Els nens de l'Holocaust van representar el segment de població més vulnerable entre els grups (jueus, però també gitanos, homosexuals, discapacitats, polonesos, russos, etc.) que es van veure afectats per les polítiques nazis de discriminació, persecució racial, persecució dels homosexuals i genocidi, amb un nombre molt elevat de víctimes.
El destí d'aquests nens es pot classificar en les següents categories: Nens assassinats a la seva arribada als camps d'extermini. Nens assassinats immediatament després de néixer o en diverses institucions en programes d'eugenèsia. Nens nascuts en guetos o camps de concentració que van sobreviure gràcies a que els presoners els amagaven. Nens, normalment de més de 12 anys, que eren emprats com a mà d'obra o sotmesos a experiments mèdics. Nens assassinats durant les operacions militars amb la finalitat de prendre represàlies contra els rebels o contraris al règim, o per realitzar una neteja ètnica.Christian Gerlach, Kalkulierte Morde. Die deutsche Wirtschafts- und Vernichtungspolitik in Weißrußland 1941–1944
Els que van sobreviure també van experimentar amb dures experiències de privació de llibertat i separació o pèrdua dels seus familiars. En la postguerra, molts d'ells van tenir un paper important com a testimonis en els judicis i davant de l'opinió pública.
Les lleis racials
Els nens van pagar immediatament un preu molt alt per les polítiques discriminatòries implementades des de 1933 a l'Alemanya nazi i després des de 1938 a l'Itàlia feixista amb la promulgació de les lleis racials feixistes.Bruno Maida (a cura di). 1938. I bambini e le leggi razziali in Italia. Firenze: Giuntina, 1999. Amb la Segona Guerra Mundial, aquestes mesures es van estendre a bona part de l'Europa continental.
Els nens «no-aris» (jueus, però també gitanos, africans, xinesos, etc.) van ser expulsats de les seves escoles, i de les activitats esportives i lúdiques per a joves, que els va impedir tenir una vida social «normal», privada del futur per les restriccions a l'educació i accés a professions.
En el moment crucial del creixement i de la construcció de la pròpia identitat, amb les lleis racials, els joves van adquirir de sobte la consciència que eren «diferents», sotmesos a prejudicis i hostilitats que fins llavors no havien conegut de manera tan directa. A nivell personal, fins i tot més que les dificultats econòmiques, pesaven les limitacions imposades a les relacions socials i l'experiència de l'exclusió, juntament amb la indiferència i la manca de solidaritat per part de professors i amics.1938: i bambini e le leggi razziali in Italia. Alcune testimonianze.
Molts es van veure obligats a abandonar les seves llars i als seus éssers estimats i emigrar a altres països, a través de modalitats que solien implicar separació (temporal o permanent) dels seus pares i experiències traumàtiques del viatge.
L'extermini
Prop d'un milió i mig de nens i adolescents van morir en l'Holocaust.Patricia Heberer, Children during the Holocaust. AltaMira Press, 2011. Si dos terços dels jueus residents van trobar la mort als territoris ocupats pels nazis, aquest percentatge va ser molt més gran entre els nens (arribant al 90%). Les possibilitats de supervivència entre adolescents (14-17 anys), usats com a mà d'obra, eren lleugerament majors.I bambini durante l'Olocausto, Enciclopedia dell'Olocausto. Als ulls dels nazis, els nens representaven només boques inútils per alimentar, a diferència dels adults, que el seu treball forçós podia ser explotat durant almenys un cert període per a les necessitats de la guerra d'Alemanya.
L'assassinat dels nens es va realitzar conscientment, com la millor garantia que les «races» considerades «inferiors» no tinguessin futur. La singularitat de l'Holocaust va ser detectada a principis de 1942 per l'historiador Emanuel Ringelblum, des de dins del gueto de Varsòvia:
L'extermini es va dur a terme sistemàticament. Del milió de nens jueus que vivien a Polònia abans de la guerra, només van sobreviure 5.000 al final de la guerra."Plight of Jewish Children", Holocaust Encyclopedia. Dels 776 nens jueus italians deportats a Auschwitz, només van sobreviure 25.Bruno Maida, La Shoah dei bambini, Torino: Einaudi, 2013, p.25. Dels més de 200 menors de 14 anys que van ser deportats del gueto de Roma el 16 d'octubre de 1943, ningú va tornar.El més jove dels 16 supervivents dels més de 1000 deportats va ser un adolescent, Enzo Camerino, que en el moment de la deportació tenia 14 anys, però que va aparentar tenir més edat va aconseguir superar la selecció. Els més petits no van poder escapar. Umberto Gentiloni e Stefano Palermo (a cura di), 16.10.1943 Li hanno portati via, Roma: Fandango Libri, 2012.
Els programes d'eugenèsia
Els primers nens que van ser víctimes de l'Holocaust van ser els menors amb discapacitat (sense cap distinció entre «aris» i «no-aris»), que van ser eliminats en Aktion T4, el programa d'eugenèsia del Tercer Reich dissenyat per forjar la «raça ària», purificant-la de qualsevol debilitat genètica. Tots aquells que tenien alguna malaltia hereditària (més tard coneguda com a alteració genètica) o que tenien una discapacitat greu física o mental, es van classificar com a exemples de «lebensunwertes Leben» (de l'alemany, vida no mereixedora de vida). Ja el 1929, Adolf Hitler va afirmar al congrés del Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors (Partit Nazi) celebrat a Nuremberg que «l'eliminació dels nens més febles significava un augment del poder de la nació i no el seu debilitament».Völkischer Beobachter, Bavarian edition dated 7 August 1929. In: Enzyklopädie des Nationalsozialismus, edited by Wolfgang Benz, Hermann Graml and Hermann Weiß, Digitale Bibliothek, Vol. 25, p. 578, Directmedia, Berlin 1999
Va ser en aquests programes d'eugenèsia on es van provar els mètodes d'extermini en massa (com la cambra de gas) que després es van aplicar a gran escala als jueus i altres grups considerats «de raça inferior» o «socialment indesitjables». La frontera ambigua entre la malaltia mental i el «deslligament social» va comportar un augment del nombre d'aquells que podrien considerar-se susceptibles a la «remoció». Entre 1939 i 1945, 5.000-7.000 nens van ser exterminats als hospitals i reformatoris alemanys perquè patien malalties genètiques o mentals o, com en el cas d'Ernst Lossa, simplement perquè eren considerats, socialment i racialment, «inadaptats» i irreformables.Michael Burleigh, Death and Deliverance: Euthanasia in Germany, 1900-1945, Cambridge: Cambridge University Press, 1994.
Els segrestos
En alguns casos, els nens polonesos o russos dels territoris ocupats pels nazis (classificats com a «semblants als aris»), van ser segrestats per donar-los en adopció a famílies alemanyes sota el projecte Lebensborn («Font de vida»).Lidia Beccaria Rolfi e Bruno Maida. Il futuro spezzato: i nazisti contro i bambini, p. 125-54. En la seva «recerca per salvar la raça ària», els experts en temes relacionats amb la raça i l'ètnia de la SS van ordenar que es segrestés i traslladés a centenars de nens de la part ocupada de Polònia i la Unió Soviètica perquè fossin adoptats per «famílies alemanyes aptes». Tot i que la base d'aquestes decisions era «científic-racial», sovint el simple fet de tenir els cabells rossos, els ulls blaus o la pell clara eren trets suficients per tenir la «oportunitat» de convertir-se en alemanys.
D'altra banda, moltes dones poloneses i soviètiques van ser deportades a Alemanya com a mà d'obra. Algunes d'elles van mantenir relacions sexuals amb homes alemanys, sovint sota coacció, i com a resultat moltes es quedaven embarassades. En aquests casos, si els experts en temes racials determinaven que el nen «no tenia la suficient quantitat de sang ària», eren obligades a avortar o mantenir als seus fills en condicions que garantissin la mort del nadó.Children During the Holocaust
La neteja ètnica i les represàlies
miniatura|Nens internats al Camp de concentració de Rab, 1943 La mortalitat també va ser molt alta entre els milers de nens sotmesos a polítiques de neteja ètnica: els nens polonesos dels territoris de Polònia annexionats a Alemanya i enviats a Auschwitz, els nens serbis al camp de concentració de Jasenovac a Croàcia, els nens eslaus en els camps de concentració italians de Rab i Gonars.
Molts nens eslaus i polonesos, que eren orfes o que van ser allunyats de les seves famílies, també van ser tancats al camp de concentració de Potulice o al camp de concentració per a nens polonesos de Łódź (Kinder-KZ Litzmannstadt) i sotmesos a treballs forçats o a programes de germanització.Holocaust Teacher Resource Center.
Nens de diverses nacionalitats van morir en camps de concentració després de ser deportats amb les seves famílies com a «presos polítics» o van ser l'objecte privilegiat de represàlies i massacres. El cas més famós és el dels nens del llogaret de Lidice, a Txecoslovàquia, que va ser creat al juny de 1942 com a represàlia per la mort del governador nazi, Reinhard Heydrich, per la resistència. Els 105 nens del poble van ser deportats al gueto de Łódź; 23 d'ells van ser seleccionats per a ser adoptats per famílies alemanyes àries com a part del projecte Lebensborn, i els 82 restants van ser assassinats al camp d'extermini de Chełmno.Modern Genocide: The Definitive Resource and Document Collection. Ed. Paul R. Bartrop and Steven Leonard Jacobs. Santa Barbara, CA: ABC-CLIO, 2015. p1956-1957. A Itàlia, molts nens van morir en massacres i represàlies, com les massacres de Marzabotto i de Stazzema. Entre les víctimes de la massacre de les fosses Ardeatines hi ha dos joves de quinze anys: Duilio Cibei (membre del Partit d'Acció) i Michele Di Veroli (jueu romà).Elenco delle vittime della strage delle Fosse Ardeatine; In ricordo delle giovani vittime delle Fosse Ardeatine .
Les execucions en massa
A partir de juny de 1941, amb la invasió alemanya de la URSS (Operació Barbaroja), es va iniciar als territoris ocupats l'extermini sistemàtic de la població jueva, incloent dones i nens, a través de pogroms i execucions en massa per grups especials de la SS, els Einsatzgruppen.Il'ja Ehrenburg e Vasilij Grossman, Il libro nero - Il genocidio nazista nei territori sovietici 1941-1945. Mondadori Oscar Storia, 2001. De vegades, famílies senceres eren assassinades tan aviat arribaven les tropes dels Einsatzgruppen. En altres casos, es tancava els habitants d'un poble dins de sinagogues o edificis que després incendiaven o destruïen amb explosius amb tota la gent al seu interior. Amb més freqüència, les víctimes, que provenien dels guetos creats per concentrar la població jueva, eren transportades en grups en llocs aïllats, els despullaven davant d'una fossa, i eren assassinats allí amb metralladores o amb un tret de pistola al clatell.
Desenes de milers de nens van patir aquest destí, sols o en companyia de les seves mares, avis, germans i germanes. En molts casos, s'obligava a les víctimes a acostar-se sobre els cossos dels que ja havien sigut assassinats anteriorment abans de rebre un tret. Per a estalviar munició, sovint enterraven els nadons amb vida o els llançaven a l'aire i morien pel cop al caure al terra, amb la justificació que «era perillós disparar-los perquè la seva carn era tan tova, que la bala els podia travessar fàcilment i rebotar a terra, podent ferir o matar a algú».
Això va succeir en centenars de llocs arreu d'Europa de l'Est, als territoris de la Unió Soviètica ocupats pels alemanys. Alguns llocs van veure, en particular, l'extermini sistemàtic i l'enterrament en fosses comunes de desenes de milers de persones, com les massacres de Babi Iar i Gurka Połonka a Ucraïna, Ponary a Lituània, Bronna Góra a Belarús, i Liepāja i Rumbula a Letònia. Atès que les massacres estaven reservades principalment per als incapacitats per al treball forçós, els nens, juntament amb la gent gran i les mares, eren les principals víctimes.