Madness és un grup anglès de ska i música pop que es va començar a forjar al barri de Camden Town, Londres, l'any 1976 sota el nom de North London Invaders i que va debutar oficialment amb el nom de Madness i la formació definitiva al 1979. Encara a l'any 2025 el grup continua actuant amb la seva formació original de 6 membres, i que no ha variat mai (tret en concerts puntuals) al llarg d'aquests més de 45 anys en actiu. El setè membre, Cash Smash, amb el grup desde gairebé els inicis, va deixar la banda al 2014. Madness ha estat un dels principals grups del revival de l'ska que va representar el segell 2 Tone a finals dels anys 70.
La banda va assolir la majoria dels seus èxits als anys 80. Va estar exactament 214 setmanes a les llistes de singles angleses en el transcurs d'aquella dècada, assolint el rècord de grup que més setmanes ha estat en les llistes d'èxit del Regne Unit durant els anys 80. I aconseguint ser el grup amb més cançons col·locades en el Top10 de la decada. Ho va assolir en el període 1980-1986.
El grup es va separar aquell any (1986) i va retornar el 1992 en un massiu concert a Finsbury Park davant 70.000 persones. Va ser el primer dels cinc populars festivals anomenats Madstock que la banda va fer (1992,1994,1996,1998,2009).
Durant la dècada dels 90 i primers anys del segle XXI tocaven i grabaven esporàdicament, només un disc original en 20 anys (Wonderful, 1999): Però a partir de 2005 amb la gravació del disc de versions "The Dangermen Sessions Vol I", va tornar la frenètica activitat del grup: cinc àlbums nous, centenars de concerts en els darrers anys tocant als cinc continents (incloent-hi en el 2012 l'actuació en honor del 60 aniversari de la reina d'Anglaterra des del terrat de Buckingham Palace i l'actuació a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Londres 2012) i continuant amb llibres, series, i documentals. A l'any 2019 va celebrar els seus 40 anys de vida amb l'actuació de cap d'any a la BBC i una sèrie de concerts especials.
Al 2020 es va inaugurar la placa en el seu honor al recentment creat Passeig de la fama (Music hall of fame) de Camden.
Madness, a part del llegat musical, ha deixat una forta emprenta conceptual: La seva manera divertida d'entendre la vida, la seva essència purament britànica, la seva corrent artistica, filosofica, estetica ha fet d'ells que, per a la seva legió d'incondicionals, siguin molt més que una banda. Son una manera de viure i de veure la vida. A Anglaterra sel's considera ja, per mèrit propi, com un National Treasure (tresor nacional).
Membres Els membres de la formació clàssica apareixen en negreta.
Membres actuals Chris Foreman – guitarra, sitar (1976–1986, 1992–2005, 2006–avui dia; no ha fet gires durant el període 2025-2026) Mike Barson – teclats, piano, percussió, harmònica, cors (1976–1984, 1986, 1992–avui dia) Lee Thompson – saxòfon, percussió, veu (1976–1977, 1978–1986, 1992–avui dia) Graham "Suggs" McPherson – veu, percussió (1977, 1978–1986, 1992–avui dia) Dan Woodgate – bateria, percussió (1978–1986, 1992–avui dia) Mark Bedford – baix (1978–1986, 1992–2009, 2012, 2013–avui dia; no va fer gires durant els períodes 1995–1996, 2009–2012, 2012–2013)
Antics membres Cathal "Chas Smash" Smyth – baix (1976–1977), veu, trompeta, ball (1979–1986, 1992–2014)
Membres actuals de gira i convidats habituals Mike Kearsey – trombó (1999, 2004, 2005–avui dia) (en directe i estudi) Joe Auckland – trompeta (2005–avui dia) (en directe i estudi) Steve Hamilton – saxòfon (2011–2012, c. 2016–avui dia) (en directe i estudi) Mez Clough – percussió, cors (2016–avui dia) (en directe i estudi), bateria (2017, 2021) (en directe)
Antics membres de gira i convidats habituals Dick Cuthell - trompa francesa, trompa fliscal, cornet (1983–1985) (en directe i estudi) Nick Parker - violí (1983) (en directe) Jonathan Kahan - violí (1983) (en directe) Suzanne Rosenfeld - viola (1983) (en directe) Caroline Verney - violoncel (1983) (en directe) Paul Carrack - teclats (1984) (en directe) James Mackie - teclats (1984) (en directe) Steve Nieve - teclats (1985, 1988) (en directe i estudi) Terry Disley - teclats (1985–1986) (en directe) Seamus Beaghan - teclats (1985–1986, 2009, 2012, 2021) (en directe i estudi) Jimmy Helms - cors (1985–1986) (en directe i estudi) Jimmy Thomas - cors (1985–1986) (en directe i estudi) Lorenza Johnson - cors (1985–1986) (en directe) Bosco De Oliveira - percussió (1985–1986) (en directe) Norman Watt-Roy - baix (1995–1996) (en directe) Terry Edwards - saxo, trompeta (2003) (en directe) Steve Turner - saxo (2003, 2005 - c. 2016) (en directe i estudi) Kevin Burdett - guitarra (2005–2006, 2013, 2025–2026 (en substitució de Chris Foreman)) (en directe i estudi) John "Segs" Jennings - guitarra (2005) (en directe i estudi) Graham Bush - baix (2005, 2009–2013) (en directe i estudi) Paul Fisher - trombó (2016–2017) (en directe) Neil Waters - trompeta (2017–2019) (en directe) Paul Burton – trombó (2019) (en directe)
Només membres de North London Invaders (la banda va canviar el nom a "Madness" el 1979) John Hasler - bateria (1976-1977), veu (1976-1978) Dikran Tulaine - veu (1976) Gavin Rodgers - baix (1977-1978) Garry Dovey - bateria (1977-1978)
Línia temporal
Discografia Àlbums d'estudi 1979. One Step Beyond... 1980. Absolutely 1981. 7 1982. The Rise & Fall 1984. Keep Moving 1985. Mad Not Mad 1988. The Madness 1999. Wonderful 2005. The Dangermen Sessions Vol. 1 2009. The Liberty of Norton Folgate 2012. Oui oui Si si Ja ja Da da 2016. Can't Touch Us Now 2023. Theatre of the Absurd Presents C'est la Vie
Àlbums en directe 1981. Dance Craze 1992. Madstock! 1999. Universal Madness 2006. Madness Live: To the Edge of the Universe and Beyond (afegit al diari The Mail on Sunday)
Concerts a Catalunya 2008 Festival Sónar de Barcelona 2011 Festival Cruïlla de Barcelona al Parc del Fòrum 2019 Festival Vida de Vilanova i la Geltrú 2022 Festival Jardins de Pedralbes de Barcelona 2025 Festival Alma al Poble Espanyol de Barcelona
Evolució 1976–1978: Naixement En un principi, van néixer anomenant-se The North London Invaders l'any 1976, si bé el seu nom es va escurçar poc després a The Invaders. En aquests primers passos, la banda ja incloïa entre els seus membres a Mike Barson (Monsieur Barso) als teclats i veu, Chris Foreman (Chrissy Boy) a la guitarra, Lee Thompson (Kix) al saxofon i veus i més tard s'hi van unir John Hasler a la bateria i Cathal Smyth (més conegut com a Chas Smash) al baix. Al cap de l'any, "Dikron" també va unir-se a la banda com a veu solista.
Aquesta formació de sis membres es va mantenir fins a mitjans del 1977, quan Graham McPherson (més conegut com a Suggs) va prendre el relleu com a cantant després de veure actuar la banda en el jardí d'un amic seu. Poc temps després hi va haver encara un darrer canvi: Smyth, que no era gaire bo com a baixista va ser reemplaçat per Gavin Rogers, que era un conegut del teclista Mike Barson.
Els principis de McPherson a la banda no van ser gaire bons i aviat va ser substituit per no pendres'ho massa seriosament. Més d'un dissabte escollia abans anar al futbol a veure al Chelsea FC que no pas anar a assajar. Thompson també va abandonar momentaneament la banda després de discutir-se amb Barson, qui criticava la seva manera de tocar el saxo.
Un temps després, però, Suggs tornava a la banda i al mateix temps, Daniel Woodgate (Woody) i Mark Bedford (Bedders) s'unien a la bateria i al baix, substituint respectivament a Garry Dovey i Gavin Rogers. Després d'adonar-se que el nom de The Invaders ja existia van canviar-se breument el nom per Morris and the Minors, i, com que el trobaben massa llarg, finalment banda es van rebatejar com a Madness, en homenatge a una de les seves cançons preferides del cantant de ska/reggae, Prince Buster. Aquesta formació de sis membres es va mantenir fins al 1979, quan Chas Smash va retornar i oficialment es va convertir en el setè membre de la banda com a segona veu i trompeta.
Aquests tres anys van servir per a coneixe's entre ells, anar assajant, anar moldejant el grup amb els canvis de membres i fent els primers concerts en festes privades o pubs de la zona.
1979–1981: Primers èxits L'any 1979, Madness va aconseguir ser grup resident al Pub Dublin Castle, a Camden, i aquelles actuacions van ser la punta de llança, juntament amb els The Specials, de tot un moviment que anava a explotar per tot Anglaterra. La banda gravaba la composició de Lee Thompson, "The Prince" que era un homenatge a un dels seus idol Prince Buster. La cançó va ser editada per 2 Tone Records, el segell musical que havia creat Jerry Dammers, alhora teclista i forjador de The Specials. Va ser un èxit total, arribant de cop al número 16 de les llistes angleses. La banda va actuar amb el mateix tema a Top of the Pops, de la BBC, el show musical més popular del Regne Unit i gràcies a això la seva popularitat es va multiplicar en poques setmanes. En poques setmanes, el pais comença a omplir-se de nois i noies copiant l'estètica de Madness i la resta de grups 2Tone: Pork pie, harringtons i crombies, i botes Dr. Martens. Es munta la famosa gira 2Tone Tour (amb grups com The Specials i The Selecter) i des d'aquest moment la banda pasa a ser mainstream: Poc després enregistraven el seu primer àlbum de llarga durada anomenat One Step Beyond..., editat per Stiff Records. Aquest àlbum incloïa un nou enregistrament de la cançó "The Prince" i encara un segon i tercer singles: "One Step Beyond" i "My Girl". La cançó que dona nom a l'àlbum era una versió d'una Cara-B d'un disc de Prince Buster dels 60, "Al Capone". One Step Beyond... va romandre a les llistes britàniques per més de 37 setmanes, arribant al lloc núm. 2.
Després d'editar el tercer single, "My Girl", la banda va creure que ja havien exhaurit el material de l'àlbum One Step Beyond..., i decidiren no editar cap més single. Malgrat tot, Dave Robinson propietari de Stiff Records, no hi està d'acord i es decidí editar un curta durada amb un tema de l'LP i tres cançons noves. El resultat va ser l'EP Work Rest and Play, encapçalat pel tema "Night Boat to Cairo", que va arribar al núm. 6 de les llistes britàniques.
L'any següent els Madness editaven el seu segon àlbum, Absolutely, que arribava al núm. 2 de les llistes angleses. Absolutely reuneix alguns dels temes amb més èxit dels Madness, com ara "Baggy Trousers", núm. 3 a les llistes angleses, i "Embarrassment" núm. 4. La primera cançó, escrita per Suggs i que parla de la vida a l'escola, es un absolut èxit entre els adolescents britanics, cosa que els fa entre d'altres haver d'oferir shows matinals pels menors de 15 anys i ser la cançó que escull Colgate per al seu anunci dirigit als joves.
Malgrat que les crítiques d'aquest àlbum van ser generalment menys entusiastes que les de One Step Beyond..., la majoria foren positives. La revista Rolling Stone, però, va donar a l'àlbum tan sols una de cinc estrelles possibles. Aquesta revista era especialment crítica amb l'ska revival i va arribar a dir que dels The Specials que "no són gaire bons" i dels Madness que eren senzillament com els "Blues Brothers però amb accent anglès".
La popularitat de Madness a Anglaterra es absoluta i aquell any el grup enregistra el film "Take it or Leave it", on s'explica el naixement del grup i els primers anys de vida. Ells mateixos fan de protagonistes. Es crea el MIS (Madness Information Service) un club de Fans que encara perdura i que en aquella època edita el popular "Nutty Comix", una revista còmic que durara fins al 1984 i veurà 15 números a la llum.
Amb la gravació del seu LP 7, i amb l'èxit incontestable de la versió de Laby Shiffre "It must be love", Madness puja encara un esglaó més de la seva popularitat.
1982-1984: La consolidació