El Llibre de la ciutat de les dames, en francès La Cité des dames, és una obra escrita per Christine de Pisan entre el desembre de 1404 i l'abril de 1405. L'obra sorgeix com a resposta al tractat misògin de l'època Les lamentacions de Matheole, un poema en llatí de finals del s. XIII, que a França va aconseguir un gran èxit en la seva traducció, cap a 1370.
La seva aportació en els cercles humanistes del moment inicia la Querelle de les dones, debat que continua fins a la Revolució Francesa. Des de la radicalitat, transcendeix els valors androcèntrics del seu temps plantejant una humanitat en femení.
Introducció Aquesta obra fou escrita amb el propòsit de prendre partit contra l'escandalosa misogínia dominant en la polèmica plantejada sobre el Roman de la Rose i que Christine de Pisan, amb els seus arguments, aconsegueix convertir en la Querelle des femmes.
Christine de Pisan a la seva vindicació literària crea per a les dones una proposta que fins llavors no havia estat considerada, un ginecotopia, un espai propi on puguin viure en pau; amb les manifestacions de la pròpia cultura, amb una genealogia femenina que justifica i protegeix el benestar de les dones i promou i respecta les diferències.
Pisan assumeix convertir-se en pública defensora dels seus propis drets i dels drets de la resta de dones silenciades, pensades, creades i imaginades malgrat elles, recuperant un lloc físic i simbòlic governat per dones que representa al·legòricament el restabliment dels antics matriarcats. Les dones viuran lliurement i hauran fet possible un espai nou en aquest món i actuaran en un espai públic i polític.
Des d'aquesta "habitació pròpia" que va ser l'estudi on li va agradar retratar-se en les miniatures dels seus manuscrits, envoltada de llibres i escrivint, Pisan va redactar una de les al·legories de l'autoritat i genealogia femenines més boniques que es coneixen.
Estructura i argument L'obra s'estructura en tres parts a través d'un diàleg que serveix de marc per resumir els mèrits de diferents dones mítiques i històriques que actuen com a model, en narracions breus en la línia dels exempla medievals. El llibre de Pisan segueix les petjades d'altres obres destacades a la seva època pel que fa al recull de dones intel·lectuals:
De mulieribus claris, de Giovanni Boccacio Llegenda àuria, de Jacobus de la Voragine. Miroir Historial, de Vincent de Beauvais. La ciutat de Déu, de Sant Agustí, obra amb el qual comparteix a més del títol, la finalitat apologètica
Però el conjunt de la tria i l'argumentació especial i suggerent de la Ciutat de Pisan, la fan original i moderna. Aquesta obra tanca la porta de la literatura medieval i obre la de la literatura humanista renaixentista amb un plantejament de l'ofici literari quasi professional i un compromís individual entès a la manera moderna.
La trama argumental és senzilla: Christine explica com una tarda, cansada d'estudiar, es va posar a llegir un llibre que li havien deixat, pensant en distreure's. Era un llibre que criticava les dones. El deixa perquè la seva mare la crida a sopar; l'endemà, reflexionant sobre aquest i altres llibres misògins, pren consciència que, llegint-los, reconeix més autoritat a aquests escriptors que a la seva experiència femenina.Per articular la seva obra, l'autora va utilitzar tres figures al·legòriques femenines que conversen; se li apareixen la Raó, la Rectitud i la Justícia, que li diuen que ha estat l'escollida per construir una ciutat que serà habitada només per dones, i que elles tres l'ajudaran. Les tres Dames visiten la narradora en la solitud del seu estudi, espai simbòlic d'aprenentatge i revelació, de creació i pensament, un espai que no solia ser pròpiament femení. Són elles les que la impulsen a escriure, i no una revelació divina –l'estratègia tradicional de l'escriptura femenina medieval per sentir-se autoritzada–, sinó més aviat laica, en la tradició més humanista de l'època. miniatura|297x297px|Començament de la primera part de La cité de dames És una ciutat que l'autora construeix en tres etapes, coincidents amb les tres parts del llibre:
La Raó ajuda l'autora a aixecar els murs i a tancar les fortificacions de la ciutat; La Rectitud l'assisteix per erigir les cases, els edificis i els temples; La Justícia l'empara en la construcció de les cobertes i les teulades i en la tria i l'acompanyament de les dones escollides que hi han de viure.
A cada una de les tres parts del llibre Pisan rep els ensenyaments d'una de les tres Dames que l'acompanya i dialoga amb ella, i li ofereix l'exemple de les dones excel·lents del passat. Així es recuperen i es valoren les figures mitològiques, perquè les deesses són tractades com a dones reals importants.
Les dues primeres parts, més llargues, tenen un planteig més clàssic i històric; la darrera, més breu, és clarament de base cristiana i es on tenen el seu protagonisme les màrtirs i santes encapçalades per Nostra Senyora.
Pisan, a la Ciutat de les Dames no només recrea el mite de les Amazones com una Ginecocràcia, sinó que també construeix tota una nova ciutat com a utopia d'un espai separat, una ginecotopia literària.
L'escriptura es desentén de les codificacions simbòliques amb què el cànon literari medieval defineix els seus cossos. La bellesa és també qualitat derivada de les actituds i activitats de dones guerreres i de gran sentit polític, sàvies i creatives, profetes, amants exemplars, constants i fidels. Totes les virtuts apareixen representades per aquestes dones amb les quals Pisan enarbora la defensa femeninaː
Dones que apareixen al llibre A la primera part, després de la introducció, amb l'aparició de les tres dames i el pla general de l'obra, s'examinen les vides de: Reina de Sabà Fredegunda Semíramis les amazones Zenòbia Artemísia I de Cària Lilia Camil·la (Eneida) Laòdice (esposa d'Ariàrates VI de Capadòcia) anomenada Berenice, al llibre miniatura|296x296px|Miniaturaː Entrada de les dames a la ciutat (Segona part de La cité de dames)Clèlia Cornifícia (poetessa) Falcònia Proba Safo Medea Circe Minerva Ceres (mitologia) Isis Aracne Pàmfila Timareta Semprònia (esposa de Brutus) Gaia Cecília Dido Ops Lavínia
A la segona part es repassen els mèrits de: les sibil·les Carmenta Cassandra Teodora, anomenada al llibre emperadriu Antònia Dripetis Hipsípile Claudina (vestal) Hipsicratea Argia Agripina la Major Emília Tèrcia Xantipa Pompea Paulina Sulpícia (segle I aC) Pòrcia Cató Judit Ester les sabines Vetúria Clotilde (filla de Clodoveu) Susanna Sara Rebeca Rut Penèlope Mariamne I Antònia Menor Lucrècia Tisbe Hero Sigmunda Lisabetta Juno Blanca de Castella i d'Anglaterra
A la tercera part, de caràcter més cristià, se citen les següents dones: Maria, mare de Jesús Caterina d'Alexandria Margarida d'Antioquia Llúcia de Siracusa Justina Bàrbara de Nicomèdia Dorotea d'Alexandria Eufròsine Atanàsia d'Egina Teodota Santa Natàlia Afra d'Augsburg
Llegat filosòfic i intel·lectual miniatura|Christine de Pisan amb la reina Isabel de Baviera; una de les seves mecenes.|320x320pxEl Llibre de la Ciutat de les Dames construeix un imaginari simbòlic, una ciutat plena de deesses, sàvies, donzelles i santes que aspira a traspassar els fràgils murs de la ficció per convertir-se en realitat històrica i política. Christine de Pisan posa en joc un complex entramat en el qual es barreja l'històric i el fictici, i en el qual es donen cita personatges històrics, al·legòrics, mitològics o purament literaris que l'autora ha cregut convenient rescatar.
Per primera vegada a Occident, s'arriba a imaginar un espai polític exclusivament de dones i Pisan es converteix en la escriptora de la primera utopia feminista coneguda de tots els temps. Així s'avança més d'un segle a l'obra Utopia, de Thomas More, publicada el 1516, proclamant la necessitat material i mental de la seva existència.
Segons les professores universitàries Nieves Ibeas i María Angeles Millán, el seu «sentir-se dona dins d'un cos de dona» enmig de les pressions culturals medievals, és un reconeixement que constitueix una constant en gairebé tota l'obra de Christine de Pisan, perquè assumint la seva identitat biològica, negant-se a amagar-la, obviar-la o ometre-la, penetra de ple en el problema. La Ciutat construeix pensament des d'un centre no habitual, una dona, perquè és un centre «deslocalitzat» respecte del discurs patriarcal, ja que el subjecte femení de coneixement i creació artística ho és tot i el discurs androcèntric, que el priva d'eco, de discussió i que ho nega.
Pisan està operant una fractura en l'ordre simbòlic medieval, qüestionant el "saber medieval" i invalidant el discurs cultural vigent que prohibeix l'espai per a un subjecte femení, fregant així els límits que li estan permesos. Ella, des de la seva pròpia experiència, va assumir el dret a ser subjecte de creació i de pensament, a ser reconeguda com a tal, i no subjecte immers en un ordre androcèntric que no preveu sinó la seva submissió, la custòdia de la seva paraula.
Al 1405, quan Christine de Pisan escriu la seva obra, encara falten gairebé quatre segles per arribar a l'època en què Olympe de Gouges realitza la seva Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana (1791).
Pisan actua políticament i dona mostres d'una ferma llibertat perquè, seguint el raonament de Hannah Arendt, la llibertat es mostra en l'acció, en la intervenció en el món per fer alguna cosa que prèviament no existia, cosa que trastoca críticament els valors generals que fins llavors servien per jutjar i, a més, amb la divulgació pública del seu pensament, espera ser entesa i provocar el canvi. La llibertat és la pròpia escriptura, el fet d'escriure i de fer-ho públic, la valentia de Pisan, que la va impulsar a obrir una polèmica que perdura segles després en espais diversos: La Querella de les dones.
Al 1915 es publicará Terra d'elles, una ginecotopia creada per la feminista nord-americana Charlotte Perkins Gilman, que continua amb la tradició d'una societat utòpica exclusivament femenina, cooperativa, vegetariana i protofeminista. Les dues obres de Pisan i Gilman no es limiten a les ginecotopies o a la ciència-ficció sinó que incorporen filosofia, política i tesis vindicatives.
La historiadora medievalista Maria-Milagros Rivera Garretas, fundadora del Centre de Recerca de Dones Duoda, destaca en Pisan dos temes que coincideixen a La Ciutat de les Dames i en la crítica feminista del s. XX:
En primer lloc, que la condició de les dones no és d'origen natural sinó social, conseqüència de les circumstàncies de subordinació en què es veuen obligades a viure. En altres paraules, Pisan va percebre el que avui anomenem la construcció social del gènere i, també, la sistemàtica jerarquia de gènere, és a dir, la quasi universal supremacia del masculí sobre el femení. I, segon, a La Ciutat de les Dames, es descriu la utopia d'un espai separat. Un espai que no només està físicament apartat del món dels homes, sinó que és, a més, una ginecotopia, un espai social i polític exclusivament de dones.
Aquest text posa sobre la taula una colla de qüestions totalment en voga sis-cents anys després, entre d'altres, la importància de reconstruir una genealogia històrica de les dones, la necessitat de recuperar les nostres mares intel·lectuals, els arguments a favor i en contra del matrimoni, la vàlua de la castedat i la virginitat, el tema de la violació, la necessitat de posseir un espai íntim per a escriure, el vincle entre la independència i la creació, la igualtat d'oportunitats entre els homes i les dones o el valor de l'educació de les dones.