upright=1.3|miniatura|La distribució de materials de construcció tradicionals a Madagascar presenta un predomini d'utilització del fang a les Terres altes centrals i, en gran part, la utilització de materials vegetals al llarg de les costes amb zones intermediàries que fan ús dels dos tipus de material. Larquitectura de Madagascar és única a l'Àfrica i presenta una gran semblança amb les tradicions i mètodes de construcció de la zona sud de Borneo d'on es creu que havien emigrat els primers habitants de Madagascar. A l'illa, així com a la regió de Kalimantan Meridional de Borneo, la majoria de les cases tradicionals presenten una forma rectangular i no rodona amb sostres inclinats i punxeguts recolzats en un pilar central.
Les diferències en els materials predominants de construcció tradicionals serveixen de base per a gran part de la diversitat dins l'arquitectura malgaixa. Els materials vegetals disponibles localment van ser els primers a ser utilitzats i continuen sent els més freqüents entre les comunitats tradicionals. En les zones intermediàries entre les Terres altes centrals i les zones costaneres humides es van desenvolupar variacions híbrides que utilitzen cob i pals. La construcció amb fusta va disminuir a mesura que la població humana en creixement va destruir grans franges de selva verge tallant i cremant arbres en benefici de l'agricultura i la pastura dels zebús i, amb el pas del temps, les cases d'aquest material van esdevenir un privilegi de la classe noble en certes comunitats tal com s'exemplifica en les cases de la noblesa merina del del Regne de Madagascar. Les comunitats zafimaniry dels boscos de les muntanyes centrals són l'únic grup ètnic malgaix que ha conservat les tradicions arquitectòniques originals de l'illa; la seva cultura en el treball de la fusta va ser incorporada a la llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO l'any 2003. L'ús de la pedra com a material de construcció estava tradicionalment limitat a la construcció de tombes, característica important del paisatge cultural a Madagascar a causa de la posició prominent ocupada pels ancestres en la cosmologia malgaixa. A l'illa van aparèixer diverses tradicions dins l'arquitectura funerària: entre els mahafaly de la costa sud-oest a la part de dalt de les tombes es troben apilats cranis de zebús sacrificats i aloalos molt treballats, mentre que entre els merines els aristòcrates construïen una petita casa de fusta a la part de dalt de la tomba per simbolitzar la seva posició social i proporcionar un espai terrenal per allotjar els esperits dels seus avantpassats.
Els estils tradicionals d'arquitectura de Madagascar s'han vist afectats els darrers dos-cents anys per la creixent influència dels estils europeus. Durant el regnat de la reina Ranavalona II (1868-1883) va començar a introduir-se la construcció amb maó principalment a partir de models dels missioners de la Societat Missionera de Londres. La influència estrangera es va estendre encara més després del col·lapse de la monarquia i la colonització francesa de l'illa el 1896. La modernització durant les últimes dècades del i principis del ha portat especialment a les Terres altes a l'abandonament de certes normes relacionades amb l'orientació externa, el disseny intern de les cases i l'ús de determinats materials de construcció habituals, i entre la població amb cert nivell econòmic han anat guanyant en popularitat els materials i les tècniques de construcció estrangeres com la utilització del formigó, vidre o ferro forjat, en detriment de les pràctiques tradicionals.
Context miniatura|Casa situada al Kalimantan del Sud, amb moltes de les característiques icòniques de construcció que es van portar de Borneo a Madagascar fa dos mil anys: parets de taulons de fusta, pilons per elevar la casa del sòl i sostre molt inclinat cobert de bigues creuades per formar les «banyes de la teulada». L'arquitectura de Madagascar és única a l'Àfrica amb una gran semblança amb l'arquitectura del sud de Borneo —Kalimantan del Sud—, d'on es creu que van emigrar els primers habitants de Madagascar. En aquesta part de Borneo l'edificació tradicional es distingeix per les cases rectangulars sobre pilons, la coberta recolzada en un pilar central amb una forta inclinació i les bigues de les parets laterals que es creuen formant banyes, que acostumen a estar tallades formant elements decoratius. Les Terres altes centrals de Madagascar estan poblades pels merines, pobles que tenen una gran semblança fisiològica i cultural amb els seus avantpassats kalimantans, i les cases de fusta tradicionals de l'aristocràcia tenen un pilar central (andry) que sosté un sostre inclinat escarpat decorat amb banyes fetes de fusta (tandro-trano). Al sud-est de Madagascar tradicionalment es col·locaven en temps passats banyes de zebú al punt més alt de la teulada i a tota Madagascar les cases són rectangulars amb teulades inclinades a dues aigües com a Kalimantan, normalment amb la presència de pilars centrals i, menys en unes quantes regions, les cases tradicionals es construeixen sobre puntals d'una manera transmesa de generació en generació, independentment de si és la més adient respecte a les condicions locals.
A l'arquitectura indonèsia i malgaixa són també comuns certs elements cosmològics i simbòlics. El pilar central de la casa és sagrat tant a Kalimantan com a Madagascar i en el passat, en tots dos llocs, després de construir una casa nova aquest pilar sovint era ungit amb sang. Les característiques de l'edifici o les seves dimensions (longitud, grandària i especialment l'altura) sovint són indicatius simbòlics de la situació social dels seus ocupants o la importància del seu propòsit a ambdues illes. De la mateixa manera, tant a Madagascar com a Borneo tradicionalment construeixen les tombes aixecades sobre el terra i els habitants d'ambdues illes tallen escultures funeràries decoratives de fusta, anomenades aloalos a l'oest de Madagascar i klirieng en dialecte kajang de Borneo.
Construcció amb plantes miniatura|esquerra|alt=Photograph of a small, one-room rectangular thatch hut with peaked roof |Estil costaner tradicional a Sambava: cases amb cobertes de palla d'arbre del viatger sobre pilons baixos. Les llars fetes amb materials vegetals són comuns en les regions costaneres i, en el passat, també van ser habituals a les zones interiors de les Terres altes. Els tipus de plantes disponibles en una localitat donada determinen el material i l'estil de construcció. La vasta majoria de cases fetes amb materials vegetals són rectangulars, baixes d'una sola planta, amb un sostre punxegut i són sovint construïdes sobre pilons baixos. Aquestes característiques arquitectòniques són gairebé idèntiques a les que es poden trobar a diferents parts d'Indonèsia. Els materials utilitzats per a la construcció inclouen canyes sobretot a zones properes a rius, joncs (al sud-est, al voltant de Toliara), plantes suculentes endèmiques utilitzades com a tanques al sud, fusta al sud de l'illa abans habitual a les Terres altes, bambú especialment en les selves de l'est, papir antigament a les Terres altes al voltant del llac Alaotra, gramínies, palmes a l'oest de Mahajanga i ràfia especialment al nord i nord-est. A la major part de la longitud de la costa est de Madagascar vorejant l'oceà Índic l'arquitectura és uniforme: gairebé totes les llars tradicionals d'aquesta regió estan construïdes sobre pilons baixos i amb sostre de palla fet de les frondes de l'arbre del viatger (Ravenala madagascariensis).
miniatura|alt=Small, rectangular one-room house with walls and roof made of flattened bamboo|Parets de bambú entreteixit, cobertes de taulons Els pilots, terra i parets es fan sovint del tronc d'aquesta mateixa planta, l'arbre del viatger, generalment després d'haver-lo treballat per tal de fer taulons amples (per al sostre i les cobertes) o tires estretes per a fer les parets. Aquestes tires s'adjunten verticalment a l'esquelet de la llar; a la zona del nord es fa servir de la mateixa manera la ràfia. Quan es fa servir bambú per fer les parets s'acostuma a entrellaçar amb un patró semblant al dels taulers d'escacs.
Aquestes cases tradicionals no tenen xemeneia. El terra està cobert per una estora teixida amb pedres amuntegades en una cantonada on es fan fogueres amb fusta per cuinar el menjar; així doncs, el fum s'acumula a l'interior i amb el pas del temps enfosqueix el sostre i les parets. Les entrades d'aquestes cases es deixaven obertes per tradició o podien ser tancades amb una pantalla teixida que romania tancada amb una corretja de cuir; avui normalment es troba penjada a l'entrada una cortina de tela. Es poden trobar algunes variacions en aquest model bàsic en totes les regions costaneres on utilitzen el material localment disponible. Les cases tradicionals més grans de les zones costaneres s'ubiquen al sud-est entre els grups antemoro, tanala i antaifasy.
Construcció amb fusta miniatura|alt=Small one-room rectangular house with walls made of twigs packed with earth|Parets laterals de cases tradicionals de fusta dels mahafaly fetes amb branques, al sud-oest de Madagascar Hom creu que la construcció amb fusta era un mètode habitual en moltes parts de Madagascar, però ha desaparegut a causa de la desforestació. Aquest tret és especialment evident a les Terres altes on, fins fa poc, ha estat un material de construcció reservat per a la classe aristocràtica per la seva mancança, emprant les classes baixes materials de construcció a l'abast a cadascuna de les seves localitats com canyes i herbes; també s'utilitzen pals i branques quan es troben a l'entorn, apareixent així llogarets de fusta esporàdics normalment pròxims a reserves forestals. Mentre que la tradició de construcció amb fusta de l'aristocràcia dels merina ha desaparegut, se sap que almenys dos grups ètnics han conservat la tradició d'utilitzar taulons de fusta en l'arquitectura: els zafimaniry a les Terres altes centrals, i els antandroy a l'extrem sud l'illa.
Tradició aristocràtica dels merina Entre els merina de les Terres altes centrals, la població de Temanambondro (antaisaka) de la regió del sud-est de Manambondro i d'altres grups ètnics, la desforestació va fer que la fusta fos un material de construcció valuós que només podia ser utilitzat pels aristòcrates. De fet, l'associació tradicional de la construcció amb fusta amb la classe andriana reial va portar al rei Andrianampoinimerina (1787-1810) a emetre un edicte reial prohibint la construcció en pedra, maó o terra dins dels límits d'Antananarivo i va tipificar la tradició en la qual només les cases dels nobles eren construïdes utilitzant la fusta com a material, mentre que en les dels camperols es feien de materials vegetals locals. Aquesta tradició fou vigent històricament entre una sèrie de grups ètnics a Madagascar, particularment els establerts al llarg de la costa oriental on la preservació dels boscos tropicals continua facilitant fusta a l'abast per a la construcció.
miniatura|La «besakana», estructura del complex del palau de la Rova d'Antananarivo, és representativa de les cases aristocràtiques tradicionals de fusta de les Terres altes de Madagascar, en la qual el llarg tandrotrano s'estén més enllà del sostre.