El matte és una tècnica utilitzada en fotografia i en efectes especials per combinar dos o més elements d'imatge en una sola imatge final. Els mattes es fan servir per combinar una imatge en primer pla amb una imatge de fons, com ara actors en una escena amb una vista panoràmica, o una nau espacial amb un camp d'estrelles i planetes. Això es pot fer mitjançant màscares físiques, com ara tela pintada, o amb màscares digitals. Els mattes poden ser estàtics, on la forma de la màscara no canvia de marc en marc, o mòbils, on la màscara canvia per emmascarar objectes en moviment. Tècniques com la croma, la rotoscòpia i els controls de moviment s'han fet servir per crear mattes mòbils. Les imatges generades per ordinador també es poden representar amb un fons transparent i superposar digitalment sobre enregistraments de cinema utilitzant el mateix principi que un matte.
Història Els mattes són una tècnica molt antiga, retornant als germans Lumière. Originàriament, l'escena amb matte va ser creada per cineastes que obscurien els fons amb targetes retallables. Quan l'acció en viu d'una escena era filmada, la porció de fons de la pel·lícula no era exposada. Una vegada l'acció en viu era filmada, un retall diferent seria col·locat sobre l'acció en viu. La pel·lícula seria rebobinada, i els cineastes filmarien el seu fons nou. Aquesta tècnica era coneguda com a matte en la càmera i va ser considerada més com una novetat que com un efecte especial seriós durant el final dels 1880s.The Saga of Special Effects, Fry and Fourzon, p. 22-23 Un bon exemple americà primerenc es troba en The Great Train Robbery (1903) on és utilitzat per a ficar un tren rere una finestra d'una oficina de venta de tiquets, i després un fons en moviment fora d'un cotxe d'equipatge en un 'escenari' d'un tren. Vora aquests temps, una altra tècnica coneguda com a dispar de vidre també va ser utilitzada. El dispar de vidre es feia pintant detalls en una peça de vidre la qual després era combinada amb les distàncies de l'acció en viu per donar l'aparença d'escenaris i platós elaborats. Els primers dispars de vidre s'acrediten a Edgar Rogers.
El primer desenvolupament important del matte va tenir lloc durant els inicis del 1900 per Norman Dawn ASC. Dawn havia incorporat sense problemes dispars de vidre en moltes de les seves pel·lícules: com per exemple la desmoronada Califòrnia Missions en la pel·lícula Missions de Califòrnia, i també els va utilitzar per revolucionar el matte en la càmera.The Invisible Art: The Legends of Movie Matte Painting by Mark Cotta Vaz and Craig Barron, Chronicle Books, 2002; p. 33 Ara, en comptes d'agafar la distància de la seva acció en viu a una ubicació real, els cineastes obtendrien l'acció en viu com abans, amb els retalls al seu lloc corresponent i llavors es rebobinaria el film i es transferiria a una càmera dissenyada per minimitzar vibracions. Aleshores els directors enregistrarien utilitzant el vidre en la presa en lloc de l'acció en viu de fons. El compost resultant era de qualitat força alta, ja que matte línia – el lloc de transició de l'acció en viu al fons pintat – era molt menys irregular. A més a més, el nou matte en la càmera era molt més eficaç, ja que no era necessari que el vidre estigués a punt el dia que l'acció en viu es filmés. Un inconvenient d'aquest mètode va ser que pel fet que la pel·lícula era exposada dues vegades, sempre hi havia el risc de sobreexposar-la accidentalment i la pel·lícula i espatllar el material filmat anteriorment.
El matte en la càmera va continuar en ús fins que la qualitat dels productes fílmics va començar a millorar en la dècada dels 1920. Durant aquest període es va desenvolupar una nova tècnica coneguda com a mètode de càmera bi-pack. Aquesta era similar al matte en la càmera, però romania a sobre un positiu com a còpia de seguretat. D'aquesta manera si qualsevol element es perdia, encara es podria trobar intacte. Al voltant 1925 un altre mètode de realització de matte va ser desenvolupat. Un dels inconvenients dels mattes antics era que la línia del matte era estacionària. No podia haver-hi cap contacte directe entre l'acció en viu i el matte de fons. El matte mòbil (o en moviment) ho va canviar. El matte mòbil era com un bi-pack o com un matte en la càmera, excepte que la línia del matte canviava en cada enquadrament. Els directors cinematogràfiques podien utilitzar una tècnica similar al mètode bi-pack per a fer de la porció de l'acció en viu un matte per ell mateix, permetent moure els actors al voltant del fons i de l'escena, integrant-los completament. El lladre de Bagdad va representar un salt important cap endavant per al matte mòbil i la primera introducció important de la tècnica bluescreen inventada per Larry Butler quan va guanyar l'Oscar als millors efectes visuals aquell any, malgrat que el procés era encara molt intensiu, i cada marc havia de ser processat a mà.
Els ordinadors van començar a contribuir en l'ajut del procés a finals del . En la dècada del 1960, Petro Vlahos va refinar l'ús de les càmeres amb control de moviment en el bluescreen i va rebre un Premi de l'Acadèmia per aquest procés. Els anys 1980 van presenciar la invenció dels primers mattes digitals i processos bluescreen, així també com la invenció dels primers sistemes d'edició no lineal informatitzats per a vídeo. La composició alfa, en la qual les imatges digitals podien ser parcialment transparents de la mateixa manera que un cel·luloide d'animació en el seu estat natural, havia estat inventada a finals de la dècada de 1970 i va ser integrada amb el bluescreen en els anys de la dècada de 1980. La planificació digital va començar amb Star Wars episodi V: L'Imperi contraataca el 1980, per la qual Richard Edlund va rebre el Premi de l'Acadèmia pels seus treballs per crear una impressora òptica d'imatge aèria per combinar mates, tot i que aquest procés encara era analògic. La primera presa matte totalment digital va ser creada pel pintor Chris Evans el 1985 a El jove Sherlock Holmes, per una escena on hi apareix una animació creada per un ordinador gràfic d'un cavaller saltant des d'una vitrina. Primerament Evans va pintar la vitrina amb pintura acrílica, i després va escanejar la pintura en el sistema Pixar de LucasFilm per a posteriorment dur a terme una manipulació digital. L'animació per ordinador es va combinar perfectament amb el matte digital, cosa que no podia haver aconseguit una pintura matte tradicional. En l'era moderna, gairebé tots els mattes moderns es fan mitjançant l'edició digital del vídeo, i la tècnica de composició coneguda com a chroma (generalització digital del bluescreen) ara és possible fins i tot en ordinadors domèstics.
Tècnica Matte en la càmera El matte en càmera, també conegut com a Procés Dawn,(3)http://entertainment.howstuffworks.com/digital-matte-painter1.htm és creat primerament muntant una peça de vidre davant la càmera. S'aplica pintura negra a la part del vidre on el fons serà reemplaçat. Els actors són filmats en escenaris mínims. El director grava diversos minuts de metratge extra per utilitzar-los com a tires de prova. Aleshores el pintor dels mattes elabora una tira de prova (amb les àrees negres) i projecta un enquadrament de la presa amb el matte sobre el vidre muntat a cavallet.
Aquest clip de prova del metratge s'utilitza com a referència per a pintar el fons o el paisatge per passar-se al matte d'una nova peça de vidre. La part del vidre on hi té lloc l'acció en viu es pinta de color negre, llavors més part del metratge de prova és exposat per ajustar i confirmar la coincidència de colors i les línies de la vora. Després les parts crítiques de l'escena matte de l'acció en viu (amb les accions i els actors en lloc desitjat) s'enganxen per cremar els elements pintats a les zones negres. La pintura negra plana posa els blocs de vidre a la llum de la part de la pel·lícula que cobreix, evitant que es produeixi una doble exposició sobre les escenes latents d'acció en viu.
Procés Bi-pack Per començar una filmació amb matte bi-pack, la part de l'acció en viu és gravada. La pel·lícula és pujada i projectada en una peça de vidre que ha estat primer pintada de negre i després de blanc. L'artista en matte decideix on hi serà la línia del matte i la rastreja en el vidre, llavors pinta en el fons o el paisatge per a ser afegida. Un cop la pintura és acabada l'artista raspa la pintura de les porcions d'acció en viu del vidre. El metratge original i una bobina nova es carreguen al Bi-pack amb la rosca original de manera que l'obturador passa per davant de la pel·lícula neta. El vidre és il·luminat per darrere, per tant quan ambdues bobines s'executen, només l'acció en viu és transferida a la pel·lícula neta. La bobina del metratge original aleshores s'elimina i una peça de roba negra es col·loca rere el vidre. Aquest s'il·lumina des del davant i la nova bobina és rebobina i torna a anar. Les peces de roba negres prevenen el metratge ja exposat de tornar-se a exposar per segona vegada; el paisatge del fons ha estat afegit a l'acció en viu.
Rotoscoping El rotoscope era un dispositiu utilitzat per projectar una pel·lícula (és a dir un metratge d'acció en viu) a una tela perquè actués de referent per als artistes. Era utilitzat potser majoritàriament a les pel·lícules animades de Disney més velles, com ara en La Blancaneu i els set nans (pel·lícula de 1937), que tenia notables animacions realistes."Reviving an ancient art" The Times (London), August 5, 2006, FEATURES; The Knowledge; Pg. 10. Weblink, see bottom of page La tècnica va tenir altres usos, com ara a 2001: Una odissea de l'espai, on els artistes traçaven i pintaven manualment mattes alfa per a cada enquadrament. El rotoscope també va ser utilitzat per aconseguir les animacions fluides a Prince of Persia (videojoc), que va resultar ser impressionant en aquell temps. Desafortunadament, la tècnica ocupa molt temps, i intentar capturar semitransparències amb la tècnica era dificultós. Una variant digital del rotoscope existeix avui dia, amb programari que ajuda els usuaris a evitar alguns dels tedi; per exemple, interpolant mattes entre uns pocs fotogrames.McGuire, M. 2005.Computational Videography with a Single Axis, Multi-Parameter Lens Camera.
Extracció digital de mattes d'una sola imatge Sovint, és desitja poder extreure un o més mattes d'una sola imatges. Aquest procés, anomenat matting o treure un matte és comunament utilitzat per separar elements del fons del primer pla d'una imatge, i aquestes imatges normalment són marcs individuals d'un arxiu de vídeo. Les tècniques de composició són una eina relativament simple d'extreure un matte, per exemple el primer pla d'una escena amb greenscreen podria ser imposat en el fons arbitrari d'una escena. Intenta realitzar un matte en una imatge que no utilitza aquesta tècnica és significativament més difícil. Diversos algoritmes han estat dissenyats per afrontar aquest repte.McGuire, M. 2005.Computational Videography with a Single Axis, Multi-Parameter Lens Camera.