Supertramp és una banda britànica de rock formada el 1969 sota el nom de Daddy. A principi de l'any 1970 van canviar aquest nom pel de Supertramp. Encara que la seva música es va categoritzar inicialment com a rock progressiu, més tard hi van incorporar una combinació de rock tradicional i art rock. El treball de la banda és marcat per la composició dels fundadors, Rick Davies i Roger Hodgson, per la inconfusible veu d'aquest últim i també per l'ús prominent del piano elèctric Wurlitzer i del saxofon. Malgrat l'èxit comercial, els membres mai van ser estrelles del rock. Es deia, en el cim de llur popularitat, que Supertramp era el grup musical amb més vendes del món, els membres del qual podien passejar pel carrer sense ésser reconeguts.
Tot i que els primers treballs de la banda s’emmarcaven principalment en el rock progressiu, van assolir més èxit comercial a mitjan anys setanta, quan incorporaren elements més convencionals i propers a la radiofórmula, fins al punt de vendre més de 60 milions de discos. El cim comercial arribà el 1979 amb Breakfast in America, del qual s’han venut més de 20 milions de còpies.
Tot i que els seus àlbums eren més exitosos que no els senzills, Supertramp va gaudir de diversos grans èxits al llarg dels '70 i dels '80 com, per exemple, Dreamer, Bloody Well Right, Give a Little Bit, The Logical Song, Breakfast in America, Goodbye Stranger, Take the Long Way Home, It's Raining Again i Cannonball. La banda va aconseguir una popularitat important als Estats Units, Canadà, la major part d'Europa, Sud-àfrica, Austràlia i Brasil. Quan Hogsson va abandonar el grup el 1983, Rick Davies, l'altre membre fundador, l'ha liderat.
Història Els inicis (1969-1972) El 1969, Stanley August Miesegaes, un milionari neerlandès conegut en el seu entorn com a Sam, va deixar de donar suport financer a una banda anomenada The Joint, decebut dels seus resultats musicals, i va oferir llavors a Rick Davies, el teclista de Swindon, l'oportunitat de formar la seva pròpia banda, de nou amb el seu suport financer, ja que considerava que el seu talent havia estat «atabalat» pel grup anterior. Davies va reunir Roger Hodgson (baix i veu), Richard Palmer (guitarres i veu) i Keith Baker (percussió) després de publicar un anunci al diari musical setmanal Melody Maker, oferint una «autèntica oportunitat».
Davies i Hodgson tenien orígens i inspiracions musicals radicalment diferents: Davies era de classe treballadora i les seves preferències eren el blues i al jazz, mentre que Hodgson havia passat directament de l'escola privada anglesa al negoci de la música i es decantava per la música pop. Malgrat això, es van caure bé i van començar a escriure pràcticament totes les cançons junts, amb Palmer com a tercer escriptor. Mentre Hodgson i Davies componien la música Palmer s'encarregava de les lletres. miniatura|Supertramp1971 El grup es va anomenar inicialment Daddy. Baker va ser reemplaçat gairebé immediatament per l'exactor escènic Robert Millar (n. 1950), i després de diversos mesos d'assajar en una casa de camp a West Hythe al comtat de Kent (Gran Bretanya), la banda va volar a Múnic per a una sèrie de concerts al PN Club al carrer Leopoldstrasse. El 14 de desembre de 1970, una actuació de deu minuts de la cançó de Bob Dylan «All Along The Watchtower» va ser filmada per Haro Senft amb la resta de pel·lícula de 35mm que li havia sobrat del seu film Fegefeuer (que es va convertir en el documental Daddy: Portrait 1970). Els assajos havien estat menys productius, i el repertori inicial constava de només quatre cançons, dues de les quals eren versions. Per evitar confusió amb el grup folk de nom semblant, els Daddy Longlegs, Palmer els va convèncer per a canviar-se'l pel de Supertramp, prenent-lo de la novel·la escrita el 1910 per W. H. Davies The Autobiography of a Supertramp (Autobiografia d'un súper-rodamón)."Supertramp", www.classicbands.com. Retrieved 26 September 2011.
Supertramp va ser un dels primers grups que va signar un contracte amb la discogràfica britànica d'A&M Records i el primer àlbum, Supertramp, es va publicar el 14 de juliol de 1970 al Regne Unit i Canadà. Estilísticament, l'àlbum era prou típic del rock progressiu de l'època. Tot i haver rebut molts elogis de la crítica, va tenir un resultat comercial discret. Dave Winthrop (flauta i saxofon) es va incorporar al grup després del llançament del primer disc i poc després Supertramp va actuar al Festival Isle of Wight de 1970. Els canvis van continuar durant els sis mesos després del llançament de l'àlbum: Palmer va deixar la banda seguit de Millar, que havia patit una crisi nerviosa després d'una desastrosa gira per Noruega.
Per al següent àlbum, Indelibly Stamped, es va presentar un enfocament més comercial i un disseny de portada més atrevit. Supertramp es va erigir a si mateixa com una banda de «culte». Llançat el juny de 1971 tant al Regne Unit com als Estats Units, Frank Farrell (baix) i Kevin Currie (percussió) van substituir Palmer i Millar, mentre que Hodgson va canviar el baix per la guitarra i Davies va actuar com a segon cantant principal. D'ençà de la partida de Palmer, Hodgson i Davies van escriure i compondre per separat els àlbums de la banda. El disc va vendre fins i tot menys que el del debut. A conseqüència del fracàs, tots els membres van abandonar el grup gradualment, tret de Hodgson i Davies, i Miesegaes va retirar el seu suport financer a l'octubre de 1972.
Hodgson i Davies van haver de començar novament des de zero. Una recerca exhaustiva de recanvis va portar Dougie Thomson, Bob Siebenberg i John A. Helliwell; aquesta composició marcaria l'etapa més popular, reeixida i definitòria del grup.
La fórmula de l'èxit (1973-1978) La recerca de nous membres va incorporar Dougie Thomson, que havia realitzat concerts amb el grup gairebé un any abans de reprendre les gravacions. El 1973, el grup es va ampliar amb Bob Siebenberg (bateria) i John Helliwell (saxofon i instruments de vent i teclats), que van completar la nova formació, vigent durant els següents deu anys. Hodgson també va començar a tocar el piano de cua i el teclat Wurlitzer a més que en directe van disposar d'altres teclats amb els quals van crear les ambientacions orquestrals característiques de la seva música.
Mentrestant, el vincle entre Davies i Hodgson va començar a afeblir-se gradualment. El juliol del 1972, Hodgson va consumir LSD per primera vegada i en va oferir a Davies, que va refusar. En una carta a Miesegaes, Hodgson va descriure l'experiència com «el dia més feliç de la meva vida» i va expressar la seva ansietat pel fet que Davies no en prengués. Anys després, Hodgson va descriure aquesta divergència en les seves experiències com l'arrel de la ruptura. Durant la història de Supertramp, la relació entre Davies i Hodgson va ser amistosa però amb estils de vida i inclinacions musicals cada vegada més distants i menys solapades. En aquest sentit, la seva associació compositiva es va anant diluint a poc a poc i, encara que totes les cançons van ser acreditades oficialment a ambdós, la majoria van ser compostes i escrites o per l'un, o per l'altre.
Crime of the Century, publicat el 1974, va ser el començament de l'èxit comercial i de crítica. Va atènyer el número quatre a Anglaterra a la llista UK Albums Chart i a la primera posició en la llista de discos més venuts de Canadà gràcies al single Dreamer. Crime of the Century va subratllar l'ambició de el grup, amb moltes cançons fortament orquestrades i temes on Davies i Hodgson van compartir la veu principal, com «School» i «Dreamer». La publicació de Dreamer com a senzill, va arribar a el top 20 al Regne Unit, mentre que la cara B, Bloody Well Right, va aconseguir el top 40 als Estats Units el maig de 1975. Siebenberg va declarar després que va pensar que la banda havia arribat al seu sostre amb aquest tercer àlbum, però el veritable èxit comercial encara estava per arribar.
Amb un àlbum d'èxit, les pressions sobre Supertramp van augmentar, i el seu successor, Crisis? What Crisis ? (1975), es va gravar en els pocs mesos de descans entre dues gires. Com a conseqüència, la majoria del material va consistir en descarts de Crime of the Century, i dècades més tard va ser considerat pel mateix grup com un dels seus pitjors treballs. Tot i els dubtes originats, Crisis? What Crisis? va ser ben rebut per la crítica i va arribar al lloc vintè en la llista britànica UK Albums Chart i al 44 en la nord-americana Billboard 200.
El següent àlbum, Even in the Quietest Moments, va ser publicat a l'abril de 1977 al costat del senzill «Give a Little Bit», nombre quinze als Estats Units i vint-i-nou al Regne Unit. L'àlbum va obtenir un major èxit que els senzills, i Even in the Quietest Moments va arribar al lloc setze en la llista Billboard 200 i al dotze a la llista de discos més venuts del Regne Unit. Durant aquest període, el grup va traslladar la residència a Los Angeles (Califòrnia). La banda aniria canviant el seu estil progressiu dels primers discs cap a un so pop més orientat a les cançons.
Tocant el cel amb Breakfast in America (1979-1983) miniatura|esquerra|Supertramp - Roger Hodgson (1979) L'enfocament d'un so més orientat al pop va permetre que Supertramp aconseguís el seu principal èxit amb Breakfast in America, publicat al març de 1979, que va aconseguir el tercer lloc al Regne Unit i va arribar al número 1 de les llistes de Canadà i dels Estats Units, a més de produir quatre singles històrics, The Logical Song, Take the Long Way Home, Goodbye Stranger i Breakfast in America, que van entrar al top 20 als Estats Units. Al març, el grup es va embarcar en una gira de 120 concerts que va trencar tots els rècords d'assistència pel que fa als seus concerts anteriors tant a Amèrica del Nord com a Europa. A la fi de la gira, el grup va decidir prendre un temps de descans. Des de llavors, s'han venut més de 20 milions de còpies de l'àlbum en tot el món (2010).
Per evitar un llarg espai entre àlbums durant l'etapa de descans, el grup va publicar «Paris», un doble disc en directe gravat gairebé totalment al Pavillon de París, França, en el qual la banda va donar testimoniatge de l'encert a millorar les versions d'estudi de les cançons, i que va aconseguir el lloc vuit a la llista nord-americana Billboard 200. La versió en directe del senzill «Dreamer» va reportar a el grup el seu segon número u al Canadà després de «The Logical Song» i va entrar al top 20 en la llista nord-americana Billboard Hot 100. Curiosament, en comptes de centrar-se en cançons del més recent i reeixit Breakfast in America, van incloure gairebé totes les de Crime of the Century, testament de la importància que aquest treball va suposar per a la carrera del grup. Les diferències estilístiques entre Davies i Hodgson a l'hora de cantar i escriure lletres va donar a aquests discs un contrapunt interessant, contrastant les cançons de Davies, sobre relacions trencades («Another Man's Woman», «From Now On», «Goodbye Stranger»), amb la introspecció malenconiosa de Hodgson («Dreamer», «School», «Fool's Overture», «The Logical Song»).