Sòcrates (en ; Atenes, ca. 470 aC - 399 aC) fou un filòsof de l'antiga Grècia que es considera el fundador de la filosofia occidental, per més que ja existiren filòsofs anteriorment, i també de coetanis, entre ells Tales i Demòcrit. De Sòcrates només ha arribat informació fins a l'actualitat per mitjà dels seus deixebles (com Xenofont i Plató) i d'alguns poetes com Aristòfanes. En particular, els diàlegs de Plató ofereixen la font d'informació més fiable sobre Sòcrates que hi ha actualment,Sarah Kofman, Socrates: Fictions of a Philosopher (1998) si bé en alguns diàlegs ja avançats la influència de Sòcrates sembla disminuir i, fins i tot, en les Lleis, Sòcrates ja no és el protagonista principal sinó que ho és «un atenès». També Aristòtil deixa uns quants apunts sobre Sòcrates d'una autenticitat dubtosa.
A partir de la descripció de Plató, Sòcrates pren renom especialment per la seva contribució al camp de l'ètica, i és també aquest Sòcrates platònic qui dona el seu nom als conceptes de la ironia socràtica i del mètode socràtic, o elenchus. Aquest segon mètode és d'ús comú en una gran varietat de discussions; es tracta d'un mètode pedagògic en què es fan una sèrie de qüestions amb la finalitat no d'obtenir respostes concretes, sinó més aviat amb l'objectiu de fer reflexionar l'interlocutor sobre els punts fonamentals del tema, encara que el fet que Sòcrates acabi fent un seguit de preguntes que només demanen un «sí» o un «no» fa pensar (com sabia fer les preguntes, si no?) que Sòcrates ja sabia a quin final volia fer arribar la «investigació».
Les aportacions de Sòcrates també van suposar una contribució important i duradora als camps de l'epistemologia i la lògica, i la influència de les seves idees i la seva forma de pensar van posar els fonaments de la filosofia occidental que el va succeir.
Hi ha qui pensa que els escrits de Xenofont són d'una certa utilitat per a comprendre a Sòcrates, tot i que no sempre coincideixen amb Plató. Quant a Aristòtil, qui deixà alguns escrits sobre Sòcrates, hi ha alguns dubtes sobre la seva fiabilitat al respecte. Sobre Aristòfanes, hom sol pensar que feu una crítica «sincera» de Sòcrates basant-se més aviat en els sofistes i els qui es dedicaven a la retòrica a canvi d'elevades sumes de diners en les seves lliçons si bé cal tenir en compte que alguns dels sofistes donaven conferències públiques a canvi de molt pocs diners per l'entrada.
El problema socràtic És complicat poder obtenir un retrat acurat del Sòcrates històric i del seu punt de vista filosòfic a partir de les poques fonts que ens han arribat. Aquest fet és conegut com el problema socràtic.
Sòcrates no va escriure textos de filosofia ni de cap altre tema. Tant el coneixement de la seva vida com de la seva obra està basat en els escrits dels seus deixebles i dels seus contemporanis. En un lloc prominent, existeixen els diàlegs de Plató; però l'apologia de Xenofont, i altres textos d'Aristòtil i Aristòfanes també en donen detalls destacats.Molts altres escriptors es van afegir a la moda dels diàlegs socràtics (anomenats Sőkratikoi logoi) en aquell moment. A més de Plató i Xenofont, a cadascun dels següents filòsofs se'l reconeix per haver fet contribucions a aquest gènere: Èsquines, Antístenes, Arístip, Bryson, Cebes, Critó, Euclides de Mègara, i Fedó. És poc probable que Plató fos el primer en aquest camp. (Vlastos, p. 52).
La dificultat de descobrir el Sòcrates real sorgeix del fet que aquestes obres són textos filosòfics o dramàtics, més que explicacions biogràfiques. Deixant a banda Tucídides (que no menciona Sòcrates ni els filòsofs en general), de fet no hi ha res semblant a una història escrita de l'època i el lloc en què va viure Sòcrates. Com a conseqüència, les fonts que mencionen Sòcrates no són necessàriament acurades històricament, i són sovint parcials (perquè qui va perseguir i recloure Sòcrates en el judici no va deixar cap escrit). Així doncs, els historiadors s'enfronten al repte de reconciliar els diversos textos entre si per mirar de crear un retrat acurat i, sobretot, consistent de la vida i obra de Sòcrates.
En general, a Plató se'l considera la font més fiable i informativa sobre la vida de Sòcrates i la seva filosofia.Hi ha unes quantes raons per a això. En primer lloc, a Sòcrates se'l reconeix com a intel·lectual a pràcticament totes les fonts primàries que existeixen. Així doncs, és més probable que un altre intel·lectual (és a dir, Plató) fos més capaç d'entendre les seves idees que un oficial militar com Xenofont (tot i que, de fet, Sòcrates va ser un soldat condecorat). A més a més, Sòcrates -tal com és descrit a l'obra de Xenofont- no fa res que porti a la conclusió que fos un revolucionari o una amenaça per a Atenes. Per contra, el Sòcrates de Plató es comporta d'una manera que podria explicar perquè va ser condemnat per impietat (May, On Socrates). Alhora, a algunes obres Plató porta la seva versió literària de Sòcrates a expressar idees i comportar-se d'una manera que el Sòcrates històric molt probablement mai no hauria dit o fet. Saber si en un diàleg de Plató determinat es parla del Sòcrates històric o de la versió literària que en fa Plató és un tema molt controvertit. També se li critica a Plató el fet de fer descripcions aparentment incompatibles de Sòcrates; als seus diàlegs el descriu alhora com un mestre que nega tenir disciplina, com un home de raó que obeeix una veu divina de dins del seu cap i com un home devot a qui l'Estat executa per la seva pròpia conveniència, sense voler fugir de la justícia. També afirma que Sòcrates menysprea els plaers dels sentits, encara que s'emociona per la bellesa. Es consagra a l'educació dels ciutadans d'Atenes (criticant durament l'escepticisme dels sofistes, encara que sol ser un escepticisme moderat), però alhora és indiferent amb els seus propis fills i, possiblement, amb la seva dona.
Deixant de banda aquestes crítiques, és clar gràcies a uns altres escrits i fonts històriques que Sòcrates no va ser només un personatge literari o una invenció de Plató. El testimoni de Xenofont i d'Aristòtil, a més de la descripció d'Aristòfanes amb Els núvols, poden donar cos a la nostra idea de Sòcrates més enllà de l'obra de Plató. Si més no, ens podem fer una idea de la seva importància pel simple fet que Sòcrates fou utilitzat popularment en una eina retòrica comuna de l'època, l'ús de l'argument ad verecundiam, és a dir, que una idea devia ser certa «perquè així ho havia dit Sòcrates».
Biografia miniatura|Tot allò que es coneix de Sòcrates ho sabem gràcies als escrits dels seus deixebles, com per exemple els de Xenofont. Traducció grec/català publicada a Barcelona per la Col·lecció Fundació Bernat Metge l'any 1923
Naixement i família La majoria dels nostres coneixements sobre la vida de Sòcrates són del seu judici l'any 399 aC. Sòcrates neix vora el 471 aC (o 470/469 o 469/468, al tercer o quart any de la 77a olimpíada, al final de les guerres mèdiques, sens dubte al mes de maig (6 del mes targelió)manca referència, prop d'Atenes, a la denos d'Apoleci, demos de la tribu d'Antioquida. Segons Plató, és el fill de Sofronisc i de Fenàreta.Plato, Laches 180d (en anglès) , Euthydemus 297e (en anglès) , Hippias Major 298c (en anglès) El seu pare treballava com a escultor o picapedrer i la seva mare era llevadora.Plató, Teetet 149a: És que no has sentit que sóc fill d'una excel·lent i vigorosa comadrona anomenada Fenàreta? Plato, Theaetetus 149a (en anglès) , Alcibiades 1 131e (en anglès) És possible que el nom de la seva mare (que significa «que fa aparèixer la virtut») i el seu ofici no són només sinó una invenció destinada a posar en relleu els propòsits maièutics de Sòcrates. Sòcrates tenia un germà, Pàtrocle, fill de Queredema, primer marit de la seva mare.
La informació sobre la vida privada és poc segura, fins i tot contradictòria. La tradició que prové de Plató i Xenofont, el casen amb Xantipa cap al 415 aC. Segons una tradició de dubtosa fiabilitat antisocràtica que cal cercar a l'època d'Aristòtil, Sòcrates hauria sigut bígam, casat a Xantipa i a Mirto, filla d'Aristides el Just. Hauria tingut tres fills amb Xantipa: Lamprocles, Sofronisc i Menexenus. El seu amic Critó d'Atenes el criticaria per abandonar els seus fills quan va refusar intentar escapar abans de la seva execució.(en anglès) Plato, Crito 45c-45e Malgrat que habitualment se'l caracteritza com a lleig i baix d'estatura, segons la tradició platònica, Sòcrates era un seductor, fins al punt que hi va haver un grup d'animadors homes que imitaven el seu estil de vida. Segons altres tradicions, que trobaríem a Aristoxen, Sòcrates tenia una forta tendència cap a les dones.
Sòcrates és presentat per Plató com una persona pobre, mentre que Xenofont no és partidari de parlar-ne així perquè considera que a Sòcrates no li mancaven moltes coses per tenir una gran fortuna. De Sòcrates només coneixem la seva persona per la seva activitat filosòfica. No obstant això, sabem que va servir com a hoplita durant la Guerra del Peloponès, encara que era tetes, la més pobra de les quatre classes, dispensada de fer el servei hoplita.
Vida de Sòcrates miniatura|Marca en una cornalina que representa Sòcrates. Roma, - dC.
No està gaire clar com Sòcrates es guanyava la vida. Els textos antics semblen indicar que Sòcrates no treballava. En el Simposi de Xenofont s'afirma que Sòcrates va dir que es dedicava tan sols al que creia que era l'art o ocupació més gran: la discussió filosòfica. A Els núvols, Aristòfanes satiritza Sòcrates i el retrata com algú que accepta un pagament per ensenyar i mantenir una escola sofista amb Querefont, però a lApologia i al Simposi, de Plató, així com en els relats de Xenofont, Sòcrates explícitament rebutja acceptar qualsevol mena de pagament per ensenyar. Més específicament, a lApologia, Sòcrates cita la seva pobresa com a prova que ell no és professor. Segons Timó i fonts posteriors, Sòcrates va aprendre la professió de picapedrer del seu pare. Hi ha una versió antiga, no secundada pels acadèmics moderns, que afirma que Sòcrates va tallar les estàtues de Les Tres Gràcies, que van estar al costat de l'Acròpoli fins al segon segle dC.Aquesta versió s'afirma al text de Pausànies: (en anglès) 1.22.8. La negació moderna d'aquesta versió es pot trobar a Kleine Pauly, "Sokrates" 7; aquesta versió sorgeix de la confusió amb l'escultor Sòcrates de Tebes, també mencionat al text de Pausànies 9.25.3, i que va ser un contemporani de Píndar. Sembla que Sòcrates a vegades era benvingut a les cases benestants on, a canvi de la seva companyia, era invitat a sopar.
Diversos diàlegs de Plató fan referència al servei militar de Sòcrates. Va viure en una època inestable, marcada per la Guerra del Peloponès (431 aC - 403 aC) i la dictadura dels Trenta Tirans (404 aC). Sòcrates diu que va servir a l'exèrcit atenenc durant tres campanyes: a la batalla de Potidea, la batalla d'Amfípolis, i la batalla de Dèlion. Al seu Simposi, Alcibíades relata el valor de Sòcrates a les batalles de Potidea i Dèlion, i narra com Sòcrates va salvar-li la vida durant la batalla prèvia (219e-221b). Els escrits d'Aristòfanes lloen el seu coratge físic fora del comú. El servei excepcional de Sòcrates a Dèlion també es menciona a Laches, relatat pel general que dona el seu nom al diàleg (181b). A lApologia, Sòcrates compara el seu servei militar als seus problemes davant del jurat, i diu que qualsevol jurat que cregui que es pot retirar de la filosofia també ha de creure que els soldats s'haurien de retirar quan sembli que seran morts a la batalla.