LSporting Club de Bastia, generalment abreujat com a SCB, és un club de futbol professional de la ciutat de Bastia (Còrsega), que actualment milita a la Ligue 2 després del seu ascens la temporada 2020-2021.
Dos títols de campió del campionat francès de la Ligue 2, una Copa francesa de futbol, una Copa Intertoto de la UEFA, un Challenge des Champions i una final de la Copa de la UEFA, conformen el palmarès del club més popular del futbol cors.
LSporting Club de Bastia reté encara avui dia un gran nombre d'aficionats per la seva història vinculada a la reconquesta de la identitat corsa.
Durant la seva història ha rebut les denominacions següents:
Sporting Club Bastia: 1905 a 1962. Sporting Étoile Club Bastia: 1962 a 1992 (en fusionar-se amb l'Étoile Filante Bastia). Sporting Club Bastia: 1992 a l'actualitat.
En l'actualitat el club és propietat d'una Société coopérative d'intérêt collectif (Terme francés per indicar una Cooperativa d'interès social), en la qual les famílies Luiggi i Ferrandi tenen el 38% d'aquest, el 22% pertany als patrocinadors, el 20% als socis i el darrer 10% pels treballadors actuals i antics del club i un 10% d'altres col·lectius.
Història Inicis El club va ser fundat el 1905 pel suís Hans Ruesch que havia arribat de Barcelona per ensenyar alemany a l'Institut de Bastia. El primer president del club va ser Émile Brandizi. En els primers anys, el club cors evolucionà a la Place d'Arme de Bastia.
Originàriament, el club era una entitat poliesportiva. A part de futbol, també es practicava l'atletisme, aixecament de pes, boxa i lluita. Una sala d'entrenament situada al Marché aux Poissons, estava reservada als socis del club. Emile Brandizi va assumir la presidència del club el 1905. El càrrec de secretari-tresorer va ser assignat a Charles Bergassoli, que havia estat un dels estudiants de secundària en l'origen de la creació de l'Sporting (membre fundador). El 1908, Joachim Vincensini va succeir el Sr. Brandizi. Aquest últim va haver de renunciar a la presidència per malaltia; va morir el 1914 amb només quaranta anys.
Els debuts de l'esport a Bastia i a Còrsega, van ser dolorosos, ja que la població no acostumava a practicar esport en aquell moment. A més, segons explica el Sr. Bergassoli, va ser "necessari fer que els pares acceptessin el desgast de les sabates, perquè les equipacions reals no van arribar fins més tard. I potser va ser el color del jersei (blau i blanc) el que va calmar alguns esperits". Amb el temps, el futbol començava a guanyar popularitat. Els dirigents de l'època i el president Vincensini es van comprometre així a formalitzar la societat esportiva i el 26 de juny de 1908 va lliurar a la subprefectura de Bastia els estatuts necessaris.El diumenge i el dilluns de Pasqua de 1911 es va organitzar el Challenge Piccioni. L'Sporting es va enfrontar a dos equips d'Aiacciu, integrats entre d'altres de jugadors anglesos de vacances a la Ciutat Imperial, i al jugador del Stade St-Raphaël Canet, que com a anècdota va trencar la cama del defensa bastiais Peretti.
S'havien de jugar altres partits entre les formacions de Bastia i d'altres poblacions de l'illa, contribuint a divulgar el futbol illenc, que va estar seguit per un públic creixent. Però la Primera Guerra Mundial posaria fi a les competicions entre 1914 i 1918 i frenà el futbol cors i el seu impuls.
L'Sporting després de la gran guerra El 1919, Toussant Maestracci es va convertir en el nou president de l'Sporting. El 31 de maig de 1920, el club va obtenir la seva aprovació (amb el número 7972) com a societat esportiva per a l'entrenament físic i la preparació pel servei militar. Aquest estat també permet que el club estigui exempt de l'impost sobre espectacles. Després d'un any de presidència, Toussant Maestracci va deixar pas a Charles Guitton el 1920. Els partits es van jugar llavors a la Plaça Saint Nicolas, on els jugadors havien d'evitar els fanals existents al terreny de joc.
El 1921 es va crear a Ligue Corse de Football Association (LCFA), presidida per J. Vicensini, expresident de l'Sporting del 1908 al 1914. Els partits es van oficialitzar. L'1 d'agost de 1921, la Fédération Française de Football Association (FFFA) va registrar l'afiliació de l'Sporting Club de Bastia. Les societats (clubs) de Bastia es van reunir a Corti, on perdrien si no ho aconseguien. En efecte, només hi havia l'Stade Olympique com a terreny de joc a Bastia, però incloïa un plataner al centre del terreny, que el governador va negar-se a tallar. Així els partits no podien tenir lloc allà.
El 1922, quan Joseph Cesari (que va substituir el senyor Guitton) va prendre possessió com a president, els dirigents van haver d'acceptar de jugar al camp de Corti, l'únic estadi aprovat per la LCFA per jugar partits oficials. Durant la presidència de J. Cesari, pare dels jugadors Jean-Marie i Armand, el club no va guanyar cap trofeu. El 1925, l'Sporting es fusiona amb l'Olympique Bastiais. Louis Orenga es va convertir llavors en el nou president de l'SCB, el sisè de la història. Al final de la temporada 1925/26, el club va guanyar el seu primer doblet Copa-Campionat, cosa que repetiran quatre anys seguits. Durant set anys consecutius, des del 1925 fins al 1932, l'Sporting va guanyar el Campionat i cinc Copes de Còrsega.
Els anys 1930 i la inauguració de l'estadi de Furiani El 12 de desembre de 1930, el doctor Pierre Luciani, un dels membres fundadors del club el 1905, va ocupar el càrrec de president deixat per Louis Orenga. El 31 de desembre es va organitzar un gran banquet per celebrar el 25è aniversari del S.C. Bastia, al qual van ser convidats jugadors, dirigents i personalitats de l'illa. Per instància del president Luciani, s'havia de construir un estadi pertanyent al club. El lloc anomenat "Campaleone", comprat el 1926 per Joseph Cesari, Louis Orenga, Pierre Luciani, José Mattei i Pierre Grimaldi per 3.500 francs, es vendria al club l'1 de juliol de 1931. Es van posar les bases. El 8 de gener de 1932, un telegrama del senyor François Pietri, ministre de les colònies al gabinet de Tardieu, va informar de 67.000 francs en subvencions pagades al SCB. El 4 de febrer, la primera pedra va ser col·locada simbòlicament pel president Luciani, el secretari Pierre Grimaldi i Laurent Cascinelli.
El 16 d'octubre de 1932, s'inaugurà l'estadi de Furiani. Per a l'ocasió l'Sporting va fer una trucada a una selecció d'Aiacciu. El 25 de juliol de 1933,el Comitè Directiu va donar el nom de "Doctor Luciani" a l'estadi de Furiani, ja que ell havia treballat tant per a la creació i la realització de l'estadi. Amb la satisfacció del deure complert, el doctor Luciani es va retirar de la presidència el 9 de novembre de 1933. Va ser llavors quan Victor Lorenzi, un banquer de professió, es va convertir en president del Consell d'Administració. La temporada 1934/35 va marcar un altre doblet Copa-Campionat. El 21 de gener de 1936, Armand Cesari, antic capità de l'Sporting, va morir als 33 anys. L'estadi de Furiani ha rebut el seu nom des de la temporada 1937/38.
El SC Bastia sota la presidència de Victor Lorenzi Sota la seva presidència, l'Sporting va guanyar ni més ni menys que vuit títols de Campió de Còrsega i vuit Copes de Còrsega. Ambiciós i visionari, volia portar el club a un nivell superior, amb el SCB guanyant-ho tot en l'àmbit regional.
L'accés del S.C. Bastia al Campionat de França Amateur Tanmateix, la Federació Francesa de Futbol es va negar el 1958 a què un club cors pogués jugar al Campionat de França Amateur (CFA). Amb l'ajuda de Jean Zuccarelli, aleshores president de la Lliga Corsa de Futbol, Victor Lorenzi va aconseguir anul·lar aquesta regla insensata i discriminatòria. Això va permetre a l'Sporting, després d'haver acabat campió de Còrsega durant la temporada 1958/59, accedir al CFA, que deixarà després de només dos anys (durant la temporada 1960/61).
El 1961 es va acceptar que un segon club cors podia evolucionar al CFA (el Consell Nacional va imposar abans d'aquesta data una clàusula que estipulava que "en cap cas Còrsega no pot reclamar tenir més d'un representant en CFA"), que al seu torn va permetre al Gazélec Football Club Ajaccio (GFCA) accedir al campionat nacional amateur. Campions de Còrsega el 1963, els blaus van tornar al CFA, dos anys després de deixar-lo. El 31 de maig de 1963, l'Sporting es fusionà amb el seu veí Etoile Filante Bastiaise, per formar l'Sporting Etoile Club Bastia, també conegut per l'acrònim SECB. Al final de la temporada 1964/65, l'Sporting va finalitzar 2n al grup sud-oest del CFA, per darrere del GFCA. El fet que aquest últim no va voler arribar al nivell superior de la Division 2, va fer que el SECB i el seu president Victor Lorenzi al capdavant, van pensar a unir-se a la D2 en lloc del club d'Aiacciu. A finals d'abril de 1965, es va mantenir una entrevista amb el Sr. Chiarisoli, el president de la Federació Francesa de Futbol i de l'associació professional en aquell moment. L'Sporting Club de Bastia havia obtingut el dret a jugar, per primera vegada en la seva història, a la Divisió 2, marcant així l'entrada del SECB a l'era del futbol professional.
El S.C. Bastia accedeix al nivell professional La Division 2 Temporada 1965/1966 Després d'haver adquirit l'ascens a la Division 2, el SECB contracta l'entrenador Jules Nagi. Etienne Sansonetti i René Ferrier (capità de la Selecció de futbol de França, 24 seleccions) procedents de l'Association Sportive de Saint-Étienne Loire van venir a reforçar l'equip, com ho va fer Boukhalfa, que ja coneixia el Bastia per haver evolucionat al CFA durant el servei militar. Ells permeten de realitzar una temporada molt bona. Els Blaus acaben quarts en la seva primera temporada en l'àmbit professional.
Temporada 1966/1967 Sota el lideratge de Lucien Jasseron, que va substituir a Jules Nagi l'estiu de 1966, els jugadors de l'Sporting van acabar tercers a la classificació. Però llavors només pujaven els dos primers... Aquella temporada l'Athletic Club Ajaccien es va coronar campió de D2 i va accedir a l'elit del futbol francès.
Temporada 1967/1968 La temporada 1967/1968 va ser la bona. Gràcies a un atac comandat per Robert Blanc i Franck Fiawo, que junts van marcar gairebé la meitat dels gols del Bastia, i una defensa de ferro (Gandolfi, Farina, Vincente, Borowski...), el SECB es va coronar campió de D2 i va incorporar-se a primera divisió.
La Division 1 Temporada 1968/1969 En aquesta primera temporada a l'elit, l'equip es veuria reforçat, sobretot, per Serra, Blanchard i Mekloufi, en procedència del Saint-Étienne. Tot i una primera part difícil de la temporada (15è sobre 18), l'equip es va recuperar després de la treva (gràcies sobretot a Mekloufi entrenador-jugador que va substituir Lucien Jasseron) i va acabar en un honorífic 6è lloc el 1969.
Temporada 1969/1970 La temporada 1969/1970, va ser ben complicada i el club va acabar 17è de 18. I deu la seva salvació a la plaça de play-off.
Temporada 1970/1971 A la temporada 1970/1971, l'Sporting va finalitzar in-extremis 17è d'un campionat que comptava llavors amb vint equips, gràcies a set victòries consecutives a Furiani.
Temporada 1971/1972 La temporada 1971/1972 va ser la del despertar de l'SECB amb l'arribada de Pierre Cahuzac, antic entrenador (i jugador) del GFCA, al qual va portar al capdamunt del CFA amb quatre títols de campió. El club va finalitzar novè i va arribar a la final de la Copa de França, perduda el 4 de juny de 1972 al Parc dels Prínceps contra l'Olímpic de Marsella (2 - 1), campió de lliga aquell any.
Temporada 1972/1973