miniatura|Els quatre mandataris del període: Uriburu (1930-1932), Justo (1932-1938), Ortiz (1938-1940) i Castillo (1940-1943) Es coneix com la Dècada Infame al període de la història de l'Argentina que comença el 6 de setembre de 1930 amb el cop d'Estat cívic-militar que va derrocar el president Hipólito Yrigoyen i finalitza el 4 de juny de 1943 amb el cop d'Estat militar que va derrocar al president Ramón Castillo. Aquest període es va caracteritzar pel frau electoral, la persecució de l'oposició (principalment contra la UCR) i la corrupció generalitzada del Govern, en el context de la violència electoral.
El nom li va ser donat pel periodista nacionalista José Luis Torres,José Luis Torres va escriure el 1945 un llibre titulat La Década Infame, en què analitza críticament el període. en tant que també va ser anomenada com «restauració neoconservadora», període de «restauració política» o «restauració conservadora», «república conservadora» i alguns historiadors titulen els seus llibres sobre el període com «La República impossible» (1930-1945) o «Crisi econòmica, avanç de l'Estat i incertesa política (1930-1943)».
En aquesta conjuntura, Argentina va negociar el pacte Roca-Runciman amb el Regne Unit, que va garantir les exportacions de carn a canvi d'importants concessions econòmiques de part de l'Argentina, entre les quals es va destacar la concessió de tots els mitjans de transport públic de la ciutat de Buenos Aires a una empresa mixta anomenada Corporación de Transportes de la ciutat de Buenos Aires (CTBA). D'altra banda, l'aïllacionisme comercial de les grans potències va contribuir finalment a iniciar el desenvolupament industrial per mitjà de la substitució d'importacions. La política econòmica es va tornar estatista i es va crear el Banc Central de la República Argentina, al costat de gran quantitat d'organismes estatals reguladors (Junta Nacional de Grans, Junta Nacional de Carns, etc.) i empreses públiques (Fabricacions Militars, Alts Forns Zapla, etc.). El desenvolupament del sector industrial fa que el 1943 superi al sector agropecuari per primera vegada en la història argentina.
Durant aquest període també va començar la migració massiva del camp a la ciutat i de les províncies del nord cap a Buenos Aires. L'impacte de la Gran Crisi econòmica va obligar molts agricultors i altres treballadors del camp a traslladar-se als afores de les ciutats més grans, la qual cosa va provocar la creació de les primeres villas miseria (barraquisme). Així, la població de l'Argentina a la zona de Buenos Aires va passar d'1,5 milions d'habitants el 1914 a 3,5 milions el 1935. Mancats d'experiència política, en contrast amb la immigració europea que portava idees socialistes i anarquistes, aquests nous ciutadans proporcionarien la base social, en la pròxima dècada, per al peronisme.
Els pobres resultats econòmics de la política i el descontentament popular van donar lloc a un altre cop d'Estat, el 1943 (la «Revolució del 43»), pel Grup d'Oficials Units (GOU) (la facció nacionalista de les Forces Armades Argentines), contra el president en funcions Ramón Castillo, amb la qual cosa es posava fi a la Dècada Infame.
Antecedents
L'Argentina, nascuda el 1810, va travessar els seus primers 70 anys de vida sumida en contínues guerres civils, a través de les quals es van forjar les bases de l'Argentina moderna: una organització política federal; un sistema econòmic basat en l'exportació de matèries primeres (primerament llana i després carn i grans) i la importació de productes manufacturats; un sistema de serveis públics i comerç amb capitals europeus, principalment britànics; un model cultural en què coexistien una Església Catòlica influent i un laïcisme recolzat en la influència europea, especialment francesa.
El sistema polític es va cristal·litzar a partir de 1880 en un règim conservador, que va presenciar un accelerat creixement econòmic i va promoure queixes per l'escàs desenvolupament de les llibertats polítiques.
El sistema conservador va entrar en una sèrie de crisis successives a principis del , que van desembocar en la sanció de la reforma electoral, que permetia la participació de les majories. Contra el que els seus promotors esperaven, la reforma va portar al govern a la Unió Cívica Radical (UCR), sota el lideratge del president Hipólito Yrigoyen; aquest va tirar endavant algunes reformes econòmiques i socials, que de totes maneres no qüestionaven el model agroexportador. El sector conservador i diversos grups dins del mateix Partit Radical es van oposar a aquestes reformes, frenant moltes d'elles en el Congrés de la Nació Argentina, on el radicalisme mai va tenir majoria.
El successor de Yrigoyen va ser Marcelo Torcuato de Alvear, que es va apartar de la conducció yrigoyenista i es va recolzar en el vessant «antipersonalista» de la UCR; el seu govern va portar endavant diverses obres públiques i es va veure afavorit per la bonança econòmica mundial. El 1928 va ser novament elegit president Yrigoyen, que es va envoltar de grups joves i reformistes, que esperaven portar endavant una política molt més audaç en l'econòmic i social. La Gran Depressió i la ferotge oposició tant dels conservadors com dels antipersonalistes van frustrar aquests intents.
A finals de la dècada van aparèixer diversos periòdics d'inspiració feixista, encara que més lligats ideològicament a la dictadura de Primo de Rivera a Espanya que a la Itàlia feixista. Grups de xoc organitzats per empresaris, com ara la Lliga Patriòtica, van actuar durant la dècada del 1920, principalment com a força de xoc contra els sindicats. Diversos alts oficials van organitzar Lògies militars, al principi per sostreure a la politització a què els sotmetia el radicalisme, però posteriorment per organitzar la seva pròpia agenda política.
La crisi econòmica va portar, a principis de 1930, a una convergència entre l'oposició, gran part de l'Exèrcit i els grups d'extrema dreta a la intenció d'enderrocar a Yrigoyen. El president, visiblement envellit, pretenia controlar cada detall de l'administració, però no controlava tan sols les decisions polítiques més generals. La premsa (especialment els diaris La Prensa i Crítica) donava suport qualsevol iniciativa en contra del govern, i es feia ressò de les versions més absurdes per desgastar; per la seva banda, els nacionalistes tenien cada vegada més difusió a través de diaris com Fronda i La Nueva República.
Al mes d'agost de 1930, l'opinió pública ja sabia que s'estava gestant un cop d'estat; Yrigoyen rebutjava aquesta possibilitat, però fins i tot estava clar qui eren els caps: els generals José Félix Uriburu (Inspector General de l'Exèrcit que havia estat desplaçat pel president) i Agustín Pedro Justo (exministre de Guerra de la Nació). Fora d'aquests dos, el colpisme comptava amb la promesa de suport d'oficials de baix rang i uns pocs coronels. Davant el desordre imperant dels oficials colpistes, Justo es va limitar a donar suport críticament. En els primers dies de setembre, estudiants i líders socialistes van copar la via pública, reclamant la renúncia de Yrigoyen per evitar el cop d'estat; el govern va garantir la llibertat de premsa i de reunió, amb el que va facilitar els plans dels seus enemics. El president estava de llicència, i el vicepresident Enrique Martínez, que conspirava contra ell, no encertava a prendre una decisió; l'únic decret que va assolir a signar va ser una mesura de censura contra la premsa opositora, que va arribar massa tard.
La dictadura de José Félix Uriburu (1930-1932) Context en el qual es produeix el cop de 1930 La crisi econòmica mundial de 1929 anomenada Gran Depressió va tenir un profund impacte en l'Argentina. Va afectar primer econòmicament, ja que el 80% dels ingressos fiscals a l'Argentina provenien del comerç exterior. La crisi va crear una situació de tensió social, amb baixades de sou, augment de la desocupació; és a dir, una contracció de l'economia. I això va generar també, en el pla polític, un context en el qual es produeix el cop d'estat del 1930. La Crisi de 1929 va ser un factor que va crear una situació de tensió, de malestar sobre l'economia, en termes socials i de preocupació i incertesa en els sectors econòmics dominants, i això va contribuir a crear aquest clima. En general, a Amèrica Llatina hi va haver una crisi de sistemes democràtics pràcticament en tota la regió.
D'altra banda, els ensenyaments socials de l'Església catòlica de l'època estaven basades en l'encíclica Rerum Novarum de 1891 que versava sobre les condicions de les classes treballadores, deixava patent el seu suport al dret laboral de «formar unions o sindicats», reafirmava en el seu suport al dret de la propietat privada i discutia sobre les relacions entre el govern, les empreses, els treballadors i l'Església, proposant una organització socioeconòmica que més tard s'anomenaria «corporativisme». Recentment, a partir de 1931, el papa Pius XI va condemnar al feixisme i va proposar portar a la pràctica els principis de la recta raó i de la filosofia socialcristiana.
Les postures nacionalistes sorgides per imitació del que ha passat a Itàlia amb Benito Mussolini que recolzaven la implantació d'un corporativisme van provocar la divisió del Partit Popular i la seva dissolució. Va ser llavors quan els nacionalistes catòlics van recolzar al setmanari La Nueva República, opositor al govern radical d'Hipólito Yrigoyen que, en plena Gran Depressió mundial de 1929 va ser molt criticat per una sèrie d'intervencions a províncies per decret i assassinats d'opositors, entre ells el del senador Lencinas,Carlos Lencinas, estava frontalment enfrontat amb Yrigoyen, qui havia intervingut Mendoza, i acabava de ser exclòs del Senat per la majoria yrigoyenista; El día que mataron a Carlos Washington Lencinas, Laura Rodríguez, 15 de novembre de 2003, Mendoza, Diari Los Andes; que van produir el debilitament de la democràcia i van desencadenar el cop militar dirigit pel general José Félix Uriburu.
El cop d'estat del 6 de setembre de 1930 i el govern militar miniatura|El general José Félix Uriburu va iniciar la sèrie de cops d'Estat a l'Argentina i dictadures militars que s'estendrien fins al 1983 Durant la matinada del 6 de setembre, Uriburu es va posar al capdavant de les tropes i oficials del Col·legi Militar de la NacióEntre els oficials que van acompanyar a Uriburu (unes poques desenes) havien alguns que tindran molta importància molt més tard: Bartolomé Descalzo, Pascual Pistarini, Pedro Pablo Ramírez, Manuel Savio, Julio Lagos, Juan Ignacio San Martín, Franklin Lucero, Humberto Sosa Molina, Juan Domingo Perón i Juan José Valle. i va marxar sobre el centre de Buenos Aires. Les tropes a les seves ordres eren tot just 2000 soldats i cadets, però a mesura que avançava se li van anar reunint gran quantitat de civils; no va trobar resistència fins a arribar davant del Congrés, on un tiroteig va dispersar la columna.En el tiroteig van morir, depenent de la font, entre 11 i 23 persones, en la seva gran majoria civils. Acompanyat per uns pocs oficials, va seguir camí fins a la Casa Rosada, on va forçar la renúncia del vicepresident. Yrigoyen va fugir a La Plata, on va lliurar la seva renúncia al comandant d'un regiment. Va ser arrestat, reclòs a l'illa Martín García, i la seva casa va ser saquejada.
Uriburu es va nomenar a si mateix «president provisional» i va llançar una proclama, redactada per Leopoldo Lugones i corregida pel coronel José María Sarobe. Va decretar la dissolució del Congrés i va assumir el poder legislatiu i el poder executiu; també va decretar la intervenció federal de totes les províncies, amb dues excepcions (Entre Ríos i San Luis), úniques províncies governades per conservadors. El seu gabinet de ministres estava format per membres del vell Partit Conservador, la majoria d'ells amb experiència com a funcionaris, però allunyats de la funció pública des de l'assumpció de Yrigoyen, feia catorze anys.