Anna Laetitia Barbauld (nom de soltera: Anna Laetitia Aikin; Kibworth Harcourt, Leicestershire, Anglaterra, 20 de juny de 1743 – Hackney, Londres, 9 de març de 1825) fou una poeta anglesa, assagista, crítica literària, editora i autora de llibres per a nens. Els seus interessos polítics, filosòfics i literaris es concreten en els seus assajos i mostren una dona que en ple Romanticisme és capaç de fer anàlisis que són plenament vigents al , sobre les guerres injustes, la consolidació de la novel·la com a gènere central o sobre la fascinació que genera el terror en la sensibilitat moderna, per exemple. No va ser sinó fins a l'adveniment de la crítica literària feminista en les dècades de 1970 i 1980 que Barbauld finalment va començar a ser inclosa en la història de la literatura.
Barbauld fou una «dona de lletres» especialitzada en múltiples gèneres i va tenir una carrera reeixida. Va ser també mestra en la cèlebre Acadèmia Palgrave i una innovadora escriptora de llibres per a nens; els seus famosos llibres van proporcionar un model pedagògic durant més d'un segle.Citada en Le Breton, 42–3. Els seus assajos van demostrar que era possible per a una dona estar involucrada públicament en política, i altres autores la van imitar; el que és fins i tot més important, les seves poesies van ajudar a la fonamentació del desenvolupament del romanticisme a Anglaterra.Armstrong, Isobel. «The Gush of the Feminine: How Can we Read Women's Poetry of the Romantic Period?» Romantic Women Writers: Voices and Countervoices. Eds. Paula R. Feldman y Theresa M. Kelley. Hanover: University Press of New England (1995) y Anne K. Mellor. «A Criticism of Their Own: Romantic Women Literary Critics». Questioning Romanticism. Ed. John Beer. Baltimore: Johns Hopkins Univ. Press (1995).Janowitz, Anne. «Women Romantic Poets: Anna Barbauld and Mary Robinson». Tavistock: Northcote House (2003). Barbauld també va ser crítica literària, i la seva antologia de les novel·les britàniques del va ajudar a establir-ne el cànon com es coneix actualment.
La carrera literària de Barbauld va finalitzar abruptament l'any 1812 amb la publicació del seu poema Eighteen Hundred and Eleven, el qual va criticar la participació de Gran Bretanya en les guerres napoleòniques. Les dures crítiques que va rebre la van sorprendre fins al punt que va decidir no tornar a publicar cap obra més durant la resta de la seva vida.Barbauld, Anna Laetitia. «Anna Laetitia Barbauld: Selected Poetry and Prose». Eds. William McCarthy y Elizabeth Kraft. Peterborough: Broadview Press Ltd. (2002), 160. La seva reputació es va veure encara més perjudicada quan alguns dels poetes del romanticisme que ella havia inspirat en l'apogeu de la Revolució francesa es van tornar en contra seva en els anys posteriors, a mesura que van anar fent-se més conservadors. Durant el només se la va recordar com una escriptora de llibres per a nens, i va ser oblidada al , fins que l'auge de la crítica literària feminista durant la dècada de 1980 va renovar l'interès en les seves obres i va produir-ne una revaloració.McCarthy, William. «A ‘High-Minded Christian Lady’: The Posthumous Reception of Anna Letitia Barbauld.» Romanticism and Women Poets: Opening the Doors of Reception. Eds. Harriet Kramer Linkin y Stephen C. Behrendt. Lexington: University Press of Kentucky, (1999).
Primers anys Barbauld va néixer el 20 de juny de 1743 a Kibworth Harcourt, Leicestershire, Anglaterra. El seu pare, el reverend John Aikin, era el director de l'Acadèmia Kibworth de Dissidents i ministre en una propera església presbiteriana. La residència de la seva família a Kibworth va donar a Barbauld l'oportunitat d'aprendre llatí, grec, francès i italià, entre moltes altres assignatures que, segons se suposava, eren inadequades per a la formació d'una dona en la seva època. La inclinació cap a l'estudi per part de Barbauld va preocupar la seva mare, que temia que quedés soltera tota la vida pel seu caràcter intel·lectual; les dues mai van ser tan properes com Barbauld ho va ser del seu pare.Rodgers, Betsy. «Georgian Chronicle: Mrs Barbauld & her Family». Londres: Methuen & Co. Ltd. (1958), 30. No obstant això, la mare de Barbauld estava orgullosa dels assoliments de la filla, i uns anys més tard va escriure'n: «En una ocasió efectivament vaig conèixer una petita nena que estava tan ansiosa d'aprendre com els seus mestres d'ensenyar-li, i que als dos anys ja podia llegir oracions i històries curtes dels seus llibres, ràpidament, sense errors; al mig any ja podia llegir tan bé com la majoria de les dones; però mai vaig conèixer una altra com ella, i crec que mai ho faré».Citado en Anna Letitia Le Breton, «Memoir of Mrs. Barbauld, including Letters and Notices of Her Family and Friends». Londres: George Bell and Sons (1874), 23–4.
L'any 1758, la família es va traslladar a l'Acadèmia Warrington, a la ciutat homònima, on li havien ofert un treball com a mestre al pare de Barbauld. L'acadèmia va tenir entre els seus alumnes alguns intel·lectuals de l'època, com el filòsof i teòleg Joseph Priestley, i se la coneixia com «l'Atenes del Nord» per la seva estimulant atmosfera intel·lectual.Rodgers, 38. Un altre alumne destacat va ser el revolucionari francès Jean-Paul Marat; les anècdotes escolars suggereixen que era un «líder francès» allí durant la dècada de 1770. També va ser un dels pretendents de Barbauld; presumptament li va escriure a John Aikin declarant-li la seva intenció de convertir-se en ciutadà anglès per casar-se amb ella.Rodgers, 44. Archibald Hamilton Rowan també es va enamorar de Barbauld i la va descriure com «una dona posseïdora d'una gran bellesa, la qual va conservar fins als últims dies de la seva vida. La seva silueta era esvelta, amb una pell exquisidament clara acompanyada de la seva perfecta salut; els seus trets eren normals i elegants, i els seus ulls de color blau fosc emetien la llum de l'enginy i la gràcia».Citado en Rodgers, 51–2. Malgrat l'ansietat de sa mare, Barbauld va rebre moltes ofertes de matrimoni durant l'època, encara que les va rebutjar totes.
Primers èxits literaris i matrimoni L'any 1773, Barbauld va escriure el primer llibre de poemes, després que els seus amics l'elogiessin i la convencessin de començar a publicar.Rodgers, 57. La col·lecció, titulada simplement Poems ('Poemes'), va tenir quatre edicions en nomésun any i va sorprendre Barbauld pel seu èxit. Barbauld va passar a ser una respectada figura literària a Anglaterra només amb la reputació de Poems. El mateix any ella i el seu germà, John Aikin, van publicar conjuntament Miscellaneous Pieces in Prose, la qual també va ser ben rebuda. Els assajos presents en l'obra (la major part dels quals van ser escrits per Barbauld) van ser comparats favorablement amb les obres de Samuel Johnson.Rodgers, 61–2. esquerra|miniatura|Joseph Priestley (c. 1763): «La Sra. Barbauld m'ha dit que van ser les meves obres les que la van inspirar per escriure en vers»Schofield, Robert E. «The Enlightenment of Joseph Priestley: A Stud of His Life and Work from 1733 to 1773». University Park: Pennsylvania State University Press (1997), 93. Al maig de 1774, tot i tenir alguns «dubtes», Anna Laetitia va contreure matrimoni amb Rochemont Barbauld, el net d'un hugonot francès i antic alumne de Warrington. Segons la neboda de Barbauld, Lucy Aikin:Després de les noces, la parella es va mudar a Suffolk, prop d'on li havien ofert un treball a Rochemont en una escola per a homes.Rodgers, 63–4. Barbauld va passar el temps reescrivint alguns dels Salms, un passatemps comú durant el segle XVIII; els publicà sota el nom Devotional Pieces Compiled from the Psalms and the Book of Job ('Peces devotes compilades dels Psalms i del Llibre de Job'). Al costat d'aquesta obra va publicar el seu assaig Thoughts on the Devotional Taste, on Sects and on Establishments ('Pensaments sobre el gust devot, sobre les sectes i les classes dirigents'), el qual explica la seva teoria sobre el sentiment religiós i els problemes inherents en la institucionalització de la religió.Finalment el seu germà va acceptar i la parella va adoptar Charles; va ser per ell que Barbauld va escriure els seus llibres més famosos: Lessons for Children (1778–9) i Hymns in Prose for Children (1781).
Acadèmia Palgrave Barbauld i el seu espòs van fer classes durant onze anys a l'Acadèmia Palgrave de Suffolk. A partir de llavors, Barbauld no sols va haver de fer-se càrrec de la seva llar sinó també del seu treball: va ser comptable, donzella i majordoma.McCarthy, William. «The Celebrated Academy at Palgrave: A Documentary History of Anna Letitia Barbauld's School». The Age of Johnson: A Scholarly Annual 8 (1997), 282. L'escola va ser inaugurada amb només vuit alumnes, però quan els Barbauld la van abandonar el 1785, al voltant de quaranta hi estaven inscrits a causa de l'excel·lent reputació que havia adquirit l'escola.McCarthy, «Academy», 284–5. La filosofia educativa dels Barbauld va atreure tant els dissidents com els anglicans. Palgrave va reemplaçar l'estricta disciplina de les escoles tradicionals tals com Eton, que solien utilitzar el càstig corporal, amb un sistema de «multes» i fins i tot «judicis juvenils», és a dir, judicis duts a terme pels mateixos estudiants.McCarthy, «Academy», 292. A més, en lloc d'impartir classes en la forma clàssica, l'escola va oferir un pla d'estudis pràctic que incloïa ciència i llengües modernes. Barbauld va ensenyar les matèries de lectura i religió als nens més joves, i geografia, composició, retòrica i ciència als més avançats.McCarthy, «Academy», 298. Va ser una mestra dedicada, produí una «crònica setmanal» per a l'escola i escrigué obres teatrals perquè fossin representades pels estudiants.McCarthy, «Academy», 306. Barbauld va causar un profund efecte en la major part dels estudiants; un que va tenir molt d'èxit, William Taylor, un prominent estudiós de la literatura alemanya, es va referir a Barbauld com «la mare de la seva ment».Citado en Rodgers, 75.
Participació política i Hampstead esquerra|miniatura|Disseny per al medalló del Comitè per a l'Abolició de l'Esclavitud, creat per Josiah Wedgewood Al setembre del 1785, els Barbauld van deixar Palgrave per visitar França, perquè la salut mental de Rochemont s'havia començat a deteriorar i era incapaç de realitzar els seus deures com a professor.Rodgers, 92. L'any 1787, es van mudar a Hampstead, on Rochemont va ser recomanat per posar-se al capdavant d'una capella presbiteriana. Va ser aquí on Barbauld va entaular amistat amb Joanna Baillie, una dramaturga. Encara que ja no van estar a càrrec d'una escola, els Barbauld no van abandonar el seu compromís amb l'educació; sovint van tenir un o dos pupils vivint amb ells, que havien estat recomanats per amics personals.Rodgers, 101–2.