Déu

miniatura|Sovint Déu és imaginat com una força de la natura o com un ens conscient que es pot manifestar en un aspecte natural. Tant la llum com les penombres són símbols canònics per representar Déu.|200x200px Un déu o divinitat és un ésser superior, no humà, que representa el sagrat. En ambients cristians, s'acostuma a escriure en minúscula els déus de les religions politeistes (estudiats per la mitologia) i en majúscula l'entitat abstracta del monoteisme (el Creador omnipotent, estudiat per la teologia i centre de la religió). Si la religió corresponent inspira la llei secular, la societat o el règim polític s'anomena teocràcia (és a dir, 'el govern de Déu').

Sota els postulats del monisme, déu és la paraula per designar la substància comuna de tots els éssers i totes les coses, de la qual tot s'ha originat de forma temporal i a la qual tot retorna per gaudir novament de la seva qualitat d'unicitat i plenitud original. Creuen que més enllà de tot déu transcendeix el temps, l'espai i qualsevol altra dimensió, per tant Déu és previ, i posterior més enllà de qualsevol forma, nom, dogma i paraula, i a la vegada creuen que Déu és la substància present en qualsevol forma, nom, dogma i paraula.

Etimologia miniatura|Déu segons Miquel Àngel |280x280px En català, com en les altres llengües romàniques, la paraula «Déu» ve directament del llatí deus, deïtat, déu. El llatí deus, en altres llengües romàniques, va derivar en deus (gallec i portuguès), dios (castellà), dieu (francès) i dio (italià). El mot llatí està emparentat etimològicament amb la paraula grega Διός (diós), forma del genitiu de Ζέυς (Zeus).

Tant aquestes paraules com moltes d'altres en diverses llengües indoeuropees s'interpreten com a derivades d'una única arrel original protoindoeuropea: *dyew-, que sembla que indicava quelcom relacionat amb la llum i allò celestial (és probable que estigui relacionada amb la nostra paraula dia, a través del llatí dies). Trobem mots derivats d'aquesta forma reconstruïda per exemple en sànscrit: देव (devá), en persa antic 𐎭𐎡𐎺 (daiva) o en anglès Tiw, entre d'altres.

En grec antic també existeix la forma θεός (theós), testimoniada des d'època micènica (en sil·labari micènic: 𐀳𐀃 (te-o)) que significa "deïtat", "déu", provinent tanmateix d'una arrel indoeuropea diferent, relacionada amb l'acció de "fer" o "col·locar" (pel fet que el déu és qui ho col·loca i fa tot com vol). Amb aquesta paraula es formen mots compostos en grec que ens han arribat a les nostres llengües com ara ateu, teologia o teogonia.

El nom apareix sistemàticament associat en la majoria dels casos a un*ph₂tér, que significa pare. Entre les diverses derivacions tenim el grec Ζεῦ πάτερ (Zéu Páter) o el sànscrit द्यौष्पितृ (dyáuṣ-pitṛ́). La forma en llatí és Iu Piter (Júpiter), i també l'expressió més tardana, Deus Pater, que en català evoluciona a Déu Pare.

En les llengües germàniques la paraula per designar la deïtat prové de l'arrel protogermànica *gudą, d'on vénen god (anglès i neerlandès) o Gott (alemany). Aquesta arrel derivaria de la forma indoeuropea reconstruïda *ǵhutóm, provinent d'una arrel amb un sentit "d'anomenar", "invocar". D'aquesta mateixa arrel podria derivar-se el nom del poble got.

El nom Jahvè o la seva derivació Jehovà procedeix de l'hebreu yhwh i no guarda parentiu amb cap de les formes indoeuropees de designar el déu suprem. Jahvè és el nom propi bíblic de Déu, mentre que per referir-se a la divinitat d'una manera genèrica les llengües semítiques tenen l'arrel El, que ha donat lloc, entre d'altres, a l'àrab Al·là o a l'hebreu Elohim.

En les llengües precolombines, teotl significa déu.

Ús de la majúscula En català es refereix al déu del judaisme, el cristianisme, l'islam i, de vegades, de l'hinduisme amb lletra majúscula («Déu») com es fa en qualsevol nom propi. Però també els pronoms i adjectius relatius a Déu s'escriuen amb majúscula, com a fórmula de respecte (cf. la segona persona de cortesia en alemany, Sie, va sempre amb majúscula); per exemple, s'escriu «el Senyor», «Ell», «Tu», «Vós», etcètera.

Els noms de Déu En català, el vocable «Déu» es fa servir per referir-se a la deïtat suprema de les religions monoteistes. Tanmateix, no sempre es tradueixen els noms que en altres religions designen al mateix Déu, o a un concepte semblant, sinó que s'esmenten amb la llengua del país d'origen. Alguns noms que es refereixen o es poden referir al mateix Déu:

miniatura|El tetragrammaton ('quatre lletres') Yhwh en fenici (des del 1100 aC fins a 300 dC), en arameu (des del fins al ) i en hebreu modern|200x200px

Al·là (), en l'islam. Encara que se sol creure el contrari, no és un nom propi sinó la paraula «déu» en àrab. Amb aquesta paraula, els araboparlants (siguin musulmans, cristians o jueus) es refereixen al Déu únic de les religions monoteistes."Allah". Encyclopædia Britannica. 2007. Encyclopædia BritannicaEncyclopedia of the Modern Middle East and North Africa, AllahColumbia Encyclopedia, Allah És la versió àrab del nom semític El, que ha donat lloc també a l'hebreu Elohim. Cao Đài (vietnamita), en el caodaisme Jahvè o Jahveh () és el nom original del déu creador, revelat per ell mateix al profeta Moisès. Primerament usat per les comunitats jueves i després per les cristianes. Sol traduir-se com 'el que és' o 'el que viu'. Aquesta grafia hebrea יהוה és coneguda pel vocable grec tetragràmmaton. En el culte jueu aquest nom mai no es pronuncia encara que aparegui escrit en els texts religiosos, dient-se al seu lloc Adonai, que significa 'el Senyor'. Pel fet que en el text hebreu no hi ha vocals, no se sap com pronunciar exactament el Nom (que els Savis Hebreus transmetien oralment als seus alumnes) i per això n'hi ha que usen la transcripció de Jahvè mentre que d'altres utilitzen el nom Jehovà, juxtaposant les vocals d'Adonai a les consonants de YHWH. La pràctica jueva de substituir el nom diví per títols com es va adoptar en còpies posteriors de la Septuaginta grega, la Vulgata llatina i en moltes altres traduccions, antigues i modernes, i per això hi ha traduccions al català de la Bíblia que substitueixen el nom hebreu per 'Senyor'. El 1611, la versió anglesa de la Bíblia del rei Jaume feia servir quatre vegades el nom de Jehovà. Elohim (de l'hebreu també), és usat a la Bíblia. Santíssima Trinitat (incloent-hi el Pare, el Fill i l'Esperit Sant), representa Déu en gairebé totes les confessions cristianes. Alguns cristians identifiquen Déu Pare amb Jahvè del judaisme com el mateix Déu; tanmateix, altres cristians creuen que Jahvè no és Déu Pare, sinó Déu Fill, és a dir Jesucrist. Amaterasu OoKamisama (): 'senyor déu que il·lumina el cel', en el xintoisme del Japó, encara que el xintoisme no posseeix textos sagrats, ni una deïtat única ni predominant. Amè minakanushi ('senyor déu pare celestial') en el xintoisme antic, encara que el xintoisme no posseeix textos sagrats, ni una deïtat única ni predominant. Avalokiteshvara () segons alguns budistes. Waheguru és el terme del sikhisme per a Déu. Teotl significa 'déu' en náhuatl (encara que s'ha de recordar que eren politeistes). Anu és el déu suprem de la religió sumèria. Jah -apòcope de Yahvéh- és el nom del déu dels rastafaris. Igzi'abihier (literalment 'senyor de l'Univers') a l'Església Ortodoxa d'Etiòpia. Jaungoikoa, o abreujadament Jainkoa ('Senyor de les Altures') en basc. Ngai és el nom Massai de Déu. Niskam per als micmac. Yalla per als wolof. Déu per als catalanoparlants.

Qualitats divines

Hi ha probablement tantes nocions de què la divinitat existeix com de cultures o d'individus; i les qualitats que li són atribuïdes varien igualment. En filosofia, en una perspectiva creient, Déu és l'Ésser per excel·lència; es parla també en metafísica de causa primera i/o final. En teologia rep tradicionalment els atributs següents: Per a l'existència: infinitat, immutabilitat i perfecció. Per a la voluntat i l'enteniment: omnipotència, saviesa, justícia i bondat.

En les accepcions abrahàmiques,Les religions abrahàmiques són les que reconeixen Abraham com a avantpassat comú; es tracta del judaisme, del cristianisme i de l'islam. així com en altres religions més recents o comptant menys adeptes, és omniscient, omnipotent,La seva omnipotència no va de per si en tots els monoteismes. Durant un cert temps, potències intermediàries són les sol·licitades pels creients, com els àngels en el cas del Pseudo-Dionís, o anteriorment la reflexió que va portar en la construcció dogmàtica de la Trinitat. Tanmateix, aquest atribut d'omnipotència s'instal·la fermament a partir del , després de la reactivació del pensament aristotèlic tant per Averrois com per Tomàs d'Aquino. omnipresent. Certes aproximacions es limiten aquesta omnipotència pel lliure albir concedit als humans. El Llibre dels XXIV filòsofs ofereix un resum de les qualitats divines més comunes.

El Déu dels monoteismes miniatura|Pintura de Miquel Àngel en el sostre de la Capella Sixtina del Vaticà a Roma (que representa Déu i la creació d'Adam).|200x200px miniatura|El faraó Akhenaton (Amenhotep IV) va promoure culte iconoclàstic del déu solar egipci sent, probablement, l'exemple més antic de monoteisme.|243x243px Les religions monoteistes adoren una divinitat única, que va creixent en abstracció i atributs amb el pas dels segles per diferenciar-se dels cultes politeistes, considerats pagans. El Déu (amb majúscules perquè és l'únic) és una entitat no corpòria i eterna, amb els atributs de l'omnipotència, omnisciència i omnipresència, creadora de tot el que existeix i font última de la bondat moral dels actes humans (els quals jutja al final de la vida de cada persona).

A l'Orient antic moltes ciutats tenien el seu propi déu local, encara que aquesta adoració d'un sol déu no va implicar la negació de l'existència d'altres déus.

El culte iconoclàstic del déu solar egipci Aton va ser promogut pel faraó Akhenaton (Amenhotep IV), que va governar entre 1358 aC i 1340 aC. El culte d'Aton, el déu del sol, s'esmenta sovint com l'exemple de monoteisme més antic del qual es té coneixement i de vegades s'esmenta com una influència en la formació del judaisme primerenc, a causa de la presència d'esclaus hebreus a Egipte. Però encara que l'himne d'Akhenaton a Aton ofereix evidència forta que Akhenaton considerava que Aton era el creador únic, omnipotent, l'adoració d'altres déus al costat d'Aton mai van cessar fora de la seva cort, i els cultes més vells politeistes aviat van recuperar precedència.

Aquest déu monoteista acostuma a ser representat, quan les restriccions religioses ho permeten, amb trets antropomòrfics, concretament masculins, encara que s'acostumi a dir que és una entitat abstracta. Pel que fa a Déu en el cristianisme només ho és representat així el Déu Pare (òbviament el Déu Fill és home: Jesucrist).

Els déus dels politeismes Cada mitologia té el seu propi panteó de déus. Usualment venen de personalitzar forces de la natura, sentiments, esdeveniments vitals o llocs de culte. Els més habituals són: Un déu suprem, que mana per sobre de tots els altres o rei dels déus (especialment en els panteons que s'organitzen com un llinatge familiar). Pot estar o no relacionat amb la creació de l'Univers. Déus lligats als cels: el déu del Sol. el déu de la Lluna. el déu del cel. déus lligats a diversos fenòmens atmosfèrics (el tro, el llamp i el vent són els més comuns; la pluja pot pertànyer a una divinitat específica o lligar-se a la fertilitat, la vida o l'agricultura). déu de la nit. Déus relacionats amb la terra: déu de la terra (sovint en forma femenina). déu de les aigües. déu de l'inframon. Déus relacionats amb l'home: déus que encarnen valors (justícia, honestedat, pietat...). déus familiars (siguin els avantpassats o bé el déu pare, deessa mare....). déu de la vida o de la fertilitat (sovint sota la forma femenina), en algunes cultures substituïts pels déus de la caça. déu de l'amor. déu de la mort. déu de la guerra. déu del temps.