La persecució de la fe bahá’í succeeix en diversos països, especialment a l'Iran, on es va originar la Fe Bahá'í i la ubicació d'una de les poblacions bahá'is més grans del món. Els orígens de la persecució provenen d'una varietat d'ensenyances bahá'is incompatibles amb la creença islàmica tradicional, incloent la finalitat del profeta Mahoma i la col·locació dels bahá'is fora de la fe islàmica.Mottahedeh, Roy, The Mantle of the Prophet : Religion and Politics in Iran, One World, Oxford, 1985, 2000, p.238 Així, els bahá'is són vistos com a apòstates de l'Islam i, segons alguns islamistes, han d'escollir entre el penediment i la mort.
Tant els Bahá'is com les Nacions Unides, Amnistia Internacional, la Unió Europea, els Estats Units i la majoria de la literatura acadèmica revisada han declarat que els membres de la comunitat bahá'i a l'Iran han estat sotmesos a detencions injustificades, tortura, execucions injustificades, confiscació i destrucció dels béns de propietat d'individus i de la comunitat bahá'i, denegació de feina, negació dels beneficis del govern, negació dels drets i llibertats civils, i la negació de l'accés a l'educació superior.
Context històric La Fe Bahá'í va ser establerta el 1863 per Bahá'u'lláh a l'Iran. El vuitanta-nou per cent dels iranians van unirse a la branca Imamisme|Twelver de l'Islam Shi'a, que sosté com una doctrina central l'adveniment esperat d'una figura messiànica coneguda com a qàim o com l'Imam Mahdí. El Báb va afirmar que era l'Imam Mahdí i, per tant, tenia el mateix estatus que Muhàmmad amb el poder, que exercia, per derogar les disposicions finals de la llei islàmica.
Bahá'u'lláh, un babí que afirmava ser el predit pel Báb Sayyid Alí Muhàmmad, va reclamar un estatus similar per a si mateix el 1863 com «Manifestació de Déu» i com la figura promesa en les sagrades escriptures de les principals tradicions religioses del passat i va fundar el que més tard es va conèixer com la Fe Bahá'í.
Sobre el context històric de les persecucions, Friedrich W. Affolter en War Crimes, Genocide, & Crimes against Humanity escriu:
A més a més d'això, la fe babí, precursora de la fe Bahá'í va tenir una violenta història a l'Iran, segons descriu Friedrich W. Affolter:
Altres han afirmat que els babís es van armar originàriament i es van preparar per a una guerra santa que es va tornar defensiva quan van trobar tropes estatals en diversos llocs i que de dos a tres mil babís van morir.
Bahà'u'llàh va adoptar una posició més conciliatòria, prohibint l'ús de la guerra santa per difondre la seva fe. En lloc seu, va tractar d'involucrar diversos governs en el diàleg; tanmateix, la naturalesa radical de la seva afirmació a la profecia no va fer gaire per canviar la percepció del poble de l'Iran. Fins al dia d'avui, els bahá'is són un grup minoritari àmpliament perseguit a l'Iran i d'altres països predominantment musulmans, ja que són vistos com a apòstates de l'Islam i partidaris de l'Occident i Israel.
L'Iran Marc jurídic La constitució iraniana que va ser redactada durant la revolució constitucional persa en 1906 va posar les bases per a la persecució institucionalitzada dels bahá'is. Encara que la Constitució es va basar en la Constitució de Bèlgica de 1831, es van ometre les disposicions que garanteixen la llibertat de culte. La legislació subsegüent va proporcionar un cert reconeixement als zoroastrians, jueus i cristians com a ciutadans iguals sota la llei estatal, però no va garantir la llibertat de religió i "va donar poders institucionals sense precedents a l'establiment clerical".
La República Islàmica de l'Iran, que es va establir després de la revolució constitucional iraniana, reconeix quatre religions, l'estatus de les quals està formalment protegit: el zoroastrisme, el judaisme, el cristianisme i l'islamisme. Els membres de les tres primeres religions minoritàries reben un tracte especial sota la llei iraniana. Per exemple, als seus membres se'ls permet beure alcohol, i els representants de diverses comunitats minoritàries tenen seients garantits al parlament.
Tanmateix, la llibertat religiosa a l'Iran està lluny d'ésser absoluta. La conversió lluny de l'Islam (apostasia) està prohibida, amb els convers i els missioners arriscant-se a la presó. Els que cerquen iniciar un nou grup religiós (musulmans o no) s'encaren a severes restriccions.
La fe Bahá'i s'enfronta a un obstacle tècnic addicional. La llei iraniana reconeix a tots els que accepten l'existència de Déu i la profecia de Muhammad com a musulmans. Els bahá'is accepten tots dos preceptes; tanmateix, els Bahá'is també reconeixen el Báb i Bahá'u'lláh com a missatgers addicionals que han aparegut després de Muhammad. Els musulmans, d'altra banda, afirmen la finalitat de la revelació de Mahoma. La llei iraniana, per tant, tracta els bahá'is com «heretges» en lloc de membres d'una religió independent, com ells pròpiament es descriuen.
Principi del segle XX i la dinastia Pahlavi Context polític Almenys un erudit ha descrit els bahá'is a l'Iran abans de la República Islàmica com «un peó polític». La tolerància governamental dels Bahá'is en estar d'acord en les idees occidentals seculars de la llibertat de culte era «una manera de mostrar als mullahs que eren líders». En conseqüència, ja que els bahá'is eren una minoria relativament petita i la majoria dels iranians seguien les creences tradicionals de l'apostasia en l'Islam, quan el govern era políticament feble i necessitava suport clerical, la retirada de la protecció governamental per a «permetre la persecució activa dels bahá'is, era un peó de baix cost que podia ser sacrificat als mul·làs». Així, durant l'apogeu del governant secular Reza Shah els bahá'is estaven protegits; mentre que en 1955, quan el fill de Reza Shah, Muhammad Reza, necessitava suport clerical per al Pacte de Bagdad i amb el cop iranià de 1953 només feia dos anys, els bahá'is van ser atacats.Mottahedeh, Roy, The Mantle of the Prophet : Religion and Politics in Iran, One World, Oxford, 1985, 2000, p.231
Història A partir del , a més a més de la repressió que va afectar els bahá'is individuals, es van iniciar campanyes centralitzades dirigides a tota la comunitat i institucions bahá'is. Algunes d'aquestes persecucions van ser registrades per missioners que eren en les àrees en el moment de les massacres. En un cas a Yazd el 1903 van morir més de 100 bahá'is. Més tard les escoles bahá'is, com les escoles dels nens i les de les noies de Teheran, es van tancar en els anys 1930 i 1940, els matrimonis bahá'is no van ser reconeguts i la literatura Bahá'i va ser censurada.
Durant el regnat de Mohammad Reza Pahlavi, a causa del creixent nacionalisme i les dificultats econòmiques en el país, el Xa va traslladar el control d'uns certs assumptes religiosos al clericat del país. Entre d'altres coses, aquest repartiment de poder va donar com a resultat una campanya de persecució contra els bahá'is. Akhavi ha suggerit que és probable que el govern tingués l'esperança que, en orquestrar un moviment contra els bahá'is podria servir per ocultar el fet que els ingressos obtinguts per la distribució de petroli de les companyies petrolieres occidentals seria massa baix per al creixent sentiment nacionalista; també serviria per obtenir el suport del clericat per a la seva política exterior. Van aprovar i van coordinar la campanya anti-bahá'i per incitar la passió pública contra els bahá'is iniciada el 1955 i va incloure la difusió de la propaganda anti-bahá'i en les emissores de ràdio nacionals i en els diaris oficials.
Durant el mes de Ramadà el 1955, el xeic Mohammad Taqi Falsafi, un predicador populista, en va iniciar un dels esquemes de propaganda anti-bahá'i de més alt perfil. Després de rebre el permís del Shah per declarar la retòrica anti-bahá'i en els seus sermons, va encoratjar a altres clergues a discutir la qüestió bahá'i en els seus sermons.Khatirat va Mubarizat-i Hojjatolislam Mohammad Taqi Falsafi [THE MEMORIES AND CAMPAIGNS OF HOJJATOL-ISLAM MOHAMMAD TAQI FALSAFI] (Ali Davani, ed., The Center for Islamic Revolution Documents, 2003) translated in Aquests discursos van causar un aldarull popular contra els bahá'is; les seves propietats van ser destruïdes, els centres bahá'is van ser saquejats, els cementiris profanats, els bahá'is van ser assassinats, les dones van ser segrestades i forçades a casar-se amb musulmans. Durant la tercera setmana dels sermons el Centre Nacional Bahá'i a Teheran va ser ocupat pels militars i la seva cúpula més tard destruïda.
El Ministre de l'Interior, Amir Asadollah Alam, va escriure en les seves memòries: «Falsafi va aconseguir enganyar tant el Xa com les autoritats militars i començar una campanya contra els bahá'is que van arrossegar el país al caire del desastre. Va ser el Ramadà. Els sermons del migdia de Falsafi van ser transmesos a través de la nació mitjançant la ràdio i van causar violència i terror en molts llocs. La gent va matar uns pocs bahá'is aquí y allà. Falsafi va justificar aquests actes dient que va augmentar el prestigi del Xa. No vaig tenir més remei que ordenar-li, de manera precipitada, que s'abstingués de donar més discursos fins al restabliment de l'ordre.» translated in
Mentre el govern intentava aturar els sermons, Falsafi no els va detenir fins al final del Ramadà. Al llarg de la dècada de 1950 el clericat va continuar la repressió de la comunitat bahá'i; tanmateix, els seus esforços van ser controlats per ministres del govern que, encara que simpatitzaven amb el sentiment anti-bahá'i, temien que la violència, fora de control, causés crítiques internacionals.
També durant la dècada de 1950, l'organització islàmica fonamentalista anomenada Hojjatiyeh, tenia com a objectiu central combatre la fundada Fe bahà'í. Els membres del grup van entrar a les comunitats bahá'is y molts dels arrests, empresonaments i execucions s'atribueixen sovint als membres d'Hojjatiyeh que tenien accés als registres bahá'is. A l'era Pahlevi, els Hojjatiyeh semblen haver cooperat amb SAVAK, l'agència d'intel·ligència del govern iranià que havia recopilat informació sobre l'afiliació religiosa de ciutadans iranians, per atacar els bahá'is.
Eliz Sanasarian afirma que mentre molts iranians van culpar la persecució bahá'i sobre Hojjatiyeh, ja que era la força anti-bahá'i més visible, la silenciosa majoria iraniana «no pot evitar la responsabilitat personal i comunitària per les persecucions dels bahá'is en aquest extrem manifestant suport tàcit, romanent en silenci... no tractar d'excusar a la majoria per les accions basades en el prejudici i l'odi contra un grup minoritari religiós iranià.»
A la fi de la dècada de 1970, el règim del Xa, a causa de la crítica que era prooccidental, va perdre consistentment legitimitat. A mesura que el moviment anti-Xa guanyava terreny i suport, la propaganda revolucionària va difondre que alguns dels assessors del Xa eren bahá'is. Els bahá'is van ser posats com a amenaces econòmiques i els partidaris d'Israel i Occident, i l'odi popular envers els bahá'is va augmentar.
Revolució islàmica i República La Revolució islàmica de 1979 va reorientar les persecucions contra la Fe Bahá'i. Amnistia Internacional i d'altres van informar que 202 Bahá'is havien mort des de la Revolució Islàmica, amb molts més empresonats, expulsats de escoles i llocs de treball, negant-los diversos beneficis o denegats al registre per als seus matrimonis. A més a més, diversos llocs sagrats bahá'is van ser destruïts, incloent la casa del Báb a Siraz, la casa de Bahà'u'llàh a Mazandaran i el lloc de descans de Muhàmmad Alí Barfuruixí a Teheran.