Pedagogia de l'oprimit és una de les obres més conegudes de l'educador, pedagog i filòsof brasiler Paulo Freire. El llibre, d'orientació marxista, està basat en la seva pròpia experiència com a professor per adults analfabets. Va ser publicat per primer cop en portuguès l'any 1968 i traduït al valencià el 2006.
El llibre tracta els oprimits: persones que no poden construir-se en un món de signes escrits ni obrir-se a altres mons, és a dir, no poden desenvolupar-se en un univers que tè el llenguatge escrits com a base del coneixement. Freire proposa també una pedagogia revolucionària que tingui com a principal objectiu l'acció i reflexió conscients i creatives de les masses oprimides sobre el seu alliberament.
A Pedagogia de l'oprimit, la ciència i l'educació esdevene armes tàctiques en la lluita de classes: l'autor hi inclou una anàlisi de classes marxista i hi explora la relació entre «colonitzador» i «colonitzat». També hi explica com els oprimits s'alliberaran gràcies a cercar coneixement, així com el reconeixement de la necessitat de lluitar per aquesta.Freire, P. (1968). La educación como práctica de la libertad. (6a ed.). Chile: Tierra Nueva.
El llibre gira al voltant dels interessos principals de Freire: la conscienciació, la revolució, el diàleg i la cooperació. A més, s'hi explica el pensament de Freire que deia que l'educació era un acte d'amor, de coratge, i una pràctica de la llibertat dirigida cap a la realitat.Freire, P. (1968). Pedagogia del oprimido (8a ed.). Chile: Tierra Nueva. Pedagogia de l'oprimit, roman popular entre els educadors d'arreu del món, i és un dels llibres fonamentals de la pedagogia crítica, amb més de 750.000 vendes.Publisher's Foreword in Freire, Paulo. (2000). Pedagogia del oprimido. New York: Continuum, p. 9.
Biografia de l'autor
Paulo Reglus Neves Freire, conegut com a Paulo Freire, va néixer el 19 de setembre de 1921 a Recife, Brasil. fill d'un pare oficial de la policia militar i educat en la tradició catòlica per la seva mare, va ser un educador i expert en temes d'educació d'origen brasiler i una de les majors influències teòriques de l'educació del .
Durant la crisi econòmica mundial de 1928-1932, Paulo Freire i la seva família es van veure obligats a traslladar-se a Jaboato, a causa de les dificultats econòmiques. A aquesta ciutat, Freire va fer els seus estudis primaris juntament amb el primer curs de secundaria a l'institut 14 de julio. Durant la seva època a l'educació secundaria, Freire va patir la mort del seu pare quan ell tenia 13 anys i com a conseqüència d'això, va perdre dos anys d'estudis. Després d'aquest primer any de secundaria, Paulo Freire va aconseguir entrar a l'institut Oswaldo Cruz, propietat del pare de la seva segona esposa Ana María Araújo Freire.
No va ser fins als 22 anys que Freire no va ingressar a la facultat de dret a la seva ciutat natal de Recife on va estudiar filosofia i psicologia a la vegada i, abans d'acabar els seus estudis universitaris, al 1944 es va casar amb la seva primera esposa, Elza María Costa Oliveira, mestra de primària i amb la qual va tenir cinc fills.
El 1946, a l'estat de Pernambuco, va ser nomenat director del ''Departament d'Educació i Cultura del Servei Social''. En aquest càrrec, va començar a treballar principalment amb gent pobre i amb problemes d'analfabetisme, realitzant així, les seves primeres experiències abans de desenvolupar el seu mètode d'alfabetització. 15 anys després, al 1961, el van nomenar director del Departament d'extensió Cultural de la Universitat de Recife. Tres anys després, va haver-hi un cop d'estat militar al Brasil i Freire va acabar a la presó.
No va ser fins al 1967 quan Paulo Freire va publicar el seu primer llibre: Educació com a pràctica de llibertat. En aquest es parla de la participació i la integració en un sistema democràtic. A més, s'afirma que ciència i educació són relativament neutrals. Un any després, es va publicar la primera edició del llibre Pedagogia de l'oprimit, però tot i que Freire era brasiler, aquesta primera edició es va publicar en castellà i anglès i no va ser fins al 1974 que es va publicar al Brasil degut a la caiguda de la dictadura i el començament del procés d'alliberament cultural.
Des del 1969 fins al 1979, Freire, va viure a Cambridge, Massachusetts, on va fer classes com a professor convidat a la Universitat Harvard.
Després de morir la seva dona, el 1986, Paulo Freire es va casar amb Maria Araújo Freire, que impulsava el seu mètode radical d'educació. L'1 de gener de l'any 1989, Freire va ser nomenat secretari d'educació de la ciutat de Sao Paulo, treball que va deixar l'any 1991.
El 2 de maig del 1997 Freire va morir als 75 anys d'un infart miocardíac a Sao Paulo, Brasil.
Resum El primer capítol parla de l'opressió, reproduïda i justificada mitjançant un procés recíproc entre opressor i oprimit. Explica que tots aquells que no tenen poder poden témer la llibertat, i una frase destacable és: ''la llibertat s'aconsegueix per conquesta, no de regal. Ha de ser perseguida constantment de manera responsable. La llibertat no és un ideal situat fora de l'home; tampoc una idea que es transforma en mite. Més aviat és la condició indispensable per la missió de finalització humana''. Segons Freire, la llibertat serà el resultat de la praxi quan s'aconsegueixi un equilibri entre la teoria i la pràctica.
Freire, en el segon capítol, realitza una anàlisi i crítica del sistema educatiu actual posant èmfasi en la relació educador-educant. Denomina l'educació d'aquest sistema com a bancària, on els educadors són qui tenen tots els coneixements per a transmetre als educants. La solució que proposa Freire per acabar amb aquest sistema educatiu és transformar l'estructura que els oprimeix. L'educació ha de començar llavors, per la superació de la contradicció educador-educant, ha d'haver-hi una conciliació entre aquests. Per això, Freire considera que un educador revolucionari no pot esperar passivament a què això passi per si sol, la seva acció, en identificar-se amb la dels educants, ha d'orientar en el sentit de l'alliberament de tots dos.
Al tercer capítol, se centra en l'ús del diàleg com a element d'aprenentatge i sobretot com a pràctica de la llibertat que és fonamental, ja que els homes no es fan en silenci, sinó en la paraula, en el treball, en l'acció i en la reflexió, el diàleg és una exigència existencial, per tant quan els homes oprimits dialoguen entre si, ho han de fer per aconseguir un objectiu. A més aquest diàleg és un acte creador, igual que un reflex de l'amor, per la qual cosa si no s'estima el món, si no s'estima la vida, si no s'estima als homes, no és possible el diàleg.
Per a Paulo Freire, la paraula té dues fases constitutives indissolubles: acció i reflexió. Ambdues en relació dialèctica estableixen la praxi del procés transformador. La reflexió sense acció, es redueix al verbalisme estèril i l'acció sense reflexió és activisme. Amb la reflexió i l'acció, l'home podrà superar les situacions límit, podrà ser més del que se li havia limitat, en definitiva, no haurà de dependre de ningú sinó que podrà ser el mateix.
A l'últim capitol, Freire comença reafirmant el fet que les persones són éssers de la praxi. Són "seres del quehacer" i la seva feina és l'acció i la reacció, la transformació del món, és teoria i també pràctica. Per arribar a l'objectiu, que seria l'alliberació simultània de les masses opressores i oprimides, cal fer una revolució vertadera on no es temi a les masses, on l'expressivitat de cadascú no sigui cohibida i on es pugui participar lliurement. Si es té por al poble, ja no existeix cap raó per desenvolupar una acció alliberadora.
Acció dialògica Paulo Freire va desenvolupar una perspectiva dialògica en l'educació dels anys 60, aquesta perspectiva destaca que s'ha de treballar en la teoria dialògica, contrària a la manipulació de les classes menys afavorides per la "cultura". El diàleg és el principal canal d'alliberament de la injustícia i l'opressió present, Freire reclama que, com la divisió és una de les principals eines per a la dominació, el diàleg resultarà ser la principal arma per a la unió, per derrotar l'opressió cultural.
Per fer possible el desenvolupament de la teoria dialògica és important tenir confiança i esperança en el poble, per fer un veritable diàleg, sense imposició de l'educador, on tots dos comparteixin i s'expressin lliurement, per a la superació de les diferències de classes i aconseguir una acció alliberadora.Publisher’s Foreward in Freire, Paulo. (2000). Pedagogia del oprimido. New York: Continuum, p.9.
El diàleg proposat per Freire no queda reclòs entre quatre parets sinó que abasta al conjunt de la comunitat que ensenya i aprèn incloent pares, mares, altres familiars, voluntariat, altres i altres professionals, a més de l'alumnat i del professorat. Tots influeixen en l'aprenentatge i tots i totes han de planificar conjuntament. El diàleg, en aquest context, s'entén com un procés interactiu intervingut pel llenguatge i que requereix, per ser considerat amb naturalesa dialògica, realitzar-se des d'una posició d'horitzontalitat en la qual la validesa de les intervencions es troben en relació directa a la capacitat argumentativa dels interactuats, i no a les posicions de poder que aquests ocupen.
L'aprenentatge dialògic està basat en cinc principis: diàleg igualitari, transformació, creació de sentit, dimensió instrumental iigualtat de diferències.
Acció antidialògica L'acció antidialògica es caracteritza per una banda per la necessitat de conquesta. L'antidialògic, dominador per excel·lència, pretén amb les relacions amb el seu contrari conquistar-lo a través de múltiples formes, no només econòmicament, sinó culturalment, robant a l'oprimit la seva paraula, expressivitat i cultura. No existeix una realitat opressora que no sigui antidialògica, com no existeix antidialoguicitat en la que no estigui involucrat l'opressor, obstinat en la permanent conquesta de l'oprimit. Les elits dominadores de l'antiga Roma ja tenien al necessitat de donar al poble "pa i circ" per a conquistar-los, "tranquil·litzar-los" amb la intenció d'assegurar la seva pau.
Dividir per a oprimir és una altra dimensió fonamental de la teoria de l'acció opressora. En la mesura que les minories, sotmetent al seu domini a les majories, les oprimeixen, dividir-les i mantenir-les dividides són condicions indispensables per a la continuïtat del seu poder. No poden permetre's la unificació de les masses populars, el qual significaria una amenaça per la seva hegemonia.
Una altra característica de la teoria de l'acció antidialògica és la manipulació de les masses oprimides. La manipulació és també un instrument de conquista, en funció de la qual giren totes les dimensions de la teoria. A través de la manipulació les elits dominadores intenten conformar progressivament les masses als seus objectius. I com més immadures siguin, políticament, rurals o urbanes, més fàcilment es deixen manipular per les elits dominadores que no poden desitjar la fi del seu poder i de la seva dominació.
Finalment, en la teoria de l'acció antidialògica una altra característica fonamental seria la invasió cultural, que consisteix en la penetració que fan els invasors en el context cultural dels envaïts, imposant a aquests la seva visió del món, en la mateixa mesura que frenen la seva creativitat.Freire, P. (2000). Pedagogy of the Oppressed (30th anniversary ed.). New York: Bioomsbury.
Educació alliberadora Les persones tenen curiositat per aprendre coses noves però la rutina condiciona la realitat. Totes les persones resen curioses davant una educació problemàtica que els ajuda a ser lliures i capaços d'anar més enllà del coneixement. L'escola no és neutral, l'educació és alliberadora. Han de saber posicionar-se davant les desigualtats. Cada persona pot ser un motor de canvi. A través del diàleg es pot humanitzar a la societat.