La Baronia de Rialb és un extens municipi prepirinenc al nord-est de la comarca de la Noguera (Catalunya), vertebrat al voltant del riu Rialb en el seu curs mitjà (Rialb Sobirà) i baix (Rialb Jussà) i que s'inicia al sud a la riba esquerra del Segre fins a la Serra de Grau de Moles, a les altures del Cogulló de Sant Quiri (1.355 m d'altitud). El cap municipal actual és Gualter; anteriorment era la Torre de Rialb.
El terme municipal se situa a la comarca natural del Segre Mitjà, en el pas de transició entre la plana de Lleida cap a les muntanyes i les valls del Pirineu català occidental.Text de l'informe Roca, desembre de 2000 Limita amb les comarques de l'Alt Urgell, a l'est (Peramola i Coll de Nargó); el Pallars Jussà, al nord-oest (Benavent de la Conca); i amb els municipis de Tiurana, Ponts i Artesa de Segre (la Noguera) pel sud i sud-oest. De poblament dispers i relleu accidentat, té l'estatus de municipi d'alta muntanya.Municipis de zona de muntanya , Generalitat de Catalunya Llei 2/1983, de 9 de març, d'alta muntanya, Generalitat de Catalunya
Història Els orígens miniatura|Emplaçament actual del dolmen de Sòls de Riu (esquerra) i l'ermita romànica de Santa Eulàlia de Pomanyons ( (dreta), al nucli de la Torre de Rialb Els primers vestigis d'activitat humana que es troben a la zona de la vall del Rialb són dos jaciments prehistòrics. A prop del Segre, a l'anomenada cova de Vilaplana, s'hi van localitzar restes de material de l'edat del ferro i, en sòls més profunds, materials de sílex, de pedra polida i de ceràmica primitiva corresponents al Neolític. L'altre jaciment és el megàlit o dolmen de Sòls de Riu, construït durant l'Eneolític, que és un testimoni del culte i de la veneració dels morts.
Certament la vall estava poblada durant la invasió musulmana, si bé és probable que els pastors i pagesos conservessin la tradició o els costums cristians de l'època goda, pel fet que en la toponímia no s'hi troben mots de procedència aràbiga. A final del van produir-se els primers intents d'ocupació cristiana, dins el gran projecte del comte Guifré, que tenia per a objectiu tota la Segarra fins a Tàrrega o Agramunt. El comte de Barcelona el 870 també ho era d'Urgell i la Cerdanya i no perdia de vista les terres del Segre. Amb la mort de Guifré i els contraatacs dels àrabs, l'ocupació del país feu una reculada i els objectius dels comtes de Barcelona i d'Urgell es retardaren una centúria.
Segons Jaume Pasqual a la primera meitat del ja existia la casa de Sant Cristòfol en el castell de Salinoves, però les ràtzies dels sarraïns arribaren fins a Montmagastre (ràtzia de 1003) i sembla que l'església de Sant Cristòfol fou destruïda, com ho indica l'acta de consagració de l'església de Santa Cecília d'Elins (949), a la qual pertanyia Salinoves i dita església.
L'antic terme i priorat de Gualter El primer terme de Gualter en els segles de la fundació del monestir de Santa Maria era una partida del terme de Ponts i, per tant, no s'incloïa dins les terres del Rialb, que fou molt posteriorment. Gualter fou cedit al monestir de Ripoll pel comte Guifre el Pilós, que hauria ocupat el lloc abans del 890. El 1079 era propietari del lloc el comte Ermengol IV d'Urgell. El mateix comte, per ajudar a l'aixecament del nou monestir, va cedir a l'abat de Ripoll la meitat de les primícies dels pobles que havia acabat de conquerir als àrabs i dels que guanyés en endavant dins el pla de Mascançà, a partir de la serra d'Almenar.
Els primers intents seriosos d'erecció del monestir es produïren a partir de 1118, quan es va crear una confraria de clergues i laics per a aixecar el monestir, que era llest el 1207. Els comtes d'Urgell, en especial Ermengol VIII, continuaren afavorint el monestir, que tenia un bon patrimoni. Malgrat tot, mai no va passar de ser un petit priorat, que comptava només amb un prior, quatre monjos i alguns preveres beneficiats. Al la vida monàstica va decaure molt i el papa Climent VIII el va suprimir totalment el 1593 a fi de dotar amb les seves rendes el capítol de Solsona. En endavant fou una simple església parroquial.
El Rialb Sobirà i el Rialb Jussà L'actual municipi és justament format per una munió d'antigues parròquies, pobles o caseries, masies, torres i fins antics monestirs d'història i passat divers, units en temps moderns dintre un únic i gran terme. Nogensmenys, antigament es diferenciava el terme originari en dues parts: el Rialb Sobirà, que feia referència a les terres més alteroses i prou allunyades del curs del riu Segre i, el Rialb Jussà, que comprenia les terres més baixes i orientals, és a dir, els nuclis urbans o religiosos de la Torre –antigament anomenat Torrabadal–, Polig, Sant Girvés, la Serra i l'Oliva; també hi pertanyien les sufragànies o nuclis de Miralpeix i la Cluella, que al formar-se els municipis foren agregats a Tiurana.
Notícia de l'existència i homologació d'aquesta circumscripció se'n constata des de l'acta de consagració, del ; entre les parròquies de l'Alt Urgell hi posa el Rialb i l'altre Rialb; el capbreu subsegüent concreta millor el topònim citant el Rialb Sobirà i el Rialb Sotirà. Altrament, és sabut que el Rialb Jussà estava en un nivell socioeconòmic superior als altres llocs del Rialb, encara que tots es mostraven econòmicament molt endarrerits; es dedueix de la pensió que abonava de la dècima beneficial el 1279; Pallerols en un termini pagava 9 sous i 3 diners; Palau, 9 sous; Rialb Jussà, 23 sous en el mateix termini.
La fundació i els senyors de la Baronia La Baronia de Rialb pròpiament dita comprenia els nuclis de la Torre, Palau, Pallerols, el Puig, Guàrdia, Sant Martí, l'Oliva i el Cerdanyès, mentre que el terme de Bellfort formava part de la comanda hospitalera de Sant Salvador d'Isot, fusionada molt aviat amb la de Susterris (Pallars Jussà); la Donzell amb Sant Cristòfol, que constituïen l'antiga dotació del cenobi de Sant Cristòfol de Salinoves, eren una propietat del monestir d'Elins, després dels canonges de Castellbò i el 1685 la va comprar Joan Puig i Moles i passà als Cluet; Gualter i el seu terme eren un antic priorat benedictí filial de Ripoll i, després de 1592, fou unit al capítol canonical de Solsona; i Vilaplana era un domini del baró o senyor de Tiurana. La fusió de tots aquests llocs en l'actual municipi es va fer entorn del 1840, arran de la Llei d'Ajuntaments promulgada pel govern de Madrid.
miniatura|Poble de la Torre de Rialb, al Rialb Jussà, antic cap de la baronia miniatura|El riu Rialb en el seu tram mitjà, al Rialb Sobirà, al nord del terme municipal miniatura|Entorns del mas d'Heretat de Guàrdia (), al nucli de Palau de Rialb El nom de Baronia, semblantment al de les baronies de Sant Oïsme o de Lavansa, li ve del fet que un bon sector del seu terme havia constituït un antic terme jurisdiccional o baronia, estructurada ja al dins la vegueria d'Agramunt, que tingué entre altres senyors els Ribelles, com Ponç de Ribelles, que l'any 1376 era senyor de Rialb Jussà, Rialb Sobirà i Pallerols. Sembla que el seu castell o casa senyorial, dit de Rialb o de Sòls de Riu, se situava no gaire lluny de la Torre, on existeixen les runes d'una gran construcció, a la ribera esquerra del riu Alb. A inicis del la baronia era de domini reial i fou en aquell temps quan el rei Alfons el Magnànim la vengué a Ramon de Casaldàliga, ciutadà de Saragossa. Aquesta família la mantingué fins a principi del , després passà als Alentorn, senyors de Seró, de qui, per successius enllaços matrimonials, passà als Rocabertí, senyors de Tagamanent, i als Pinós, esdevinguts marquesos de Barberà el 1702. Els darrers barons foren els Mercader i Sadurní.
Pel que es refereix al determinatiu de Rialb (o Riaup, com diuen els autòctons), comú a molts altres centres del terme, el té del riu Alb o Rialb (de Rivo Albo en llatí), és a dir, el riu blanc; en al·lusió a la coloració del llit del riu a causa de la sedimentació calcària.Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya ; sobre la Baronia de Rialb
El concepte muntanya-refugi Pel que fa a les fortificacions defensives de la demarcació de Baronia, els topònims com la Bastida, Bellfort, Guàrdia, Guardiola o la Torre, fan referència a antigues turres o torres de guaita i nuclis fortificats, els quals, conjuntament amb els castells refugi de Rialb, Salinoves o Tarabau, conformaven la xarxa de protecció i control de la vall rialpenca durant el període medieval.
Aquest vell concepte de muntanya-refugi feia referència a l'obstacle natural de les difícils i intricades comunicacions de la vall, un refugi formidable, especialment en la seva part alta, solcada per estretes torrenteres i barrancs gairebé infranquejables. Un concepte, aquest, que retrobà la seva vigència en dos episodis de la nostra recent història col·lectiva: durant els anys de la Guerra Civil del 1936-1939, quan aquest marc geogràfic serví de refugi i emparament a nombrosos fugitius de la zona republicana, com a etapa prèvia per passar a Andorra i, posteriorment a la zona franquista; al cap d'un temps, però aquesta vegada en sentit invers, la Baronia serví com a plataforma d'operacions de les partides armades dels maquis republicans que provinents d'Occitània envaïen el Pirineu i el Pre-Pirineu durant el 1944 i el 1945 per tal de combatre la dictadura franquista. Aquell hivern fins i tot s'arriscaren a fer una entrada esporàdica a la població de Gualter.
Demografia Vegeu també: Toponímia de les cases de la Baronia de Rialb No consta informació concreta de la població de la vall d'abans del i cal suposar que en aquell temps estaria al nivell demogràfic dels altres pobles de la muntanya catalana. En aquesta fita ja existien les famílies que han estat tradicionalment propietàries de la seva casa i que normalment en portaven el nom. Molts cabalers i potser algunes famílies des de l'antigor han anat emigrant cap a poblacions majors; per això en la patronímia de Ponts i altres pobles, concretament Agramunt, hi trobem en el molts cognoms de persones que procedien del Rialb. S'hi llegeix els Puig, Cerdanyés, Batalla, Vilamaians, Baró, Salinoves, Trilla, Coll, Rialb, Barrat, G. de l'Era, Marçol, Gualter i altres. Basant-se en aquestes dades, en les cites eventuals que es troben en altres documents anteriors de lloc i cases del Rialb, com dels molins, que en algun temps havien estat més de cinc; segons les capelles romàniques, que sempre solien situar-se prop d'un mas i estudiant la mateixa arqueologia de la construcció, es pot apuntar que abans de l'època dels fogatges i de les epidèmies de la segona meitat del , aquest territori estava tan poblat com ho fou a la fi del , i s'hi comptaven unes 60 cases i unes 11 famílies més de Gualter.
El 1787, en el cens elaborat per ordre del comte de Floridablanca es recollien tots els individus i les seves característiques estamentàries. Pel que fa al terme del Rialb i, en concret a la parròquia de la Torre, la qual comprenia també Pallerols i el Puig, el nombre d'habitants de fet era de 256. El segon nucli amb major nombre d'habitants era el terme de la Donzell de Sant Cristòfol, el qual depenia llavors de la parròquia de Sant Martí del Puig, on hi vivien 110 persones. A Bellfort hi havia 68 habitants, a Gualter eren 62 i a Vilaplana n'hi residien 18. El nombre total d'habitants del que comprèn l'actual municipi era, en aquell moment, de 514, dels quals 48 eren propietaris o caps de casa, 42 eren assalariats, 5 eren sacerdots i hi havia 1 estudiant i 1 artesà.
A partir de 1845 una reforma tributària del llavors ministre d'Hisenda Alejandro Mon, implantà als municipis la confecció d'un Libro de Apeo. El de la Baronia és datat del juliol de 1859 i hi apareix una relació amb 210 propietaris autòctons i 21 de forans del terme municipal i el seu indret de residència. La població era superior als 1.500 habitants aproximadament.