La principal funció del color en el cinema és la versemblança que és capaç d'aportar al contingut al qual s'aplica.
Influència del color en el cinema El color és un fenomen físic, una il·lusió que ens permet creure que el món està conformat per aquests component lumínics, que aporten vida al nostre univers físic. Amb el pas del temps, els éssers humans han contemplat el gran poder que el color té sobre les vides de cadascú. Moltes cultures, en presenciar això, han atorgat un determinat significat o càrrega emocional als diversos colors.
Al cinema es produeix el mateix efecte. El desig de reproduir els colors de la vida o de la imaginació va ser una constant des de les primeres experimentacions d'imatges en moviment. Al llarg dels primers quaranta anys de la cinematografia en blanc i negre (des dels 1890 fins als 1930) i fins que es van desenvolupar les emulsions en color. L'obsessió pel color va caracteritzar el cinema mut des del primer moment.
Història Al començament del cinema hi havia dos procediments per obtenir el color. Un en què s'aplicaven els colors després del revelat de la pel·lícula, i un altre a través del qual aquests s'obtenien durant la fase de rodatge i la de projecció. I les dues tècniques sempre sobre una pel·lícula en blanc i negre.
Coloració després del revelat Coloració manual Les primeres pel·lícules eren ortocromàtiques, és a dir, capturaven la llum blava i verda, però no la vermella, que només podia ser capturada amb pel·lícula pancromàtica. Això dificultava l'obtenció d'imatges en color, i es van començar a utilitzar tintats d'anilina per crear color artificial. El primer sistema de coloració manual, introduïda com un efecte visual, va ser una tècnica especialment utilitzada en els films de trucs, de fades o de danses. Eren les versions de luxe dels films que majoritàriament es distribuïen en blanc i negre i s'anunciaven a la premsa amb grans elogis. Alguns cinemes fins i tot ja es van especialitzar en programes “a tot color”, com ara el cinematògraf Martí de Barcelona. miniatura|246x246px|Fotograma pintat a mà de Le Voyage dans la lune (1902) de Méliès Però, degut a les complicacions tècniques a l'aplicar els colors causades per la petita mida de la pel·lícula i la imatge, d'una superfície menor a 3cm, el gran nombre de fotogrames per minut de metratge (quasi 1000) i la dilució no homogènia dels colorants la coloració manual es va convertir en un treball molt precís, ardu i tediós. Va resultar en una tasca en cadena, que s'encarregava a dones i a infants, amb sous més baixos. Conseqüentment, aquest va ser un sistema emprat només els primers anys del cinema, fins al 1906, ja que amb l'augment del metratge se’n va relegar l'ús a detalls i es va començar a utilitzar un sistema de retall de plantilles manual o mecanitzat.
Aquest mètode es va aplicar per primer cop en les primeres pel·lícules d'Edison, en la sèrie Anabelle Butterfly Dance (1894), i destaca en les primeres obres de principi de segle XX de Segundo de Chomón, com Le roi des dollars (1905), i en les de Méliès, com La danse du feu (1899) i Le Voyage dans la Lune (1902), la qual va ser colorada fotograma a fotograma per un grup de més de vint dones, seguint un model de producció en línia.
Coloració per estergit miniatura|299x299px|Fotograma d'un film processat amb Pathécolor Pels volts del 1906, el procés de l'estergit es va mecanitzar i patentar amb processos com el Pathécolor i el Cinemacoloris.Malgrat que la coloració per estergit va ser popular durant la dècada del 1920, es conserven poques pel·lícules colorides amb aquesta tècnica, ja que es solia aplicar en metratges de gènere fantàstic o documental. Algunes de les pel·lícules que se'ls va aplicar Pathécolor van ser Le scarabée d'or (1907), de Segundo de Chomón i Le pied du mouton (1907), d'Albert Capellani. Altres films acolorits amb Cinemacoloris van ser L'iris fantastique (1911), Pouce (1911), Burgos (1911) i Superstition andalouse (1912).
Coloració per tintatge i viratge Les tècniques del tintatge o tenyit i el viratge es desenvolupen paral·lelament amb la coloració per estergit, més complexa que aquests mètodes.El tenyit, una tècnica molt senzilla i tradicional, va esdevenir el mètode d'acoloriment més utilitzat durant el període de cinema mut (fins a finals dels anys 1920), el qual dotava a les pel·lícules d'alguns tons, encara que fos un de sol. Aquest mètode va ser aplicat en films com Malombra (1917), de Carmine Gallone, i Jön az öcsém (1919), de Michael Curtiz.Per altra banda, el viratge, tot i assemblar-se el procés amb el tenyit, diferien per l'efecte contrari que produïa en la pel·lícula. Aquest mètode pot ser vist en films com Mamán Poupée (1919), de Carmine Gallone, i Nosferatu, eine symphonie des grauens (1922), de F. W. Murnau.
A diferència dels sistemes policromàtics, aquestes tècniques monocromàtiques, més que per emular els colors naturals, els aplicaven per emfatitzar una situació lumínica o un estat d'ànim en la narració del metratge. Per exemple, es tenyia de groc la pel·lícula si l'escena transcorria de dia, de blau per simular la nit, o de vermell per destacar l'aparició del foc. Un altre cas és el de la casa Pathé, que va establir que els rètols de les seves pel·lícules fossin tenyits en vermell, el qual es va convertir en una altra marca de la casa. Va ser així com es van començar a combinar i superposar les tècniques del viratge i el tenyit en els mateixos films per produir uns efectes espectaculars per l'època. Això és vist en diversos films de l'Itala Film, com Cabiria (1914) i Il fuoco (1915), ambdues de Giovanni Pastrone i acolorides per Segundo de Chomón.
Amb tot això, a partir d'aquests mètodes es van desenvolupar i patentar nous sistemes mecanitzats. Alguns d'aquests van ser el Chomón-Zollinger i el procés de color Handschiegl. Inclús, per tal d'agilitzar el procés, a partir del 1920, es comercialitzaven estocs de pel·lícula positiva ja pretenyida, amb la qual cosa s'evitava el procés d'imbibició i els colors eren més homogenis. Alguns fabricants de pel·lícula verge, com ara Pathé o Kodak, oferien catàlegs de fins a dotze coloracions diferents.
Coloració durant les fases de rodatge i projecció Coloració basada en la síntesi additiva de color Aquesta teoria, ja aplicada en tècniques de projecció de fotografies durant el , com les del físic J. C. Maxwell, va ser portada a terme en el cine per primer cop pel fotògraf William Friese-Greene a Anglaterra, durant l'última dècada del segle XIX, amb el seu sistema, el procediment Friese-Greene. Malgrat tot, aquest sistema no va prosperar degut a uns resultats no gaire precisos i complicacions tècniques.
Sistemes de projecció / lenticulars miniatura|274x274px|Fotograma colorit amb Kinemacolor de Un rêve en coleur de George Albert Smith Anys després, l'enginyer anglès George Albert Smith va desenvolupar el primer sistema de coloració durant la projecció, el Kinemacolor (1908), basat en un mètode més complex desenvolupat el 1899 per Edward Raymond Turner. Aquesta tècnica va ser el primer sistema de coloració que es va patentar i comercialitzar. Centenars de pel·lícules van ser projectades amb Kinemacolor, tal com Rive del Nilo (1911).
Conseqüentment, a França, l'industrial León Gaumont va presentar la nova competència del Kinemacolor, el Chronochrome (1913). Aquesta tècnica, més precisa que el Kinemacolor, va ser considerada com el primer sistema de coloració que aconseguia reproduir la totalitat de l'espectre cromàtic a partir de la síntesi additiva de color.
Tot i així, tant el Kinemacolor com el Chronochrome presentaven grans desavantatges i complicacions tècniques que en van dificultar el seu ús generalitzat. Ambdós sistemes presentaven adversitats com l'excessiva absorció lumínica dels filtres, l'alta consumició elèctrica perquè el projector il·luminés suficientment, la falta de nitidesa de les imatges, l'especialització tècnica necessària dels projeccionistes i el requeriment del doble d'extensió de metratge convencional.
Sistemes de modificació de la pel·lícula amb mosaic miniatura|Mosaic colorit de la pel·lícula de Dufaycolor Paral·lelament, durant els mateixos anys, ja es van desenvolupar altres mètodes de coloració basant-se en la creació d'una pel·lícula amb tot el color incorporat i imprès. Aquesta cerca es va materialitzar per primer cop amb el sistema Dufaycolor (1908). Com que la seva pel·lícula podia ser utilitzada per filmar en qualsevol càmera i reproduir en qualsevol projector i el seu cost baix, aquest sistema va esdevenir una alternativa pràctica i econòmica a Technicolor. Aquesta tècnica també va ser explotada per diferents productores i en van produir varietats d'aquesta.
Durant la dècada dels anys 1930 i 1940, anys de la seva màxima popularitat, el Dufaycolor es va utilitzar principalment en documentals, pel·lícules experimentals i films domèstics. Això va ser degut a l'aparició del cinema sonor, que va limitar l'aplicació d'aquests sistemes de coloració degut a les complicacions tècniques que afegia, a més de la sincronització audiovisual, i l'interès per les representacions realistes, les quals no encaixaven amb aquest tipus d'acoloriment. D'entre les obres filmades amb Dufaycolor, destaquen el documental The Coronation of Their Majesties King George VI and Queen Elizabeth (1937) i el film experimental A Colour Box (1935), de Len Lye. Cal afegir que un altre sistema destacat de coloració de funcionament bastant similar al Dufaycolor va ser el Autochrome (1903), patentat pels germans Lumière i utilitzat principalment en fotografia.
Coloració basada en la síntesi subtractiva de color Aquesta teoria, ja ideada per un dels inventors pioners de la fotografia, Louis Ducos du Hauron, a mitjans del , era aplicada en els sistemes d'impressió fotogràfica, que funcionaven a partir del sistema de pigmentació CMYK. Però, l'aplicació de la coloració basada en aquesta mateixa teoria al cinema va resultar en tot un repte tècnic, principalment causat pel limitat mida de la pel·lícula, de sols 3 cm. És per això que en els sistemes més primigenis es van utilitzar sistemes bicromàtics.
Sistemes bicromàtics El primer sistema de coloració subtractiva aplicada al cinema per primer cop és el Cinecolorgraph (1912). Aquest sistema va ser el precedent d'aquest tipus de tècniques subtractives, que s'anirien patentant i comercialitzant al llarg de les següents dècades, com Kodachrome (1915), com Polychromide (1918), Prizma Color (1919), Multicolor (1928), Ufacolor (1930), Cinecolor (1932), etc.
Sistemes tricromàtics miniatura|312x312px|Fotograma de El màgic d'Oz (1939) filmada amb Technicolor, on apareixen Judy Garland, Ray Bolger, Jack Haley i Bert Lahr. Tot i així, l'autèntica tècnica que va revolucionar la coloració al cinema i es va considerar la primera capaç de reproduir l'espectre cromàtic en tota la seva totalitat va ser el primer sistema subtractiu tricromàtic, el Technicolor (1932), creat per l'empresa homònima. Tenint com a precedent altres tècniques bicromàtiques utilitzades durant els anys 1920, no és fins a inicis dels anys 1930 que el sistema subtractiu és perfeccionat fins al punt de poder aplicar els tres colors primaris subtractius: cian, magenta i groc.
Aquesta nova tècnica es basava en la creació d'una càmera filmadora capaç de captar els tres colors subtractius primaris, que podien ser impresos en la pel·lícula i després copiada en sèrie per tal de ser reproduïda en qualsevol projector. El primer en utilitzar aquest sistema de coloració va ser Walt Disney per alguns dels seus films d'animació de la saga Silly Symphonies, Flowers and Trees (1932) i Three Little Pigs (1933). Però, el primer llargmetratge totalment filmat i imprès amb aquesta tècnica va ser La fira de la vanitat (1935), de Rouben Mamoulian.