miniatura|Mesquita d'al-Aqmar, el Caire
Larquitectura fatimita fou l'estil arquitectònic que es va desenvolupar en el Califat Fatimita sota la dinastia homònima dels fatimites, que van regnar en el Nord d'Àfrica, a Ifríqiya, i després a Egipte, entre 909 i 1171. Va ser una de les poques dinasties xiïtes del món islàmic i l'única els membres de la qual porten el títol de califa. Oposada als abbàssides, que regnaven a l'Iraq, van donar lloc a una important producció artística, afavorida per la competència entre ambdues dinasties.
Va combinar elements de l'arquitectura oriental i de l'occidental, inspirant-se en les tradicions nord-africanes i en l'arquitectura abbàssida, romana d'Orient i copta. Va unir els primers estils islàmics i l'arquitectura medieval del Soldanat Mameluc, introduint importants innovacions.
L'arquitectura es va desenvolupar a les seves principals ciutats: Mahdia (921-948), Al-Mansuriya (948-973) i el Caire (973-1169). Al-Qàhira, la vella ciutat del Caire de la ribera oriental del riu Nil, va ser el centre de la seva activitat i la màxima expressió arquitectònica, on es van erigir molts palaus, mesquites i altres edificis. Al-Aziz (r. 975-996) es considera el major constructor fatimita, i se li reconeixen almenys tretze fites importants, com el palau Daurat, la mesquita del Caire, una fortalesa, un belvedere, un pont i uns banys públics.
El califat fatimita competia amb els governants dels imperis abbàssida i Romà d'Orient, i gaudien de luxosos palaus, els seus majors assoliments arquitectònics, que es coneixen gràcies a descripcions escrites. Diversos dels edificis que es conserven, tombes, mesquites i murs que es troben principalment al Caire, tenen elements originals de l'arquitectura fatimita, malgrat van ser modificats i reconstruïts en èpoques posteriors. Alguns exemples destacats són la Gran mesquita de Mahdia, la mesquita d'al-Azhar, la mesquita d'al-Hàkim i les mesquites d'al-Juyuixí i de Lulua.
Malgrat que els fatimites van estar molt influenciats per l'arquitectura de Mesopotàmia i de l'Imperi Romà d'Orient, van desenvolupar característiques úniques, com l'arc en quilla amb quatre centres i les trompes, connectant volums interiors quadrats a la cúpula. Van construir pòrtics, cúpules sobre mihrabs i alquibles, i façanes ornamentades amb iconografies i decoracions d'estuc. El gravat en fusta de les portes i interiors era delicat i detallat. Les seves mesquites seguien un esquema de planta hipòstila, amb un pati central envoltat per arcades. També van construir mazārs, mausoleus característics de la seva arquitectura, que commemoren un descendent del profeta Mahoma.
Han sobreviscut tres portes monumentals de l'era fatimita al Caire, construïdes sota les ordres del visir Badr al-Jamalí (r. 1074–1094): Bab al-Nasr (1087), Bab al-Futuh (1087) i Bab Zuwayla (1092). Malgrat han estat alterades, tenen característiques de l'arquitectura romana d'Orient, amb poques traces de la tradició islàmica oriental. Recentment ha sorgit un estil neo-fatimita per part dels Dawoodi Bohra, utilitzat en restauracions o en l'edificació revival de mesquites xiïtes modernes, que suposadament continua l'arquitectura fatimita original. miniatura|Gran mesquita de Mahdia, Tunísia Antecedents Orígens miniatura|El califat fatimita després de la conquesta d'Egipte (ca. 969) El Califat Fatimita va tenir el seu origen en un moviment xiïta ismaïlita començat a Síria per Abd-Al·lah al-Àkbar, que es presentava com descendent de Mahoma, a través de Fàtima, la filla del profeta de l'islam, de la qual els fatimites van prendre el nom. El 899, el seu net Ubayd-Al·lah al-Mahdí es va convertir en líder del moviment. Va fugir dels seus enemics i es va refugiar a la ciutat amaziga de Sijilmasa, al sud del Marroc, on va predicar fent-se passar per comerciant. Recolzat per un militant anomenat Abu-Abd-Al·lah aix-Xií, va organitzar una revolta amaziga que va enderrocar la dinastia aglàbida tunisiana, i després va convidar al-Mahdi a assumir el càrrec d'imant i califa. L'imperi va arribar a incloure Sicília i estendre's pel nord d'Àfrica des de l'Atlàntic fins a Líbia. Els califes fatimites van construir tres capitals, que van ocupar en ordre seqüencial: Mahdia (921-948) i al-Mansuriya (948-973) a Ifríqiya i el Caire (973-1169) a Egipte.
Ifríqiya Mahdia va ser una ciutat emmurallada localitzada en una península projectada cap a la Mediterrània a la costa del que avui és Tunísia, part de la Ifríqiya a l'època. El port cartaginès de Zella, en algun moment va ocupar també aquest indret. La ciutat es va fundar l'any 913 per Abd-Al·lah al-Mahdí bi-L·lah, el primer imam fatimita, i més tard va ser el port des d'on es va iniciar la invasió fatimita d'Egipte. Al-Mahdi va construir la Gran mesquita de Mahdiya, la mesquita fatimita més antiga, en aquesta nova ciutat. Altres edificis aixecats en aquests temps han desaparegut, però la monumental porta i el pòrtic al nord de la mesquita en conserven l'estructura original.
Al-Mansuriya, prop de Kairuan, Tunísia, va ser la capital del califat fatimita durant el regnat dels imams al-Mansur bi-L·lah (r. 946-953) i al-Muïzz li-Din-Al·lah (r. 953-975). Construïda entre els anys 946 i 972, era una ciutat circular amb una muralla que protegia luxosos palaus envoltats de jardins, piscines artificials i canals d'aigua. El califa a-Mu'izz es va mudar a la nova ciutat d'al-Qàhira (El Caire) el 973, encara que al-Mansuriya continuà sent la capital provincial. El 1057 va ser abandonada i destruïda.
Egipte Vista de la porta Bab al-Nasr del Caire, construïda per Badr al-Jamali el 1087 (1830)|miniatura El general fatimita Jàwhar as-Siqil·lí va construir una nova ciutat palau prop de Fusṭat després de la conquesta d'Egipte el 969, que va nomenar inicialment al-Mansuriyya en honor de la capital de Tunísia. Quan al-Muïzz va arribar l'any 973, el nom va ser canviat a al-Qàhira (el Caire). La nova ciutat va incorporar elements del disseny d'al-Mansuriyya, tot i que el pla arquitectònic era rectangular en lloc de circular. Les dues ciutats tenien mesquites anomenades al-Azhar en honor de la filla del profeta, Fàtima az-Zahrà, i ambdues tenien portes monumentals, anomenades Bab al-Futuh i Bab Zuwayla. Les dues ciutats tenien dos palaus, un per al califa i un altre pel seu hereu, un davant l'altre.
Al-Aziz bi-L·lah (955-996, r. 975-996) generalment és considerat com el major constructor dels califes fatimites. Ajudat en part pels fons generats a través de les reformes fiscals del seu pare al-Muïzz, se li reconeixen almenys tretze construccions durant aquest regnat, des de 975 fins a la seva mort, incloent-hi el palau Daurat, la mesquita del Caire, una fortalesa, un belvedere, un pont i uns banys públics. La seva mare, Durzan, vídua d'al-Muïzz, va ser també responsable de la construcció d'algunes edificacions, principalment en la zona de Qarafa, en ordenà la construcció de la segona mesquita al Caire, la mesquita d'al-Qarafa, el 975. Similar a la primera, la mesquita d'al-Azhar, tenia catorze grans portes, però va ser destruïda posteriorment en un incendi, i tan sols va quedar el seu mihrab verd. A Durzan també se li reconeix la construcció del palau de Qarafa, d'un bany públic, una cisterna, una piscina, un jardí real i una bomba hidràulica per a la fortalesa d'Abu-l-Malum. També va ordenar la construcció d'un pou al pati de la mesquita d'Ibn Tulun l'any 995, un pavelló amb vistes al riu Nil, el Manzil al-Izz, i el seu propi mausoleu a Qarafa.
Badr al-Jamali també va ser un destacat constructor, patrocinant nombrosos projectes d'arquitectura estatal i obres de restauració durant el seu govern (1074-1094), particularment amb les mesquites, la restauració de minarets a l'Alt Egipte i la construcció de mesquites al Baix Egipte. També va construir moltes de les portes i fortificacions del Caire.
Estil arquitectònic miniatura|Porta d'entrada de la Gran mesquita de Mahdiya. En aquesta estructura primerenca, l'arc és rodó en comptes d'en quilla D'acord amb Ira M. Lapidus, l'arquitectura pública dels fatimites era una «extensió dels aspectes cerimonials de la cort reial», i aquesta ja era molt complicada. L'arquitectura fatimita mostra junts elements decoratius i arquitectònics de l'est i de l'oest i va abastar des de l'època islàmica primerenca fins a fins a l'edat mitjana, dificultant la classificació. L'arquitectura que es va desenvolupar com a pròpia sota els fatimites, va incorporar elements de Samarra, la seu dels abbàssides, així com característiques coptes i romanes d'Orient. La majoria dels primers edificis del període fatimita es van construir amb maó, encara que a partir del el material més utilitzat va passar a ser la pedra. Els fatimites combinaven elements de l'arquitectura oriental i occidental, basant-se en tradicions abbàssides, d'Àfrica del nord, gregues i coptes, unint els estils primerencs de l'islam i l'arquitectura medieval del sultanat mameluc d'Egipte. Els fatimites varen ser tolerants amb pobles de diferents orígens ètnics i punts de vista religiosos, i també eficients alhora l'explotar les seves habilitats. Així, molts treballs de l'arquitectura fatimita reflecteixen detalls arquitectònics del nord de Síria i Mesopotàmia, probablement pel fet que sovint contractaven arquitectes d'aquests llocs per a la construcció dels seus edificis. L'arquitectura fatimita a Egipte es va basar en els estils i tècniques tulúnides i van emprar materials similars. Conscientment seguien conceptes arquitectònics abbàssides, encara que l'arquitectura estava més influenciada per les cultures mediterrànies que per les iranianes.
Encara que l'arquitectura fatimita seguia els esquemes de planta i una estètica tradicionals, diferia en certs detalls arquitectònics com els grans portals d'algunes mesquites i en les seves elaborades façanes. Acadèmics com Doğan Kuban descriuen l'arquitectura fatimita com «més inventiva en la decoració que en un concepte arquitectònic general», tot i que reconeix que els fatimites van contribuir amb un estil diferent de mesquita. Els fatimites van introduir i van desenvolupar l'ús de l'arc en quilla de quatre centres i les trompes muqarnes, un element que fa de transició entre els suports i la cúpula. Les muqarnes van ser una innovació complexa. En elles es disposava un nínxol entre dos segments de nínxol, sobre els quals hi havia un altre nínxol. És possible que aquest disseny fos d'inspiració iraniana. Un sistema similar es va aplicar en la construcció de les finestres. Segons De Lacy O'Leary, l'arc de ferradura s'hauria desenvolupat a Egipte sota el regnat fatimita i no seria d'origen persa com es pensa.
Palaus Els palaus dels califes, els seus majors assoliments arquitectònics, han estat destruïts i només es coneixen a partir de descripcions escrites. El centre de l'activitat i expressió arquitectònica durant el regnat fatimí va ser al-Qàhira, a la riba oriental del riu Nil als afores del Caire, on es van construir molts palaus, mesquites i altres edificis. Els califes van competir amb els seus rivals dels imperis abbàssida i Romà d'Orient i se sap que es complaïen a moblar seus palaus amb un «extraordinari esplendor». Els palaus tenien bigues d'or que sostenien els sostres i els califes acostumaven a demanar un tron d'or revestit amb cortines, similars als que usaven els governants abbàssides i romans d'Orient. El mobiliari i la ceràmica eren adornats elegantment amb motius d'ocells i d'animals que es deia portaven bona sort i representacions de caçadors i músics i ballarins de la cort que reflectien l'exuberància de la vida del palau fatimita. També es van instal·lar fonts per refredar l'ambient.
Mausoleus miniatura|Màixhad de Sayyida Ruqayya (527/1132). El Caire