miniatura||Detall del "bany en el parc" de Jean-Pierre Norblin de La Gourdaine (1785) miniatura|Joaquim Sorolla. Xiquets a la platja (1910), Museu del Prado, Madrid miniatura|Macacos japonesos a les fonts termals de Nagano La pràctica del bany, l'acció de banyar-se, és un dels costums més antics de la humanitat. N'hi ha moltes variants possibles. Pel que fa a l'objectiu final hi ha banys rituals, higiènics, terapèutics, esportius, per plaer. Amb referència al medi, hi ha banys en aigua dolça o salada, freda, tèbia, calenta o molt calenta. Les persones poden banyar-se en un riu, al mar, en una piscina, en una banyera... Ho poden fer vestides o despullades, de forma total o parcial, en solitari o en companyia.
El repàs d'alguns detalls del bany, relacionant-los amb la vida diària de la gent pot resultar interessant. Alguns mamífers completament terrestres poden banyar-se per a refrescar-se o escalfar-se.
Banys públics En certes civilitzacions i des de molt antic, la gent solia banyar-se en un edifici, normalment públic, utilitzat exclusivament per a aquesta finalitat, definit en català amb el nom en plural: "Banys".
Història antiga miniatura|Dones dutxant-se. Còpia pintada d'un recipient grec.
Cultures antigues El primer cas a considerar és el dels Grans banys de Mohenjo-Daro. No està gaire clar si la gran bassa conservada era una piscina ritual, un bany públic o un simple dipòsit d'aigua.
Alguns del antics habitants d'Índia practicaven banys rituals, basats en la higiene personal, tres cops al dia. Aquest costum està documentat per escrit en les anomenades grihya sutras. Encara hi ha seguidors d'aquest ritual en els temps actuals. (Vegeu Veda).
A la Grècia clàssica hi havia petites banyeres, recipients per a rentar les mans i vaixells per a rentar els peus. Les troballes arqueològiques més antigues relacionades amb els banys són del palau de Cnossos (Creta, segon mil·lenni aC) i les banyeres d'alabastre d'Akrotiri (Santorini). Hi ha referències de banys i dutxes d'accés públic en algunes dependències dels gimnasos. La paraula gymnasium (γυμνάσιο) significa despullat.
A l'antiga Roma, a part dels banys privats de les cases riques, hi havia banys públics: les termes. Algunes de les termes eren monumentals. Per exemple les termes de Caracal·la. Aprofitant les fonts d'aigües termals, els romans bastiren banys per tot arreu dels territoris del seu imperi.
Japó medieval miniatura|Distribució en planta d'uns banys públics japonesos (sentō). La primera notícia d'uns banys públics al Japó data del 1266. El primer centre d'estil modern destinat al bany (sentō en japonès) fou establert a Edo (l'actual Tokyo) l'any 1591. Els primers banys de vapor eren del tipus iwaburo (岩風呂 "basses de roques") o kamaburo (釜風呂 "banys de forn"). Els noms indicaven l'aprofitament de coves naturals o la construcció de refugis amb pedres. Dins de cada recinte, algunes roques s'escalfaven amb llenya i s'hi vessava aigua al damunt, produint vapor.
Amèrica precolombina miniatura|Casa de suar asteca (temazcal). Dibuix del Codex Magliabechiano. El bany era conegut i practicat per molts pobles precolombins d'Amèrica. Bernal Díaz del Castillo explicava que Moctezuma es banyava cada dia a la tarda. Bernal explica que, fins i tot empresonat pels espanyols, disposava de les seves dones i els seus banys.
El cronista Tomás López Medel explicava el costum dels banys entre els indis, tan natural en ells com el menjar.
1596. Pedro de Oña, en la seva obra Arauco domado, explica el bany de Caupolican i la seva estimada Fresia després de la migdiada (Cant cinquè).
Cabanes de suar Algunes tribus de nadius americans practicaven els banys de vapor en unes cabanes anomenades cabanes de suar o cases de suar (temazcal/temazcales en castellà).
Època medieval a Europa En contra de la creença popular, basada en llibres de ficció i pel·lícules, la pràctica de banys higiènics a l'edat mitjana era prou habitual. Si més no entre les classes benestants. Castells i monestirs disposaven d'instal·lacions permanents destinades als banys corporals. Pràcticament a totes les ciutats hi havia banys públics a preus moderats. A París n'hi havia 26 a la fi dels . A les ciutats de Tortosa i Lleida, en poder de musulmans, hi havia banys públics. També n'hi havia a Perpinyà, Girona i Barcelona. A la ciutat comtal els banys Vells (1142) i els banys Nous (1162).
Aspectes religiosos Des del punt de vista cristià, el baptisme (sovint per immersió) era un bany ritual que rentava els pecats comesos anteriorment. Molts aspectes de la religió cristiana estaven relacionants amb l'ús metafòric del verb rentar: rentar els pecats. Pel que fa als banys higiènics, l'Església hi estava a favor; només estava en contra de la nuesa i de la possible promiscuïtat en els banys públics. Les religions jueva i musulmana eren partidàries de les ablucions rituals i dels banys de neteja corporal.
Documents sobre els banys cristians 195 dC. Tertul·lià, en la seva obra Apologeticus, informava dels seus costums pel que fa als banys. 200 dC. Climent d'Alexandria. 600 dC. El papa Gregori el Gran no aprovava banyar-se en diumenge. En una de les històries que escrigué, parlava d'un capellà que anava a banyar-se a les termes de Civitaveccia, considerant el fet com un costum habitual. 800. Segons Einhard a Carlemany li agradaven els banys termals. Era un bon nedador i hi anava sovint.
Segle X? En l'obra Secreta secretorum (el Llibre dels secrets) hi ha un capítol destinat als banys. Una transcripció lliure de la versió catalana (Libre del saviesa) és la següent:
1165. Benjamí de Tudela va visitar el banys de Pozzuoli.
1197. Petrus Ebulensis (Pere d'Éboli) escrigué un poema didàctic sobre els banys de Pozzuoli: De balneis puteolanus.Gallica. Petrus de Ebolo. De balneis puteolanus.
Banys públics Simplificant molt, és possible afirmar l'existència, en època medieval, de banys públics seguint una tradició ininterrompuda des de la dominació romana. Les invasions musulmanes del sud d'Europa modificaren molt poc la xarxa de banys prèviament existent. Això no vol dir que no hi va haver reparacions, modificacions o noves construccions de banys. Ni que els nous banys islàmics no tinguessin diferències sobre els antics banys romans. A Europa central, sense invasions islàmiques, el banys públics foren reconstruïts i adaptats.
Els banys públics eren un fenomen urbà. N'hi havia, gairebé, a totes les ciutats importants i en molts centres de pelegrinatge. La seva propietat i explotació podien ser municipals, d'alguna alta autoritat, d'una persona particular o d'una societat.
Molts calls disposaven de banys exclusius. El mateix passava amb alguns alfòndecs.
Una descripció genèrica és impossible. Cada bany presentava característiques pròpies. Alguns trets generals són els següents. Arquitectura. Un bany públic implica un edifici o un conjunt d'edificis. Alguns documents medievals indiquen una distribució en tres cambres: d'aigua freda, d'aigua calenta i estuba o bany de vapor. Els banys de vapor no eren universals, però sí relativament freqüents. Sistema de banys. Hi havia una (o diverses) banyera gran de fusta usada de forma comunitària. Tapant la banyera hi havia una mena de tenda o papalló que mantenia la calor i limitava els corrents d'aire. En molts casos hi havia aigua calenta, escalfada amb llenya i servida amb galledes. Els usuaris es banyaven despullats i, en els primers temps, sense separació de sexes. Aquest aspecte fou molt controvertit i, finalment, provocà la desaparició dels banys públics cap a final del . En èpoques intermèdies hi hagué separació de sexes (en banys separats o en horaris separats). Hi acostumava a haver personal auxiliar que podia ajudar en la neteja (fregar l'esquena, portar tovalloles, ajudar a entrar i sortir de la banyera...).
Banys públics en poblacions petites 1273. En una estada a Alzira, el rei Jaume I va concedir l'explotació d'uns banys públics a Murvedre a Jucef Abinxaprut: “... cum caldaria et aliis apparamentis ipsorum balneorum...”
Els Banys Nous de Barcelona miniatura|Placa indicadora al carrer dels Banys Nous (Barcelona). Els establiments de banys públics medievals presenten particularitats diverses, en funció de l`època concreta i de la ubicació geogràfica. El cas dels Banys Nous de Barcelona permet recordar alguns detalls concrets. 1169. Ramón Berenguer atorgà llicència per construir uns banys al seu alfaquí jueu Abraham Bonastruc. La propietat, les despeses d'explotació i els beneficis anirien a càrrec del rei (2/3) i d'Abraham (1/3).Geografía general de Catalunya. Barcelona. Francesc Carreras Candi. Pàgina 275. L'edifici es va bastir en el que havia estat un hort ric en aigua. Aigua que es pouava amb una sínia. Hort i edifici suposaven una inversió important. Cal suposar que només unes instal·lacions molt freqüentades podrien donar beneficis. 1199. Pere el Catòlic feu donació a Guillem Durfort dels dos terços dels Banys Nous que posseïa. Com que Guillem havia comprat anteriorment l'altre terç de la propietat, va passar a ser l'únic propietari. 1199-1262. Durant aquest període foren propietat de la família Durfort. 1262. Foren comprats per 300 sous per Pere Burgès. 1429-30. Propietat de Joan Junyent, mercader de Barcelona.
Declivi i desaparició dels banys públics a Europa Des de final del fins al els banys públics pràcticament deixaren d'existir. Si més no, com a pràctica habitual de molts sectors socials. Només es mantingueren els balnearis més importants.
Història moderna Recuperació dels banys A final del alguns metges estudiaren i divulgaren els beneficis dels banys i el seu ús amb finalitats terapèutiques. El principi que defensaven era prou clar: els banys adequadament practicats milloraven la salud.
Tractats publicats 1697. John Floyer . An Enquiry into the right Use and Abuses of the hot, cold and temperate Baths in England . The ancient psychrolousia revived, or an Essay to prove cold bathing both safe and useful (London, 1702; several editions 8vo; abridged, Manchester, 1844, 12mo) See online version below. Full text a Internet Archive (archive.org) 1703. Bernardino Ramazzini i Luca Antonio Porzio. De morbis artificum diatriba. 1708. Thomas Guidott. An Apology for the Bath. 1822. Philibert Patissier. Traité des maladies des artisans...d'après Ramazzini.
Banys públics "moderns" D'acord amb el canvi de mentalitat de la societat, en algunes ciutats s'oferiren serveis de banys. 1765. Paris. Banys públics al riu Sena sobre dues gavarres. 1827. Taüll-Vall de Boí. Poblet de 90 habitants amb banys d'aigua freda i calenta. 1829. Liverpool. Primer bany públic modern a Europa. 1830. Banys a Birmingham 1842. Primera casa de banys amb aigua tèbia, a Liverpool. 1845. Barcelona. Primers banys "russos" de vapor. 1854. Barcelona.
Des de la Segona guerra mundial fins a l'actualitat La proliferació dels banys privats, amb cambres de bany en totes les cases i, generalment, equipades amb aigua corrent freda i calenta, ha convertit en innecessaris els banys públics de lloguer. Els nombrosos establiment que encara funcionen estan orientats a serveis de luxe i tractaments estètics o medicinals.
Les instal·lacions compartides són freqüents en fàbriques de tota mena. En el cas de clubs esportius, han esdevingut imprescindibles i obligatòries.
Balnearis A diferència dels banys públics destinats a la higiene del cos, els banys medicinals han estat en funcionament de manera més o menys contínua des de l'època romana fins als dies actuals.
El tractament preventiu i la cura de malalties mitjançant les aigües (Hidroteràpia) es practicava i es practica en els balnearis.
Història dels balnearis Resumir una història de més de dos mil anys és molt difícil. Sí que és possible oferir alguns detalls puntuals, en ordre cronològic, i algunes mostres documentals. (Atenció: els anys que acompanyen la cronologia següent són, en alguns casos, aproximats).Cronologia dels balnearis.