La matança de l'Escola Santa María d'Iquique fou una matança de treballadors del nitrat de Xile comesa a Xile el 21 de desembre de 1907. Oficialment es van registrar 126 persones mortes de diverses nacionalitats, les quals es trobaven en vaga general quan van ser assassinades per l'exèrcit xilè mentre s'allotjaven a l'Escola Domingo Santa MariaAquesta escola prenc el nom del president de Xile Domingo Santa María, per la qual cosa de vegades es esmentada com a Escola Domingo Santa Maria. del port d'Iquique. Altres versions donen diverses xifres de morts, entre 700 i 3.600.
La tragèdia va esdevenir en l'època de l'auge de la producció del nitrat de Xile en Antofagasta i Tarapacá, sota els governs parlamentaris xilens (República Parlamentària de Xile, 1891-1925). La vaga —provocada per les miserables condicions de treball i l'explotació dels obrers— va ser reprimida per mitjà de l'ús indiscriminat de la força armada per part del govern del president Pedro Montt.
El general Roberto Silva Renard —al comandament de les unitats militars sota les instruccions del ministre de l'interior Rafael Sotomayor Gaete— va ordenar reprimir les protestes. Les tropes van matar nombrosos treballadors i les seves famílies, per a després donar un tracte especialment dur als supervivents.
Alguns afirmen que van ser assassinades entre 2.200 i 3.600 persones, estimant que un alt nombre dels morts, no determinat, eren peruans o bolivians. Els bolivians s'havien negat a abandonar la vaga, malgrat els avisos del cònsol bolivià.
Antecedents Els seus antecedents històrics es troben en el naixement del moviment obrer en general, i en el sindicalisme en particular que es van desenvolupar entre els miners del nitrat de Xile, en temps de profunda decadència institucional del país. Aquesta massacre va provocar l'apaivagament del moviment obrer al llarg de prop de deu anys, per causa de la violència exercida pels agents de l'estat. La vaga i el seu tràgic corol·lari van suposar la fi d'un cicle vaguístic iniciat en 1902 i que va tenir com a principals protagonistes la vaga de Valparaíso de 1903 i la de Santiago de Xile de 1905.
miniatura|esquerra|Treballadors del nitrat de Xile. Geogràficament tota la zona del nitrat de Xile es troba dins del desert d'Atacama. Els territoris de Tarapacá i Antofagasta van ser conquerits per Xile després de la Guerra del Pacífic (1879-1883), significant per a Xile el poder accedir a una zona de riquesa mineral composta principalment per grans jaciments de coure i nitrat.
Aquest últim es convertiria a finalitats del en el principal puntal de l'economia del país, productor exclusiu a nivell mundial. Les tensions provocades pel domini de les mines havien estat una de les principals causes de la guerra civil de 1891, quan el bàndol del Congrés Nacional de Xile, protegint els interessos xilens i britànics de la zona, van vèncer contra el del president José Manuel Balmaceda.
Els jaciments es trobaven al ben mig de la pampa, el pla existent entre l'oceà Pacífic i l'inici de la serralada dels Andes. Segons el cens del 28 de novembre de 1907, Tarapacá tenia aleshores 110.000 habitants. En aquesta província i en la de Antofagasta treballaven prop de 40.000 operaris, dels quals prop de 13.000 provenien principalment de Bolívia i del Perú. La vida en les mines era molt dura. Les empreses exercien un dur control sobre tots els aspectes del treball i de la vida dels obrers, la qual cosa provocava un alt grau de vulnerabilitat dels treballadors davant les arbitrarietats comeses pels amos, ja que aquest control desbordava clarament el mer àmbit laboral. La concentració de poders era immensa. A més de ser propietàries dels habitatges dels obrers, les empreses tenien un sistema policial propi i controlaven els comerços i les persones que hi anaven a fer negocis. També van imposar un sistema de pagament amb fitxes, que només es podien bescanviar als comerços de l’empresa. A més, sovint retardaven el pagament dels salaris dos o tres mesos.
A començament del , el malestar dels obrers del nitrat va fer augmentar la inestabilitat social de la regió de Tarapacá, que en diferents peticions reclamaven al Govern de Santiago atenció i millores en les condicions tant de vida com laborals. Però els governs parlamentaris no eren a favor d'intervenir en les negociacions entre ocupadors i treballadors, tot considerant els moviments a gran escala dels treballadors com a rebel·lions incipients, especialment si anaven acompanyats de demostracions massives.
Vaga i matança miniatura|Marxa dels obrers pels carrers d'Iquique. miniatura|Marxa dels obrers en vaga per Iquique abans de ser allotjats a l'escola. El 10 de desembre de 1907 es va iniciar una vaga general en la mina San Lorenzo, ampliant-se més tard a la d'Alto San Antonio, iniciant-se així l'anomenada Vaga dels 18 penics. Aquest nom es deu al fet de què els jornalers demanaven el pagament de salaris a aquest tipus de canvi, ja que el nitrat era comercialitzat en lliures esterlines. La nombrosa columna de vaguistes d'Alto San Antonio va arribar al port d'Iquique, seu del govern regional, portant banderes de Xile, Perú, Bolívia i Argentina, allotjant-se a l'hipòdrom del port. A aquest moviment es van sumar els treballadors d'altres mines de nitrat, afegint-se a la vaga també gairebé tot el comerç i la indústria del nord del país. Les demandes publicades el 16 de desembre en un memorial pels treballadors van ser les següents:
Acceptar que mentre no se suprimeixin les fitxes i es pagui en diners, cada oficina representada i subscrita pel seu gerent accepti les fitxes d'una altra oficina, pagant una multa de $ 50.000 sempre que es negui a rebre les fitxes d'una oficina. Pagament dels jornals a raó d'un canvi fix de 18 penics. Llibertat de comerç a l'oficina en forma àmplia i absoluta. Tancament general amb reixa de ferro de tots els cachuchos i chulladoresVegeu les definicions d'aquests dos termes a http://www.profesorenlinea.cl/Chilegeografia/SalitrerasChile.htm de les oficines del nitrat, sota pena de pagar de 5.000 a 10.000 pesos d'indemnització a cada obrer que es malmeti a conseqüència de no haver-se complert aquesta obligació. A cada oficina hi haurà una balança i una vara als comerços i botigues per a confrontar pesos i mesures. Concedir local gratuït per a fundar escoles nocturnes per a obrers, sempre que alguns d'ells ho demani. Que l'administrador no pugui fer llançar a la rampa el caliche decomissat i aprofitar-se després en els cachuchos. Que ni l'administrador ni cap empleat de l'oficina pugui acomiadar els obrers que han pres part en el present moviment, ni als caps, sense un desnonament de 2 a 3 mesos, o una indemnització de 300 a 500 pesos. Que en el futur sigui obligatori per a obrers i patrons un desnonament de 15 dies quan es posi terme al contracte.
Aquest acord un cop acceptat esdevindria una escriptura pública i seria signat pels patrons i pels representants designats pels obrers.
miniatura|Meeting dels obrers en la Plaça Arturo Prat. miniatura|esquerra|Roberto Silva Renard, general que va ordenar la matança. El 16 de desembre, milers de treballadors van arribar a la ciutat d'Iquique, donant suport a les demandes dels miners fetes a l'autoritat provincial, en què es demanava la seva intervenció. Les demandes fetes anteriorment, l'enviament de comissions amb petitoris a l'autoritat, havien fracassat en 1901, 1903 i 1904.
El govern de Santiago, havia donat ja l'ordre de trasllat de tres regiments de l'exèrcit per a reforçar els dos que hi havia a Iquique i va enviar des de Valparaíso el creuer Blanco Encalada amb tropes de desembarcament. El 17 va arribar el vaixell des d'Arica transportant al regiment Rancagua i l'endemà ancorava en la badia el Esmeralda, que portava tropes del Regiment d'Artilleria Naval.
L'intendent interí Julio Guzmán García va ser el mediador en les negociacions amb els representants dels miners fins al dia 19, en què van arribar a Iquique l'intendent titular Carlos Eastman Quiroga i el general Roberto Silva Renard, cap de la Primera Zona Militar de l'Exèrcit, acompanyats del coronel Sinforoso Ledesma. Els obres els van aclamar com que van creure que venien comissionats per traslladar-los i resoldre els seus problemes.
miniatura|Concentració dels miners en la Plaça Montt, 21 de desembre de 1907. A mesura que avançava la vaga, més i més treballadors s'hi unien, i s'estima que el 21 de desembre eren entre 10.000 i 12.000 els obrers en vaga a Iquique. Als pocs dies d'haver arribat, aquest gran conjunt de treballadors estava reunit a la plaça Manuel Montt i a l'Escola Domingo Santa Maria, demanant al govern que actués de mediador amb els patrons de les oficines del nitrat estrangeres (dels anglesos) per tal de solucionar les seves demandes. Per la seva banda, els patrons es negaven a negociar mentre els obrers no reprenguessin les seves activitats.
Ordres oficials des de Santiago determinaven que els vaguistes abandonessin la plaça i l'escola i se situessin en l'hipòdrom, per després tornar amb tren a les mines i reprendre les seves feines. Els treballadors es van negar, intuint que si tornaven a la feina les seves peticions serien ignorades.
miniatura|esquerra|Recepció de les autoritats. 19 de desembre de 1907. Davant la creixent tensió que hi havia ja entre els grups, el 20 de desembre de 1907 els dirigents van efectuar una reunió amb l'intendent Eastman. En aquell mateix moment era declarat l'estat de setge, fent que les llibertats constitucionals fossin suspeses, tot això per mitjà d'un decret publicat en la premsa. Mentre la reunió s'efectuava en l'oficina del nitrat Buenaventura, un grup d'obrers amb les seves famílies van tractar d'abandonar el lloc i van ser crivellats en la línia fèrria. Com a resultat d'aquesta acció, 6 obrers van morir i els altres van resultar ferits.
El 21 de desembre de 1907 es van efectuar els funerals dels obrers, i immediatament després de concloure les cerimònies se'ls va ordenar a tots els treballadors que abandonessin les dependències de l'escola i els seus voltants i es traslladessin a les casetes del Club Hípic. Els obrers es van negar a marxar, tement ser canonats pels vaixells al llarg del camí que haurien de recórrer per arribar al club.
El general Roberto Silva Renard, juntament amb el coronel Ledesma, tenien la missió de desallotjar als treballadors en vaga. Es va indicar als dirigents del comitè de treballadors, que si no sortien de l'edifici abans de les 14:30 hores llavors obririen foc contra ells. Davant la negativa dels obrers, el cap militar va reiterar que obriria foc sobre els vaguistes a les 15:30 hores. Malgrat les amenaces reiterades, només un petit grup de treballadors va abandonar la plaça.
A l'hora assenyalada, Silva Renard va ordenar als soldats disparar als membres del comitè que es trobaven en el terrat de l'escola, que van caure morts amb la primera descàrrega. La multitud, desesperada i cercant escapar, es va llançar sobre la tropa i aquesta va repetir el foc mitjançant metralladores. En aquell moment les forces de l'exèrcit van entrar a l'escola i van crivellar als treballadors i a les seves famílies (nens, dones i homes sense discriminar). Els supervivents van ser escortats amb sabres fins al Club Hípic, i des d'allí van ser enviats a la pampa.
Víctimes miniatura|izq|La plaça Montt, hores després de la massacre.