LExposició Internacional de Barcelona tingué lloc del 20 de maig de 1929 al 15 de gener de 1930 a la muntanya de Montjuïc, on ocupà una superfície de 118 hectàrees, i tingué un cost de 130 milions de pessetes. Entre la vintena d'estats que participaren oficialment, hi havia Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, França, Hongria, Itàlia, Noruega, Romania o Suïssa, així com també expositors privats japonesos i estatunidencs.
Cal destacar que a Barcelona es guardava un grat record de l'Exposició Universal de 1888 al Parc de la Ciutadella, que suposà un gran avenç per la ciutat en el terreny econòmic i tecnològic. La nova exposició originà la remodelació de Montjuïc i de la Plaça d'Espanya, i deixà nombrosos edificis i instal·lacions com el Palau Nacional, la Font Màgica, el Teatre Grec, el Poble Espanyol i l'Estadi Olímpic. També suposà un gran desenvolupament urbanístic per a la ciutat, així com un banc de proves per als nous estils arquitectònics gestats a començaments del . A nivell local, representà la consolidació del noucentisme, estil d'aire clàssic que substituí el modernisme preponderant a Catalunya durant la transició de segle; a més, suposà la introducció a Espanya dels corrents d'avantguarda internacionals, especialment el racionalisme, a través del Pavelló d'Alemanya de Ludwig Mies van der Rohe.
Història miniatura|Barcelona vista des del Palau Nacional de Montjuïc La idea d'una nova exposició, promoguda per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, començà a gestar-se el 1905 com una forma de dur a terme el nou pla d'enllaços de Barcelona dissenyat per Léon Jaussely. Inicialment es volia que el recinte de l'exposició estigués situat a la zona del Besòs, però el 1913 es decidí la seva ubicació definitiva a Montjuïc. A causa de l'apogeu de la indústria elèctrica des de finals del es pensà realitzar una Exposició d'Indústries Elèctriques. El regidor lerrouxista Pich i Pon, amb interessos empresarials al sector elèctric, va ser un dels impulsors d'aquesta temàtica per a l'exposició. Prevista en principi per al 1917, s'endarrerí a causa de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.
El projecte de Puig i Cadafalch rebé el suport de la institució empresarial Foment del Treball Nacional, especialment de Francesc d'Assís Mas, un dels seus dirigents, que s'encarregà de les negociacions amb els diversos organismes oficials implicats en el projecte. Així doncs, el 1913 es va crear una comissió mixta per a l'organització de l'esdeveniment, formada per representants del Foment Nacional del Treball i de l'Ajuntament, essent nomenats comissaris de l'organització Josep Puig i Cadafalch, Francesc Cambó i Joan Pich i Pon.
El 1915 es presentà un primer avantprojecte a càrrec de Puig i Cadafalch, que es dividí en tres projectes més concrets, cadascú encarregat a un equip d'arquitectes: Puig i Cadafalch –amb Guillem Busquets– es reservà la part baixa de la muntanya, destinada a la Secció Oficial; Lluís Domènech i Montaner i Manuel Vega i March s'encarregaren de la part alta de la muntanya, destinada a Secció Internacional; Enric Sagnier i Villavecchia i August Font i Carreras desenvoluparen el sector de Miramar, destinat a una possible Secció Marítima del certamen que, finalment, no es dugué a terme.
miniatura|esquerra|Projecte de Miramar, d'Enric Sagnier i Villavecchia i August Font i Carreras
La primera dificultat fou la consecució dels terrenys, ja que per l'exposició calien almenys 110 hectàrees i, el 1914, l'Ajuntament de Barcelona tan sols en posseïa 26. Es va haver de recórrer a l'expropiació de terrenys, conforme a una llei de 1879 per l'expropiació de terrenys amb fins públics. El 1917 començaren les obres d'urbanització de la muntanya de Montjuïc, a càrrec de l'enginyer Marià Rubió i Bellver. El projecte d'enjardinat anà a càrrec de Jean-Claude Nicolas Forestier, que comptà amb la col·laboració de Nicolau Maria Rubió i Tudurí; van realitzar un conjunt de marcat caràcter mediterrani, de gust classicista, combinant els jardins amb la construcció de pèrgoles i terrasses. Igualment, es construí un funicular per poder accedir fins a dalt de la muntanya, així com un transbordador aeri per accedir-hi des del Port de Barcelona, encara que fou inaugurat posteriorment (1931).
miniatura|Funicular per pujar al Palau Nacional Les obres es van endarrerir diversos anys, essent finalitzades el 1923; malauradament, la instauració aquell any de la dictadura de Primo de Rivera postergà la celebració de l'esdeveniment, qui va decidir postergar-la fins al 1929, perquè coincidís amb l'Exposició Iberoamericana de Sevilla. El règim dictatorial espanyolitzà el certamen: canvià el nom del Poble Espanyol, que originàriament havia de ser Iberona; donà nom a la Plaça d'Espanya; enderrocà el 1928 les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch, i creà una comissió per a construir el monumento a la raza hispana, aprofitant la iniciativa del president argentí Hipólito Yrigoyen, que el 1917 havia fixat el 12 d'octubre com a "día de la raza".
Tanmateix, el pas del temps deixà obsolet l'objectiu de dedicar l'Exposició a les Indústries Elèctriques, decidint-se el 1925 que es denominaria Exposició Internacional de Barcelona. El canvi d'objectiu feu que es reorganitzés l'Exposició dedicant-la a tres vessants: la indústria, els esports i l'art. En aquest nou període, Puig i Cadafalch va ser relegat per les seves idees catalanistes i la seva vinculació amb la Mancomunitat, i l'organització recaigué en mans del marquès de Foronda, essent nomenat Pere Domènech i Roura director de les obres.
miniatura|esquerra|El rei Alfons XIII i l'ambaixador alemany en la inauguració del Pavelló d'Alemanya. Fotografia de Josep Brangulí El desenvolupament posterior del certamen evidencià una gran varietat estilística als edificis construïts per diversos arquitectes, alguns fidels al noucentisme imperant a l'època, però altres recurrents a tendències historicistes i eclèctiques que pervivien des de finals del , amb especial influència de l'art barroc espanyol. Malgrat aquesta diversitat, un segell comú a totes les construccions –almenys les oficials–, fou un sentit monumental i grandiloqüent de concebre l'arquitectura. En canvi, als pavellons privats i de la Secció Internacional es troben solucions més avançades, paral·leles als corrents d'avantguarda de l'època, principalment l'art déco i el racionalisme, les quals, a més, subjauen la intenció de conjugar funcionalisme i estètica.
La inauguració es produí el 19 de maig de 1929, efectuada pel rei Alfons XIII, amb l'assistència del dictador, Miguel Primo de Rivera, així com múltiples personalitats del món de la política, l'economia i la cultura catalanes, encapçalats per l'alcalde Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver. En total hi van assistir unes 200.000 persones entre el públic en general. L'Exposició tingué un èxit relatiu, ja que durant la seva celebració es produí el cèlebre crack de la borsa de Nova York, el 29 d'octubre de 1929, fet que va reduir el nombre de participants en el certamen. El saldo final fou d'un dèficit d'uns 180 milions de pessetes de l'època (uns 300 milions d'euros actuals).
Recinte
miniatura|Plànol del recinte El recinte de l'Exposició es va construir segons el projecte de Puig i Cadafalch, amb dos distintes tipologies d'edificis: els palaus, dedicats a les seccions oficials del certamen, i els pavellons, que representaven països, institucions o societats. El conjunt partia de la Plaça d'Espanya, on es van construir quatre grans hotels pels visitants, passant per l'Avinguda d'Amèrica (actual Avinguda de la Reina Maria Cristina), on s'ubicaven els grans edificis de l'Exposició, fins al peu de la muntanya, on se situà la Font Màgica, flanquejada pels Palaus d'Alfons XIII i Victòria Eugènia; d'aquí partia una escalinata que conduïa al Palau Nacional, l'obra més monumental de l'Exposició.
L'Avinguda de la Reina Maria Cristina va ser decorada amb brolladors d'aigua i 116 obeliscs de vidre il·luminats per llum elèctrica, obra de Carles Buïgas i l'empresa Siemens AG, que causaren una gran sensació. A ambdós costats de l'avinguda es trobaven els edificis principals de l'Exposició: el Palau del Vestit, el Palau de Comunicacions i Transports i el Palau de la Metal·lúrgia, Electricitat i Força Motriu; aquest conjunt arquitectònic constitueix actualment la Fira de Mostres de Barcelona. Prop de l'avinguda es trobava la Plaça de la Mecànica (actualment de l'Univers), al centre de la qual se situava la Torre de la Llum, una font lluminosa (Jardí d'Aigua-Llum), obra de Buïgas, i l'escultura El treball, de Josep Llimona.
Plaça d'Espanya
miniatura|Plaça d'Espanya Fou projectada per Ildefons Cerdà en el seu projecte d'Eixample com a via de comunicació entre Barcelona i les poblacions del Baix Llobregat. Després d'un primer projecte per urbanitzar la plaça de Josep Amargós (1915), finalment es van encarregar de les obres Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets, continuades per Antoni Darder i Marsà des del 1926. Van dissenyar un conjunt monumental de forma circular, entorn d'un hemicicle format per una columnata d'estil barroc, influenciada per la plaça de Sant Pere del Vaticà de Bernini. A la plaça es van construir els hotels de l'Exposició, obra de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, dels quals tan sols resta el situat entre la Gran Via i el carrer Creu Coberta, actualment destinat a Institut Municipal d'Educació.
A l'accés de la plaça que condueix a l'avinguda de la Reina Maria Cristina es van situar dues altes torres en forma de campaniles, inspirades en les de la plaça de Sant Marc de Venècia, obra de Ramon Reventós i Farrarons. Als peus de les torres hi havia una balustrada d'accés al recinte de l'Exposició decorada amb quatre escultures: les Arts i la Indústria, de Carles Ridaura; el Comerç, d'Enric Monjo; i lEsport, de Josep Viladomat. Aquesta balustrada va ser eliminada els anys 1970 durant una reurbanització de la plaça degut a les obres del metro, i juntament amb ella van desaparèixer les estàtues; tan sols es va conservar una, la de les Arts —també anomenada Dona amb nen—, traslladada a un lloc proper, a l'avinguda del Paral·lel prop de la cantonada amb el carrer de Lleida.
Al centre de la plaça –on anteriorment es trobava la creu de terme de la ciutat a l'antiga carretera de Madrid– figura una font monumental dissenyada per Josep Maria Jujol, amb una ornamentada decoració escultòrica obra de Miquel Blay i els germans Miquel i Llucià Oslé. D'inspiració clàssica, el sentit iconogràfic de l'obra representa una al·legoria poètica a Espanya: sobre un estany de planta triangular se situa un edicle amb tres nínxols amb grups escultòrics que simbolitzen els rius que desemboquen als tres mars que rodegen la península Ibèrica, l'Ebre (Mediterrani), el Guadalquivir i el Tajo (Atlàntic) i unes figures d'adolescents pels rius del Mar Cantàbric, obra de Blay; als vèrtexs de l'estany se situen tres grups que representen els fruits i dons de les aigües: Abundància, la Salut Pública i la Pesca i la Navegació, obra dels germans Oslé; al voltant del cos central se situen tres columnes amb diverses figures i emblemes que simbolitzen la Religió (una creu amb Ramon Llull, Santa Teresa de Jesús i Sant Ignasi de Loiola), l'Heroisme (una espasa amb Pelai I, Jaume I i Isabel la Catòlica), i les Arts (un llibre amb Ausiàs March i Miguel de Cervantes); remata l'obra un peveter de foc amb tres Victòries.
La Font Màgica
miniatura|Font màgica de Montjuïc