Die Frau ohne Schatten (La dona sense ombra) és una òpera en tres actes, amb música de Richard Strauss i llibret del seu col·laborador durant anys, el poeta Hugo von Hofmannsthal. En l'estrena de l'obra a Viena, l'any 1919, dirigida per Franz Schalk, tant la crítica com el públic la van acollir fredament, sobretot pel que feia al llibret de Hofmannsthal, complicat i carregat de simbolisme. Avui dia, és considerada com una de les òperes més aconseguides de Strauss, tot i que no es representa gaire sovint.

L’obra més densa i intricada fruit de la col·laboració entre Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal narra la història d’un esperit que ha d’esdevenir humà si vol evitar que el seu marit, l’Emperador, quedi petrificat en un termini de tres dies. La maliciosa Nodrissa de l’Emperadriu la persuadeix perquè prengui l’ombra —símbol de fertilitat i de condició humana— a l’esposa d’un modest tintorer.

Origen i context De les sis òperes creades conjuntament per Hugo von Hofmannsthal i Richard Strauss, Die Frau ohne Schatten ocupa el quart lloc i destaca com la més ambiciosa, profunda i exigent. Els seus treballs conjunts s’havien iniciat el 1909 amb Elektra, que Strauss va compondre aprofitant el reconeixement assolit amb la seva provocadora Salome, mentre que Hofmannsthal s’inspirava en el llegat de la tragèdia grega. A partir d’Elektra, la relació —no sempre fàcil— entre compositor i escriptor va donar lloc a tres obres cabdals dins l’òpera del segle XX: Der Rosenkavalier (1911), un homenatge evident a l’òpera mozartiana del ; Ariadne auf Naxos (1912), on es combina el registre còmic amb el tràgic —especialment en la figura d’Ariadna abandonada per Teseu—; i finalment Die Frau ohne Schatten (1919), que va coincidir amb un període de distanciament entre tots dos. Després vindrien L'Helena egípcia (1927) i Arabella (1932).

El procés creatiu de Die Frau ohne Schatten va ser especialment complex. Strauss admetia que molts passatges plantejaven dificultats i que, sovint, calia deixar-los reposar durant setmanes o mesos perquè acabessin madurant amb més naturalitat. Les escenes pròpies del món del conte havien de mantenir una simplicitat i una claredat gairebé transparents; en canvi, en les primeres versions, tendien a ser massa carregades, amb un to excessivament fosc i simbòlic.

La relació entre Strauss i Hofmannsthal va ser profundament fructífera per a tots dos. A l’escriptor li va permetre traslladar al terreny operístic unes aspiracions dramàtiques alimentades, entre altres influències, per la seva lectura del teatre barroc espanyol; al compositor, en canvi, li va oferir l’oportunitat d’articular la seva expressió musical a partir d’una base conceptual sòlida i coherent. En Strauss, fins i tot més que en Wagner, no es pot separar la forma musical d’un marc literari o filosòfic que li doni sentit i estructura.

De la correspondència entre Hofmannsthal i Strauss es conserva una carta del primer, escrita a Venècia el 24 de setembre de 1913, en què admet: «Deu estar molt sorprès pel retard en l’elaboració del llibret de Die Frau ohne Schatten, perquè a Roma em semblava tenir la feina clarament definida; però, en realitat, només ho estava el tema general».

Representacions Es va estrenar el 10 d'octubre de 1919 a l'Òpera Estatal de Viena, sota la direcció de Franz Schalk, amb escenografia d’Alfred Roller. La crítica va coincidir a destacar els mèrits de l’obra; tanmateix, ni Hugo von Hofmannsthal ni Richard Strauss —que consideraven aquesta creació com el cim de la seva col·laboració— no van quedar plenament satisfets amb el resultat escènic, que havia patit diversos ajornaments a causa de la complexitat de la partitura i de les dificultats del muntatge.

Richard Strauss es va sentir parcialment compensat amb interpretacions posteriors dirigides per Clemens Krauss i amb muntatges de Wallerstein (Viena i Salzburg) i Hartmann-Sievert (Múnic). Tot i això, no va arribar a veure l’autèntica projecció internacional de l’obra, que es produiria després de la Segona Guerra Mundial, en el marc de grans esdeveniments operístics. Entre aquests destaquen la inauguració del reconstruït Nationaltheater de Múnic (1963), amb Fischer-Dieskau i escenografia de Helmut Jurgens i Rudolf Hartmann, sota la direcció de Josef Keilberth; l’obertura del nou Metropolitan de Nova York (1966), amb posada en escena de Robert O'Haern i Nathaniel Merrill, dirigint Karl Böhm; o la reobertura de la Wiener Staatsoper. Aquest impuls va afavorir la difusió de La dona sense ombra als grans teatres lírics internacionals —com el Liceu, on es va representar el 29 de novembre de 1951 sota la direcció de Joan A. Pàmias, que promovia estrenes regulars cada temporada—, sempre amb una gran acollida quan es respectaven les exigències musicals i escèniques de l’obra.

Han quedat com a referents algunes produccions memorables: la de París (1972), amb decorats i direcció escènica de Jorg Zimmermann i Nikolaus Lehnhoff, sota la batuta de Karl Böhm, que també va triomfar a Salzburg (1974–1975) amb escenografia de Gunther Schneider-Siemsson i Gunther Rennert; la de Dortmund (1975), dirigida per Marek Janowski amb posada en escena de Hans Schavernoch i Paul Hager; i la de San Francisco (1959), on aquests darrers, juntament amb Jean Pierre Ponnelle, van oferir un muntatge espectacular sota la direcció de Leopold Ludwig.

Anàlisi musical Els criteris interpretatius d'alguns muntatges de l’òpera s’han vinculat a una visió propera a la tradició barroca. Tot i que aquesta lectura pot resultar vàlida —sobretot perquè tendeix a deixar en segon pla el caràcter orientalitzant de la faula—, cal tenir en compte la gran riquesa de fonts del llibret de Hugo von Hofmannsthal: s’hi barregen influències de Les mil i una nits, dels contes dels germans Grimm, idees de Novalis, versos del poeta persa Saadi, els Chants de Hàfidh de Goethe, així com llegendes de l'Índia i la Xina. Tot plegat configura un univers simbòlic dens, amb la coexistència d’elements quotidians i sobrenaturals, i amb una presència constant d’efectes màgics per explicar situacions que escapen a la lògica. Malgrat aquesta possible lectura “barroca”, La dona sense ombra no s’ajusta plenament a les altres òperes de filiació similar dins la producció de Richard Strauss. Més aviat cal entendre-la com l’única gran òpera romàntica sorgida de la col·laboració entre Strauss i Hofmannsthal.

Richard Strauss va revestir aquesta història amb una música d’una gran riquesa, capaç de ser delicadament poètica en alguns moments i intensament apassionada en d’altres. La partitura es pot entendre gairebé com una síntesi del seu univers creatiu: un compendi ampli i ben estructurat de les seves formes i del seu llenguatge musical. El mateix compositor la descrivia com una fusió d’Elektra i Ariadne auf Naxos. Considerava que es tractava de la seva última òpera plenament romàntica, i Thielemann hi afegeix que pot veure’s com una gran recapitulació de la tradició operística alemanya, des del singspiel i Weber fins a Wagner.

Referències

Bibliografia András Batta. Ópera: Compositores. Obras. Intérpretes. Barcelona: Equipo de Edición, S.L. 2000.

Vegeu també Llista d'òperes més importants

Categoria:Òperes de Richard Strauss Categoria:Òperes amb argument mitològic Categoria:Òperes del 1919 Categoria:Composicions per a orgue i orquestra Categoria:Òperes estrenades a l'Òpera de l'Estat de Viena Categoria:Òperes en alemany