Sant Vicenç de Montalt, anomenat Sant Vicenç de Llavaneres fins al 1935, és un municipi a 41 km al nord-est de Barcelona (Catalunya), a la vora de la costa mediterrània. Pertany a la comarca del Maresme. El 2009 tenia 5627 habitants. Sant Vicenç rep el nom de Montalt pel Montalt, un dels tres turons que delimita la població pel nord-oest.
Història Existeixen testimonis sobre l'antigor de la parròquia, en caràcter autònom, que remunten fins al , abans de l'any 1174; més tard, concorrent encara aquesta condició, l'any 1230, un noble militar barceloní, en Pere Gruny, terratinent i degudament facultat, decidí erigir una capella a la Mare de Déu i un hospital per a peregrins en el lloc anomenat call de Starach i, per a realitzar el seu propòsit, li calgué l'assentiment dels rectors de Sant Andreu i de Sant Vicenç, per tal com el lloc de Caldes d'Estrac figurava dintre el terme de les esmentades parròquies, que a la vegada eren compreses dintre el terme i domini del castell de Mata. Certament, més tard, la Parròquia de Sant Vicenç perdé la independència i passà a dependre de la de Sant Andreu (any 1230), però l'església conservà una activitat evident: hi celebrava missa el vicari de Sant Andreu el tercer diumenge de cada mes i, més endavant ho feu cada diumenge.
Formava part, juntament amb Mataró i Sant Andreu, de les possessions del castell de Mata, però no va ser fins a l'any 1543 que aconseguiren el privilegi per esdevenir un municipi propi. Aleshores ja existia la parròquia de Sant Vicenç, que assolí la seva municipalitat pocs anys després. L'any 1935 la Generalitat de Catalunya n'aprovà el nom actual, Sant Vicenç de Montalt, després d'una breu etapa en què s'anomenà Llavaneres del Montalt. Montalt és el topònim que fa referència al Montalt el cim més alt de la comarca que limita les poblacions d'Arenys de Munt, Dosrius, Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt. L'església|miniatura
Geografia Llista de topònims de Sant Vicenç de Montalt (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
Municipi de la comarca del Maresme que ocupa una superfície de 8 km² que s'estén des dels contraforts de la serralada Litoral catalana al Nord-oest fins al mar Mediterrani al Sud-est. La xarxa de comunicacions està formada per dues carreteres locals, una carretera nacional, la NII, una autopista, la C32, i una línia de ferrocarril, les Rodalies de Barcelona de la RENFE. Hi ha servei de transport públic d'autobús que enllaça diferents punts del poble amb l'estació de tren de Caldes d'Estrac.
Si bé els municipis del Maresme es caracteritzen per una segregació del nucli residencial marítim envers el poble original, dividint els pobles de mar envers els de dalt, Sant Vicenç de Montalt els conserva ambdós. D'aquesta manera ocupa una franja del territori formada per bona part diverses rieres que menen fins al mar. És el cas de la riera del Balís, que divideix de manera natural Sant Vicenç i Sant Andreu, o bé la riera de Caldes, que divideix les diòcesis de Barcelona i Girona així com històricament dividia les propietats del vescomtat de Cabrera envers el senyor de Mata. Les rieres de Caldes i Torrentbo neixen en el turó del Montalt, que és el lloc amb més alçada del municipi, ja que està situat a 594 metres sobre el nivell del mar. El turó del Montalt, juntament amb els turons del Mig i la Vila Negra, formen el que popularment s'anomena els Tres Turons, un conjunt de cims que formen part de la serra del Corredor i contribueixen al paisatge local.
Demografia El nombre d'habitants és de 5.878 persones, xifra que ha augmentat un 261% envers l'any 1996, quan hi havia 2.248 habitants, i un 732% envers l'any 1950, amb 802 habitants. La primera xifra relativa a la població santvicentina data del , aleshores hi vivien aproximadament 225 persones. El creixement de la població i la transformació de les activitats econòmiques durant aquest últim mig segle ha modificat l'ús del sòl i el paisatge, perquè el pes del sector agrícola ha anat minvant envers la indústria local i els serveis, així com el creixement de les residències i de l'estiueig han portat a la reducció de l'espai destinat als conreus de raïm, que és insubstancial.
La població es concentra fonamentalment en dues grans àrees dividides per l'autopista del Maresme, l'àrea septentrional conté el centre històric de Sant Vicenç, a una altitud de 143 metres, més amunt del qual hi trobem, a tocar del parc natural del Montnegre i Corredor, les urbanitzacions residencials del Supermaresme i La Ferrera. D'altra banda, l'àrea meridional està articulada per la carretera local, les rieres, i la carretera nacional, que corre paral·lela a la via del tren i del passeig marítim, anomenat, a Sant Vicenç, Passeig del Marquès de Casa Riera i, a Caldes d'Estrac, Passeig dels Anglesos. La zona més meridional del municipi se l'anomena el barri de les Ànimes, aquí hi conviuen paisatgísticament grans blocs d'apartaments juntament amb cases d'estil modernista i noucentista.
Malnom Se'ls anomena «xurravins» amb motiu d'un ocell anomenat gafarró, la presència del qual va associada a les feines del camp. L'origen d'aquesta atribució és incerta, tot i que hi ha la certesa que l'activitat agrícola tradicional dedicada al conreu de vinyes feia propícia la presència de l'ocell. És un ocell benigne, amic de la pagesia, que acostuma a acostar-se als annals o portadores, els cubells que serveixen per transportar el raïm des del camp fins a la masia, menjant-se els grans del raïm sobrants i contribuint a la seva manera en les tasques agrícoles.
Avui dia no se'n veuen tants com abans, tenint en compte que l'ús residencial del sòl ha transformat les terres de conreu en residències. Tot i la seva minsa presència, la figura del xurraví ha estat incorporada a la cultura popular, doncs és el motiu d'algunes de les entitats, com el Casal d'Avis Els Xurravins i el Club Ciclista Xurribikers.xurribikers.com
Economia Vinyes de Can Mora de Dalt|miniaturaActualment l'ocupació majoritària són els serveis, que ocupen el 68% de la població activa; en segon lloc, la indústria ocupa el 22%, i, en tercer lloc, la construcció n'ocupa el 8%. L'agricultura, que ha estat l'activitat tradicional juntament amb l'artesania, ocupa un lloc marginal amb un 2%.
L'artesania, les puntes de coixí i l'agricultura són les activitats econòmiques tradicionals. Antigament l'agricultura era una de les principals activitats del territori, però avui s'ha vist reduïda a causa de la conversió del municipi en lloc de segones residències i estiueig. Les vinyes han desaparegut i amb dificultats es mantenen productes com les maduixes o algunes hortalisses.
La tradició de les punteres -puntes de coixí- va comportar la creació d'una indústria tèxtil. La indústria de la construcció tampoc va massa malament àdhuc en patir diverses crisis.
Els dijous i el dissabte hi ha mercat.
Patrimoni arquitectònic Església parroquial Actualment, i a causa de la Guerra Civil, quant individus vinculats a les esquerres i l'anarquisme hi causaren destrosses, només s'hi conserva el basament del retaule, que es pot observar en la part exterior, a la intempèrie. El 29 de juny de 1614 se signà el contracte de l'encàrrec del retaule que preveia cinc anys per a construir-lo i el preu acordat era de vuit-cents lliures barcelonines. Es fabricà el retaule seguint «lo modello i trassa» que els mestres d'obra presentaren i signaren, «conforme lo mateix de Sant Andreu de Llavaneres». Va ser cremar el 1936. Entre els seus trets s'hi trobava un clar concepte en els volums de les figures, l'elegància en els plecs de les robes i una encertada expressió en les imatges.
Casal del Delme L'autor del projecte de reforma fou l'arquitecte Francesc Albanell, molt vinculat al poble. L'edifici ha patit molts canvis, no fa pas gaires anys es feia servir per fer teatre i cinema, el qual fou construït als anys 1939-1940. Fins i tot tenia pista esportiva on jugava el Centre Parroquial Delme (CP Delme).
Actualment el bar El Casinet ocupa el que havia estat la biblioteca. El Museu del Pessebre n'ocupa la planta baixa, la sala més transformada on hi havia la sala d'espectacles; inicialment era plana i amb una capacitat d'unes tres quartes parts de la que té ara. A la primera planta, a la gran sala davantera, hi havia l'escola parroquial. I la segona planta era l'hostatge del mossèn Lluís Grabalosa, mestre d'aquella escola.
Les cases pairals Can Mora de Dalt El Can Mora de Dalt és una masia del , situada a la part alta de la vila, davant un panorama preciós del poble i del mar.A la façana principal es troben dos balcons, un portal d'arc rebaixat i blocs de pedra granítica, que demostren la bona qualitat de la construcció. Al costat d'una finestra de la planta baixa es troba l'escut, amb un petit bou, de la família Boet de Can Mora De Baix. Al costat de la masia hi ha el celler i l'estable on fa anys que cuidaven vaques. Una altra activitat anterior important havia estat el conreu de la patata. Avui Can Mora de Dalt ha estat restaurada, i dona servei com a hotel rural de gran qualitat per famílies i convencions. Tot i que conserva encara alguns animals com conills o gallines, on abans hi creixien patates, ara s'hi troba una piscina, i on abans hi munyien vaques, ara ballen nuvis i convidats.
Can Saurí Era una casa on vivien pagesos, la família Brunet. La casa molt antiga s'ha reformat fa 15 anys. Aquesta masia és del i ha donat dos batlles a Sant Vicenç de Montalt, Josep Saurí entre 1801 i 1803.Josep Brunet Paituvi (república) 1934.Té la teulada a dues vessants amb dues finestres gòtiques a la primera planta, i al cantó esquerre té una torre quadrada de tres plantes. Aquesta torre no es conserva íntegrament, però conserva les mènsules.
Can Milans del Bosch Va ser propietat de Francesc Milans del Bosch (1769-1834), militar català, que destaca per la seva lluita en la guerra del Francès, comandant els miquelets durant el bloqueig de Barcelona i en la defensa del territori del Maresme.
Torres de defensa i guaita A Sant Vicenç de Montalt hi ha diverses torres de defensa i guaita, algunes integrades en masies. Es van construir en reacció a la pirateria que va existir a la comarca des de l'antiguitat, però arribà al seu punt culminant als segles i . D'aquesta època es conserven les torres de defensa i guaita següents: Can Saurí -Can Brunet-
La Mongia
Can Rams -Sastre Coll-
La Torre del Baró de Can Valls, al parc del Germans Gabrielistes
Passeig del Marquès de Casa Riera miniatura|Platja de Sant Vicenç de Montalt Al llarg d'aquest passeig s'estenen un seguit d'apartaments i hotels, que han anat substituint les cases. La platja està molt ben situada, ja que està en el centre i en plena costa del Maresme. També hi ha el Port Balís que pertany a las dos viles de Sant Vicenç i Sant Andreu de Llavaneres.
Té un estil noucentista. Al passeig del Marquès, just davant la platja, es pot contemplar un conjunt d'habitatges unifamiliars amb jardí, construïdes durant els anys vint com a residències d'estiueig. Concebudes dins els paràmetres estètics del noucentisme, solen tenir grans terrasses amb balustrada, sovint recolzades sobre columnes clàssiques, i algunes tenen torratxes-mirador, cobertes amb teulada a quatre aigües.