La Ruta Destroy (també coneguda com La marxa, La ruta o Ruta del Bakalao) va ser un moviment de clubbing valencià de la dècada dels 80 i 90. En certs aspectes va ser l'iniciador del moviment clubbing a l'Estat espanyol, i va ser un fenomen de clubbing únic en la història mundial, amb conseqüències a llarg termini sobre la forma d'oci nocturn a Espanya.
Consistia en una forma d'oci nocturn de milers de joves que es reunien a les discoteques de l'àrea metropolitana de València, sobretot a la carretera del Saler (CV-500), entre les quals van destacar sales com Barraca, Spook Factory, Chocolate, Espiral, NOD, Puzzle i ACTV. El moviment es produïa cada cap de setmana, en horaris ininterromputs entre dijous de vesprada i dilluns de matí, durant la dècada de 1980 i la primera meitat dels anys 90.
Principals causes Les discoteques arriben a València via Benidorm, on els primers empresaris de l'oci nocturn foren pied-noirs vinguts d'Algèria. La Ruta Destroy s'emmarca en el context posterior a la transició democràtica després de l'època franquista, que en altres àmbits de la cultura va tindre conseqüències com el cinema del destape. La legislació espanyola, pel que fa a l'oci nocturn, era encara molt immadura a causa del llegat del franquisme, i a la gran permissivitat del món polític s'uniren diversos buits legals, que van ser aprofitats pels empresaris d'aquestes discoteques. També influeix en el fenomen la menor preocupació i informació sobre les drogues que hi havia en aquell moment.
Origen miniatura|Arena auditorium poc abans de ser reconvertida en supermercat, 2017. La llavor de la Ruta Destroy apareix entre final dels anys 1970 i principi dels 80, dins del que va ser la particular Moguda valenciana, moviment amb molta menys repercussió mediàtica que la Movida madrileña, però que molts afirmen que va tenir tanta o més importància real que esta.
La moguda valenciana va caracteritzar-se per la influència de la música britànica, amb influències de gèneres com els nous romàntics, tecnho-pop o la new wave. També va acabar derivant en el culte a les discoteques, i va introduir a Espanya una música de ball basada en sons d'importació que assíduament portaven els discjòqueis, valencians o no, des de Londres, Manchester i altres ciutats europees.
A la fi de la dècada de 1970, en plena transició espanyola i durant l'era post-punk i new romantic (l'anomenada era new wave), la ciutat de València va començar a florir, no només musicalment, sinó també culturalment. Van començar a aparèixer grups musicals autòctons amb una marcada tendència avantguardista. Grups com La Banda de Gaal, La Morgue, Seguridad Social, Vídeo, Glamour, Comité Cisne, Betty Troupe, In fraganti o Interterror lideraven una legió d'artistes valencians que apostaven pels nous sons arribats directament del Regne Unit o Alemanya, i començaven a posar de moda la imatge del post-modernisme de principis dels anys 1980, amb looks elegants, sofisticats i estridents, heretats i evolucionats de l'era punk. Durant esta època, un local va sobresortir entre tots per la seua amalgama cultural, Pyjamarama, però va haver-hi uns altres, com Bowie, Gasolinera, Tropical (que anys més tard es coneixeria com a ACTV), Vídeo, Estandarte o Planta Baja.
Així mateix, a causa d'esta apertura de València a sons no tan convencionals, molts grups estrangers s'introduïen a Espanya a través de València, com el cas de Soft Cell, que actuarien a la sala Éxtasis, de Llombai. La gent va començar a interessar-se cada vegada més pels sons de grups de gèneres com synthpop, new wave o rock gòtic, majoritàriament provinents del Regne Unit, en una època amb gran influència de la cançó lleugera i de cantautor. La penetració del synthpop a València, a més, va fer que una part del públic ja estiguera familiaritzat amb el concepte de música electrònica de ball.
En aquell moment, no obstant això, encara no hi havia cap discoteca que realment punxara esta classe de sons: estaven relegats a les sales de concerts i els bars de copes. Les discoteques a la fi dels anys setanta, eren boîtes i sales de festa amb decoració entapissada, espills a les parets i cambrers amb corbatí. Pel que fa a la música, l'oferta encara estava basada gairebé exclusivament en música afroamericana (funk, els inicis del house, entre altres) i sons de discoteca europeus com el italo disco.
Va ser arran d'obrir-se una sala anomenada Oggi, on va destacar com a discjoquei el principal precursor i gurú de la moguda discotequera, Juan Santamaría, quan aquests sons, i tota classe de rareses electròniques i guitarreres, van començar a punxar-se, per a un públic minoritari i amb grans inquietuds musicals i culturals. La sala entraria ràpidament en decadència per una sèrie de problemes, alguns d'ells relacionats amb l'heroïna. Més endavant, la mateixa gent responsable de la sala Oggi es va traslladar a la sala Metrópolis, en un intent d'agrupar a totes les tribus urbanes de València. Després, Santamaría obriria una botiga de discos d'importació, Zic-zac. A la darreria dels anys setanta, Santamaría també punxaria ocasionalment a una sala anomenada Barraca, situada en Les Palmeres (Sueca).
Evolució i etapa daurada de la Ruta (1982-1990) Barraca La discoteca Barraca, ja veterana aleshores, havia destacat en els últims anys 1970 per voler diferenciar-se d'alguna forma de la resta de sales de ball, totes amb un estil semblant al de la pel·lícula Febre del dissabte nit. Per aquelles dates, Juan Santamaría va recalar en la sala tot imprimint-li un estil eclèctic. En 1982 el va substituir en cabina Carlos Simó, DJ molt influenciat per Santamaría, i donant-li un major pes a la «música blanca», o música d'arrels blanques. Per tant, a partir d'aleshores, encara que l'eclecticisme era la nota dominant en les sessions de Barraca, pràcticament van desaparèixer altres sons com el blues, rhythm and blues o el jazz que fins aleshores havien tingut cabuda en el repertori de la sala, juntament amb l'habitual rock, pop i els sons d'avantguarda. Entre esta «música blanca» hi havien formacions tan dispars com uns encara desconeguts per al gran públic, i encara alternatius Depeche Mode, O2 i The Cure; també gent com els influents The Smiths, Joy Division, hereus directes del punk com The Stranglers, The Clash, The Fall, Sigue Sigue Sputnik, Generation X i el seu integrant Billy Idol, Public Image Limited (PIL) i el seu integrant Jah Wobble, o els The B-52s; grups de synth pop com A Flock of Seagulls, Visage o Ultravox, de pop-rock com Immaculate Fools, The Psychedelic Furs, The Fountainhead, B-Movie, Simple Minds, The Pretenders, A Popular History Of Signs, i fins i tot bandes australianes de garage rock com Screaming Tribesmen, Hoodoo Gurus, Lime Spiders o grups de rockabilly com els Stray Cats. Com a resultat, va haver-hi una excel·lent combinació musical de música eminentment indie de primera meitat dels anys 1980.
L'empatia entre la gent va fer que l'ambient que es respirava fora amigable, a diferència de les sales convencionals, on el factor sexual era el dominant, per damunt del musical, fet que implicava problemes entre clients. Un fet destacable en Barraca va ser la importància del pla teatral dins de les mateixes sessions, a part dels concerts que també es donaven a la sala. I és que en esta etapa, les performances i actuacions teatrals de tota classe eren un fet habitual, fet pel qual la sala va passar a ser un lloc de reunió d'artistes i gent de mentalitat inquieta que creava una cultura alternativa i diferent. Això va propiciar l'atracció cap a la sala de molts personatges destacats en el panorama cultural, musical i social de l'època a Espanya, que atreia un públic que buscava diferenciar-se del de la majoria de sales convencionals. Allà hi hagué un ambient colorista, kitsch i estrambótic, on fins i tot el maquillatge estava ben vist en els homes heterosexuals, atès que el moviment neo-romàntic tingué molta influència a València.
A més, Barraca va ser una de les primeres sales espanyoles on van fer aparició les drag-queens, com la famosa Faraona. Altres aspectes a destacar d'esta sala van ser la pista giratòria, la piscina, on la gent prenia el bany de forma desinhibida, els cavallets de fira, que es van convertir en marca de la casa, i la terrassa. Les principals sessions van ser les de dissabte nit i diumenge vesprada-nit. Va ser tanta la importància de Barraca als inicis d'esta època, que el que a mitjans dels anys 80 era conegut com a «so València» arreu de l'Estat, a València es coneixia com a «música barraquera».
Chocolate Poc després del començament d'esta nova i reeixida etapa en Barraca, va aparèixer en escena una altra discoteca, situada a poc més de 200 metres de la primera. Es tracta de Chocolate. Els responsables d'esta discoteca, anteriorment dedicada a sons funky i anomenada Chocolate Cream, no van voler deixar passar l'oportunitat d'atraure este públic tolerant, obert i tremendament hedonista. Però en contraposició al colorisme de Barraca, Chocolate va apostar per sons més foscos i gòtics, seguint una línia d'eclecticisme musical. La seua ambientació anava a l'una amb la música, ja que a diferència de Barraca, era una sala amb una il·luminació molt més tènue en la pista de ball. Toni Vidal, més conegut per Toni El Gitano, va ser el seu principal responsable musical als primers anys, on es punxaven músics com Bauhaus, Sisters of Mercy, Art of Noise, Throbbing Gristle, 400 Blows, Cabaret Voltaire, 1000 Mexicans, Anne Clark, The Lords of the New Church, Snowy Red, Shriekback, Attrition, Alien Sex Friend, Minimal Compact, Trisomie 21 i moltes altres rareses de tall majoritàriament sinistre i fosc, tant en temes de guitarra com en temes electrònics (en molts casos electrònica i rock experimentals), encara que no hi van faltar sons més rabiosos com el punk dels Ramones, o el garage rock i psychobilly (mescla de rockabilly i música gòtica) de The Cramps o de The Meteors i altres grups similars amb molt guitarreo post-punk com The Fall o The Fuzztones. En definitiva es va tractar durant diversos anys de la principal sala de psicodèlia i de música fosca de la zona, on Toni Vidal punxava entre altres coses temes molt avançats que experimentaven amb la mescla del rock i l'electrònica.
També es van programar concerts en la discoteca. Però una peculiaritat va ser que al principi els concerts es programaven en fer-se de dia, a les 7 del matí, la qual cosa suposava un colofó a la sessió prèvia, i un fet desconegut fins aleshores. Toni Vidal també es va encarregar d'una altra sala de gran importància a meitat dels 1980 com va ser Isla (en l'Alcúdia). Després d'uns anys en cabina, Toni Vidal va ser substituït per José Conca en 1986 mentre que Toni Vidal va començar a punxar en una altra sala de Riba-roja de Túria anomenada Bravatta, la qual anys més tard seria coneguda com a Don Julio / NOD. José Conca no tenia la peculiar visió musical de Toni Vidal, però a canvi va ser qui va portar a Chocolate la tècnica depurada que havia implantat Fran Lenaers en Spook i que estava causant furor, fet que va provocar que Chocolate visquera una segona etapa daurada a la fi dels anys 1980. A més, la sala va servir de continuació de la festa per a molts barraqueros, ja que tancava unes hores més tard que Barraca. En qualsevol cas, també es va guanyar al seu mateix públic devot, gent amant del cuir i el color negre. Chocolate es va convertir en el temple de la moguda gòtica que va inundar València i que va ser importada directament des del Regne Unit per la gent que estava relacionada amb esta moguda. Durant els seus primers anys la seua façana va estar decorada en honor del seu nom, de color marró fosc i un efecte com de gotes de xocolata regalimant de la part superior.