans zones oceàniques, la reducció de vaixells europeus en unes certes regions, l'entrenament i experiència que molts marins havien guanyat en les embarcacions europees —particularment la Royal Navy— i el govern ineficient en les colònies Europees a Amèrica. Els governs de les colònies es trobaven, constantment, combatent contra els pirates i embolicats en notables batalles i d'altres esdeveniments relacionats.
Història miniatura|L'espanyol Amaro Pargo va ser un dels corsaris més famosos de l'Edat d'or de la pirateria.
Origen El terme «Edat daurada de la pirateria» és una invenció dels historiadors, mai no va ser usada per ningú que se sàpiga que va viure durant l'època. La menció literària més vella que es té d'una «Edat daurada» de la pirateria data de 1894, quan un reporter anglès anomenat George Powell va escriure sobre el que «aparentment va ser l'edat daurada de la pirateria durant la passada dècada del segle disset.» Powell va usar la frase —únicament una vegada— mentre revisava La nova i exacta història de Jamaica de Charles Leslie, que per a aquest moment en tenia més de 150 d'ésser publicada, i es refereix, en la seva majoria, a esdeveniments com l'atac de Henry Morgan a Maracaibo i Portobello el 1660 i la famosa fugida de Bartolomeu Português.
Al 1897 un ús més sistematitzat de la frase va ser introduït per l'historiador John Fiske, que va escriure «A cap més moment de la història l'afer de la pirateria va prosperar tant com ho va fer durant el segle disset i les primera meitat del divuit. Es pot dir que la seva edat daurada es va estendre de 1650 a 1720»John Fiske, 1897, Old Virginia and Her Neighbors, p. 338 Fiske va incloure actes dels pirates barbarescos i de l'est de l'Àsia en aquesta «Edat daurada» afirmant que «mentre aquests pirates musulmans i aquells de l'est de l'Àsia estaven tan actius en el segle disset com en qualsevol altre moment, el seu cas no menyscaba el meu argument que l'època dels bucaners és l'Edat daurada de la pirateria».Fiske, p. 339
Historiadors de pirates de la primera meitat del segle XX ocasionalment adopten el concepte de Fiske de l'«Edat daurada» sense necessàriament seguir les dates d'inici i final que ell va suggerir per aquesta.R.D.W. Cono, 1909, Cornelius Harnett: An Essay in North Carolina History, p. 10Francis Hodges Cooper, 1916, "Some Colonial History of Beaufort County, North Carolina," in James Sprunt Studies in History and Political Science, v. 14, no. 2, p. 32 La definició més àmplia del terme és la de Patrick Pringle, qui va escriure el 1951 que «la més florent era la història de la pirateria... va començar durant el regnat d'Elisabet I i va acabar en la segona dècada del segle divuit.»Patrick Pringle, 1951, Jolly Roger: The Story of the Great Age of Piracy, p. 9 of the 2001 edition. Aquesta idea contradiu Fiske, qui va negar ferventment que figures isabelines com Francis Drake van ser pirates.Fiske, p. 341-343
Tendència cap a una definició reduïda De les definicions recents, la de Pringle, té el més alt rang, una excepció en la tendència de 1909 de reduir l'Edat daurada. Al 1924 Philip Gosse va definir el cim de la pirateria amb durada «de 1680 fins a 1730». En el seu popular llibre de 1978 The Pirates per a la sèrie "Mariners" de TimeLife, Douglas Botting defineix l'Edat d'or durant «uns escassos 30 anys, començant al final del i començant al primer quart del .»Douglas Botting, 1978, The Pirates p. 20 La definició de Botting va ser continuada per la de Frank Xerès el 1986.Frank Sherry, 1986, Raiders and Rebels: The Golden Age of Piracy, p. 7 En un article acadèmic de 1989 el professor Marcus Rediker va definir a l'Edat daurada de la pirateria durant tan sol de 1716 a 1726.Marcus Rediker, 1989, "'Under the Banner of King Death': The Social World of Anglo-American Pirates 1716–1726", William and Mary Quarterly, ser. 3, 38 (1981), p. 203-227 Angus Konstam el 1998, calculó la duración del periodo de 1700 hasta 1730.
Probablement l'últim pas a restringir la durada de l'Edat daurada va ser en el llibre de 2005 La història dels pirates de Konstam, en el qual es retracta de les seves afirmacions passades, trucant a la definició de l'Edat daurada de 1690-1730 «generosa» i va concloure que «El pitjor d'aquestes activitats pirates es van limitar a un període de vuit anys, de 1714 a 1722, així que la veritable Edat d'or ni tan sols podria ser anomenada una dècada daurada».
David Cordingly, al seu influent llibre de l'any 1994 Sota bandera negra, va definir «la gran edat de la pirateria» des de 1650 fins a 1725, molt propera a la definició de Fiske de l'Edat daurada de la pirateria.David Cordingly, 1995, Under the Black Flag: The Roamnce and Reality of Life Among the Pirates, p. xvi-xvii
Rediker, el 2004, va descriure la més complexa definició de l'Edat daurada fins a la data. El proposa una Edat d'or que «cobreix el període de 1650-1739» que subdivideix en tres diferents «generacions»: els bucaners de 1650-1680, els pirates de l'oceà Índic de 1690 i els pirates de 1716-1726.Marcus Rediker, 2004, Villains of All Nations, p. 8
Orígens La pirateria va sorgir i en petita escala com reflex dels conflictes sobre el comerç i la colonització que els grans poders europeus rivals de l'època mantenien, incloent els imperis de Gran Bretanya, Espanya, Holanda, Portugal i França. Molts d'aquests pirates van ser anglesos, francesos, espanyols i holandesos.
Període dels bucaners 1650-1680
Historiadors com John Fiske, indiquen l'inici de l'Edat d'or de la pirateria al voltant de 1650, quan el final de les Guerres de religió a Europa van permetre a les nacions europees resumir el desenvolupament de les seves colònies. Això va implicar comerç marítim i un creixement econòmic general: hi havia molts diners per adquirir o robar i gran part d'aquest era transportat al mar.
Bucaners francesos s'havien establert al nord de L'Espanyola el 1625,Tortuga - Pirate History - The Way Of The Pirates però inicialment es dedicaven principalment a la cacera més que al robatori; la seva transició a la pirateria de temps complet va ser gradual i es va deure, en major part, als esforços espanyols d'erradicar-hos així com als animals de les quals depenien. La migració dels bucaners de la zona principal de l'Espanyola a la, més defensable, Illa de la Tortuga va limitar els seus recursos i va incrementar els seus atacs periòdics. D'acord amb Alexandre Exquemelin, un bucaner i historiador que va ser una gran font sobre aquest període, el bucaner de Tortuga Pierre le Grand va ser el pioner en els atac als galions que tornaven a Espanya dels seus viatges .
El creixement del bucanerismo a Tortuga es va augmentar per la conquesta anglesa de Jamaica el 1655. Els primers governadors anglesos de Jamaica van proporcionar patents de cors lliurement als bucaners de Tortuga i els seus compatriotes, mentre que el creixement de Port Royal va proveir a aquests saquejadors d'un lloc més gran i satisfactori per vendre el seu botí. El 1660 el nou governador francès de Tortuga, Bertrand d'Ogeron, va proveir comissions similars per tant els seus propis colons com per els degolladors anglesos de Port-Royal. Aquestes condicions van portar al bucanerismo del Carib al seu zenit.
La ronda del pirata 1693-1700 miniatura|Henry Every venent el seu tresor en aquest gravat de Howard Pyle. Every capturar el Ganj-i-Sawai en 1695 sent un dels més grans saquejos mai perpetrats. Diversos factors van ocasionar l'aparició dels pirates anglo / americans, alguns d'ells havien començat durant l'etapa del bucanerisme, buscant per tresors més enllà del Carib tan aviat va començar la dècada de 1690. La caiguda de la Dinastia Stuart a Anglaterra va restaurar l'enemistat tradicional entre aquest Regne i França, acabant amb la col·laboració econòmica entre Jamaica, d'Anglaterra, i Tortuga, de França. La destrucció de Port-Royal per un terratrèmol el 1692 va reduir encara més l'atractiu del Carib en destruir el principal mercat dels pirates.Nigel Cawthorne (2005), Pirates: An Illustrated History, Arturus Publishing Ltd., 2005, p. 65 Els governadors de les colònies al Carib van començar a rebutjar la política tradicional de «no hi ha pau més enllà de la Línia», sota el qual s'entenia que la guerra anava a continuar —i que les patents de cors serien atorgades— al Carib sense importar que tractats de pau es signessin a Europa; des de llavors les patents només serien expedides en temps de guerra i serien rigorosament limitades. A més, gran part de les colònies espanyoles simplement s'havien esgotat; Maracaibo havia estat saquejada ja tres vegades entre 1667 i 1678,Cawthorne, p. 34, 36, 58 mentre que Riohacha havia estat saquejat cinc vegades i Tolú vuit.Peter Earle (2003), The Pirate Wars, , p. 94
Al mateix temps les colònies angleses menys afavorides com Bermudes, Nova York i Rhode Island escassejaven recursos a causa de les Actes de navegació. Mercaders i governadors buscant diners ignoraven o fins i tot protegien les embarcacions pirates, un oficial colon va arribar al punt de defensar a un pirata, ja que trobava «molt fort penjar a les persones que porten diners a aquestes colònies.»Earle, p. 148 Tot i que alguns d'aquests pirates operant fora de Nova Anglaterra i les colònies mitjanes apuntaven a les colònies costaneres espanyoles en les zones més remotes del Pacífic ja avançada la dècada de 1960, l'Oceà Índic era un objectiu molt més ric i temptador. La sortida de recursos des de l'Índia s'empetitia a la d'Europa durant aquest període, especialment amb productes luxosos d'alt valor com la seda i calicó, que eren un botí ideal per als pirates;Geoffrey Parker, ed. (1986), The World: An Illustrated History , Times Books Ltd, pàg. 317 al mateix temps, no hi havia naus poderoses solcant l'oceà Índic, deixant tant a la embarcacions locals com a les de la Companyia Britànica de les Índies Orientals vulnerables a atacs. Això va obrir les portes a les pirateries famoses de Thomas Tew, Henry Every, Robert Culliford i William Kidd —encara que la seva reputació com a pirata és objecte de debat i / o controvèrsia.
El període post-Guerra de Successió Espanyola