miniatura|Vista del Boulevard Haussmann miniatura|Napoleó III lliura al baró Haussmann el decret d'annexió a París dels municipis suburbans (Auteuil, Passy, Batignolles, Montmartre, La Chapelle, La Villette, Belleville, Charonne, Bercy, Vaugirard i Grenelle), per Adolphe Yvon (1860) La reforma urbana de París o les transformacions de París durant el Segon Imperi o treballs haussmanians van constituir la modernització del conjunt de la capital francesa portada a terme de 1852 a 1870 per Napoleó III i el prefecte Georges Eugène Haussmann.
El projecte va cobrir tots els dominis del urbanisme, tant en el cor de París, com en els barris perifèrics: carrers i bulevards, reglamentació de les façanes, espais verds, mobiliari urbà, claveguerams i proveïmen d'aigua, equipaments i monuments públics.
Fortament criticada per alguns dels seus contemporanis pel seu enorme cost i per haver reduït la barreja social, oblidada durant una part del segle XX i després rehabilitada pel descrèdit de l'urbanisme de la postguerra, aquests treballs van condicionar per sempre l'ús diari de la ciutat pels seus habitants. Van assentar el fonament de la imatge popular de la capital francesa en el món, superposant al «Vell París» i als seus carrerons pintorescs a un París modern fet d'amples bulevards i places espaioses.
1852: Un emperador enfront d'una ciutat medieval miniatura|L'île de la Cité i el seu teixit urbà medieval abans dels treballs haussmannians (pla Vaugondy de 1771) miniatura|L'île de la Cité remodelada pels treballs d'Haussmann: nous carrers transversals (vermell), espais públics (blau clar) i edificacions (blau fosc)Patrice de Moncan, Le Paris d'Haussmann A mitjan , el centre de París, contràriament a la creença popular, no era més que una ciutat d'edat mitjana. París sempre s'havia reconstruït sobre si mateixa, però és cert que el creixement demogràfic de la capital, al i les primeres dècades del , va causar una densificació considerable de les àrees centrals, és a dir, dels barris situats dintre de l'antiga muralla de Carles V rectificada després en temps de Lluís XIII de França. Una xarxa de carrers estrets impedien la circulació (al 1851 a París, n'hi havia 60 259 vehicles i la longitud de tots els carrers de la ciutat en conjunt van assolir 500 km,Les voitures et les rues de Paris Le magasin pittoresque, p.185) i les cases acollien una població pobra cada vegada més nombrosa, origen d'una insalubritat denunciada pels higienistes. D'acord amb les idees de l'època, l'estretesa dels carrers i l'alçada dels edificis impedien la circulació de l'aire i la dispersió de les «miasmes» portadors de malalties i de mort.La teoria dels miasmes va ser impugnada, en aquesta mateixa època, per John Snow i l'epidemiologia científica. Les classes riques tendien cada vegada més a sortir d'aquests barris per instal·lar-se als faubourgs del nord i de l'oest. Va ser aquest procés de pauperització del centre, amb la perillositat política que l'ho acompanyava, el que volia atacar bàsicament les grans obres del .
Alguns exemples de com era el París d'abans del remodelatge es poden trobar en les obres de Victor Hugo Els miserables o Nostra Senyora de París.
Primeres temptatives de modernització Al 1608, el rei Enric IV va fer obrir una nova via que havia d'unir el Pont Nou amb la porta de Buci, en les muralles de Philip Augustus, i amb el bourg Saint-Germain. Aquesta és la rue Dauphine. Encara que el caràcter de l'operació no va ser completament públic i va passar a través dels jardins, la rue Dauphine va ser el primer carrer dret i modern de París. Durant el , les avingudes plantades construïdes pel poder reial als afores de la ciutat difícilment es podrien considerar com urbanes. L'única obertura reial va ser la rue du Roule oberta el 1689 i que connectava el Pont Nou amb Les Halles.
També a començaments del , l'obertura del centre de París era presentada com una necessitat per les autoritats: el condicionament dels molls del Sena i la destrucció de les cases sobre els ponts, a la dècada de 1780, van obeir aquesta preocupació tant pel trànsit, com per la higiene i el control de l'espai.
Sota la Revolució Francesa, el 1794, la «Commission des artistes» va portar a terme un pla que va proposar noves obertures a París. Un carrer havia de connectar en línia recta a la place de la Nation amb la gran columnata del Louvre, al perllongament de l'actual avinguda Victòria: prefigurava el futur gran eix est-oest i demostrava un gran desig de posar en valor millor els monuments públics.
Napoleó I, al costat de Nicolas Frochot, Pierre-François-Léonard Fontaine i Charles Percier, van posar en marxa un intens pla d'embelliment i dotació de serveis per a la capital. París era aleshores una ciutat d'estructura medieval amb importants carències. Durant el Primer Imperi francès, es van realitzar importants obres d'infraestructura pública. Són destacables els quatre nous cementiris —Cementiri del Père-Lachaise, de Montmartre, de Montparnasse i de Passy—, el canal del Ourcq que abastari] d'aigua a les noves fonts de la ciutat, la descentralització dels escorxadors, la construcció de quatre nous ponts sobre el Sena —Austerlitz, St. Luois, des Arts, Iéna—) o la consolidació de variats quais, els molls de contenció fluvial que eliminarien els perills d'inundació i realçarien la monumentalitat dels edificis de les ribes, però que acabarien amb la relació directa entre els ciutadans i el seu riu.
Napoleó I va emprendre, a l'emplaçament de propietats eclesiàstiques convertides en béns nacionals, un carrer monumental al llarg del Jardí de les Teuleries. L'any va iniciar-se 1807 la construcció de les primeres arcades de la rue de Rívoli, el perllongament de la qual fins l'Ajuntament va estar molt avançada sota la Segona República i acabada a començaments del Segon Imperi. Aquest eix, que va afectar moltes edificis, va ser més eficaç en termes de la circulació que el del pla dels Artistes. També es va servir d'una antiga eina jurídica: la servitud d'alineació per la que els propietaris només podien reconstruir els seus edificis en ruïnes retirant la seva nova façana darrere la línia ordenada per l'administració. Aquesta disposició, tanmateix, comportava processos molt lents d'ampliació de la vies públiques. També el 1807, l'emperador va decretar l'obertura de la rue] d'Ulm, que va unir l'església Sainte-Geneviève —actual Panteó de París— amb la rue des Feuillantines, darrere l'Hospital Militar de Val-de-Grâce. Aquesta serà la primera via pública oberta mitjançant la expropiació. miniatura|Rue Rambuteau
Durant la dècada de 1830, el prefecte Claude-Philibert Barthelot de Rambuteau va constatar les molèsties de la congestió del trànsit i els problemes d'higiene als barris antics superpoblats: s'havia de «donar als parisencs aigua, aire i ombra».Mémoires du Comte de Rambuteau «donner aux Parisiens de l'eau, de l'air et de l'ombre» (1890-1893) El 1836, el carrer que porta el seu nom es va obrir en el centre de París, entre la rue des Francs-Bourgeois i Saint-Eustache. A més a més, les insurreccions populars de les quals París era el centre, preocupaven molt al règim, nascut ell pròpiament d'una revolució al juliol de 1830: així Rambuteau va realitzar al mateix temps una operació que també va donar lloc a una gran destrucció i l'objectiu de seguretat de la qual era obvi: l'aïllament i l'expansió del perímetre de l'Ajuntament. Però el poder de l'administració quedava limitat per les regles de l'expropiació. La llei del 3 de maig de 1841 es va esforçar una mica per adaptar-les, però la llei es va mantenir del costat dels propietaris, sempre molt ben compensats gracias a un jurat atent a defensar-los.
Al començament del Segon Imperi es van introduir noves disposicions reglamentàries que, juntament amb la llei de 1841 sobre l'expropiació a causa d'utilitat pública i d'un recurs sistemàtic a l'endeutament, van formar les bases de la política edificatòria del nou prefecte del Sena nomenat per l'emperador. El 1845, el reformador social francès Victor Considérant va escriure:
La planta dels carrers a l'Ile de la Cité i al quartier des Arcis, entre el Louvre i l'Hôtel de Ville, havia canviat poc des de l'edat mitjana. La densitat de població en aquests barris era extremament alta en comparació amb la resta de París. Al barri dels Camps Elisis, la densitat de la població s'estimava en 5.380 hab./km²; als barris d'Arcis i de Saint-Avoye, a l'actual III Districte, hi havia un resident per cada tres metres quadrats.Patrice de Moncan, Le Paris d'Haussmann, p. 21 El 1840, un metge va descriure un edifici en l'Ile de la Cité, on una habitació individual de cinc metres quadrats al quart pis, estava ocupada per vint-i-tres persones, adults i nens.Patrice de Moncan, Le Paris d'Haussmann, p. 10 En aquestes condicions, la malaltia es va propagar ràpidament. Dues epidèmies de còlera van assolar la ciutat el 1832 i el 1848. El cinc per cent dels habitants d'aquests dos barris van morir a la dècada de 1848.
Carles Lluís Napoleó Bonaparte President de la República des de 1848, el nebot de Napoleó I es va convertir en Emperador el 2 de desembre de 1852 després del cop d'Estat de l'any precedent. Napoleó III tenia la voluntat de modernitzar París. Havent viscut a Londres de 1846 a 1848, allà havia vist una gran capital proveïda de grans parcs i xarxes de sanejament i un país transformat per la Revolució industrial. Va reprendre les idees de Rambuteau. Sensible a les qüestions socials, volia millorar les condicions de l'allotjament de les classes pobres: el 1860, la densitat mitjana de població de París abans de la seva extensió era d'aproximadament 36 400 hab./km², mentre que deu anys abans la del barri de les Halles ja s'acostava als 100 000 hab./km², en condicions d'higiene molt precàries. Tanmateix, si no es va preveure mai una solució per acollir les famílies desallotjades per les grans obres, que es van veure obligats a desplaçar-se als barris de la perifèria, Lluís Napoleó va estar darrere la construcció dels primers 86 habitatges socials de París en la ciutat de Rochechouart el 1851,Roger-Henri Guerrand, Les Origines du logement social en France, Paris, Éditions ouvrières, 1967 que va fer finançar pel subdepartament de comerç i de la indústria per a l'edifici a fi de pal·liar les carències del consell municipal de París.Patrice de Moncan, Le Paris d'Haussmann, éditions du Mécène, 2009, pp.30-31 Continuant aquests mateixos principis inspirats pels falansteris de Charles Fourier i per l'Icària d'Étienne Cabet,Étienne Cabet, Voyage en Icarie, París, 1840. ell pròpiament va dibuixar la planta d'un conjunt de 41 pavellons destinats a l'ús de les classes obreres situades en l'avinguda Daumesnil i que van ser presentats en l'Exposició Universal de 1867. Finalment, es tractava de facilitar millor a l'autoritat pública el control d'una capital els aixecaments populars que havien derrocat diversos règims des de 1789. Els propietaris mateixos, gelosos també de la valoració dels seus locals i el seu barri, reclamen vies més amples i rectes per tal de facilitar els desplaçaments de les tropes.Segons una carta dels propietaris del quartier Panthéon, dirigida al préfet Berger el 1850 (citat dins de l'Atlas du Paris haussmannien)
miniatura|Le Marais (Hôtel de Sens), un dels pocs barris del centre escapats quasi per complet de la destrucció d'Haussmann Per posar en pràctica aquest ambiciós projecte, el nou emperador disposava d'un poder fort, capaç de superar totes les resistències, el que els va faltar als seus predecessors.